Jean Sibelius

Sibelius va néixer el 8 de desembre de 1865 a Hämeenlinna, al Gran Ducat de Finlàndia, part autònoma de l'⁣Imperi Rus. Hämeenlinna era una ciutat finlandesa important i ben comunicada amb Hèlsinki per ferrocarril des de 1862. Tot i que la majoria de la població local parlava finès, les classes instruïdes i professionals feien servir el suec, que era també la llengua de la família Sibelius.^[7]

Era fill del metge de parla sueca Christian Gustaf Sibelius i de Maria Charlotta Sibelius (de soltera Borg). El nom de la família prové de la finca de Sibbe a l'est d'Uusimaa, que posseïa el seu besavi patern.^[8] El pare, tot i ser el metge de la ciutat, no assegurava una vida econòmicament estable. Era generós i poc prudent amb els diners, més inclinat a comprar llibres i instruments musicals que no pas a pagar deutes. La mare, Maria Charlotta, filla d’un predicador, tenia un caràcter més auster i reservat.^[9]

El pare de Sibelius va morir de tifus el juliol de 1868, deixant deutes importants. La mort coincidí amb els efectes devastadors de la fam de 1867, que provocà epidèmies i més de 100.000 morts a Finlàndia. Com que el pare havia estat destinat a un hospital d’aïllament, acabà contagiant-se. Sibelius en conservà molt pocs records, potser només impressions físiques i l’olor del tabac, que podria explicar la seva afició posterior pels cigars.^[9] Com a resultat, la seva mare —que estava de nou embarassada— va haver de vendre la seva propietat i traslladar la família a casa de Katarina Borg, la seva mare vídua, que també vivia a Hämeenlinna.^[10] Per tant, Sibelius es va criar en un entorn decididament dominat per dones: la mare, la germana, l’àvia materna i dues tietes solteres. L'única influència masculina prové del seu oncle, Pehr Ferdinand Sibelius, que vivia a Turku i estava interessat per la música, especialment el violí. Va ser ell qui li va donar un violí al nen quan tenia deu anys i posteriorment el va encoratjar a continuar interessat en la composició.^[11][12] Per a Sibelius, l'oncle Pehr no només va ocupar el lloc d'un pare sinó que va actuar com a assessor musical.^[13]

De nen era conegut com a Janne, una forma col·loquial de Johan. No obstant això, durant els seus anys d'estudiant, va adoptar la denominació francesa Jean, influït per la targeta de visita del seu oncle mariner difunt. Des d'aquell moment, es va fer conegut com a Jean Sibelius.^[14]

Des de ben petit, Sibelius va mostrar un fort interès per la natura, passejant sovint pel camp quan la família es traslladava a Loviisa, a la costa, durant els mesos d'estiu. En les seves pròpies paraules: «Per a mi, Loviisa representava sol i felicitat. Hämeenlinna era on anava a escola; Loviisa era llibertat.» El seu talent musical aparegué de manera gradual: tenia oïda absoluta, fins i tot per reconèixer sons de la natura, però el piano desafinat de casa l’àvia potser en va dissimular les primeres manifestacions.^[15] Va ser a Hämeenlinna, quan tenia set anys, que la seva tia Julia va donar-li lliçons de piano a l'instrument vertical de la família, donant-li cops als nusos quan tocava una nota incorrecta. Va avançar improvisant pel seu compte, però va aprendre a llegir música.^[16] Tot i això, la seva memòria i capacitat musical eren notables: amb menys de deu anys fou capaç de tocar de memòria fragments d’un concert del virtuós suec de l’arpa Adolf Sjödén. A l’escola, en canvi, no destacava. Format en un ambient suec, començà en una escola sueca, però descuidava els estudis perquè la música ja absorbia la seva imaginació.^[15]

Sibelius continuà mostrant una imaginació molt viva: feia petites obres teatrals amb companys, dirigia una orquestra de joguina des del piano i començà a conèixer el Kalevala, encara que inicialment no li causà una impressió profunda. El 1876 ingressà a la primera escola secundària finlandesa de Hämeenlinna, en un moment marcat pel conflicte lingüístic entre finòfons i suecòfons. A l’escola, però, continuà sent un alumne irregular i somiador. S’interessava per les matemàtiques, la història i sobretot les ciències naturals, però la rutina acadèmica l’avorria.^[17] La seva imaginació poblava els boscos de follets, bruixes i criatures fantàstiques, però els mals resultats escolars li portaren problemes a casa i fins i tot hagué de repetir curs.^[18] trar a la universitat.^[19]

El 1880 començà a estudiar violí amb Gustaf Levander, i l’instrument el fascinà immediatament.^[20] Malgrat haver-hi començat tard i haver patit una lesió al braç dret que li dificultava l’arc, somiava amb una carrera de virtuós. Practicava amb intensitat, demanava partitures i material al seu oncle Pehr, improvisava a l’aire lliure i fins i tot tocava per als ocells. La seva formació musical es completà amb Emil Genetz i amb manuals de composició de la biblioteca escolar, especialment llibres de teoria com els de Lobe o Marx. Així, el pas de la fantasia infantil a una disciplina musical més seriosa començà sobretot a través del violí i de l’estudi autodidacte de la composició.^[21]

Sibelius començà a fer música de cambra amb la germana Linda al piano i el germà Christian al violoncel. Durant un any exploraren molt repertori clàssic —Haydn, Mozart i Beethoven— i després passaren als romàntics, com Schubert, Mendelssohn, Txaikovski i Grieg, aquests dos darrers amb una influència important en el jove compositor. Tot i el seu talent, ja aparegué un problema que l’acompanyaria: la por escènica.^[22]

Christian Sibelius es va convertir en un eminent psiquiatre, encara recordat per les seves contribucions a la psiquiatria moderna a Finlàndia.^[23] A més, Sibelius sovint tocava en quartets amb famílies veïnes, augmentant la seva experiència en música de cambra. Sobreviuen fragments de les seves primeres composicions d'aquest període, un trio, un quartet de piano i una Suite en re menor per a violí i piano.^[24] Cap al 1881, va enregistrar en paper la seva breu peça en pizzicato Vattendroppar (Gotes d'aigua) per a violí i violoncel, tot i que podria haver estat només un exercici musical.^[13][25] La primera referència que es va fer a ell mateix com a compositor és en una carta d'agost de 1883 en la qual escriu que va compondre un trio i estava treballant en un altre: «Són bastant dolents, però és agradable tenir alguna cosa per fer en dies de pluja».^[17] El primer assoliment més clar fou el Quartet de corda en mi bemoll major, acabat el juny de 1885 després dels exàmens finals: una obra encara irregular, però sorprenentment segura per a un jove que encara no havia rebut una formació musical avançada.^[26]

Amb el cor posat en una carrera com a gran virtuós del violí, aviat va aconseguir esdevenir un intèrpret bastant competent, interpretant el Concert per a violí de David en mi menor el 1886 i, l'any següent, els dos darrers moviments del Concert per a violí de Mendelssohn a Hèlsinki. Malgrat aquest èxit com a instrumentista, va optar finalment per esdevenir compositor.^[27][28]

Aquella tardor, Sibelius pogué matricular-se a la Universitat de Hèlsinki. Després de considerar breument la medicina, trià dret i música: el dret servia sobretot per tranquil·litzar la família, especialment l’àvia materna, però ell ja tenia clar que la seva veritable vocació era musical. La confiança en si mateix creixia tant que aquell mateix estiu fins i tot pensà a escriure una òpera sobre un tema proposat per Walter von Konow, tot i que el projecte no arribà a materialitzar-se.^[29]

El 1885, Hèlsinki era encara una capital jove i relativament provincial, sense les infraestructures musicals habituals en grans ciutats europees, com un teatre d’òpera estable. La família Sibelius es traslladà de Hämeenlinna a la capital abans que ell entrés a la universitat; vivien modestament, amb l’ajuda de la tieta Evelina, que contribuïa als ingressos familiars amb feines de costura.^[30]

Després de graduar-se a l'escola secundària l'any 1885, Sibelius va començar a estudiar dret a la Universitat Imperial Alexander de Finlàndia, però, mostrant molt més interès per la música, aviat es va traslladar a l'Institut de Música de Hèlsinki (ara l'⁣Acadèmia Sibelius) on va estudiar des de 1885 fins a 1889. Estudià violí amb Mitrofan Vasiliev i teoria amb Martin Wegelius,^[30] director de l’Institut de Música, que va fer molt per donar suport al desenvolupament de l'educació a Finlàndia. Vasiliev el considerà de seguida un geni, mentre que Wegelius, més prudent, també veié en ell un futur gran músic.^[31]

La rivalitat entre Wegelius i Robert Kajanus perjudicà la formació orquestral de Sibelius. Wegelius prohibí als estudiants assistir als concerts de Kajanus, cosa que limità el contacte del jove compositor amb el repertori simfònic. Només més endavant, a Berlín i Viena, Sibelius coneixeria a fons les simfonies i concerts de Mozart, Beethoven o Brahms. Això explica que trigués encara uns anys a escriure seriosament per a orquestra.^[32]

En el primer curs, Sibelius es concentrà sobretot en el violí, tot i que les quatre hores diàries de pràctica exigides per Vasiliev li pesaven. El seu debut com a solista fou discret, però progressà durant els mesos següents i el 1886 entrà a l’orquestra universitària de Friedrich Richard Faltin, de la qual acabà sent concertino. Al mateix temps abandonà definitivament qualsevol pretensió d’estudiar dret: la música s’imposava ja com l’únic camí real. El segon any començà estudis de composició amb Wegelius i rebé una beca musical universitària, però també es feren evidents els seus límits com a violinista solista. La por escènica, la salut irregular i les dificultats tècniques li impediren completar el curs superior de violí, encara que continuà progressant una mica amb Herman Csillag.^[33]

Com a compositor, al principi avançà lentament i sovint se sentia desanimat, però durant les vacances de 1887 escrigué moltes peces de cambra. El 1888 obtingué les millors notes en composició, col·laborà amb Wegelius en música incidental per a Näcken i impressionà Faltin amb unes Variacions per a quartet de corda. Wegelius, conscient del seu talent, el convidà aquell estiu a Granholmen, on tots dos treballaren repertori clàssic per a violí i piano.^[34]

El curs 1887-1888 fou decisiu per a Sibelius sobretot en l’àmbit social i artístic. Conegué Armas Järnefelt, fill d’una família aristocràtica fennoman molt influent. La mare d’Armas, Elisabeth Järnefelt, d’origen alemany i molt vinculada als cercles artístics, acollí aviat Sibelius, que començà així a entrar en contacte amb un entorn cultural i social molt més ampli. Amb Armas també arribaren a Hèlsinki les seves germanes Elli i Aino, que es convertiria en la dona de Sibelius).^[13]. Aquell mateix any, el germà de Sibelius, Christian, entrà a la Facultat de Medicina. Amb ell, Friedrich Richard Faltin fill i Ernst Lindelöf, Sibelius formà un quartet de corda improvisat amb el qual explorà bona part del repertori clàssic. També s’incorporà al seu cercle Adolf Paul, futur escriptor i admirador de Strindberg, que intentà acostar-se molt a Sibelius amb la idea d’una col·laboració artística.^[35]

