William Cobbett

Plantilla:Infotaula personaWilliam Cobbett
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 març 1763 Modifica el valor a Wikidata
Farnham (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 juny 1835 Modifica el valor a Wikidata (72 anys)
Surrey (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaSurrey Modifica el valor a Wikidata
Membre del 12è parlament del Regne Unit
6 gener 1835 – 18 juny 1835 (mort en el càrrec)

Circumscripció electoral: Oldham

Membre de l'onzè parlament del Regne Unit
10 desembre 1832 – 29 desembre 1834 (dissolució parlamentària)

Circumscripció electoral: Oldham

Dades personals
FormacióParktown Boys' High School (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Londres Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióperiodista, escriptor, historiador, independent publisher (en) Tradueix, escriptor polític, polític, biògraf, agricultor, periodista d'opinió Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Liberal Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaPeter Porcupine
Dick Retort Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Família
FillsAnne Cobbett Modifica el valor a Wikidata
Project Gutenberg (autor): 6098 Goodreads (autor): 142509 Modifica el valor a Wikidata

William Cobbett (Farnham, 9 de març de 1763 - Surrey, 18 de juny de 1835) va ser un pamfletista, periodista, polític i agricultor anglès nascut a Farnham, Surrey. Va formar part d'una facció agrària que buscava reformar el Parlament, abolir els "burgs podrits", restringir la influència de poders estrangers i augmentar els salaris, amb l'objectiu d'alleujar la pobresa entre els treballadors agrícoles i els petits terratinents. Cobbett va donar suport a la baixada d'impostos, l'estalvi, la reversió dels tancaments de terres comunes i el retorn al patró or. Es va oposar a la compra-venta d'escons, les sinecures, els buròcrates «devoradors d'impostos» i els corredors de borsa. El seu radicalisme va impulsar la Llei de Reforma de 1832 i li va valer un dels dos escons recentment creats al Parlament per al municipi d' Oldham. Les seves polèmiques abasten des de la reforma política fins a la religió, inclosa l'emancipació catòlica. El seu llibre més conegut és Rural Rides (1830). Va ser un oponent del malthusianisme, argumentant que millores econòmiques podrien donar suport al creixement de la població mundial.

Infantesa i joventut (1763–1791)

La casa on va nàixer William Cobbett

William Cobbett va nàixer a Farnham, Surrey, el 9 de març de 1763, éssent el tercer fill de George Cobbett, pagès i taberner, i d'Anne Vincent.[1] El seu pare li va ensenyar a llegir i escriure i va començar a treballar des de ben petit. Més tard va dir de la seva infantesa que «no recordo cap moment en què no em guanyés la vida. La meva primera ocupació va ser fer fora ocells petits de les llavors del nap i les graules dels pèsols.»[2][3] Va treballar com a jornaler agrícola al castell de Farnham,[4][5] i també va treballar breument com a jardiner al jardí reial a Kew.[6][3] La seva educació rural li va donar un amor per la jardineria i la caça que mantindria per la resta de la seva vida.[7]

Il·lustració de James Gillray pel Political Register el 1809, mostrant Cobbett allistant-se a l'exèrcit

El 6 de maig de 1783, va agafar una diligència per anar a Londres i va passar vuit o nou mesos com a oficinista al servei d'un tal Mr. Holland a Gray's Inn.[8][9] El 1783 es va unir al 54è Regiment d'Infanteria (West Norfolk). En el seu temps lliure, millorava els seus coneixements de gramàtica anglesa.[1][10] Entre 1785 i 1791, Cobbett va estar destinat al seu regiment a Nova Brunswick i va navegar des de Gravesend a Kent fins a Halifax, Nova Escòcia. Cobbett va estar a Saint John, Fredericton i altres llocs de Nova Brunswick fins al setembre de 1791, quan va ser ascendit a sergent major, el rang més alt dintre dels sotsoficials.

