Sis humoresques
| Forma musical | obra de composició musical |
|---|---|
| Compositor | Jean Sibelius |
| Creació | 1917 ↔ 1918 |
| Opus | 89 i 87 |
| Estrena | |
| Estrena | 24 novembre 1919 |
| Escenari | Hèlsinki (Finlàndia) |
| Director musical | Jean Sibelius |
Les Sis humoresques, opp. 87 i 89,[a] són composicions concertants per a violí i orquestra escrites entre 1917 i 1918 pel compositor finlandès Jean Sibelius. Tot i abastar dos números d'opus (a causa dels tecnicismes de l'edició), el compositor —que originàriament va considerar anomenar les humoresques Impromptus o Danses líriques— els va concebre com una suite. Són els següents:
- Humoresque núm. 1 en re menor, op. 87/1 (Commodo)
- Humoresque núm. 2 en re major, op. 87/2 (Allegro assai)
- Humoresque núm. 3 en sol menor, op. 89/1 (Alla gavotta)
- Humoresque núm. 4 en sol menor, op. 89/2 (Andantino)
- Humoresque núm. 5 en mi bemoll major, op. 89/3 (Commodo)
- Humoresque núm. 6 en sol menor, op. 89/4 (Allegro)
Les Sis humoresques es van estrenar el 24 de novembre de 1919 a Hèlsinki, amb Sibelius dirigint l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki; el solista va ser el violinista rus-finlandès-nord-americà Paul Cherkassky.[2] També hi havia al programa la versió definitiva de la Simfonia núm. 5 en mi bemoll major (op. 82), així com Cançó de la Terra (op. 93), una cantata per a cor mixt.[3][4]
A la tardor de 1940, Sibelius va revisar la instrumentació de la núm. 1 (el més destacat, va eliminar la part d'arpa); l'original, tot i que es va prometre a Wilhelm Hansen el febrer de 1917, mai es va publicar. El violinista Arvo Hannikainen va estrenar el núm. 1 el 15 de desembre de 1940, amb Toivo Haapanen dirigint l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki.[2] Hansen, que havia publicat les altres cinc humoresques el 1923, va completar el conjunt el 1942.[2] La versió de 1917 existeix.[4]
Instrumentació
L'Humoresque núm. 1 està escrita per als instruments següents:[2]
- Solista: violí
- Vent fusta: 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets (en si ♭), i 2 fagots
- Metall: trompes (en fa)
- Percussió: timbales
- Cordes: violins, violes, violoncels i contrabaix
L'Humoresque núm. 2 té una instrumentació idèntica, llevat de l'omissió de tota la secció de vent fusta.[2] Les peces de l'op. 89 són encara més delicades. A més del solista, les Humoresques núms. 3 i 4 només utilitzen cordes.[2] La núm. 5 hi afegeix tres instruments de vent fusta: 2 flautes, 2 clarinets (en si ♭), i 2 fagots, mentre que la núm. 6 omet els clarinets però conserva les flautes i els fagots.[2]
Notes
Referències
- ↑ Eskola, 2016, p. ii, xii.
- 1 2 3 4 5 6 7 Eskola, 2016, p. xii.
- ↑ Tawaststjerna, 2008, p. 162.
- 1 2 Barnett, 2007, p. 284.
Bibliografia
- Barnett, Andrew. Sibelius. New Haven: Yale University Press, 2007. ISBN 978-0-300-11159-0.
- Dahlström, Fabian. Jean Sibelius: Thematisch-bibliographisches Verzeichnis seiner Werke (en alemany). Wiesbaden: Breitkopf & Härtel, 2003. ISBN 3-7651-0333-0.
- Eskola, Jari. Jean Sibelius: Six Humoresques for Violin and Orchestra, Opp. 87 & 89. Urtext. Painojussit, Kerava: Fennica Gehrman, 2016.
- Tawaststjerna, Erik. Sibelius: Volume III, 1914–1957. Londres: Faber and Faber, 2008. ISBN 978-0-571-24774-5.