La figura més important d’aquell moment fou, però, Ferruccio Busoni, arribat a l’Institut com a professor de piano. Més jove que Sibelius per pocs mesos, Busoni trobà Hèlsinki molt provincial en comparació amb els grans centres musicals europeus, però mentre hi fou reuní al seu voltant un grup d’amics estudiants, els anomenats Leskovites, entre els quals hi havia Sibelius, Armas i Eero Järnefelt i Adolf Paul.^[36] Amb Busoni va gaudir d'una amistat que va durar tota la vida.^[37] Busoni amplià molt els horitzons musicals i intel·lectuals de Sibelius. A les reunions del grup tocava obres poc conegudes i improvisava, i Sibelius hi destacava també com a improvisador. Tot i que Busoni era molt superior com a pianista, reconegué aviat el gran talent creatiu de Sibelius, essent una de les primeres figures internacionals a apreciar-lo. La seva amistat duraria tota la vida, encara que Sibelius no valorés gaire la música de Busoni.^[36]

Cap a finals de 1888, Sibelius aconseguí també la seva primera obra impresa: la cançó Serenad, sobre text de Johan Ludvig Runeberg, poeta nacional finlandès que havia tingut un vincle familiar amb els Sibelius. La més notable de les seves obres durant aquest període va ser la Sonata per a violí en fa, que recordava més aviat a Grieg.^[38]

El 1888-1889, Sibelius començà a consolidar-se com a jove compositor dins els cercles musicals d’Hèlsinki. Compongué diverses peces per a violí i piano, a més d’obres més ambicioses com Florestan, una sonata per a violí i sobretot la Suite en la menor per a trio de corda, que impressionà Busoni i fou defensada per Csillag davant les crítiques de Flodin. La seva reputació creixent el portà cada vegada més sovint al cercle dels Järnefelt. Allà, en una vetllada d’improvisació amb Armas, veié per primera vegada Aino Järnefelt i quedà profundament impressionat. Però la diferència social, la protecció dels germans d’Aino i la inseguretat de Sibelius complicaren l’inici de la relació. Durant un temps, fins i tot s’acostà a Betsy Lerché, fet que ferí Aino.^[39]

Berlín

Malgrat haver abandonat els estudis superiors de violí, Sibelius es graduà brillantment a l’Institut. Busoni li suggerí estudiar amb Rimski-Kórsakov, però Wegelius preferí enviar-lo a Berlín, que considerava un entorn més adequat. Amb una beca de 2.000 marcs finlandesos i cartes de recomanació per a Albert Becker, Sibelius marxà cap a Berlín el setembre de 1889. Al port l’acomiadaren els Wegelius i els Järnefelt; Aino també hi era, visiblement afectada per la seva partida.^[40]

Sibelius va continuar els seus estudis a Berlín (de 1889 a 1890) amb Albert Becker, i a Viena (de 1890 a 1891) amb Robert Fuchs i el jueu hongarès Károly Goldmark. A Berlín, va tenir l'oportunitat d'ampliar la seva experiència musical assistint a diversos concerts i òperes, inclosa l'estrena de Don Juan de Richard Strauss. La seva autoestima va quedar tocada: Strauss només era un any més gran que ell, però ja escrivia una música orquestral d’una maduresa espectacular. Sibelius, en canvi, encara estava descobrint repertori bàsic —Mozart, Beethoven, Brahms— que la vida musical finlandesa no li havia pogut oferir plenament. Per compensar aquesta angoixa, es llançà a una vida bohèmia: gastava molts diners en restaurants, òpera, cigars, alcohol i en ajudar Adolf Paul, sovint sense recursos. També es relacionà amb estudiants bevedors de l’entorn del compositor noruec Christian Sinding, molts d’ells instrumentistes de corda. Berlín li obrí horitzons, però també li mostrà amb cruesa les seves mancances i la distància que encara havia de recórrer.^[41]

També va escoltar el compositor finlandès Robert Kajanus dirigint la Filharmònica de Berlín en un programa que incloïa el seu poema simfònic Aino, una peça patriòtica que podria haver desencadenat l'interès posterior de Sibelius per utilitzar el poema èpic Kalevala com a base per a les seves pròpies composicions.^[37][42]

Malgrat tot, Berlín li obrí l’accés al gran repertori europeu. Hi descobrí òperes de Wagner com Tannhäuser i Die Meistersinger, i sobretot visqué una experiència decisiva amb Beethoven, escoltant Hans von Bülow dirigir les simfonies Heroica, Cinquena i Novena, i interpretar les darreres sonates per a piano.^[41]

Va ser per aquesta època quan Sibelius finalment va abandonar les seves estimades aspiracions com a violinista:

La meva tragèdia va ser que volia ser un violinista famós a qualsevol preu. Des dels 15 anys vaig tocar el meu violí pràcticament des del matí fins a la nit. Odiava la ploma i la tinta; malauradament, preferia un elegant arc de violí. El meu amor pel violí va durar força i va ser un despertar molt dolorós quan vaig haver d'admetre que havia començat massa tard la meva formació per a la carrera exigent d'un virtuós.^[43]

A part de les llargues estades que va passar estudiant a Viena i Berlín, l'any 1900 va fer un viatge a Itàlia, on va passar un any amb la seva família. Va compondre, dirigir i socialitzar activament tant als països escandinaus com a la Gran Bretanya, França i Alemanya, i més tard va fer un viatge als Estats Units.^[44]

Viena

Tornà a Finlàndia la tardor de 1888 esgotat i amb un aspecte que impressionà familiars i amics. Després de descansar a Loviisa i Granholmen, passà un temps amb els Järnefelt. Allà va conèixer i es va enamorar immediatament d'⁣Aino, la filla de 17 anys del general Alexander Järnefelt, el governador de Vaasa, i d'Elisabeth Clodt von Jürgensburg, una aristòcrata bàltica.^[28]

A la tardor acabà el Quartet en si bemoll, una obra lírica i ben rebuda que representa el punt culminant de la seva etapa de cambra juvenil. Poc després marxà a Viena per continuar els estudis, amb el compromís amb Aino encara gairebé secret. Passà per Berlín, on retrobà antics amics i conegué Carl Nielsen, però ja sentia que aquella ciutat no era el lloc adequat per treballar. Viena, en canvi, li semblà molt més afí, tot i que els seus restaurants, cafès i temptacions socials tornaren a fer-li gastar massa diners.^[45]

A Viena, Sibelius reprengué el violí sobretot com a possible recurs pràctic i entrà a l’orquestra del Conservatori, on formà aviat un cercle de bevedors entre els estudiants, però també aprofità el contacte amb els músics per conèixer millor les possibilitats dels instruments. A diferència de Berlín, arribà sense un pla clar d’estudis: Brahms i Bruckner no ensenyaven, i finalment Goldmark acceptà rebre’l com a alumne, tot i que d’una manera força informal. Goldmark li aportà consells valuosos sobre orquestració, l’estudi dels clàssics i la necessitat de revisar a fons les idees, però no li donà la formació tècnica sistemàtica que Sibelius necessitava. Per això, seguint el consell de Hans Richter, s’inscrigué també a les classes de composició de Robert Fuchs al Conservatori.^[46]

Viena el colpí musicalment: quedà fascinat per Tristan und Isolde, admirà profundament Bruckner després de sentir la Tercera Simfonia revisada, descobrí més Wagner, Beethoven i Johann Strauss, i fins i tot es veié embolicat en una baralla entre partidaris de Bruckner i de Brahms. També fracassà en una audició per entrar a la Filharmònica de Viena, fet que el deixà molt abatut.^[47][48]

També va ser a Viena on es va dedicar a la composició orquestral, treballant en una obertura en mi major i una Scène de Ballet. Mentre s'embarcava en Kullervo, una obra orquestral amb cor i solistes inspirada en el Kalevala, va caure malalt, però es va recuperar després d'haver-se sotmès a una cirurgia per extreure els càlculs biliars. Poc després de tornar a Hèlsinki, Sibelius va gaudir molt dirigint la seva Obertura i l’Scène de Ballet en un concert popular.^[49]

El contacte amb la Novena simfonia de Beethoven i la relectura del Kalevala en finès l’empenyeren cap a un projecte molt més ambiciós: Kullervo, una gran obra simfònica amb solistes i cor, basada en el tràgic personatge del poema èpic finlandès. Fuchs elogià tant l’inici de l’obra que Sibelius quedà profundament emocionat. Estrenada a Hèlsinki el 28 d'abril de 1892, l'obra va tenir un gran èxit.^[13] La feina quedà interrompuda per una hospitalització a Viena. Sibelius ocultà inicialment la naturalesa de la malaltia, però després admeté que patia una malaltia venèria, un fet especialment greu tenint en compte el seu compromís amb Aino. Quan finalment pogué sortir de la clínica, marxà cap a Berlín, on recaigué en els excessos amb antics amics i es veié obligat a vendre part de les seves pertinences.^[46]

El 1892, Kullervo va inaugurar l'enfocament de Sibelius en la música orquestral. Va ser descrit pel compositor Aksel Törnudd com "una erupció volcànica" mentre que Juho Ranta que cantava al cor va declarar: "Era música finlandesa".^[50] A finals d'aquell any, va morir l'àvia del compositor, Katarina Borg. Sibelius va assistir al funeral i va visitar la casa de la seva família a Hämeenlinna per última vegada abans que fos venuda.^[51] Kullervo va tenir un impacte polític i cultural molt ampli. Sibelius es convertí en una figura destacada de la cultura finesa en un moment de tensions entre finòfons i suecòfons i de creixent pressió russa sobre l’autonomia finlandesa. Amb l’inici de la russificació, la seva música començà a adquirir un valor simbòlic per a la consciència nacional finesa.^[52]

L’èxit de Kullervo transformà la vida de Sibelius: li donà prestigi nacional i feu possible el matrimoni amb Aino Järnefelt, ja que demostrava que podia tenir futur com a compositor. Es casaren el 10 de juny de 1892 a la casa dels Järnefelt a Maxmo, tot i que la mare de Sibelius no hi pogué assistir per una crisi nerviosa. Van passar la seva lluna de mel a Carèlia, la llar dels Kalevala, finançat per una beca perquè Sibelius hi estudiés cançons populars.^[53] Va servir d'inspiració per al poema simfònic de Sibelius En saga. A diferència de Kullervo, no seguia cap llegenda concreta, sinó que evocava de manera atmosfèrica el món mític nòrdic. L’obra desconcertà alguns crítics en l’estrena de 1893, però fou interpretada diverses vegades aquell any i acabà guanyant-se el públic.^[54] El 16 de febrer de 1893 es va presentar a Hèlsinki la primera versió (ampliada) d'En saga tot i que no va tenir massa bona acollida, els crítics van suggerir que s'havien d'eliminar les seccions supèrflues (com ho va fer Sibelius en la versió de 1902). Encara menys reeixits van ser les tres representacions més de Kullervo al març, que un crític va trobar incomprensibles i mancades de vitalitat.^[51]

Sibelius, però, no quedà del tot satisfet ni amb Kullervo ni amb En saga. A partir d’aquí començà un procés que repetiria sovint: compondre, dirigir ell mateix l’obra, revisar-la i només després publicar-la. En saga seria refeta deu anys més tard i publicada el 1903. Kullervo, en canvi, fou retirat perquè Sibelius en veia les irregularitats i el folklorisme massa explícit; no es tornaria a interpretar íntegrament fins després de la seva mort.^[55]

