The Greek Passion

Plantilla:Infotaula obra musicalThe Greek Passion
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorBohuslav Martinů Modifica el valor a Wikidata
LlibretistaBohuslav Martinů Modifica el valor a Wikidata
Llenguaanglès i txec Modifica el valor a Wikidata
Basat enCrist novament crucificat de Nikos Kazantzakis
Creació
  • primera versió 1954-1957
  • segona versió 1957-1959
Publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
Parts4 Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióH. 372 Modifica el valor a Wikidata
Personatges
  • Manolios, un pastor (tenor) - Glade Peterson
  • Katerina, una jove vídua (soprano) - Sandra Warfield
  • Grigoris, sacerdot de Lycovrissi (baix-baríton) - James Pease
  • Fotis, sacerdot dels refugiats (baix-baríton) - Heinz Borst
  • Panait, amant de Katerina (tenor)
  • Yannakos, un venedor ambulant (tenor)
  • Kostandis, propietari d'una cafeteria (baríton)
  • Lenni, promesa de Manolios (soprano)
  • Patriacheas, un ancià (baix-baríton)
  • Michelis, fill del Patriacheas (tenor)
  • Nikolios, un jove pastor (soprano)
  • Una dona gran (contralt)
  • Una veu en el públic (baríton)
  • Despinio, un refugiat (soprano)
  • Un ancià, un refugiat (baix)
Estrena
Estrena9 juny 1961 Modifica el valor a Wikidata
EscenariÒpera de Zúric (Suïssa)
Director musicalPaul Sacher
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu8 de gener de 1972 (estrena a Espanya)
Allmusic (composició): mc0002380524 Modifica el valor a Wikidata

The Greek Passion, H. 372 (estrenada en anglès, en txec Řecké pašije, en català La passió grega), és una òpera en quatre actes composta per Bohuslav Martinů sobre un llibret en txec del mateix compositor, basat en Crist novament crucificat de Nikos Kazantzakis. S'estrenà a l'Òpera de Zúric el 9 de juny de 1961.[1]

És l'última obra de grans dimensions de Martinů, que el situa entre els compositors més destacats de la seva generació. Dos anys després de la mort del compositor i quatre després de la de l'autor de la novel·la original Nikos Kazantzakis, l'estrena a Zúric el 1961 de La passió grega va significar un digne funeral pels dos grans creadors de l'època.[2]

La passió grega ofereix una descripció dramàtica de la vida d’una modesta comunitat grega que veu interrompuda la seva rutina per l’arribada d’un grup de refugiats, els quals fugen després que la seva vila hagi estat devastada pels turcs. Aquest episodi coincideix amb els preparatius locals per escenificar els darrers dies de Jesús, i la identificació creixent dels habitants amb els seus rols acaba generant una nova tragèdia. L’obra combina materials d’arrel popular amb procediments de salmòdia litúrgica, i es caracteritza per una expressivitat immediata que aborda qüestions de plena actualitat: el fanatisme, l’absència de solidaritat, el racisme i la repressió ideològica.[3]

Origen i context

The Greek Passion constitueix la darrera òpera de Martinů i culmina una producció escènica excepcionalment extensa: una quinzena llarga de títols que situen el compositor entre els grans operistes del segle xx. La seva dedicació constant al gènere el relaciona directament amb creadors que també van mantenir una activitat operística continuada, com Britten, Prokófiev, von Einem o Reimann. En contrast, d’altres figures destacades del segle només hi van recórrer de manera esporàdica, malgrat haver-hi aportat obres essencials.[4]

En els darrers anys de la seva vida, Martinů es va veure obligat a acceptar l’ús de l'anglès en els seus llibrets, una decisió que contrastava amb el seu ferm compromís amb el nacionalisme txec. Instal·lat en un exili no oficial però constant, el compositor evitava tornar a Txecoslovàquia mentre des del país li arribaven informacions cada cop més inquietants. Després del Procés Slansky, la possibilitat d’una vida segura al seu país natal quedava pràcticament descartada. Entre el règim i el compositor es va establir una mena d’acord tàcit: les seves obres podien ser interpretades a l’interior, però ell no hi posaria mai els peus. En aquest context, no sorprèn que La passió grega fos escrita en anglès —i no en txec, la seva llengua—, malgrat estar ambientada en un entorn hel·lènic i basar-se en una novel·la de Nikos Kazantzakis. L’idioma, doncs, responia més a les circumstàncies polítiques i personals que no pas a criteris dramàtics o estètics.[4]

