Tang posteriors

Tang posteriors
Tipus	dinastia xinesa i estat xinès històric
Lloc
Capital	Daming County (en)
Població humana
Idioma oficial	xinès
Geografia
Part de	Cinc dinasties
Dades històriques
Anterior	dinastia Liang posterior i Former Shu (en)
Creació	923
Dissolució	936
Següent	Jin posteriors i Later Shu (en)
Organització política
Forma de govern	monarquia

Història de la Xina Història de la Xina
ANTIGA
3 Augustos i 5 Emperadors
Dinastia Xia 2100–1600 aC
Dinastia Shang 1600–1046 aC
Dinastia Zhou 1045–256 aC
Zhou Occidental
Zhou Oriental
Primaveres i Tardors
Regnes Combatents
IMPERIAL
Dinastia Qin 221 aEC–206 aEC
Dinastia Han 206 aEC–220 EC
Han Occidental
Dinastia Xin
Han Oriental
Tres Regnes 220–280
Wei, Shu i Wu
Dinastia Jin 265–420
Jin Occidental	16 Regnes 304–439
Jin Oriental	16 Regnes 304–439
D. Meridionals i Septentrionals 420–589
Dinastia Sui 581–618
Dinastia Tang 618–907
( Segon Zhou 690–705 )
5 Dinasties & 10 Regnes 907–960	Dinastia Liao 907–1125
Dinastia Song 960–1279
Song del Nord		Xia Occ.
Song del Sud	Jin
Dinastia Yuan 1271–1368
Dinastia Ming 1368–1644
Dinastia Qing 1644–1911
MODERNA
República de la Xina 1912–1949
República Popular de la Xina Des del 1949	República de la Xina (Taiwan) Des del 1945

Els Tang posteriors, o simplement Tang, foren una efímera dinastia imperial que governà plenament el nord de la Xina del 923 al 937 durant el període de les Cinc Dinasties i Deu Regnes de la història de la Xina.^[1]

El 880 la dinastia Tang estava molt debilitada per la rebel·lió de Huang Chao. La capital imperial Chang'an i la segona ciutat Luoyang van caure en mans dels rebels; la cort Tang va crida en ajut a una horda turca, anomenada tchöi o shato o shatuo (antiga transcripció xinesa tch'ou-yue i també cha-tó, que vol dir "gent del desert d'arena").^[2] Les fonts xineses del segle vii els donen dos noms: Tch'ou-yue als que vivien com a nòmades a la part a l'orient del llac Barkul, i Tch'ou, que poblaven la part a l'oest del mateix llac.^[3]

El 808 els shato foren establerts com a federats pels Tang, que els va fixar com a residència la zona al nord-est de Ling-tcheou, prop de Ning-hia, al nord de l'Ordos. Allí van romandre sense sortir del territori assignat fins al 878.

En aquest any, aprofitant la guerra civil desfermada a la Xina, el cap dels shato, Li Keyong es va apoderar de l'anomenada marca de Ta-t'ong and nord de Shanxi el que li permetia intervenir en els afers xinesos; el 880 els rebels es van apoderar de Tchangngan i Lo-yang, i l'emperador Tang va demanar ajut als shato dirigits per Li Keyong que només tenia 28 anys; fou extraordinàriament fidel als Tang fins al final. El 883 va expulsar els rebels de Tchangngan i fou recompensat amb el nomenament de ministre del govern imperial i amb el govern de Taiyuan (antiga transcripció T'ai-yuan) al modern Shanxi. Si hagués volgut haguera pogut enderrocar la dinastia i ocupar el lloc de l'emperador, però va restar lleial. Un antic cap de bandits, Zhu Wen, fou el que va donar aquest pas el 907 i va fundar la dinastia dels Liang posteriors.^[4]

Xina cap al 907, quan cau la dinastia Tang

Li Keyong va restar amo de Shanxi (Shansi). Va morir el 908 i el va succeir el seu fill Li Cunxu que va portar el títol de rei de Tsin amb Taiyuan com a capital. El 923 va enderrocar als Liang posteriors i es va proclamar emperador de la Xina com a continuador dels Tang, sent coneguda la seva dinastia com a Tang posteriors. La seva capital fou Lo-yang. Va morir el 926 i el va succeir Li Siyuan o Li Dan (926-933), a aquest Li Conghou (933-934) i finalment Li Congke. El 936 fou enderrocat pel general shato Che King-t'ang, amb l'ajut dels kitan, i va fundar la dinastia dels Jin posteriors (Tsin posteriors).

Referències

↑ Zurndorfer, Harriet T. «Efflorence? Another Look at the Role of War in Song Dynasty China». A: War in words transformations of war from antiquity to Clausewitz. Berlín: De Gruyter, 2010, p. 92. ISBN 9783110245424.
↑ Barthold, als articles Toghuz ghuz i Turks de l'Enciclopèdia del Islam. Barthold considera que aquesta tribu o tribus eren un subgrup dels toquz oghuz que al segle X i fins al XII vivien al nord de la mar d'Aral; aquest punt es també mantingut per Minorsky a Hudud al-Alam
↑ R. Grousset, L'Empire des steppes, considera que els shato eren una fracció separada dels turcs occidentals al segle vii quan s'havien establert a l'est del llac Barkul, i diu que el 712, davant els atacs tibetans a la regió del llac, els shato es van desplaçar una mica a l'oest cap a la regió de Kutcheng (Kou-tch'eng) on van romandre fins al 808 en què foren expulsats per noves incursions dels tibetans, i van demanar la protecció imperial xinesa; pel seu origen Brousset dona com a referència l'obra T'ang-chou, traduïda per Chavannes, que a "documents, 96" indica que els Cha-tó eren una de les races dels Tou-kiue o turcs occidentals i un subgrup dels Tch'ou-yue turcs que als segles vii i viii vivien entre el Kutcheng i el llac Barkul.
↑ Bauer, Susan Wise. The History of the Medieval World: From the Conversion of Constantine to the First Crusade (en anglès). W. W. Norton, W. W. Norton, p. 418. ISBN 9780393078176.

[1] Zurndorfer, Harriet T. «Efflorence? Another Look at the Role of War in Song Dynasty China». A: War in words transformations of war from antiquity to Clausewitz. Berlín: De Gruyter, 2010, p. 92. ISBN 9783110245424.

[2] Barthold, als articles Toghuz ghuz i Turks de l'Enciclopèdia del Islam. Barthold considera que aquesta tribu o tribus eren un subgrup dels toquz oghuz que al segle X i fins al XII vivien al nord de la mar d'Aral; aquest punt es també mantingut per Minorsky a Hudud al-Alam

[3] R. Grousset, L'Empire des steppes, considera que els shato eren una fracció separada dels turcs occidentals al segle vii quan s'havien establert a l'est del llac Barkul, i diu que el 712, davant els atacs tibetans a la regió del llac, els shato es van desplaçar una mica a l'oest cap a la regió de Kutcheng (Kou-tch'eng) on van romandre fins al 808 en què foren expulsats per noves incursions dels tibetans, i van demanar la protecció imperial xinesa; pel seu origen Brousset dona com a referència l'obra T'ang-chou, traduïda per Chavannes, que a "documents, 96" indica que els Cha-tó eren una de les races dels Tou-kiue o turcs occidentals i un subgrup dels Tch'ou-yue turcs que als segles vii i viii vivien entre el Kutcheng i el llac Barkul.

[4] Bauer, Susan Wise. The History of the Medieval World: From the Conversion of Constantine to the First Crusade (en anglès). W. W. Norton, W. W. Norton, p. 418. ISBN 9780393078176.

[1]

[2]

[3]

[4]