La primavera de 1893 també portà les primeres tensions matrimonials. El 14 de març nasqué la primera filla, Eva, i la parella, pressionada econòmicament, hagué de deixar el pis de lloguer de Hèlsinki i instal·lar-se temporalment en una casa als afores.^[55] Les tensions matrimonials entre Sibelius i Aino s’agreujaren. Mentre ella cuidava la filla Eva i patia la precarietat familiar, Sibelius passava cada cop més temps fora de casa, immers en el cercle bohemi del Symposium, format al voltant d’Axel Gallén —més tard Gallen-Kallela—, amb Kajanus, Armas Järnefelt i Adolf Paul. Les reunions combinaven debats filosòfics, llargues sessions musicals, alcohol i cigars en excés, fins al punt d’escandalitzar la societat finlandesa i especialment Aino. Mentrestant, escrigué els Sis impromptus, op. 5, una de les seves col·leccions pianístiques més atractives.^[56]

Després d’un estiu poc productiu a Vaania, Sibelius reprengué un projecte inspirat en el Kalevala: el cicle de poemes simfònics sobre Lemminkäinen.^[13] Hi reutilitzà materials de l’òpera abandonada La construcció de la barca, especialment en El cigne de Tuonela, que es convertiria en una de les seves primeres obres mestres indiscutibles. El cicle, estrenat el 13 d’abril de 1896, tingué un èxit encara més gran que Kullervo i consolidà Sibelius com el centre de la nova música finesa. Tot i això, la crítica discutí si era prou «finlandès» i alguns, com Flodin, li reclamaren que abandonés la música descriptiva i avancés cap a una simfonia més abstracta i clàssica. Sibelius revisà el cicle el 1897, però només El cigne de Tuonela i El retorn de Lemminkäinen es publicaren aviat; les altres dues peces quedaren retingudes fins al 1935.^[57]

El 13 de novembre de 1893, es va estrenar la versió completa de Karelia en una gala de l'associació d'estudiants al Seurahuone de Viipuri amb la col·laboració de l'artista Axel Gallén i l'escultor Emil Wikström que havia estat contractat per dissenyar els decorats. Encara que la primera actuació va resultar difícil d'apreciar a causa del soroll de fons del públic conversant, una segona actuació el 18 de novembre ja va tenir més èxit. A més, els dies 19 i 23 Sibelius va presentar una suite ampliada de l'obra a Hèlsinki, dirigint l'orquestra de la Societat Filharmònica.^[58] La música de Sibelius es presentava cada cop més a les sales de concerts de Hèlsinki. A la temporada 1894–1895, obres com En saga, Karelia i Vårsång (composta el 1894) es van incloure en almenys setze concerts a la capital, sense oblidar els que es van fer a Turku.^[59] Quan es va interpretar en una versió revisada el 17 d'abril de 1895, el compositor Oskar Merikanto va donar la benvinguda a Vårsång (Cançó de primavera) com "la flor més bella entre les peces orquestrals de Sibelius".^[60]

Durant un període considerable, Sibelius va treballar en una òpera, Veneen luominen (La construcció del vaixell), de nou basada en el Kalevala. Fins a cert punt, havia caigut sota la influència de Wagner, però posteriorment va recórrer als poemes simfònics de Liszt com a font d'inspiració compositiva. Adaptat del material per a l'òpera, que mai va completar, la seva Suite Lemminkäinen constava de quatre llegendes en forma de poemes simfònics.^[13] Es van estrenar a Hèlsinki el 13 d'abril de 1896 amb la sala plena. En contrast amb l'entusiasme de Merikanto per la qualitat finlandesa de l'obra, el crític Karl Flodin va trobar el corn anglès en solitari d'El cigne de Tuonela "increïblement llarg i avorrit",^[61][51] tot i que considerava la primera llegenda, Lemminkäinen i les donzelles de l'illa, com a representant del cim de l'èxit de Sibelius fins ara.^[62]

Sibelius aspirava el 1897 a ocupar la càtedra universitària que deixava vacant Friedrich Richard Faltin. Necessitava el sou, perquè la seva situació econòmica continuava insegura. Competia amb Ilmari Krohn i Kajanus, i per defensar la candidatura pronuncià una conferència sobre la música popular i la seva influència en la música culta. Les idees eren originals, però l’exposició resultà massa improvisada i poc acadèmica. La mala acollida de la Cantata de coronació del tsar Nicolau II augmentà encara més la seva tensió i irritabilitat. Sibelius semblava el candidat natural a la càtedra i una comissió el recomanà per àmplia majoria. Però Kajanus apel·là contra la decisió, argumentant que Sibelius havia de quedar lliure per compondre i que no era adequat per al càrrec. El ministre acabà nomenant Kajanus, cosa que Sibelius visqué com una traïció i que obrí una distància duradora entre tots dos.^[63]

Aquell mateix any morí Maria Sibelius, mare del compositor, sense haver tornat a veure Janne. La relació familiar havia estat complicada, en part per la tensió entre Maria i Aino, i Sibelius es mantingué allunyat durant els darrers mesos.^[64]

El 1898, Sibelius aconseguí un nou èxit amb la música incidental per al drama El rei Cristià II d’Adolf Paul, estrenada al Teatre Suec de Hèlsinki. L’obra tingué una bona acollida i més tard hi afegí nous números. Durant una estada a Berlín, també compongué la cantata Sandel i, sobretot, aconseguí el seu primer acord important amb una editorial alemanya: Breitkopf & Härtel acceptà publicar la suite d’El rei Cristià II, gràcies en bona part a l’ajuda d’Adolf Paul.^[64]

El Manifest de Febrer de 1899, imposat per Bobrikov per integrar més estretament Finlàndia dins l’Imperi Rus, obligà Sibelius a fer més visible la seva posició en un moment en què la societat finlandesa es dividia sobre com resistir la russificació.^[65] La resposta musical de Sibelius fou el Cant dels atenencs, per a cor i orquestra, que evocava la resistència dels grecs antics contra una invasió.^[66] La cançó immediatament va portar a Sibelius l'estatus d'heroi nacional.^[67][65]

El gener de 1899, Sibelius es va embarcar en la seva Primera Simfonia en un moment en què els seus sentiments patriòtics estaven augmentant. La simfonia va tenir una bona acollida quan es va estrenar a Hèlsinki el 26 d'abril de 1899. La Primera Simfonia resulta paradoxal: en el moment en què Sibelius adoptava per primer cop una posició política clara, escrivia també la seva primera simfonia abstracta. L’obra assimila models russos —color orquestral, intensitat dramàtica, impuls programàtic latent—, però els transforma en una veu pròpia. En aquell context, més que un acostament a Rússia, sonava com una afirmació finlandesa capaç de vèncer els russos en el seu mateix terreny. L’any següent Sibelius retirà la simfonia, en revisà la partitura —la versió original s’ha perdut— i la reestrenà amb un èxit igualment notable.^[68]

Un altre treball patriòtic va seguir el 4 de novembre en forma de vuit quadres que representaven episodis de la història finlandesa coneguts com a Música de Celebració de la Premsa. Havia estat escrit en suport del personal del diari Päivälehti, que havia estat suspès durant un període després de criticar editorialment el domini rus.^[69] L'últim quadre, Finlàndia desperta, va ser especialment popular; després de petites revisions, es va convertir en la coneguda Finlandia.^[70] L’obra es convertí en un símbol canviant de la identitat finlandesa: primer com a expressió del desig d’autodeterminació sota Rússia, i més tard com a emblema de resistència davant l’agressió soviètica.^[71]

El febrer de 1900, la filla menor de Sibelius, Kirsti, va morir. No obstant això, a l'estiu Sibelius va fer una gira internacional amb Kajanus i la seva orquestra, presentant les seves obres recents (inclosa una versió revisada de la Primera Simfonia) a tretze ciutats, entre elles Estocolm, Copenhaguen, Hamburg, Berlín i París. Els crítics van ser molt favorables, portant al compositor un reconeixement internacional amb els seus entusiastes reportatges al Berliner Börsen-Courier, al Berliner Fremdenblatt i al Berliner Lokal Anzeiger.^[72][73]

Axel Carpelan, l’admirador que havia suggerit el títol Finlandia, es convertí en un conseller i suport essencial: li proposà escriure un concert per a violí, una nova simfonia, música per a Shakespeare i viatjar a Itàlia. També actuà com a recaptador de fons, i aconseguí 5.000 marcs perquè Sibelius i la seva família poguessin passar l’hivern a Itàlia, en un entorn propici per a la composició.^[74]

La família arribà a Rapallo el febrer de 1901. Sibelius hi començà a esbossar un cicle de poemes simfònics sobre Don Juan, pensat com una mena de paral·lel continental al cicle de Lemminkäinen. Però l’encant inicial d’Itàlia aviat es trencà: la inspiració s’aturà, les notícies de russificació des de Finlàndia el distreien i la seva filla Ruth emmalaltí de tifus. Aino aconseguí salvar Ruth, però Sibelius, colpit pel record de la mort de Kirsti, no suportà la tensió i fugí a Roma, deixant la família a Rapallo amb pocs diners. A Roma visità galeries, escoltà música religiosa i reprengué la composició, però les seves cartes mostren un egocentrisme dolorós: justificava la fugida com una necessitat artística de solitud i estímul. Quan Ruth millorà, Sibelius començà a adonar-se que el matrimoni estava al límit. Reconeixia que el seu egoisme era gairebé intolerable, però alhora reclamava a Aino que continués estimant-lo. La relació sobrevisqué sobretot gràcies a la paciència i resistència d’ella. Després de la crisi italiana, Sibelius tornà a Rapallo i la família emprengué el retorn cap a Finlàndia, passant per Florència, Viena i Praga.^[75]

De retorn a Finlàndia, Sibelius volia alliberar-se de les classes per dedicar-se plenament a la composició i a la família. La situació política reforçà el seu paper de símbol nacional i gràcies a Axel Carpelan, un grup de patriotes li assegurà una assignació regular, cosa que li permeté deixar els càrrecs docents, tot i que més endavant aquesta llibertat acabaria portant-lo a greus dificultats econòmiques.^[76]

L’obra que havia començat a Itàlia acabà transformant-se en la Segona Simfonia. Es va completar a principis de 1902 amb l'estrena a Hèlsinki el 8 de març. La simfonia de quatre moviments té un recorregut emocional clar: calma pastoral, conflicte, crida urgent i triomf final. L’obra reflectia tant el moment polític finlandès com dolors personals, especialment el suïcidi d’Elli, germana d’Aino.^[77] El treball va ser rebut amb un gran entusiasme pels finlandesos. Merikanto va considerar que va superar «fins i tot les expectatives més audaces», mentre que Evert Katila la va descriure com «una obra mestra absoluta».^[72] Flodin, també, va escriure sobre una composició simfònica «que fins llavors no havíem tingut l'oportunitat d'escoltar». La Segona Simfonia ocupà un lloc especial a Finlàndia perquè, tot i no ser concebuda com una obra política, el seu to combatiu i el final triomfal s’identificaren amb l’esperit de resistència nacional. Esdevingué la més popular de les simfonies de Sibelius i convencé fins i tot crítics que havien rebut amb fredor la Primera. A diferència d’altres obres, Sibelius no la revisà.^[78]

