Franco Calamandrei

Plantilla:Infotaula personaFranco Calamandrei
Biografia
Naixement21 setembre 1917 Modifica el valor a Wikidata
Florència (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort26 setembre 1982 Modifica el valor a Wikidata (65 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Representant de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa
Representa: Itàlia

7 desembre 1976 – 1r setembre 1982
Senador del Senat italià
5 juliol 1976 – 19 juny 1979
Senador del Senat italià
25 maig 1972 – 4 juliol 1976
Senador del Senat italià
5 juny 1968 – 24 maig 1972
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballTraducció, periodisme, política i grup guerriller Modifica el valor a Wikidata
Lloc de treball Florència
Venècia
Roma
Nàpols Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, partisà, polític, traductor Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
ConflicteSegona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMaria Teresa Regard Modifica el valor a Wikidata
FillsSilvia Calamandrei Modifica el valor a Wikidata
ParePiero Calamandrei Modifica el valor a Wikidata
Premis

Franco Calamandrei (Florència, 21 de setembre de 1917 - Roma, 26 de setembre de 1982) va ser un partisà, periodista, polític i escriptor italià.

Biografia

Fill del jurista Piero Calamandrei i d'Ada Cocchi, el seu pare, d'ideari antifeixista, li va proporcionar una educació elitista i refinada. Va cursar estudis al Liceu Clàssic Michelangiolo on, als 17 anys, es va graduar amb honors. Va estar inscrit, com era habitual en aquella època, als Grups Universitaris Feixistes, el 1935 va participar en els Littoriali della Cultura, representant la GUF de Florència i es va classificar en la secció d'Art. El 1937, va estudiar a l'Escola de Dret Internacional de La Haia i es va llicenciar en en dret a Florència el 1939.[1]

Els primers desacords amb el seu pare, abanderat de l'antifeixisme,[2] daten d'aquella època, quan, per seguir la seva vocació d'escriptor, es va negar a treballar en el prestigiós bufet familiar de Borgo degli Albizi, i tampoc en cap altre bufet. De la seva vocació, dirigida a la literatura, va néixer la col·laboració amb revistes com Rivoluzione i Campo di Marte, així com la decisió de traslladar-se a Roma, el 1939, per graduar-se en Lletres a la Universitat de La Sapienza, amb Pietro Paolo Trompeo. En plena Segona Guerra Mundial, va guanyar una oposició com a arxiver i va ser destinat l'Arxiu Estatal de Nàpols i després al de Venècia on, el 8 de setembre de 1943, el va sorprendre l'armistici.

Pertinença a la Resistència

Amb l'ocupació del país per les tropes de la Werthmach, va tornar ràpidament a Roma i es va unir a la resistència italiana, entrant en contradicció amb el seu pare que, inicialment, va restar en una posició expectant.[3]

Com a membre dels Grups d'Acció Patriòtica (GAP), va esdevenir cap del sector militar i responsable del Grup "Garibaldi", que juntament amb els "Pisacane" formaven del GAP "Central" (Roma-Centre).[4][5]

La seva àrea d'operacions va ser la zona III (barris de Flaminio i Salario ), Calamandrei, conegut amb el nom de "Cola" es va allotjar a casa de l'escriptor Vasco Pratolini, juntament amb la seva promesa i futura esposa Maria Teresa Regard, coneguda com "Piera" que també era partisana del GAP.[6] Tots dos van participar en nombroses accions de propaganda i guerrilla, entre les que destaquen:

  • Llançament de bombes en el "Comizio Volante" de Piazza Fiume, el 7 novembre 1943.[7]
  • Llançament de tres bombes contra l'Hotel Flora, seu d'un comandament i tribunal nazis, el 18 desembre 1943.[8]

Tot i això, l'acció més trascendent, a nivell militar i polític, va ser l'atac a la Via Rasella, contra una unitat del Regiment de Policia "Bozen" el 23 de març de 1944, en la que també van participar els destacats gappistes, Mario Fiorentini, Marisa Masu i Carla Capponi. Va ser Calamandrei qui, des de la cantonada de la Via del Boccaccio, en veure arribar els soldats, va donar el senyal a Rosario Bentivegna per encendre la metxa de l'artefacte explosiu, amagat dins d'un carret d'escombreries, que va aniquilar el regiment, causant la mort de 33 soldats, nombrosos ferits i la mort de dos civils, un d'ells, el nen Piero Zuccheretti, de 12 anys. Aquest fet va provocar la posterior represàlia alemanya coneguda com la Massacre de les fosses Ardeatines .[9]