Seguint el criteri de Nikos Kazantzakis, Martinů va elaborar a partir de Crist novament crucificat una concentració dramàtica destinada a l’escenari líric, redactant ell mateix el text que serviria de base a l’òpera. L’argument conserva l’estructura essencial de la novel·la, però el compositor hi accentuà determinats moments per reforçar-ne la lectura social i l’oposició entre la devoció religiosa i l’exigència de justícia terrenal. Aquest enfocament intensifica el conflicte entre misticisme i revolta, un dels eixos centrals tant de l’obra literària com de la seva adaptació operística.[4]

La passió grega pren com a teló de fons un moment decisiu de la història de l'Anatòlia grecoturca, en què es va frustrar de manera abrupta l’ambició hel·lènica de reincorporar territoris de la Grècia clàssica a una Turquia debilitada pel trànsit entre segles. El llarg procés d’emancipació de la Grècia moderna, la seva configuració com a estat-nació i l’avanç territorial a costa de la Sublim Porta culminaren tràgicament a inicis dels anys vint, quan la contraofensiva turca —en un context d’abandonament diplomàtic dels antics aliats— desencadenà una neteja ètnica de gran abast. Milions de grecs van ser forçats a abandonar l'Àsia Menor, que mai no tornaria a ser grega. La novel·la de Kazantzakis, Crist novament crucificat, situa la seva acció just abans d’aquest desenllaç, en un clima de tensió creixent que anticipa l’enfrontament definitiu. És en aquest marc, carregat d’inquietuds polítiques, identitàries i espirituals, que se sosté el relat portat a l’òpera per Martinů.[5]

Els habitants de Licovrisí —un poble d’Anatòlia de població grega i sota domini turc— es reparteixen els papers de la Passió que han de representar pels carrers. Però, quan una multitud de desplaçats arriba fugint de la persecució turca, aquella escenificació es converteix en una prova real: cada personatge haurà de decidir si assumeix el missatge evangèlic que està a punt d’interpretar o si s’hi gira d’esquena. Manolios, escollit per encarnar el Crist, acabarà prenent el paper al peu de la lletra i es posarà del costat dels refugiats, mentre que altres —encapçalats pel sacerdot— els rebutgen i els foragiten. Les tensions sacsegen les vides de tothom; els exiliats, cada vegada més desesperats per la fam i la misèria, es revoltaran. Manolios, primer excomunicat, serà finalment assassinat. Quan els refugiats abandonen el poble, queda la sensació amarga d’un Crist novament sacrificat i d’un poble que es condemna a si mateix sense adonar-se’n. La tragèdia és doble: els habitants de Licovrisí acabaran patint un destí semblant al d’aquells que han rebutjat, només que encara no ho saben.[5]

Per a Martinů, la necessitat d’escriure aquesta òpera era gairebé instintiva. Exiliat de la seva Txecoslovàquia, primer sotmesa al Tercer Reich i després a la Unió Soviètica, havia vist de prop desplaçats, perseguits i víctimes d’injustícies arreu. També havia conegut el revers fosc: un país que expulsava els seus, com els sudets, i una Europa capaç de crucificar el seu Crist una vegada i una altra. Fugir, amagar-se, sobreviure fins a arribar als Estats Units… tot això li era massa present. La seva terra natal va acabar uniformada lingüísticament, però també desproveïda de llibertats. Martinů no hi va tornar mai.[5]

Representacions

Martinů preveia presentar el 1958 La passió grega —composta entre 1954 i 1957— al Covent Garden, arran de l’interès i el suport de Rafael Kubelík,[6] llavors director musical del coliseu. Alguns membres de la direcció van considerar que l’obra no s’ajustava als estàndards de la Royal Opera, criticant-li la manca de lirisme i la insuficient caracterització dels personatges. En resposta, Martinů va dur a terme una profunda revisió de la partitura entre 1957 i 1959, any de la seva mort. L’estrena definitiva es va produir de manera pòstuma al Stadttheater de Zúric el 1961, sota la batuta de l’inquiet Paul Sacher. Aquesta versió revisada es va convertir en la referència habitual als escenaris fins que, el 1999, el Festival de Bregenz va recuperar l’edició original amb un muntatge vigorós de David Pountney en col·laboració amb el Covent Garden, compensant així el deute històric amb l’obra. [3]