Sibelius va passar l'estiu a Tvärminne prop de Hanko, on va treballar en la cançó Var det en dröm (Va ser un somni) així com en una nova versió d'En saga. Quan es va interpretar a Berlín amb la Filharmònica de Berlín el novembre de 1902, va servir per establir fermament la reputació del compositor a Alemanya, donant lloc poc després a la publicació de la seva Primera Simfonia.^[72]

Aquesta etapa agreujà les tensions familiars. Aino, embarassada de la quarta filla, Katarina Elisabet —Nipsu—, veia com Sibelius passava massa temps als bars i desapareixia durant dies. El seu germà Christian, preocupat pel seu alcoholisme, li recomanà abstenir-se del tot, però Sibelius justificava la beguda com una manera de superar la inseguretat, la por escènica i la sensació de ser jutjat pels altres.^[79]

Sibelius era conscient que l’alcohol tenia arrels profundes en la seva inseguretat: li semblava que el vi li permetia superar la por, la tensió social i la sensació de ser observat. Però no aconseguí controlar el problema, i Aino i Carpelan decidiren allunyar-lo de les temptacions de Hèlsinki. Així sorgí la idea d’Ainola, la casa de Järvenpää, prop del llac Tuusula, construïda el 1904 amb l’ajuda de fons prestats i un disseny gratuït de Lars Sonck.^[80]

Durant les seves llargues estades a Hèlsinki, l'esposa de Sibelius, Aino, li escrivia sovint, implorant-li que tornés a casa, però sense èxit. Fins i tot després de néixer la seva quarta filla, Katarina, va continuar treballant fora de casa. Aino fins i tot hagué de recórrer a Kajanus perquè el tragués dels bars i l’ajudés a acabar el final.^[81] Mentrestant, el Concert per a violí avançava amb dificultats, interromput per borratxeres i problemes econòmics. Sibelius havia promès l’estrena a Willy Burmester a Berlín, però la necessitat de diners el portà a presentar-lo abans a Hèlsinki amb Viktor Nováček, cosa que indignà Burmester.^[82] L’estrena del Concert per a violí fou un fracàs pràctic: Nováček no pogué dominar una part solista extraordinàriament difícil, carregada amb tota l’ambició i el somni frustrat de Sibelius com a violinista.^[81]

En aquell mateix període compongué la música incidental per a Kuolema, d’Arvid Järnefelt, d’on sortirien Valse triste i Escena amb grues. Valse triste esdevingué un èxit internacional immens, però Sibelius gairebé no en tragué benefici perquè el contracte editorial només li pagava drets per les seves pròpies versions, mentre els editors podien fer-ne arranjaments sense compensar-lo.^[81]

Ainola, el 1915

Jean Sibelius i la seva esposa Aino llegint a la sala menjador d'Ainola

El novembre de 1903, Sibelius va començar a construir la seva nova casa Ainola (lloc d'Aino) prop del llac Tuusula uns 45 km al nord de Hèlsinki. Per cobrir els costos de construcció, va fer concerts a Hèlsinki, Turku i Vaasa a principis de 1904, així com a Tallinn, Estònia, i a Letònia durant l'estiu. La família finalment va poder traslladar-se a la nova propietat el 24 de setembre de 1904, fent amistat amb la comunitat artística local, inclosos els pintors Eero Järnefelt i Pekka Halonen i el novel·lista Juhani Aho.^[82]

El gener de 1905, Sibelius va tornar a Berlín on va dirigir la seva Segona Simfonia. Tot i que el concert en si va tenir èxit, va rebre crítiques diverses, algunes molt positives, mentre que els de l'Allgemeine Zeitung i el Berliner Tageblatt es van mostrar menys entusiastes. De tornada a Finlàndia, va reescriure els cada cop més populars Pelléas i Mélisande com a suite orquestral.^[83]

La música de Sibelius ja s’havia començat a difondre amb èxit a la Gran Bretanya, sobretot Finlandia i les dues primeres simfonies. El 1905 finalment viatjà a Anglaterra per dirigir a Liverpool, però en arribar a Dover tingué un incident amb la duana per portar massa cigars i fou multat. A Anglaterra fou acollit per Granville Bantock, que esdevingué un defensor important de la seva música. Durant la breu estada conegué figures influents com Henry Wood, Ernest Newman i Rosa Newmarch, que ajudaren a consolidar la recepció britànica de Sibelius durant dècades. El compositor se sentí còmode amb els codis socials anglesos i procurà comportar-se amb una elegància impecable. Després de l’èxit a Liverpool, anà a París, però allà continuava sent gairebé desconegut i no s’hi quedà gaire.^[84]

El 1905-1906, la situació política finlandesa canvià ràpidament: després de la derrota russa davant el Japó, el tsar acceptà reformes, retirà molts decrets de Bobrikov i permeté la creació d’un parlament finlandès unicameral amb sufragi universal masculí i femení, un fet pioner a Europa. Però l’alleujament inicial derivà aviat en tensions internes, amb la divisió entre forces «roges» i «blanques» i episodis violents com els enfrontaments de Hakaniemi arran del motí de Viapori. Sibelius rebutjava aquesta fractura i es mantingué lluny dels extremismes, responent sobretot amb música.^[85]

L'any 1906 Sibelius va passar diversos mesos component a Ainola, sent la seva obra principal de l'època La filla de Pohjola, un altre poema simfònic basat en el Kalevala. Més tard del mateix any va compondre música incidental per a El festí de Baltasar, adaptant-la també com a suite orquestral. Va acabar l'any dirigint una sèrie de concerts, el més reeixit va ser la primera representació pública de La filla de Pohjola al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg.^[83]

Des de principis de 1907, Sibelius es va dedicar de nou a beure i sopar excessivament a Hèlsinki, gastant quantitats exorbitants en xampany i llagosta. El seu estil de vida va tenir un efecte desastrós en la salut d'Aino que es va veure obligada a retirar-se a un sanatori, patint esgotament. Mentre ella estava fora, Sibelius va decidir deixar de beure, concentrant-se, en canvi, a compondre la Tercera Simfonia. La va acabar després d’un viatge poc documentat a Alemanya, dedicada a Granville Bantock, i l’estrenà a Hèlsinki el 25 de setembre de 1907, juntament amb La filla de Pohjola i la suite de El festí de Baltasar.^[86] Tot i que el seu enfocament més clàssic va sorprendre el públic, Flodin va comentar que era "interiorment nou i revolucionari".^[83] La Tercera simfonia, avui considerada la primera de les grans simfonies de Sibelius en sentit ple, fou molt mal compresa en el seu moment. Ni el públic ni la majoria de crítics la reberen amb l’entusiasme que havien despertat la Primera i la Segona. Per ser una simfonia més austera i depurada, fou rebuda amb menys entusiasme. Per ser més concentrada, clàssica, subtil i radical sota la superfície, alguns crítics l’han considerada una peça clau per entendre el Sibelius posterior.^[87]

Entre 1907 i 1908, la política russa envers Finlàndia tornà a endurir-se i va sotmetre de nou el Gran Ducat a un control més directe de Sant Petersburg. La russificació reapareixia amb força, mentre el nou parlament finlandès, encara inexpert, intentava funcionar amb representants provinents sobretot de les classes treballadores i pageses.^[88]

En aquest context, Gustav Mahler visità Hèlsinki l’octubre de 1907 per dirigir l’orquestra local. Era ja un dels grans directors internacionals i un compositor molt controvertit, especialment per les seves simfonies monumentals. Durant l’estada retrobà Axel Gallén, que el portà a sentir Kajanus dirigir música de Sibelius, incloent-hi Vårnatt i, com a bis, Valse triste. Tot i que la música de Sibelius ja havia circulat força per Alemanya, Mahler gairebé no la coneixia, perquè a Àustria encara havia tingut poca difusió. Aquelles peces foren probablement el seu primer contacte directe amb Sibelius, però no el van impressionar gaire.^[89] Tots dos van coincidir que amb cada nova simfonia, hi perdien aquells que havien estat atrets pels seus treballs anteriors. Això es va demostrar sobretot a Sant Petersburg, on es va interpretar la Tercera Simfonia el novembre de 1907 amb crítiques despectives. La seva acollida a Moscou va ser força més positiva.^[83]

Mahler s'emportà una impressió força negativa, qualificant-ne una de kitsch amb color local nòrdic. Després de conèixer-lo personalment, suavitzà el judici humà sobre ell, però no arribà mai a dirigir cap obra seva. La trobada entre tots dos deixà una frase famosa sobre la simfonia: Sibelius defensava la severitat formal i la lògica interna que uneix els motius, mentre que Mahler replicà que la simfonia havia de ser com el món, capaç d’abastar-ho tot. La diferència es veia clarament en les obres que tots dos acabaven de compondre: la Tercera de Sibelius, breu i concentrada, i la Vuitena de Mahler, monumental i expansiva.^[90]

L'any 1907, Sibelius va ser sotmès a una operació greu per sospita de càncer de gola. A principis de 1908, va haver de passar un període a l'hospital. El seu fet de fumar i beure s'havia convertit en perillós per la seva vida. Tot i que va cancel·lar concerts a Roma, Varsòvia i Berlín, va mantenir un compromís a Londres, però tampoc allà la seva Tercera Simfonia no va aconseguir atreure la crítica. El maig de 1908, la salut de Sibelius es va deteriorar encara més. Va viatjar amb la seva dona a Berlín per extirpar-se un tumor de la gola. Després de l'operació, va prometre deixar de fumar i beure d'una vegada per totes.^[83] La por a una recaiguda fou tan forta que Sibelius mantingué l’abstinència durant set anys, malgrat trobar molt a faltar el tabac i la beguda.^[91] S'ha dit que l'impacte d'aquest escull amb la mort va inspirar obres que va compondre en els anys següents, com Luonnotar i la Quarta Simfonia.^[92]

Aquesta crisi accelerà una transformació musical: cançons com Törnet anunciaren una etapa més experimental, amb tensions harmòniques que acostaren Sibelius als límits de la tonalitat i, per un temps, a l’avantguarda anterior a la Primera Guerra Mundial. Però la malaltia també agreujà els problemes econòmics: els deutes creixien, Lienau no acceptava obres antigues com a compensació, i Sibelius hagué de començar a donar classes privades de composició a alumnes com Toivo Kuula i Leevi Madetoja.^[91]

El 1908 treballà en el poema simfònic Cavalcada nocturna i sortida del sol, inspirat segons versions diverses en una visió del Colosseu de Roma o en una sortida de sol vista durant un trajecte en trineu. L’obra uneix el moviment nocturn de la cavalcada amb l’aparició gradual de l’alba, fins a una culminació lluminosa. Sibelius atribuïa les connexions internes de l’obra a una «lògica miraculosa» més aviat inconscient que no pas calculada. Després compongué el quartet de corda Voces intimae, la seva primera obra de cambra important en molts anys. És una peça de caràcter molt interior, amb el pes expressiu concentrat en un gran moviment lent central, envoltat per moviments més breus i lleugers. Sibelius la valorava molt i la considerava una prova de maduresa compositiva.^[93]