Cobbett va tornar a Gran Bretanya amb el seu regiment, desembarcant a Portsmouth el 3 de novembre de 1791. Va obtenir la llicenciatura de l'exèrcit el 19 de desembre de 1791. A Woolwich, durant el febrer de 1792, es va casar amb una dona nascuda als Estats Units, Anne Reid (1774–1848), a qui havia conegut mentre estava destinat a Fort Howe a Saint John. Els seus fills van ser Anne (1795–1877), William (1798–1878), John (1800–1877), James Paul (1803–1881), Eleanor (1805–1900) i Susan (1807–1889).[11] La seva filla Anne Cobbett va ser autora de diversos llibres domèstics, inclòs The English Housekeeper: The Manual of Domestic Management.[12]

Refugiat a França i els Estats Units (1792–1800)

Cobbett havia desenvolupat una animositat cap a alguns oficials, sospitant-los de corrupció, i va recopilar proves sobre l'assumpte mentre era a Nova Brunswick. Les acusacions contra ells van ser ignorades. Va escriure The Soldier's Friend (L'Amic del Soldat) el 1792, en protesta pels baixos sous i el tracte dur dels soldats de l'exèrcit britànic.[1] Preveient que estava a punt de ser acusat en represàlia, va fugir de Gran Bretanya a França el març de 1792 per evitar l'empresonament. Cobbett tenia la intenció de quedar-se un any allà per aprendre francès, però a causa de la Revolució Francesa i les Guerres Revolucionàries Franceses en curs, va salpar cap als Estats Units el setembre de 1792.

A la primavera de 1793, es va establir a Filadèlfia, aleshores la capital provisional dels Estats Units. Cobbett va prosperar inicialment ensenyant anglès a francesos i traduint textos del francès a l'anglès. Més tard va afirmar que s'havia convertit en escriptor polític per accident: durant una lliçó d'anglès, un dels seus alumnes de francès va llegir en veu alta d'un diari de Nova York els discursos de benvinguda que els demòcrates havien enviat a Joseph Priestley en la seva arribada a Amèrica, juntament amb les respostes de Priestley. El seu alumne va aplaudir els sentiments antibritànics que s'hi van expressar i es va barallar amb Cobbett, que llavors va decidir «escriure i publicar un pamflet en defensa del meu país».[13][14] Les seves Observations on the Emigration of Dr. Priestley (Observacions sobre l'emigració del Dr Priestley), que es van publicar anònimament el 1794, van ser un atac violent contra Priestley.[15][16]

El 1795, Cobbett va escriure A Bone to Gnaw for the Democrats (Un os a rosegar pels demòcrates), que atacava el profrancès Partit Demòcrata.[15][17] Va respondre als seus crítics amb A Kick for a Bite (Una puntada de peu per una mossegada), que va ser la seva primera obra publicada amb el pseudònim de «Peter Porcupine»; un crític l'havia comparat amb un porc espí, cosa que li va agradar.[18][17] Es va posicionar del costat dels federalistes, liderats per Alexander Hamilton, perquè eren més amigables amb Gran Bretanya que els demòcrates profrancesos liderats per Thomas Jefferson.[19][20]

El gener de 1796, va començar a escriure un tractat mensual, The Censor. Es va deixar de publicar després de vuit publicacions i va ser substituït per Porcupine's Gazette, un diari que va publicar des del març de 1797 fins a finals de 1799.[21][22] Talleyrand, en aquell moment un espia francès a Amèrica, va intentar, però no va aconseguir, subornar Cobbett perquè s'unís a la causa francesa.[23][24]

Cobbett va obrir una llibreria a Filadèlfia el juliol de 1796. L'aparador de la llibreria exhibia un gran retrat de Jordi III i el seu interior presentava una enorme pintura de «La victòria decisiva de Lord Howe sobre els francesos». Aquesta provocativa exhibició va atreure una atenció considerable.[25] Va reimprimir i publicar gran part de la literatura lleialista extrema vigent en aquell moment, inclosa la biografia hostil de Thomas Paine que havia escrit George Chalmers,[21][26][27] així com la versió que ell mateix havia editat, reproduint l'obra de Chalmer intercalada amb comentaris menyspreadors.

Després que Espanya entrés en una aliança amb França contra Gran Bretanya, Cobbett va expressar la seva ira a través de més pamflets que criticaven molt el rei espanyol Carles IV, a la Porcupine's Gazette. L'ambaixador espanyol a Filadèlfia va demanar al govern dels Estats Units que processés Cobbett per difamació del rei espanyol. Cobbett va ser arrestat el 18 de novembre de 1797. Va ser jutjat al Tribunal Estatal de Pennsilvània pel jutge en cap Thomas McKean (que també era el sogre de l'ambaixador espanyol). Malgrat les crítiques de McKean a Cobbett en el seu resum, el gran jurat va desestimar el cas contra ell per majoria d'un vot.[28][20]