La proposta estètica de Martinů es trobava fora de les tendències musicals dominants de la segona meitat dels anys cinquanta del segle XX, marcades per l’avantguarda postbèl·lica, majoritàriament poc interessada en l’òpera. A més, el compositor, nascut el 1890, es trobava en l’última etapa de la seva vida —caminant cap als setanta anys— mentre que els impulsors de l’avantguarda eren compositors joves nascuts a la dècada de 1920, carregats d’energia i noves idees.[5]

L'òpera existeix en dues versions. Martinů va escriure la versió original de 1954 a 1957. Va oferir aquesta versió original de l'òpera el 1957 a la Royal Opera House, Covent Garden, on el director musical, Rafael Kubelík, i l'administrador general, David Webster, havien aprovat la partitura per a la producció. No obstant això, després de la intervenció de Sir Arthur Bliss, l'empresa es va retreure a la producció i no va posar en escena l'obra en aquell moment.[7][8]

Aleshores, el compositor va produir una segona versió de l'òpera representada per primera vegada, a l'⁣Òpera de Zúric, el 9 de juny de 1961, després de la mort de Martinů el 1959. La segona versió es va produir per primera vegada al Regne Unit a la Welsh National Opera el 29 d'abril de 1981, dirigida per Sir Charles MacKerras.[9] La primera producció nord-americana va ser l'any 1981, a la Metropolitan Opera, en una producció de la Indiana University School of Music.[10] Tanmateix, la primera versió es va restaurar més tard sota la supervisió d'Aleš Březina. L'estrena de la versió restaurada va ser al Festival de Bregenz l'any 1999 i aquesta producció es va representar més tard a Covent Garden l'abril de 2000, i es va representar per primera vegada a la República Txeca el gener de 2005.[11] La primera representació de l'obra a Grècia va ser a Tessalònica l'any 2005, utilitzant una traducció al grec de Ioanna Manoledaki, basada molt en la redacció de la novel·la de Kazantzakis; el director era Christian von Gehren.[12]

Rols

Rol Tipus de veu Elenc de l'estrena el 9 de juny de 1961[13][14]
(Director: Paul Sacher)
Manolios, un pastor tenor Glade Peterson
Katerina, una jove vídua soprano o mezzosoprano Sandra Warfield
Panait, l'amant de Katerina tenor Zbyslaw Wozniak
Grigoris, sacerdot de Lycovrissi baix-baríton James Pease
Fotis, sacerdot dels refugiats baix-baríton Heinz Borst
Yannakos, un venedor ambulant tenor Fritz Peter
Kostandis, propietari d'un cafè baríton Robert Kerns
Lenio, promès amb Manolios soprano Jean Cook
Ladas, un vell avar parlat Fritz Lanius
Els Patriacheas, un ancià baix-baríton Siegfried Tappolet
Michelis, fill dels Patriacheas tenor Ernst-August Steinhoff
Nikolios, un jove pastor soprano Robert Thomas
Andonis, un barber parlat Leonhard Päckl
Una dona gran contralto Adelhait Schaer
Una veu entre la multitud baríton
Despinio, un refugiat soprano Mirjam Lutomirski
Un vell, un refugiat baix Werner Ernst
Cor: Veïns del poble, refugiats

Argument

L'escenari és Lykovrissi, un poble grec, on està programada la representació de l'obra de la Passió per Setmana Santa. A mesura que avança la història, els vilatans que participen en l'obra adopten la personalitat dels seus personatges religiosos.

Acte I

El capellà Grigoris reparteix els papers per a la representació de l'any següent de la Passió. El propietari del cafè, Kostandis representarà a l'apòstol Sant Jaume, Yannakos a Pere, Michelis a Joan, la vídua Catalina a Maria Magdalena; Panait rebutja el paper del traïdor Judes i s'escapa. Manolios, un jove pastor, ha estat elegit per representar Jesús i se sent aclaparat pel dolor i l'alegria d'aquesta missió. Els actors són beneïts i exhortats a viure la vida dels seus papers l'any que ve. Manolios està promès amb Lenni que li pregunta quan es casaran, però ja no pot pensar en el matrimoni. Els vilatans pensen en els seus respectius papers i en com es corresponen amb les seves vides.