El 1909, l'èxit de l'operació de la gola va donar lloc a una renovada felicitat entre Sibelius i Aino a la casa familiar. També a la Gran Bretanya, la seva condició va ser ben rebuda, ja que va dirigir En saga, Finlandia, Valse Triste i Cançó de Primavera a un públic entusiasta. Una reunió amb Claude Debussy va generar un suport addicional. Després d'un altre viatge sense incidents a París, va anar a Berlín on es va sentir alleujat en saber que la seva operació de gola havia tingut un èxit total.^[94]

Sibelius va començar a treballar en la Quarta Simfonia a principis de 1910. Després va viatjar a Berlín per continuar treballant en la Quarta, escrivint el final després de tornar a Järvenpää.^[94] Els primers esbossos de la Quarta semblen vinculats al viatge a Koli amb Eero Järnefelt. La simfonia, dedicada a aquest cunyat i veí, prengué forma com una obra de paisatge interior i exterior alhora: una música aspra, despullada i visionària, molt allunyada del caràcter afirmatiu de la Segona.^[95] L’obra es construeix al voltant del tríton, interval molt dissonant que ja apareix en les primeres notes —do, re, fa sostingut— i que reapareix en el xoc tonal del final. Aquesta tensió dona a la simfonia una sensació d’inestabilitat i duresa, com si tota la música estigués atrapada en un paisatge gelat. El més radical és el final: en lloc d’un tancament afirmatiu i brillant, Sibelius acaba en un punt ambigu, a mezzo-forte, ni fort ni fluix, com si l’obra s’aturés per esgotament. La Quarta portava la simfonia i la tonalitat fins a un límit extrem sense arribar a l’atonalitat de Schönberg, i per això els primers públics finlandesos i escandinaus en quedaren profundament desconcertats.^[96] La Quarta Simfonia fou rebuda amb incomprensió i fins i tot hostilitat. A Göteborg, una interpretació dirigida per Stenhammar fou xiulada per un públic molt conservador, i el 1912 els músics de la Filharmònica de Viena es negaren a tocar-la sota la direcció de Weingartner. Molts atribuïren aquella música aspra i desconcertant a la malaltia recent de Sibelius, a les tensions polítiques amb Rússia o al conflicte entre finlandesos i suecòfons.^[97]

Però els seus fons minvants també el van obligar a escriure una sèrie de peces i cançons més petites. L'octubre va dirigir concerts a Kristiania (ara Oslo) on es van interpretar per primera vegada La Dríada i In Memoriam. El seu Valse triste i la Segona Simfonia van ser especialment ben acollides. Després de l’estrena de la Quarta, en feu petites revisions i l’envià a Breitkopf, però quedà creativament esgotat. La vida familiar també pesava: nasqué Heidi, l’última filla, i la presència temporal de la seva germana Linda, malalta mental, afectà negativament Aino.^[98]

A part d'un viatge a París on va gaudir d'una representació de Salomé de Richard Strauss, la resta de l'any va ser força tranquil. El 1912, va completar la seva breu obra orquestral Scènes historiques II. Es va interpretar per primera vegada al març juntament amb la Quarta Simfonia. El concert es va repetir dues vegades a un públic entusiasta i a la crítica, inclòs Robert Kajanus. La Quarta Simfonia també va tenir una bona acollida a Birmingham al setembre. El març de 1913, es va representar a Nova York però una gran part del públic va abandonar la sala entre els moviments, mentre que a l'octubre, després d'un concert dirigit per Carl Muck, el Boston American ho va titllar d'"un trist fracàs".^[94]

La primera composició significativa de Sibelius de 1913 va ser el poema simfònic El bard, que va dirigir al març a un públic respectuós a Hèlsinki. Va compondre Luonnotar (Filla de la natura) per a soprano i orquestra. Amb un text del Kalevala, va ser interpretat per primera vegada en finlandès el setembre de 1913 per Aino Ackté (a qui havia estat dedicat) al festival de música de Gloucester, Anglaterra.^[94][99] A principis de 1914, Sibelius va passar un mes a Berlín on es va sentir especialment atret per Arnold Schönberg. De tornada a Finlàndia, va començar a treballar a Les oceànides, que el milionari nord-americà Carl Stoeckel havia encarregat per al Festival de Música de Norfolk. Després de compondre per primera vegada l'obra en re bemoll major, Sibelius va emprendre revisions substantives, presentant una versió en re major a Norfolk, que va tenir una bona acollida, igual que Finlandia i el Valse triste. La peça contrasta amb la tensió familiar que vivia aleshores. Aino estava esgotada per anys de sacrificis, dificultats econòmiques i l’egocentrisme del compositor, i el viatge solitari de Sibelius als Estats Units agreujà el malestar matrimonial. Als Estats Units fou rebut com una celebritat. Tot i això, ell emprengué la travessia amb alleujament i expectativa.^[100] Henry Krehbiel considerava Les oceànides una de les peces de música marinera més boniques mai compostes, mentre que The New York Times va comentar que la música de Sibelius va ser la contribució més notable al festival de música. Mentre estava a Amèrica, Sibelius va rebre un doctorat honoris causa per la Universitat Yale i, gairebé simultàniament, un per la Universitat de Hèlsinki, on estava representat per Aino.^[94]

Sibelius tornà a Finlàndia a finals de juny de 1914 com un heroi, convençut que una futura gira nord-americana podria resoldre els seus deutes.^[101]

Mentre viatjava des dels Estats Units, Sibelius va sentir parlar dels esdeveniments de Sarajevo que van portar a l'inici de la Primera Guerra Mundial. L’esclat de la guerra accentuà la divisió política a Finlàndia. Les classes altes i els sectors oficials tendien a mantenir-se fidels al tsar, mentre que part de les classes populars s’acostaven als moviments revolucionaris russos. Alhora, alguns militars i nacionalistes miraven cap a Alemanya, que començà a entrenar voluntaris finlandesos, els futurs Jäger, per a una possible lluita per la independència.^[102]

Malgrat que no estava implicat en la lluita, els seus ingressos per drets d'autor de l'estranger van ser interromputs. Per arribar a final de mes, va compondre obres més petites per publicar-les a Finlàndia. El març de 1915 va poder viatjar a Göteborg a Suècia, on la seva obra Les oceànides va ser molt apreciada. Mentre treballava en la seva Cinquena Simfonia a l'abril, la natura d’Ainola fou decisiva: el desglaç, l’arribada de la primavera, els ocells migratoris i sobretot la visió de setze cignes volant el 21 d’abril de 1915. Aquella experiència el commogué profundament i li suggerí el gran tema del final de la Cinquena, associat al crit dels cignes i a una mena de revelació mística de la natura.^[103] El gran tema del final de la Cinquena simfonia, amb les trompes balancejant-se sota una altra melodia, quedà associat per Sibelius al vol dels cignes que havia vist prop d’Ainola. Carpelan l’anomenà el seu «himne dels cignes», mentre que Tovey hi veié una imatge gairebé mítica, com si Thor brandés el martell enmig del vent.^[104]

Però la guerra l’aïllava cada cop més: sense els seus viatges habituals a Europa, que li servien d’estímul creatiu, Sibelius se sentia tancat a Ainola, inquiet, insegur davant la simfonia i temptat novament per l’alcohol. I començà a trencar l’abstinència: primer amb excés de cafè, després amb cigars i finalment amb vi, fet que li provocà noves preocupacions de salut i d’ànim.^[104] Tot i que hi va haver pocs avenços en la simfonia durant l'estiu, va poder completar-la abans del seu 50è aniversari el 8 de desembre.^[105]

El vespre del seu aniversari, Sibelius va dirigir l'estrena de la Cinquena Simfonia a la sala de la Borsa de Hèlsinki. Malgrat els elogis entusiastes de Kajanus, el compositor no estava satisfet amb la seva obra i aviat va començar a revisar-la. El cinquantè aniversari de Sibelius fou celebrat com un gran esdeveniment nacional, amb elogis que el presentaven com una de les figures creatives més grans de Finlàndia i com el compositor que havia convertit les emocions i lluites del país en música.^[106] Tanmateix, en aquesta època, Sibelius es trobava cada vegada més endeutat. El piano de cua que havia rebut com a regal estava a punt de ser confiscat pels creditors quan la cantant Ida Ekman va pagar una part substancial del seu deute després d'una exitosa campanya de recaptació de fons.^[105]

La represa del tabac i l’alcohol agreujà molt el matrimoni de Sibelius. Aino, que recordaria els set anys d’abstinència com els més feliços de la vida conjugal, acabà esgotada per la precarietat econòmica, les discussions i la sensació d’haver sacrificat la seva vida. El setembre de 1916 marxà un mes a Petrograd amb la seva filla Eva, però en tornar les tensions continuaren, fins al punt que Sibelius arribà a pensar en una separació. Aino, però, es mantingué al seu costat per la fe absoluta que tenia en el seu geni.^[107]

Un any més tard, el 8 de desembre de 1916, Sibelius va presentar la versió revisada de la seva Cinquena Simfonia a Turku, combinant els dos primers moviments i simplificant el final. Quan es va interpretar una setmana més tard a Hèlsinki, Katila va ser molt favorable, però Wasenius va desestimar els canvis, i va portar el compositor a reescriure'l una vegada més.^[105]

La situació política canvià radicalment el 1917 amb les revolucions russes. Finlàndia aprofità el caos de l’Imperi Rus per declarar la independència, reconeguda per Lenin a començaments de 1918. Però la llibertat arribà seguida gairebé immediatament per una guerra civil entre els «rojos», d’orientació socialista i revolucionària, i els «blancs», conservadors i nacionalistes.^[108] La Marxa dels Jäger, interpretada per primera vegada el 19 de gener de 1918, va delectar l'elit de Hèlsinki durant un breu temps fins a l'inici de la Guerra Civil finlandesa el 27 de gener.^[105] Sibelius va donar suport naturalment als Blancs, però com a tolstoiana, Aino Sibelius també tenia algunes simpaties pels Rojos.^[109]

Els blancs, dirigits per Mannerheim i ajudats pels alemanys i pels Jäger finlandesos, acabaren imposant-se després de combats molt durs. Finlàndia intentà breument convertir-se en monarquia amb un príncep alemany, però la derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial ho feu inviable i el país acabà esdevenint una república.^[110]

La seva casa (Ainola) va ser escorcollada dues vegades per la Guàrdia Roja local a la recerca d'armes. Durant les primeres setmanes de guerra, alguns dels seus coneguts van morir de forma violenta, i el seu germà, el psiquiatre Christian Sibelius, va ser detingut perquè es va negar a reservar llits per als soldats rojos que havien patit un atac d'obusos al front. Els amics de Sibelius a Hèlsinki estaven ara preocupats per la seva seguretat. El compositor Robert Kajanus va negociar amb el comandant en cap de la Guàrdia Roja Eero Haapalainen, que va garantir a Sibelius un viatge segur des d'Ainola fins a la capital. El 20 de febrer, un grup de combatents de la Guàrdia Roja va escortar la família a Hèlsinki. Finalment, del 12 al 13 d'abril, les tropes alemanyes van ocupar la ciutat i el període Roig va acabar. Una setmana més tard, l'⁣Orquestra Filharmònica de Hèlsinki va oferir un concert en homenatge al comandant alemany Rüdiger von der Goltz. Sibelius va acabar l'acte dirigint la Marxa del Batalló Jäger finlandès'.^[109]