A la Gazette, Cobbett va denunciar contínuament a Benjamin Franklin Bache, editor del diari jeffersonià Aurora. Cobbett va suggerir que els «tossuts sans culotte» havien de ser tractats «com faríem amb un TURC, un JUEU, un JACOBÍ o un GOS».[29] Va dirigir la mateixa invectiva contra el successor de Bache, William Duane, i el seu creixent entorn d'emigrants lligats als Irlandesos Units,[30] descrivint-los com a homes «animats pels mateixos principis infames i impulsats per la mateixa set de sang i saqueig, que havia reduït França a un vast escorxador humà».[31] El maig de 1798, va començar a publicar Conspiracy, Formed by the United Irishmen, With the Evident Intention of Aiding the Tyrants of France In Subverting the Government of the United States (Conspiració, formada pels Irlandesos Units, amb la intenció evident d'ajudar els tirans de França a subvertir el govern dels Estats Units). Al·legava que aquests conspiradors eren republicans irlandesos que es reunien a l'Escola Lliure Africana de Filadèlfia i admetien, juntament amb «tots els que han patit per la causa de la llibertat», els negres lliures. Els conspiradors haurien format una societat dedicada a la idea (a la qual cada membre donava fe) que «una forma lliure de govern i una opinió sense control sobre tots els temes són els drets comuns de tota l'espècie humana».[32] En el context de la Quasi Guerra dels Estats Units amb els francesos i de la Revolució Haitiana (llavors encara sota la bandera de la República Francesa),[30] per a Cobbett, això era una prova suficient de la intenció d'organitzar revoltes d'esclaus i «involucrar així tot el país en la rebel·lió i el vessament de sang».[32]

Cobbett també va fer campanya contra el metge i abolicionista Benjamin Rush,[33] el qual havia defensat la pràctica de la sagnia durant l'epidèmia de febre groga, podent haver causat moltes morts.[34] Rush va guanyar una demanda per difamació contra Cobbett. Cobbett mai va pagar completament la sentència de 8.000 dòlars, sinó que va fugir a Nova York i durant el 1800, passant per Halifax, Nova Escòcia, va arribar a Falmouth, Cornualla.[35][36]

El govern britànic estava agraït a Cobbett per donar suport als interessos de Gran Bretanya a Amèrica: el duc de Kent el va aclamar com «aquest gran patriota britànic»; el representant britànic a Amèrica, Robert Liston, li va oferir una «gran recompensa pecuniària» (que va rebutjar), i el secretari de Guerra, William Windham, va dir que Cobbett mereixia una estàtua d'or pels serveis que havia prestat a Gran Bretanya a Amèrica.[37][38]

Retorn a Anglaterra i el Political Register (1800–1810)

Els escrits americans de Cobbett es van reimprimir a Gran Bretanya, amb John Wright actuant com el seu agent.[39][40] L'agost de 1800, Windham va convidar Cobbett a sopar amb el primer ministre, William Pitt, i col·laboradors de l'Anti-Jacobin, inclòs George Canning.[41][42] El govern de Pitt va oferir a Cobbett la direcció d'un diari governamental, però ell va optar per romandre independent.[1][43][44] El seu propi diari, The Porcupine, amb el lema «Temeu Déu, honreu el rei», va començar a publicar-se el 30 d'octubre de 1800, però no va tenir èxit, i va vendre la seva participació el 1801.[1] Menys d'un mes després, va fundar el Political Register, un diari que va aparèixer gairebé cada setmana des del gener de 1802 fins al 1835, l'any de la mort de Cobbett.[1] Windham i French Laurence havien suggerit la idea d'un setmanari a Cobbett i Windham va recaptar els diners per finançar-lo mitjançant subscripció privada.[45]

Quan el govern britànic va signar un acord de pau preliminar amb França l'octubre de 1801, Cobbett va emergir com un dels seus principals oponents, i a les pàgines de The Porcupine i a les seves Letters to Lord Hawkesbury (Cartes a Lord Hawkesbury), va denunciar l'acord com a humiliant per a Gran Bretanya i avantatjós per a França.[46][47] Quan va arribar la notícia de la ratificació el 10 d'octubre, Cobbett es va negar a il·luminar les finestres de casa seva en celebració i aquestes van ser atacades per una multitud, que van trencar-les.[48][49] Quan es va signar la Pau d'Amiens el març de 1802, Cobbett es va negar de nou a il·luminar les seves finestres i la Guàrdia Reial a Cavall va haver de protegir casa seva de la multitud.[50][49]