Calamandrei va ser capturat per la denúncia del gappista Guglielmo Blasi que, arrestat durant un robatori, va denunciar gairebé tots els seus companys a la Banda Koch (reducte de feixistes fidels a la República de Saló).[10] Calamandrei va ser traslladat a la "Pensió Jaccarino" a Via Romagna, seu de la Banda Koch, presó i lloc de tortures,[11] d'on el 20 de maig, d'una manera audaç, va aconseguir fugir.[12] Va trobar refugi al Seminari del Laterà, on ja s'allotjaven altres antifeixistes.[13] Un cop acabada la Campanya d'Itàlia, va ser guardonat amb la Medalla de Plata al valor militar.[4]

Activitat política i mort

Després del final de la Guerra, Franco Calamandrei va ser editor d'Il Politecnico d'Elio Vittorini i de l'Unità. Depenent de l'òrgan del Partit Comunista Italià, va ser enviat com a corresponsal a Londres (1950-1953), i com a corresponsal especial a la Xina (1953-1956) i Vietnam (1954).[14] Va ser membre del Comitè Central i director del sector de premsa i propaganda.[15]

Elegit senador per primera vegada el maig de 1968 (V Legislatura), va ser reelegit a la VI, VII i VIII. També va ser vicepresident de la Comissió d'Afers Exteriors del Senat, de la comissió bicameral d'investigació sobre la P2 i de la Comissió del Consell d'Europa per a les relacions amb els parlaments nacionals.[16]

Va morir el setembre de 1982, pocs dies després de complir 65 anys, quan encara era membre del parlament.[16]

Referències

  1. ↑ Anonimo. «Franco Calamandrei | ANPI» (en italià). [Consulta: 13 novembre 2025].
  2. ↑ «CALAMANDREI, Piero - Enciclopedia» (en italià). [Consulta: 12 novembre 2025].
  3. ↑ «Una famiglia in guerra – Piero e Franco Calamandrei» (en italià). [Consulta: 12 novembre 2025].
  4. 1 2 Anonimo. «Franco Calamandrei | ANPI» (en italià). [Consulta: 12 novembre 2025].
  5. ↑ «metà novembre 1943: l'organizzazione militare del Partito Comunista, su suggerimento di Ilio Barontini, costituisce i GAP» (en italià). [Consulta: 12 novembre 2025].
  6. ↑ Ponzani, Michela. «Franco e Teresa, l’amore ai tempi della guerriglia» (en italià), 02-08-2025. [Consulta: 12 novembre 2025].
  7. ↑ «7 novembre 1943: nell'anniversario della rivoluzione sovietica, Franco Calamandrei tiene un comizio a piazza Fiume» (en italià). [Consulta: 12 novembre 2025].
  8. ↑ «19 dicembre 1943: i GAP attaccano la sede del Comando tedesco e del Tribunale di guerra, all’Hotel Flora in via Veneto» (en italià). [Consulta: 12 novembre 2025].
  9. ↑ redazione. «Via Rasella: storia di un'azione di guerra partigiana | ANPI» (en italià), 23-03-2024. [Consulta: 12 novembre 2025].
  10. ↑ Taraborrelli, Dario. «Cattura e tradimento di Guglielmo Blasi» (en italià), 23-04-1944. [Consulta: 12 novembre 2025].
  11. ↑ «Lapide per la Pensione Jaccarino · Comune di Roma (RM)» (en italià), 23-12-2024. [Consulta: 13 novembre 2025].
  12. ↑ cocinilla. «El Proceso a Pietro Kock» (en castellà), 01-11-2018. [Consulta: 12 novembre 2025].
  13. ↑ «La scelta di accogliere. [Nenni, De Gasperi, Bonomi, Saragat, Calamandrei, Giangiacomo Feltrinelli, il generale Bencivenga, rifugiati nel Seminario Maggiore di Roma durante l'occupazione nazista negli anni 1943-1944, di Carlo Badalà]».
  14. ↑ «6 italians in Beiging (1953-1962)» (en italià). De Gruyter Brill, 2020. [Consulta: 12 setembre 2025].
  15. ↑ «Famiglia Calamandrei Regard - Patrimonio dell'Archivio storico Senato della Repubblica» (en italià). Arxivat de l'original el 2024-02-28. [Consulta: 12 novembre 2025].
  16. 1 2 «Scheda di attività di Franco CALAMANDREI - VIII Legislatura | Senato della Repubblica». [Consulta: 13 novembre 2025].

Bibliografia

  • Guerra i pau al Vietnam, Florència, Parenti, 1957
  • Franco Calamandrei i Maria Teresa Regard, Tibetan Puzzle, Florència, Parenti, 1959
  • Piero i Franco Calamandrei, Una família en guerra. Lletres i escrits (1936–1956), Bari, Laterza, 2008
  • La vida indivisible. Diari (1941-1947), Roma, Editori Riuniti, 1984 (reeditat Florència, Giunti, 1998)
  • Oportunitats per viure. Diaris (1975-1982), Florència, La Nuova Italia, 1995.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.