El 1919, Finlàndia encara era un estat fràgil: acabava de sortir de la guerra civil, patia fam, caos econòmic i tensions polítiques internes. La monarquia quedà descartada i el poder executiu s’organitzà al voltant de la presidència; en les primeres eleccions, Mannerheim fou derrotat per Kaarlo Ståhlberg. Alhora, continuaven les divisions entre rojos i blancs, amb el comunisme prohibit però actiu a través del moviment obrer, i amb sectors nacionalistes que somiaven una «Gran Finlàndia» incorporant Carèlia oriental. Per a Sibelius, els anys de guerra havien estat molt durs. La llarga gestació de la Cinquena simfonia l’havia esgotat, i fora d’algunes obres com Jedermann i els Humoresques, havia produït poca música de gran pes. A casa, les tensions continuaven: els diners eren insuficients, el gust pel luxe persistia i l’alcohol seguia perjudicant greument la relació amb Aino.^[111]

A principis de 1919, Sibelius va decidir canviar la seva aparença, afaitant-se el que quedava del seu cabell prim. Al juny, acompanyat d'Aino, va viatjar a Copenhaguen en el seu primer viatge fora de Finlàndia des de 1915, presentant amb èxit la seva Segona Simfonia. Al novembre, va dirigir la versió definitiva de la seva Cinquena Simfonia, rebent repetides ovacions del públic. A finals d'any, ja estava immers en la seva Sisena Simfonia.^[105] L’obra orquestral més important d’aquell període foren els Sis humoresques per a violí i orquestra, peces breus però expressives que potser havien nascut com a material per a un segon concert per a violí.^[112]

El 1920, malgrat un tremolor creixent a les seves mans, Sibelius va compondre l'Himne de la Terra a un text del poeta Eino Leino per al cor Suomen Laulu i va orquestrar el seu Valse lyrique, ajudat amb la beguda. El dia del seu aniversari, el desembre de 1920, Sibelius va rebre una donació de 63.000 marcs, una suma substancial que el tenor Wäinö Sola havia obtingut de negocis finlandesos. Tot i que va utilitzar una part dels diners per reduir els seus deutes, també va passar una setmana celebrant-ho en excés a Hèlsinki.^[113]

En aquest moment, Sibelius va mantenir negociacions detallades amb George Eastman, inventor de la càmera Kodak i fundador de l'⁣Eastman School of Music de Rochester, Nova York. Eastman va oferir un sou de 20.000 dòlars per ensenyar durant un sol any,^[114] i abans que Sibelius declinés, les negociacions van ser tan fermes que el New York Times va publicar l'arribada de Sibelius com a fet.^[115]

Després d'un regal econòmic pel seu 55è aniversari, Sibelius no aprofità l’alleujament per estabilitzar-se: marxà a Hèlsinki durant una setmana de vida social i alcohol, deixant Aino a Ainola. Al diari expressava culpa i compassió per ella, però no trobava la força per abandonar la beguda; fins i tot passà del vi al whisky. La relació matrimonial continuava marcada per la tristesa, la malaltia dels fills, la solitud d’Aino i la sensació de fracàs domèstic.^[116]

Sibelius va gaudir d'un gran èxit durant un viatge a Anglaterra a principis de 1921, dirigint diversos concerts per tot el país, incloses les Simfonies Quarta i Cinquena, Les oceànides, la sempre popular Finlandia i Valse triste. Aquesta vegada fou tractat gairebé com un ambaixador cultural finlandès, amb suport del personal diplomàtic.^[117] La retrobada entre Sibelius i Busoni fou intensa i caòtica. Henry Wood recordaria que, quan tots dos es trobaven, es comportaven com escolars irresponsables: desapareixien de restaurant en restaurant, perdien la noció del temps i calia vigilar-los perquè no oblidessin els concerts. Tot i això, la relació entre ells continuava marcada per una amistat antiga i profunda. Busoni, però, ja estava físicament molt deteriorat, encara que Sibelius no ho percebés. Aquella fou l’última vegada que es veieren, i també l’última visita de Sibelius a Anglaterra.^[118]

La bona acollida rebuda a Anglaterra començà a fer-lo dubtar del projecte nord-americà. El reconeixement britànic reforçava la seva autoestima artística i li suggeria que potser el seu futur no era una feina acadèmica ben pagada, sinó continuar afirmant-se com a compositor.^[119]

Immediatament després, va dirigir la Segona Simfonia i Valse triste a Noruega. Començava a patir esgotament, però les crítiques es van mantenir positives. Al seu retorn a Finlàndia a l'abril, va presentar el Retorn de Lemminkäinen i la Cinquena Simfonia als Dies de la Música Nòrdica.^[113]

El 1921 i 1922 tornà a escriure moltes peces menors per guanyar diners, animat pel cert èxit d’Autrefois. Però les obres foren rebutjades o mal rebudes per diversos editors. Aino ho visqué amb especial duresa, sobretot en el cas de Valse chevaleresque, que Sibelius havia imaginat com una mina d’or però que ella veia com una obra nascuda sota l’efecte del xampany. Mentrestant, paradoxalment, les seves obres grans guanyaven terreny. El cop més dur d’aquell període fou la mort del seu germà Christian, diagnosticat d’anèmia perniciosa. Sibelius l’havia visitat poc abans i li havia tocat al piano l’Elegia d’El rei Cristià II. Després de la mort de Kirsti i de Carpelan, aquesta fou una de les pèrdues més devastadores de la seva vida adulta.^[120]

Després de la mort de Christian, Sibelius continuà endavant i el 1922 ingressà a la maçoneria, on participà activament durant anys i fins i tot escrigué música ritual. Però el fet més important fou la represa de la Sisena Simfonia, que acabà esdevenint una de les seves obres més singulars. L’obra fou acabada el febrer de 1923 i estrenada a Hèlsinki el dia 19, en un concert ple. Poc després, Sibelius i Aino iniciaren una gira per Suècia i Itàlia, la primera sortida d’Aino fora de Finlàndia en vint-i-dos anys. Els concerts d’Estocolm foren un gran èxit, i fins i tot Peterson-Berger, habitualment hostil, quedà impressionat per Les oceànides i per la claredat i bellesa expressiva de la Sisena.^[121] Evert Katila la va elogiar molt com «pur idil·li». Abans que s'acabés l'any també havia dirigit concerts a Estocolm i Roma, els primers amb un gran èxit, el segon amb crítiques diverses. Després es va dirigir a Göteborg, on va gaudir d'una rebuda extàtica tot i que va arribar a la sala de concerts patint un excés de menjar i beguda.^[113]

De retorn a Ainola, començà a treballar en l’obra que acabaria sent la Setena Simfonia. Però la situació familiar i econòmica continuava sent molt fràgil: la inflació alemanya feia inútils els seus drets d’autor, i l’alcohol tornava a dominar la seva vida. Sibelius fins i tot es convencia que el whisky li era necessari per calmar els nervis i estimular la inspiració, cosa que agreujava encara més la relació amb Aino. El seu mètode de treball era destructiu: escrivia i bevia tota la nit, i Aino el trobava al matí adormit o mig adormit a l’escriptori, amb l’ampolla al costat. Finalment ella li comunicà que no l’acompanyaria a Estocolm si continuava en aquell estat, decidida a no tornar a aparèixer públicament amb ell després de l’episodi de Göteborg, on abans d'acabar el concert desaparegué i el trobaren en un restaurant menjant ostres i bevent xampany.^[122]

El març de 1924, sota el títol de Fantasia sinfonica va rebre la seva primera actuació pública a Estocolm on va ser un èxit. El paper central del trombó, amb un tema majestuós en do major, donava a la peça una noblesa singular. Aviat Sibelius entengué que no era només una fantasia, sinó una veritable simfonia en un sol moviment, i acabà publicant-la com a Setena simfonia.^[122] Va ser encara més apreciat en una sèrie de concerts a Copenhaguen a finals de setembre. Sibelius va ser honorat amb la Creu de Cavaller Comandant de l'⁣Orde de la Dannebrog.

Va passar la major part de la resta de l'any descansant, ja que les seves recents activitats l'estaven esgotant físicament i mentalment. Tot i compondre algunes peces petites, va recórrer cada vegada més a l'alcohol. El maig de 1925, el seu editor danès Wilhelm Hansen i el Teatre Reial Danès el van convidar a compondre música incidental per a una producció de La tempesta de Shakespeare. Va completar l'obra molt abans de la seva estrena el març de 1926.^[113] Va ser ben rebut a Copenhaguen encara que Sibelius no hi va assistir.^[123] Sibelius compongué 34 peces, des de fragments molt breus fins a moviments més extensos, amb una obertura que substituïa la primera escena per una tempesta orquestral d’una força extraordinària. La música recollia tota la varietat de l’obra: la violència de la tempesta, la delicadesa de Miranda, la rusticitat amenaçadora de Caliban i les aparicions màgiques d’Ariel. Sibelius no intentà convertir aquell material en una obra simfònica més gran, sinó que en preparà una versió abreujada del preludi i dues suites de concert.^[124]

La periodista musical Vesa Sirén ha trobat proves que Sibelius potser va patir una tremolor essencial des de petit i que va reduir els símptomes bevent alcohol. Aquesta automedicació és habitual i eficaç, però els metges la desaconsellen a causa dels riscos que superen els beneficis. La investigació de Sirén compta amb el suport de diversos experts mèdics. Presumiblement, el tremolor va impedir escriure i va perjudicar la seva vida social.^[125]

Després de la seva Setena Simfonia, l'any 1926 va veure un fort i durador declivi en la producció de Sibelius. Pel seixantè aniversari, Sibelius rebé grans honors: concerts organitzats per Kajanus, la Gran Creu de l’Orde de la Rosa Blanca, un augment important de la pensió anual i una gran col·lecta pública. Amb aquesta seguretat relativa, marxà a Itàlia per treballar en una nova obra encarregada per Walter Damrosch i la Filharmònica de Nova York. D’aquest projecte sorgí Tapiola, inspirada en el domini del déu boscà Tapio.^[126] Admiradors com Cecil Gray arribaren a afirmar que, encara que Sibelius no hagués escrit res més, Tapiola ja bastaria per situar-lo entre els grans mestres de tots els temps. Ralph Wood confirmà més tard aquest judici, considerant que no era cap exageració. Així, l’obra acabà sent vista no com un signe de decadència, sinó com una de les culminacions més poderoses i originals del seu art orquestral.^[127]

Durant la major part dels darrers trenta anys de la seva vida, Sibelius fins i tot va evitar parlar públicament de la seva música.^[128]

Hi ha proves substancials que Sibelius va treballar en una Vuitena Simfonia. Va prometre l'estrena d'aquesta simfonia a Serge Koussevitzky el 1931 i el 1932, i fins i tot es va anunciar al públic una actuació a Londres el 1933 amb Basil Cameron. L'única prova concreta de l'existència de la simfonia en paper és una factura de 1933 per a una còpia del primer moviment i fragments breus d'esborranys publicats i interpretats per primera vegada el 2011.^{[129][130][131][132]} Sibelius sempre havia estat força autocrític; va comentar als seus amics propers: "Si no puc escriure una simfonia millor que la meva Setena, llavors serà la meva última". Com que no sobreviu cap manuscrit, les fonts consideren probable que Sibelius va destruir la majoria dels rastres de la partitura, probablement l'any 1945, any durant el qual, sens dubte, va lliurar una gran quantitat de papers a les flames.^[133] La seva dona Aino va recordar:

A la dècada de 1940 hi va haver un gran acte de fe a Ainola. El meu marit va recollir diversos manuscrits en una cistella de roba i els va cremar al foc obert del menjador. Parts de la Suite Karelia van ser destruïdes –més tard vaig veure restes de les pàgines que havien estat arrencades– i moltes altres coses. No vaig tenir forces per ser present i vaig sortir de la sala. Per tant, no sé què va tirar al foc. Però després d'això, el meu marit es va tornar més tranquil i d'humor gradualment més lleuger.^[134]

El 70è aniversari de Sibelius (8 de desembre de 1935), el règim nazi alemany li va concedir la Medalla Goethe amb un certificat signat per Adolf Hitler. Després de l'intent d'invasió soviètica de Finlàndia a finals de 1939–1940 (la Guerra d'Hivern) que, encara que inicialment repel·lida, va obligar Finlàndia a cedir territori a la Unió Soviètica després de la posterior derrota de l'exèrcit finlandès, la família Sibelius va tornar definitivament a Ainola l'estiu de 1941, després d'una llarga absència. Ansiós pel bolxevisme, Sibelius va defensar que els soldats finlandesos marxessin al costat de les forces alemanyes després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica el 22 de juny de 1941.^[135]

L'1 de gener de 1939, Sibelius havia participat en una emissió de ràdio internacional durant la qual va dirigir el seu Andante Festivo. L'actuació es va conservar en discos de transcripció i posteriorment es va publicar en CD. Aquest és probablement l'únic exemple supervivent de Sibelius interpretant la seva pròpia música.^[136]

A partir de 1903 i durant molts anys després, Sibelius va residir a la zona rural. Tot i que van tenir una casa a Hèlsinki a partir de 1939, ell i Aino van tornar a Ainola el 1941, amb visites esporàdiques a la ciutat.^[137] Després de la guerra va tornar a Hèlsinki només un parell de vegades. El denominat "silenci de Järvenpää" es va convertir en una mena de mite, ja que a més d'innombrables visitants oficials i col·legues, també els seus néts i besnets passaven les vacances allà.^[138]

Sibelius va evitar declaracions públiques sobre altres compositors, però Erik W. Tawaststjerna i el secretari de Sibelius Santeri Levas^[139] han documentat converses privades en les quals admirava Richard Strauss i considerava Béla Bartók i Dmitri Xostakóvitx els compositors més talentosos de la generació més jove.^[140] A la dècada de 1950 va promocionar el jove compositor finlandès Einojuhani Rautavaara.^[141]

El seu 90è aniversari, el 1955, va ser àmpliament celebrat, i tant l'⁣Orquestra de Filadèlfia amb Eugene Ormandy com la Royal Philharmonic Orchestra sota la direcció de Sir Thomas Beecham van fer actuacions especials de la seva música.^[142]

Tawaststjerna també relata una anècdota en relació amb la mort de Sibelius:^[143]

[Ell] tornava del seu habitual passeig matinal. Emocionat, va dir a la seva dona Aino que havia vist apropar-se un estol de grues. "Allà vénen, els ocells de la meva joventut", va exclamar. De sobte, un dels ocells es va separar de la formació i va girar una vegada per sobre d'Ainola. Després es va unir a l'estol per continuar el seu viatge.

Dos anys més tard a Ainola, la nit del 20 de setembre de 1957, Sibelius va morir d'una hemorràgia cerebral als 91 anys. En el moment de la seva mort, la seva Cinquena Simfonia, dirigida per Sir Malcolm Sargent, estava sent retransmesa per ràdio des de Hèlsinki. Paral·lelament, l'⁣Assemblea General de les Nacions Unides estava en sessió i l'aleshores president de l'Assemblea, Sir Leslie Munro de Nova Zelanda, va demanar un moment de silenci i va pronunciar un elogi: "Sibelius pertanyia a tot el món. Va enriquir la vida de tota la raça humana amb la seva música".^[144] Un altre compositor finlandès conegut, Heino Kaski, va morir el mateix dia, però la seva mort va quedar eclipsada per la de Sibelius. Sibelius va ser honorat amb un funeral d'estat i està enterrat al jardí d'Ainola.^[145]

Aino Sibelius va continuar vivint a Ainola durant els següents 12 anys fins a la seva mort el dia 8 de juny de 1969, als 97 anys. Està enterrada al costat del seu marit.^[146]

El funeral es va celebrar el 30 de setembre a la Catedral de Hèlsinki. El taüt va ser portat a l'església el dia anterior, i aquella nit van venir 17.000 persones per retre homenatge al gran compositor. Estudiants van formar la guàrdia d'honor. Set espelmes cremaven a l'altar del funeral, una per a cada una de les simfonies de Sibelius. Durant la cerimònia van tocar música composta per Sibelius, concretament tres seccions de la música de La tempesta, El cigne de Tuonela, el tercer moviment Il tempo largo de la Quarta Simfonia i In Memoriam. Els músics, entre ells Uuno Klami i Einojuhani Rautavaara, van portar el taüt fins al cotxe, que va conduir cap a Järvenpää. La gent es va alinear al llarg del camí durant tot el trajecte de 40 quilòmetres. Sibelius va ser enterrat al jardí boscós de la seva casa, Ainola. Aino Sibelius va posar la darrera salutació a la tomba, amb un llaç funerari que deia: «De la teva dona, en agraïment per una vida dedicada al teu gran art».^[147] Aino hi va viure els vint anys següents, fins a la mort el 8 de juny de 1969; està soterrada al costat del seu espòs.

El 1972 els hereus de Sibelius van vendre Ainola a l'Estat finlandès. El govern de Finlàndia i la Societat Sibelius hi van instal·lar un museu el 1974.

Les simfonies de Jean Sibelius constitueixen una fita singular dins el repertori orquestral. Amb opinions dividides —objecte de crítiques severes i, alhora, d'admiració fervent—, aquestes set obres es despleguen amb una força expressiva que sembla néixer d'un vincle profund amb el món natural. Escriu Stefano Russomanno: «Tota l'obra de Sibelius sembla modelada en la percepció —serena i solitària— dels paisatges infinits del nord: els boscos, els rius, els llacs, els silencis, la llum…».^[156]

Sibelius va començar a treballar en la Simfonia núm. 1 en mi menor, op. 39, el 1898 i la va completar a principis de 1899, quan tenia 33 anys. L'obra va ser interpretada per primera vegada el 26 d'abril de 1899 per l'Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, dirigida pel compositor, en una versió original i ben rebuda que no ha sobreviscut. Després de l'estrena, Sibelius va fer algunes revisions, donant lloc a la versió que es representa avui dia. La revisió es va completar a la primavera i l'estiu de 1900, i va ser interpretada per primera vegada a Berlín per la Filharmònica de Hèlsinki, dirigida per Robert Kajanus el 18 de juliol de 1900.^[157] La simfonia comença amb un solo de clarinet altament original, una mica melancòlic, ajudat per timbales suaus.^[158]

La Segona Simfonia, la més popular i enregistrada amb més freqüència de les seves simfonies, va ser interpretada per primera vegada per la Societat Filharmònica de Hèlsinki el 8 de març de 1902, sota la direcció del compositor. Els acords inicials amb la seva progressió ascendent proporcionen un motiu per a tota l'obra. El tema heroic del final amb el motiu de tres tons és interpretat per les trompetes més que per les fustes originals. Durant un període d'opressió russa, va consolidar la reputació de Sibelius com a heroi nacional. Després de la primera actuació, Sibelius va fer alguns canvis, donant lloc a una versió revisada interpretada per primera vegada per Armas Järnefelt el 10 de novembre de 1903 a Estocolm.^[159]

La Tercera Simfonia és una peça bondadosa, triomfal i amb un so enganyosament senzill. La primera actuació de la simfonia va ser a càrrec de la Societat Filharmònica de Hèlsinki, dirigida pel compositor, el 25 de setembre de 1907. Hi ha temes de la música popular finlandesa als primers acords de l'obra. Compost just després del seu trasllat a Ainola, contrasta fortament amb les dues primeres simfonies, amb el seu clar mode d'expressió desenvolupant-se en els tons de marxa del final.^[160] La Quarta Simfonia va ser estrenada a Hèlsinki el 3 d'abril de 1911 per la Philharmonia Society, sota la direcció de Sibelius. Va ser escrit mentre Sibelius estava sotmès a una sèrie d'operacions per eliminar un tumor de la seva gola. La seva cruesa potser es pot explicar com una reacció de la seva decisió (temporal) de deixar de beure. Els compassos d'obertura, amb violoncels, baixos i fagots, transmeten un nou enfocament del temps. Després es desenvolupa en esbossos melancòlics basats en l'ambientació del compositor de The Raven de Poe. El final minvant és potser una premonició del silenci que experimentaria Sibelius vint anys després. En contrast amb els habituals finals assertius de l'època, l'obra acaba simplement amb un "soroll greu".^[161]

La Simfonia núm. 5 va ser estrenada a Hèlsinki amb gran aclamació pel mateix Sibelius el 8 de desembre de 1915, el seu 50è aniversari. La versió més representada avui dia és la revisió final, que consta de tres moviments, presentada l'any 1919. La Cinquena és l'única simfonia de Sibelius en clau major. A partir de la suau obertura interpretada per les trompes, l'obra es desenvolupa en repeticions rotatives dels seus diversos temes amb transformacions considerables, assentant les bases per a l'himne del cigne amb trompetes del moviment final.^[162] Mentre que la Cinquena ja havia començat a desviar-se de la forma sonata, la Sisena, dirigida pel compositor a la seva estrena el febrer de 1923, s'allunya encara més de les normes tradicionals. Tawaststjerna comenta que "l'estructura [del final] no segueix cap patró familiar".^[163] Compost en el mode dòric, es basa en alguns dels temes desenvolupats mentre Sibelius treballava en la Cinquena, així com en material destinat a un concert líric per a violí. Ara, adoptant un enfocament purificat, Sibelius va intentar oferir "aigua de font" en lloc de còctels, fent ús de flautes i cordes més lleugeres en lloc del pesat metall de la Cinquena.^[164]

La Simfonia núm. 7 en do major va ser la seva darrera simfonia publicada. Acabada l'any 1924, destaca per tenir un sol moviment. S'ha descrit com "completament original en la forma, subtil en el seu maneig dels tempi, individual en el tractament de la tonalitat i totalment orgànica en el creixement".^[165] També s'ha anomenat "l'èxit compositiu més notable de Sibelius".^[166] Inicialment titulada Fantasia sinfonica, es va estrenar a Estocolm el març de 1924, dirigida per Sibelius. Es basava en un moviment adagio que havia esbossat gairebé deu anys abans. Tot i que dominen les cordes, també hi ha un tema de trombó distintiu.^[167]

Després de les set simfonies i el concert per a violí, els tretze poemes simfònics de Sibelius són les seves obres orquestrals més rellevants, al costat dels poemes simfònics de Richard Strauss, representen algunes de les aportacions més importants al gènere des de Franz Liszt. Els poemes simfònics i les simfonies de Sibelius, tot i ser gèneres diferents, s'influeixen mútuament: les simfonies cerquen llibertat formal i els poemes simfònics, una estructura més rigorosa, cosa que crea una interacció constant entre ambdós formats.^[156] Com a grup, els poemes simfònics abasten la totalitat de la carrera artística de Sibelius (el primer va ser compost el 1892, mentre que l'últim va aparèixer el 1925), mostren la fascinació del compositor per la natura i la mitologia finlandesa (especialment el Kalevala) i ofereixen un retrat complet de la seva maduració estilística al llarg del temps.^[168]