La guerra va tornar a esclatar entre Gran Bretanya i França el maig de 1803 i Napoleó planejava envair Anglaterra, reunint la Grande Armée a Boulogne. Al juny, The Morning Post va fer una crida a tots els diaris perquè publiquessin articles amb «l'objectiu d'incitar el poble a la defensa del país».[50] Cobbett va començar immediatament un pamflet, Important Considerations for the People of the Kingdom (Consideracions importants per al poble del regne), advertint el país de les conseqüències d'una invasió francesa. Cobbett va rebutjar una oferta de pagament del govern i el seu pamflet es va publicar anònimament al juliol.[51][52] El primer ministre, Henry Addington, va ordenar que s'enviessin còpies a totes les parròquies d'Anglaterra i va tenir un efecte immediat en l'opinió pública.[53]

Cobbett va establir una estreta amistat amb Windham, que es va convertir en el seu mecenes i va compartir el seu antijacobinisme i el seu amor pels esports rurals i atlètics.[54][55] El moviment evangèlic feia campanya per reformar els esports i les activitats recreatives de la gent comuna, amb la intenció de substituir les lluites de toros i gossos, la boxa, les lluites amb pals, la lluita lliure i les curses per escoles dominicals i cants de salms.[56][57] Cobbett, al Register, va criticar l'hostilitat dels evangèlics envers els esports rurals i atlètics, «que tensen els nervis i enforteixen el cos, que exciten l'emulació en actes de valentia i valor, i que inculquen imperceptiblement honor, generositat i amor a la glòria. Els homes així formats són alumnes no aptes per a l'escola puritana; per tant, la secta treballava incessantment per erradicar, fibra per fibra, les últimes pobres restes dels costums anglesos».[58] Cobbett va donar suport a Windham en l'oposició a la Cambra dels Comuns de projectes de llei contra la boxa i les lluites de toros i gossos; va escriure a Windham que el projecte de llei «consisteix en la criança del puritanisme per convertir-lo en un sistema».[59][60]

Tot i que inicialment era fermament antijacobí, el 1804 Cobbett qüestionava les polítiques del govern de Pitt, especialment l'immens deute nacional i l'ús liberal de sinecures, que Cobbett creia que estaven arruïnant el país i augmentant l'antagonisme de classes.[1]

Cobbett va viure a Botley, Hampshire, des del 1805,[61] dedicant-se a l'agricultura i formant una família, inicialment a Botley House, prop de Botley Mills, i després, a partir del 1812, en una casa més petita a Botley Hill.[61][62]

Pel 1807, ja donava suport a reformadors com Francis Burdett i John Cartwright.[1]

Cobbett va publicar la Complete Collection of State Trials (Col·lecció Completa de Judicis Estatals) entre 1804 i 1812 i va acumular relats de debats parlamentaris del 1066 en endavant, però dificultats financeres el van obligar a vendre les seves accions en aquest projecte a TC Hansard el 1812.[1] Aquest registre no oficial de procediments parlamentaris va passar a ser conegut oficialment com a Hansard.

Cobbett tenia la intenció de fer campanya pel Parlament a Honiton el 1806, però va ser persuadit per Thomas Cochrane, 10è comte de Dundonald, perquè fes campanya per ell. Tots dos homes van fer campanya junts però van fracassar, ja que es van negar a subornar els votants «comprant» vots. Aquesta situació va fomentar la seva oposició als burgs podrits i la seva creença en la reforma parlamentària.[63]

Presó (1810–1812)

Il·lustració de Cobbett a presó

Cobbett va ser declarat culpable de difamació traïdora  el 15 de juny de 1810, després d'oposar-se a The Register a la flagellació de milicians locals per part de hanoverians a Ely, Cambridgeshire. Durant els dos anys que va estar empresonat a la presó de Newgate, va escriure el pamflet Paper Against Gold (Paper contra or),[64] advertint dels perills del paper-moneda, i molts assajos i cartes. La seva filla Anne va viure amb ell a la presó.[65]

«Brossa de dos penics» (1812–1817)