A l'alba, se sent un cant i un grup de refugiats grecs arriba a Lykovrissi des d'un poble destruït pels turcs, encapçalats pel seu sacerdot, Fotis. El pare Grigoris està preocupat pel benestar i la seguretat dels seus conciutadans i pels possibles conflictes. Una dona refugiada mor de fam, però el pare Grigoris culpa de la mort al còlera i l'utilitza per expulsar els refugiats del poble. Només la Katerina els ofereix assistència pràctica, però Manolios, Yannakos, Kostandis i Michelis prenen la seva iniciativa, troben menjar i els mostren la propera muntanya de Sarakina on poden descansar els refugiats.

Acte II

La força moral dels "apòstols" es posa a prova. La Katerina s'ha enamorat de Manolios i ho revela a Yannakos. L'ancià Ladas parla amb Yannakos sobre treure profit dels refugiats. Aquest últim s'enamora del somni de la riquesa que es dirigeix al camp de refugiats per alleujar els refugiats de les seves possessions.

En trobar-se amb Manolios, l'adverteix sobre la Katerina, que després es troba amb Manolios en un pou on revelen la seva atracció mútua, però Manolios la rebutja i està desolada.

Yannakos contempla la cerimònia de la col·locació de la primera pedra d'un poble nou al vessant de la muntanya, on un vell demana ser enterrat juntament amb els ossos dels seus avantpassats. Yannakos, avergonyit de la pobresa i l'acollida dels refugiats, confessa a Fotis que ha vingut a enganyar els refugiats, però ara dona tots els seus diners per ajudar-los.

Acte III

Manolios ha estat somiant: amb els retrets de Lenni, amb les exhortacions de Grigoris per ser digne del seu paper i amb Katerina com a Verge Santa. Lenni entra quan es desperta per preguntar per darrera vegada sobre el seu casament, però Manolios respon ambiguament. Quan Manolios ha marxat, Lenni és atraït pel pastor Nikolios.

Manolios convenç a Katerina que el seu amor ha de ser només espiritual, de la mateixa manera que Jesús i Maria Magdalena. Decideix vendre les seves cabres per ajudar els refugiats.

Manolios fa una crida als vilatans perquè ajudin els refugiats, i és ben rebut. Tanmateix, els ancians del poble veuen una amenaça a la seva autoritat. Manolios està guanyant un control espiritual més gran sobre els vilatans, i els ancians dissenyen un pla per expulsar a Manolios del poble.

Acte IV

Durant el banquet de noces de Lenni i Nikolios, el pare Grigoris els adverteix sobre la predicació de Manolios i l'excomunica. Michelis, Yannakos i Kostandis es mantenen fidels a Manolios. Manolios apareix i proclama que el sofriment del món portarà sang. Els refugiats baixen de la muntanya en un estat de misèria. Mentre Manolios predica la caritat cap als refugiats, Grigoris incita els vilatans i Panait mata a Manolios a les escales de l'església quan els refugiats entren. Els vilatans i els refugiats ploren Manolios. Fotis porta els refugiats lluny, a la recerca d'una nova llar.

Anàlisi musical

En La passió grega, Martinů aplica el seu principi compositiu fonamental, basat en la construcció gradual dels temes i la claredat melòdica dins d’una textura harmònica neta. L’efecte dramàtic no es busca de manera ostentosa: la música pren força a través de recursos senzills i directes. Els motius musicals es despleguen de manera progressiva, assolint la seva forma plena només al llarg del desenvolupament de la frase, convertint-se en una metàfora sonora de creixement i conferint a l’òpera la seva intensitat emotiva característica.[4]

En el corpus operístic de Martinů, La passió grega ocupa una posició avançada, sent la penúltima de les quinze òperes que va compondre i datada tres anys abans de la seva mort. Com en la resta del seu treball operístic, s’hi reconeix un creador de gran categoria, capaç d’adaptar el seu llenguatge musical a les exigències específiques de cada obra. Obres anteriors com Julietta (1938) introdueixen elements surrealistes, mentre que Mirandolina, composta a Itàlia, mostra una refinada delicadesa comparable a la dels Frescos de Piero delia Francesca. La passió grega sintetitza els coneixements adquirits pel compositor i la seva capacitat de vincular-se intensament amb el text de Nikos Kazantzakis, traduint les imatges literàries i dramàtiques en llenguatge musical amb extraordinària fidelitat. A més, l’òpera mostra trets propis d’una cantata moderna: l’acció i el desenvolupament argumental es transmeten amb claredat i realisme a través de la música, la melodia i la instrumentació simfònica, establint un paral·lelisme amb el teatre cantat i reforçant la força expressiva de la narració.[4]