En saga (que significa "Un conte de fades" en suec) es va presentar per primera vegada el febrer de 1893 amb la direcció de Sibelius. El poema simfònic d'un sol moviment es va inspirar possiblement en l'obra mitològica islandesa Edda, tot i que Sibelius simplement el va descriure com "una expressió del [seu] estat d'ànim". Començant amb un tema oníric a partir de les cordes, evoluciona cap als tons de la fusta, després les trompes i les violes, demostrant la capacitat de Sibelius per manejar una orquestra.^[169] La primera peça orquestral significativa del compositor, va ser revisada el 1902 quan Ferruccio Busoni va convidar Sibelius a dirigir la seva obra a Berlín. L'exitosa recepció el va animar a escriure a Aino: "He estat reconegut com un artista consumat".^[170]

La nimfa del bosc, un poema simfònic d'un sol moviment per a orquestra, va ser escrit el 1894. Estrenat l'abril de 1895 a Hèlsinki amb la direcció de Sibelius, s'inspira en l'obra homònima del poeta suec Viktor Rydberg. Organitzativament, consta de quatre apartats informals, cadascun corresponent a una de les quatre estrofes del poema i que evoca l'estat d'ànim d'un episodi concret: primer, vigor heroic; segon, activitat frenètica; tercer, l'amor sensual; i quart, un dolor inconsolable. Malgrat la bellesa de la música, molts crítics han criticat Sibelius per la seva "dependència excessiva" de l'estructura narrativa del material original.^[171][172]

La Suite Lemminkäinen la va compondre a principis de la dècada de 1890. Concebuda originàriament com una òpera mitològica, Veneen luominen (La construcció del vaixell), en una escala igual a la de Richard Wagner, Sibelius va canviar més tard els seus objectius musicals i l'obra es va convertir en una peça orquestral en quatre moviments. La suite està basada en el personatge Lemminkäinen de l'èpica nacional finlandesa Kalevala. També es pot considerar un recull de poemes simfònics. La segona/tercera secció, El cigne de Tuonela, s'escolta sovint per separat.^[173]

Finlandia, probablement la més coneguda de totes les obres de Sibelius, és una peça altament patriòtica interpretada per primera vegada el novembre de 1899 com un dels quadres de les celebracions de la premsa finlandesa. Va tenir l'estrena pública en forma revisada el juliol de 1900.^[70] El títol actual només va sorgir més tard, primer per a la versió per a piano, després el 1901 quan Kajanus va dirigir la versió orquestral sota el nom de Finlandia. Tot i que Sibelius va insistir que era principalment una peça orquestral, també es va convertir en una de les preferides mundials per als cors, especialment per a l'episodi de l'himne. Finalment, el compositor va consentir que el 1937 i el 1940 s'afegís una lletra per a l'himne, primer per als francmaçons i més tard per a un ús més general.^[174]

Les oceànides és un poema simfònic d'un sol moviment per a orquestra escrit entre 1913 i 1914. La peça, que fa referència a les nimfes de la mitologia grega que habitaven el mar Mediterrani, es va estrenar el 4 de juny de 1914 al Festival de Música de Norfolk a Connecticut amb el mateix Sibelius a la direcció. L'obra (en re major), elogiada a la seva estrena com "la millor evocació del mar mai produïda en la música",^[175] consta de dos temes que Sibelius desenvolupa gradualment en tres etapes informals: primer, un oceà plàcid; segon, una tempesta que s'apropa; i tercer, un clímax amb grans onades que trenquen. A mesura que la tempesta disminueix, sona un acord final que simbolitza el poder i l'extensió il·limitada del mar.^[176]

Tapiola, l'última gran obra orquestral de Sibelius, va ser encarregada per Walter Damrosch per a la Societat Filharmònica de Nova York on es va estrenar el 26 de desembre de 1926. Està inspirat en Tapio, un esperit forestal del Kalevala. Per citar el crític nord-americà Alex Ross, "va resultar ser la declaració musical més severa i concentrada de Sibelius". Encara més emfàticament, el compositor i biògraf Cecil Gray afirma: "Encara que Sibelius no hagués escrit res més, aquesta obra li donaria dret a un lloc entre els més grans mestres de tots els temps".^[177]

Karelia, una de les primeres obres del compositor, escrita per a l'Associació d'Estudiants de Vyborg, es va interpretar per primera vegada el 13 de novembre de 1893 amb un públic sorollós. La "Suite" va sorgir d'un concert el 23 de novembre format per l'obertura i els tres moviments, que es van publicar com a op. 11, la Suite Karelia. Continua sent una de les peces més populars de Sibelius.^[178]

Valse triste és una obra orquestral breu que originalment formava part de la música incidental que Sibelius va compondre per a l'obra de teatre Kuolema (La Mort) del seu cunyat, Arvid Järnefelt, el 1903. Ara és molt més coneguda com a peça de concert independent. Sibelius va escriure sis peces per a la producció del 2 de desembre de 1903 de Kuolema. El vals acompanyava una seqüència en què una dona s'aixeca del seu llit de mort per ballar amb fantasmes. El 1904, Sibelius va revisar la peça per a una actuació a Hèlsinki el 25 d'abril on es va presentar com a Valse triste. Un èxit instantani, va agafar una vida pròpia i segueix sent una de les peces més interpretades de Sibelius.^[82][179]

El Concert per a violí en re menor es va interpretar per primera vegada el 8 de febrer de 1904 amb Victor Nováček com a solista. Com que Sibelius amb prou feines havia acabat la peça a temps per a l'estrena, Nováček no va tenir prou temps per preparar-se, amb el resultat que l'actuació va ser un desastre. Després de revisions substancials, es va estrenar una nova versió el 19 d'octubre de 1905 amb Richard Strauss dirigint la Berlin Court Orchestra. Amb Karel Halíř, el líder de l'orquestra, com a solista va ser un gran èxit.^[180] La peça s'ha fet cada cop més popular i ara és el més freqüentment gravat de tots els concerts per a violí composts al segle xx.^[181]

Kullervo, una de les primeres obres de Sibelius, de vegades es coneix com una simfonia coral, però es descriu millor com una suite de cinc moviments simfònics que s'assemblen a poemes simfònics.^[182] Basat en el personatge Kullervo del Kalevala, es va estrenar el 28 d'abril de 1892 amb Emmy Achté i Abraham Ojanperä com a solistes i Sibelius dirigint el cor i l'orquestra de la recentment fundada Helsinki Orchestra Society. Encara que només es va interpretar cinc vegades durant la vida del compositor, des de la dècada de 1990 s'ha convertit cada vegada més en molt popular, tant per a actuacions en directe com per a enregistraments.^[183]

• Jungfrun i tornet, òpera ('La donzella a la torre', 1896)
• Kuningas Kristian II, música incidental, op. 27 ('El rei Cristià II', 1898)
• Ödlan, música incidental, op. 8 ('El llangardaix', 1909)
• Kuolema, música incidental, op. 44 ('Mort', 1903, rev. 1904, 1906, 1911)
• Pelléas et Mélisande, música incidental, op. 46 (1905)
• Belsazars gästabud, música incidental, op. 51 ('El festí de Baltasar', 1906)
• Svanevit, música incidental, op. 54 ('El cigne blanc', 1908)
• Twelfth Night, op. 60 ('Nit de Reis', 1909)
• Scaramouche, pantomima, op. 71 (1913)
• Jokamies, música incidental, op. 83 ('L'home comú', 1916)
• Myrsky, música incidental, op. 109 ('La tempesta', 1925)

• Kullervo, simfonia per a soprano, baríton, cor i orquestra op. 7 (1892)
• En saga, poema simfònic per a orquestra op. 9 (1892)
• Karelia, obertura per a orquestra op. 10 (1893)
• Suite Karelia per a orquestra op. 11 (1893)
• Rakastava per a veus masculines i corda o corda i percussió op. 14 ('Amant', 1893; diversos arranjaments posteriors fins al 1911)
• Suite Lemminkäinen (Quatre llegendes del Kalevala) per a orquestra op. 22 (1893)
• Skogsrået (La nimfa del bosc), poema simfònic per a orquestra op. 15 (1894)
• Vårsång per a orquestra op. 16 ('Cançó de primavera', 1894)
• Suite El rei Cristià II, suite de música incidental per a orquestra op. 27 (1898)
• Sandels, improvisació per a cor i orquestra op. 28 (1898)
• Finlandia per a orquestra i cor (opcional) op. 26 (1899)
• Snöfrid per a recitador, cor i orquestra op. 29 (1899)
• Tulen synty (L'origen del foc) op. 32 (1902)
• Simfonia núm. 1 en mi menor per a orquestra op. 39 (1899/1900)
• Simfonia núm. 2 en re major per a orquestra op. 43 (1902)
• Concert per a violí en re menor op. 47 (1903/1905)
• Kuolema (Valse triste i Escena amb grues) per a orquestra op. 44 (1904/1906)
• Dance Intermezzo per a orquestra op.45/2 (1904/1907)
• Pelléas et Mélisande, música incidental/suite per a orquestra op. 46 (1905)
• La filla de Pohjola (Pohjolan tytär), poema simfònic per a orquestra op. 49 (1906)
• Simfonia núm. 3 en do major per a orquestra op. 52 (1907)
• Svanevit (El cigne blanc), suite de la música incidental per a orquestra op. 54 (1908)
• Cavalcada nocturna i sortida del sol, poema simfònic per a orquestra op. 55 (1909)
• Dryadi per a orquestra op.45/1 (1910)
• Dues Peces de Kuolema per a orquestra op. 62 (1911)
• Simfonia núm. 4 en la menor per a orquestra op. 63 (1911)
• Dues serenates per a violí i orquestra op. 69 (1912)
• Barden (El bard), poema simfònic per a orquestra i arpa op. 64 (1913/1914)
• Luonnotar, poema simfònic per a soprano i orquestra op. 70 (1913)
• Les oceànides, poema simfònic per a orquestra op. 73 (1914)
• Simfonia núm. 5 en mi bemoll major per a orquestra op. 82 (1915, revisada 1916 i 1919)
• Oma Maa (El Pare Terra) per a cor i orquestra op. 92 (1918)
• Jordens sång (Cançó de la Terra) per a cor i orquestra op. 93 (1919)
• Simfonia núm. 6 en re menor per a orquestra op. 104 (1923)
• Simfonia núm. 7 en do major per a orquestra op. 105 (1924)
• La tempesta, música incidental per a solistes, cor i orquestra op. 109 (1925)
• Väinön virsi (La cançó de Väinö) per a cor i orquestra op. 110 (1926)
• Tapiola, poema simfònic per a orquestra op. 112 (1926)
• Andante Festivo per a orquestra de corda (1925/1930)
• Simfonia núm. 8. (Inacabada)

• Viisi joululaulua, op. 1, cinc cançons de Nadal (1895–1913)
• Voces intimae, op. 56, quartet de corda (1909)
• Jääkärimarssi (1915)