El 1815, l'impost sobre els diaris havia arribat a quatre penics per exemplar. Com que poca gent es podia permetre pagar sis o set penics per un diari, l'impost restringia la circulació de la majoria de diaris a aquells amb ingressos força alts. Cobbett només podia vendre uns mil exemplars a la setmana. No obstant això, va començar a criticar William Wilberforce per donar suport a les Lleis del Blat, per la seva riquesa personal i la seva oposició a la persecució dels toros i els óssos, i en particular per la seva aprovació dels «negres grassos, mandrosos, riallers i cantants».[66]

El 1816, Cobbett va començar a publicar el Political Register com a pamflet. Ara es venia per només dos penics i aviat va tenir una tirada de 40.000 exemplars. Els crítics el van qualificar de «brossa de dos penics», una frase que Cobbett va acabar adoptant.[1] Es va convertir en el diari més llegit per la classe treballadora. L'activista radical Samuel Bamford va escriure més tard:

«En aquesta època, els escrits de William Cobbett van adquirir sobtadament una gran autoritat; es llegien al voltant de gairebé totes les llars de foc als districtes manufacturers del sud de Lancashire, als de Leicester, Derby i Nottingham; i també a moltes de les ciutats manufactureres escoceses. La seva influència va ser ràpidament visible. Va posar a la vista dels seus lectors la veritable causa dels seus patiments: el mal govern; i la seva correcta correcció: la reforma parlamentària.»[67]

La popularitat i ideologia del Register va convertir Cobbett en un home perillós. El 1817, es va adonar que el govern tenia previst arrestar-lo per sedició. Amb la intenció del govern de suspendre l'habeas corpus i tement ser arrestat pels seus, alegadament sediciosos, escrits, Cobbett va fugir de nou als Estats Units.[21] El dimecres 27 de març de 1817, va embarcar a Liverpool cap a Nova York al vaixell Importer, amb D. Ogden com a capità, acompanyat pels seus dos fills grans, William i John.

Refugiat als Estats Units (1817–1819)

Rural rides in the southern, western and eastern counties of England, 1930.

Cobbett va viure durant dos anys en una granja a Long Island, on va escriure Grammar of the English Language (Gramàtica de la llengua anglesa). Amb l'ajuda de William Benbow, un amic seu a Londres, va continuar publicant el Political Register. El 1821 va escriure The American Gardener (El jardiner americà), un dels primers llibres d'horticultura publicats als Estats Units.[6]

Cobbett va observar els hàbits de consum d'alcohol als Estats Units. El 1819 va afirmar: «Els nord-americans conserven la seva gravetat, tranquil·litat i bon humor fins i tot en la seva beguda». Creia que seria «molt millor per a ells ser tan sorollosos i baralladors com els borratxos anglesos; perquè llavors l'odi del vici seria més visible, i el vici en si mateix podria esdevenir menys freqüent»".[68]

Dècades finals (1819–1835)

La tornada de Cobbett a Anglaterra va ocórrer poc després de la massacre de Peterloo.

Cobbett va exercir d'editor per a Carolina de Brunswick en la seva campanya contra la Llei de Penes i Penalitzacions de 1820. Anna Cobbett creia que el seu pare hauria tingut menys dificultats legals si hagués deixat de donar suport a la reina Carolina, però va assenyalar que havien obtingut una font d'ingressos molt necessària mantenint-la. Tota la família esperava recompenses notables després que el judici es resolguès a favor de Carolina, però la seva mort poc després va fer que això no passés en la mesura esperada.[69]

La introducció de màquines de batre accionades per cavalls a les granges va ser una de les principals causes dels disturbis de Swing el 1830.

El 1820 va presentar-se a les eleccions parlamentaries per Coventry, però va acabar últim a les eleccions. Aquell any també va fundar un viver de plantes a Kensington, on va cultivar molts arbres nord-americans, com la robinia (Robinia pseudoacacia), i amb el seu fill, una varietat de blat de moro que va anomenar «blat de moro de Cobbett».[6] Aquesta era una varietat nana que es trobava en un jardí rural francès, que va resultar créixer bé durant l'estiu més curt d'Anglaterra. Per ajudar a vendre la varietat, va publicar el 1828 un llibre titulat A Treatise on Cobbett's Corn (Un tractat sobre el blat de moro de Cobbett).[6] El 1822 va escriure el seu popular Cottage Economy (L'economia de la masia), que ensenyava als pagesos algunes habilitats necessàries per a l'autosuficiència, com ara la fabricació de pa, la destil·lació de cervesa i la ramaderia.[6]