Enregistraments

El 1981, Charles Mackerras va gravar la segona versió de La passió grega, en la versió presentada a Zúric i estrenada després de la seva mort, el 1961. Aquest registre va servir de base a una pel·lícula en anglès. El mateix any 1981 Libor Pesek va gravar per al mateix segell una versió en txec, amb la traducció d'Eva Bezdeková. El 2000 Ulf Schirmer va enregistrar per primera vegada la versió original, l'anomenada "de Londres". Les diferències són considerables. La versió de Londres és "més lírica".[5]

Versió original

Any Repartiment (Manolios, Grigoris, Katerina, Fotis) Director Segell
1999 Christopher Ventris, Esa Ruuttunen, Nina Stemme, Egils Silins Ulf Schirmer Koch Schwann 3-6590-2
2017 Rolf Romei, Wilfried Zelinka, Dshamilja Kaiser, Markus Butter Dirk Kaftan Oehms Classics OC 967

Versió revisada

Any Repartiment (Manolios, Grigoris, Katerina, Fotis) Director Segell
1981 John Mitchinson, John Tomlinson, Helen Field, Geoffrey Moses Charles Mackerras Supraphon 1116 3611/2
1983 Vilém Přibyl, Jaroslav Horáček, Eva Dĕpoltová, Richard Novák Libor Pešek Supraphon SU 3984-2

Referències

  1. ↑ Smaczny, Jan. The Greek Passion. In: The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan, Londres i Nova York, 1997.
  2. ↑ PAHLEN, Kurt. Diccionario de la Ópera Emecé Editores. Barcelona, 2004. ISBN 9789500426183
  3. 1 2 Banús, Rafael. «Ressenya del disc» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 16 març 2017].
  4. 1 2 3 4 5 Montsalvatge, Xavier. «Una interesante muestra de ópera moderna». La Vanguardia, 09-01-1972. [Consulta: 15 març 2017].
  5. 1 2 3 4 5 Martín Bermúdez, Santiago. «Ressenya del disc» (en castellà). La Quinta de Mahler. [Consulta: 16 març 2017].
  6. ↑ Batista, Antoni. «El Festival de Bregenz convierte la ópera de calidad en un espectáculo de masa» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 15 març 2017].
  7. ↑ Martin Anderson, "ROH, Covent Garden: Martinů's The Greek Passion". Tempo, 213, p. 48-49 (2000).
  8. ↑ Norman Lebrecht Covent Garden: The Untold Story : Dispatches from the English Culture War- 2001 1555534880 "[Kubelik] va proposar dirigir l'estrena mundial de La passió grega, del seu compatriota txec Bohuslav Martinu, però Sir Arthur Bliss, compositor dels efímers olímpics, va persuadir la Junta que la partitura havia de ser "vista primer per un o dos músics competents". Les autoritats seleccionades per a aquesta tasca van ser Edric Cundell de la Guildhall School of Music; John Denison del Consell de les Arts; i Anthony Lewis, director provincial. Els seus informes van ser denigrants i l'òpera va ser abandonada."
  9. ↑ Malcolm Boyd, Review of recording of The Greek Passion. Musical Times, 23(1670), p. 265 (1982).
  10. ↑ Peter G. Davis, "The Greek Passion - A Composer in Search of an Epic Tragedy". New York Times, 26 April 1981.
  11. ↑ Rosie Johnson, "Out of the archives and onto the stage: Martinu's 'Greek Passion' revived". Czech Radio on-line article, 28 January 2005.
  12. ↑ Březina, Aleš. The Greek Passion, finally in Greece. The Bohuslav Martinů Foundation and the Bohuslav Martinů Institute Newsletter, Vol V No 2, 6-7.
  13. ↑ 'Bohuslav Martinů: La Passion Grecque'. In: Kaminski, Piotr. Mille et Un Opéras. Fayard, 2003, p841-2.
  14. ↑ Cast list as printed in Zurich Opera programme book, 9 June 1961

Bibliografia

Enllaços externs