Defensa dels anglesos pobres i la classe treballadora

Insatisfet amb deixar que li anés arribant informació per al seu diari, Cobbett va fer la seva pròpia feina periodística, especialment sobre el seu tema recurrent de la difícil situació dels anglesos rurals. Va començar a cavalcar pel camp observant els esdeveniments a les ciutats i pobles. Rural Rides (Cavalcades rurals), una obra per la qual Cobbett encara és conegut, va aparèixer primer en forma de serial al Political Register del 1822 al 1826, i després en forma de llibre el 1830. Mentre l'escrivia, Cobbett també va produir, el 1825, The Woodlands (Els boscos), un llibre sobre silvicultura.[6]

En la primera entrega pel Political Register, Cobbett havia defensat el tràfic d'esclaus com a necessari per al comerç britànic.[52] Després que l'Acta del Comerç d'Esclaus de 1807 prohibís el tràfic d'esclaus, Cobbett va escriure al Register que «no hi ha ni un sol home reflexiu al regne a qui li importi ni un pèl».[70] Al Register del 30 d'agost de 1823, Cobbett va publicar la seva Letter to William Wilberforce (Carta a William Wilberforce), una resposta a Appeal to the Religion, Justice and Humanity of the Inhabitants of the British Empire in Behalf of the Negro Slaves in the West Indies (Apel·lació a la religió, la justícia i la humanitat dels habitants de l'Imperi Britànic en nom dels esclaus negres a les Índies Occidentals).[71] Va atacar el suport de Wilberforce a la Llei de Combinació, que prohibia els sindicats entre els treballadors britànics,[72] i va dir: «Mai heu fet un sol acte a favor d'aquests treballadors, però molts i molts actes heu fet contra ells».[71] La Carta a Wilberforce es va distribuir àmpliament a les zones treballadores i va impulsar la derogació de la Llei de Combinació el 1824.[73]

Cobbett va contrastar la campanya dels reformadors evangèlics per l'abolició de l'esclavitud negra amb el seu suport a l'«esclavitud fabril» dels treballadors britànics.[74] Va argumentar que els esclaus negres estaven millor alimentats, vestits i allotjats que els treballadors britànics, i que els seus amos els tractaven millor.[75][76] Va escriure: «No es dirigirà la cura i l'ansietat d'un anglès realment humà cap als blancs, en lloc de cap als negres, fins que, si més no, la situació dels primers sigui tan bona com la dels segons?»[74] El 1833, Cobbett va votar a favor de l'abolició de l'esclavitud, però al Register encara contrastava la preocupació del Parlament pels esclaus negres amb la seva indiferència pels patiments dels «esclaus fabrils» britànics.[77]

Emancipació catòlica

Tot i no ser catòlic,[78] Cobbett també va defensar en aquell moment la causa de l'Emancipació Catòlica. Entre 1824 i 1826, va publicar la seva History of the Protestant Reformation (Història de la Reforma Protestant), una crítica a la narrativa històrica protestant tradicional de la reforma, que destacava les llargues i sovint sagnants persecucions dels catòlics a Gran Bretanya i Irlanda. En aquell moment, els catòlics encara tenien prohibit exercir certes professions o convertir-se en membres del Parlament. Tot i que la llei ja no s'aplicava, oficialment encara era un delicte assistir a missa o construir una església catòlica. Tot i que Wilberforce també va treballar i va parlar en contra de la discriminació contra els catòlics, Cobbett va reprendre la seva estrident oposició al destacat reformador, sobretot després que Wilberforce publiqués el 1823 la seva Crida en nom dels esclaus negres de les Índies Occidentals.[79] Wilberforce, que patia des de feia temps de mala salut, es va jubilar l'any següent.

William Cobbett (primer pla a l'esquerra), John Gully (al mig) i Joseph Pease (dreta) (el primer quàquer elegit al Parlament) arribant a Westminster, durant el març de 1833. Esbós de John Doyle.

El 1829, Cobbett publicà Advice to Young Men (Consells als joves), en el que criticà An Essay on the Principle of Population (Un assaig sobre el principi de la població) del reverend Thomas Robert Malthus. Aquell mateix any també publicà The English Gardener (El jardiner anglès), que més tard actualitzà i expandí. Aquest llibre ha estat comparat favorablement amb altres volums de jardineria de l'època com ara Encyclopædia of Gardening (Encíclopedia de jardineria) de John Claudius Loudon.[6]

Cobbett va continuar publicant contingut controvertit al seu Political Register i va ser acusat el juliol de 1831 de difamació sediciosa per un pamflet titulat Rural War (Guerra rural), que recolzava les revoltes del Capità Swing, en què els manifestants destrossaven maquinària agrícola i cremaven pallers. Cobbett va representar-se a si mateix en el judici, que va guanyar.[80]

Membre del Parlament

Cobbett encara pretenia ser elegit a la Cambra dels Comuns. Va ser derrotat a Preston el 1826 i a Manchester el 1832, però després de l'aprovació de la Llei de Reforma de 1832, Cobbett va guanyar l'escó d'Oldham.

Al Parlament, Cobbett va concentrar les seves energies en atacar la corrupció del govern i la Llei dels Pobres de 1834. Creia que els pobres tenien dret a una part de la riquesa de la comunitat i que l'Antiga Llei dels Pobres era l'últim dret que posseïen els treballadors anglesos, i que els diferenciava d'altres països que no tenien aquesta disposició.[81][82]  Una setmana abans de la seva mort, va escriure a un amic: «[A]bans de l'aprovació de la Llei de Pobres, volia evitar una mort convulsiva. Ara no vull que s'eviti».[82]

Cobbett va morir el juny de 1835 i va ser enterrat al cementiri de l'església de Sant Andreu, a Farnham.

Llegat

La tomba de William Cobbett al cementiri de l'església de Sant Andreu a Farnham.

A diferència del també radical Thomas Paine, Cobbett no era un cosmopolita internacionalista i no donava suport a una Gran Bretanya republicana. Es vantava de no ser un «ciutadà del món... Em basta pensar en què és el millor per a Anglaterra, Escòcia i Irlanda».[1] Com que posseïa una forta identitat nacional, sovint criticava els països rivals i els advertia que no havien de «fanfarronejar-se i ser descarats amb Anglaterra».[1] Va dir que la seva identificació amb l'Església d'Anglaterra es devia en part perquè «porta el nom del meu país».[1] Entre els biògrafs històrics, Ian Dyck va afirmar que Cobbett donava suport a «la plataforma del Country Party del segle xviii»;[83] Edward Tangye Lean el va descriure com «un Tory anglès arcaic».[84][85]

Bust de William Cobbett, jardí del Museu de Farnham

Cobbett ha estat elogiat per pensadors de diverses tendències polítiques, com ara Matthew Arnold, Karl Marx, GK Chesterton, AJP Taylor, Raymond Williams, EP Thompson i Michael Foot.[1]

Un relat de Cobbett publicat el 1807 va popularitzar el terme red herring, per referir-se a una distracció d'un tema important.[84][86]

Els fills de Cobbett van ser formats com a advocats i van fundar un bufet d'advocats a Manchester anomenada Cobbetts en honor seu. Es va dissoldre el 2013. El seu segon fill, John Morgan Cobbett (1800–1877), el va seguir a la política i, com el seu pare, va esdevenir membre del Parlament per Oldham.[87]

El lloc de naixement de Cobbett, un pub a Farnham que abans es deia The Jolly Farmer, ha passat a anomenar-se The William Cobbett. La banda musical Piñataland, amb seu a Brooklyn, va interpretar una cançó sobre la recerca de William Cobbett per reenterrar Thomas Paine titulada «An American Man». El 2009 es va planejar una estàtua eqüestre de Cobbett per a un lloc a Farnham,[88][89] que ja té l'escola primària William Cobbett anomenada en honor seu.

Referències

  1. 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 «William Cobbett» (en anglès). Oxford Dictionary of National Biography, 23-09-2004. [Consulta: 30 març 2026].
  2. ↑ Green, 1985, p. 18-19.
  3. 1 2 Cole, 1971, p. 16-18.
  4. ↑ Green, 1985, p. 38.
  5. ↑ Cole, 1971, p. 16.
  6. 1 2 3 4 5 6 7 Clifford-Smith, S. «William Cobbett: cottager's friend». Australian Garden History, 19, 5, 2008, p. 4-6.
  7. ↑ Green, 1985, p. 19-30.
  8. ↑ Green, 1985, p. 41-42.
  9. ↑ Cole, 1971, p. 22-23.
  10. ↑ Green, 1985, p. 48-49.
  11. ↑ Cole, 1971, p. 437.
  12. ↑ Cobbett, Anne. The English Housekeeper: The Manual of Domestic Management, 1851.
  13. ↑ Green, 1985, p. 125.
  14. ↑ Cole, 1971, p. 55.
  15. 1 2 Green, 1985, p. 127.
  16. ↑ Cole, 1971, p. 57-58.
  17. 1 2 Cole, 1971, p. 59.
  18. ↑ Green, 1985, p. 129.
  19. ↑ Green, 1985, p. 130-134.
  20. 1 2 Cole, 1971, p. 64.
  21. 1 2 3 «Dictionary of National Biography, 1885-1900/Cobbett, William - Wikisource, the free online library» (en anglès). [Consulta: 30 març 2026].
  22. ↑ Cole, 1971, p. 59-60.
  23. ↑ Green, 1985, p. 140.
  24. ↑ Cole, 1971, p. 63.
  25. ↑ Cole, 1971, p. 62.
  26. ↑ Green, 1985, p. 147.
  27. ↑ Cole, 1971, p. 60.
  28. ↑ Green, 1985, p. 168-171.
  29. ↑ Bernard A. Weisberger; Internet Archive. America Afire: Jefferson, Adams, and the Revolutionary Election of 1800. William Morrow, 2000, p. 208–209. ISBN 978-0-380-97763-5.
  30. 1 2 (tesi), p. 94–95, 198.
  31. ↑ Cobbett, William. Detection of a conspiracy, formed by the United Irishmen, with the evident intention of aiding the tyrants of France in subverting the government of the United States. / By Peter Porcupine., 1798.
  32. 1 2 McAleer, Margaret H. Early American Studies, 1, 1, 2003, p. (176–197) 187–188. ISSN: 1543-4273. JSTOR: 23546484.
  33. ↑ Cobbett, William. «The Pride of Britannia Humbled». Belmont Abbey College NC. Arxivat de l'original el 28 July 2011. [Consulta: 27 maig 2009].
  34. ↑ Brodsky, Alyn. Benjamin Rush: Patriot and Physician, 2004. p. 337–343.
  35. ↑ Green, 1985, p. 170-175.
  36. ↑ Cole, 1971, p. 65-70.
  37. ↑ Green, 1985, p. 141.
  38. ↑ Cole, 1971, p. 58.
  39. ↑ Green, 1985, p. 154-183.
  40. ↑ Cole, 1971, p. 58-70.
  41. ↑ Green, 1985, p. 183.
  42. ↑ Cole, 1971, p. 70.
  43. ↑ Cole, 1971, p. 70-72.
  44. ↑ Green, 1985, p. 184-185.
  45. ↑ Green, 1985, p. 207.
  46. ↑ Green, 1985, p. 192.
  47. ↑ Cole, 1971, p. 75-77.
  48. ↑ Green, 1985, p. 197.
  49. 1 2 Cole, 1971, p. 76.
  50. 1 2 Green, 1985, p. 197-198.
  51. ↑ Green, 1985, p. 231-232.
  52. 1 2 Cole, 1971, p. 81.
  53. ↑ Green, 1985, p. 232-235.
  54. ↑ Green, 1985, p. 209-210.
  55. ↑ Cole, 1971, p. 71.
  56. ↑ Dyck, 1992, p. 20-22.
  57. ↑ Green, 1985, p. 218-219.
  58. ↑ Green, 1985, p. 219.
  59. ↑ El Comte de Rosebery. The Windham Papers. Volume Two (en anglès). Londres: Herbert Jenkins, 1913, p. 234.
  60. ↑ Melville, Lewis. The Life and Letters of William Cobbett in England and America: Volume I (en anglès). Londres: J. Lane, 1913, p. 205-206.
  61. 1 2 BBC. «William Cobbett» (en anglès britànic). [Consulta: 30 març 2026].
  62. ↑ «Botley House». Hampshire Gardens Trust. [Consulta: 15 juliol 2024].
  63. ↑ Cordingly, David. Cochrane the Dauntless: The Life and Adventures of Thomas Cochrane (en anglès). Londres: Bloomsbury Publishing, 2008, p. 105-113. ISBN 978-0-7475-8545-9.
  64. ↑ Cobbett, William. «Paper Against Gold». Cobbett's Paper Against Gold. California Digital Library. [Consulta: 27 novembre 2013].
  65. ↑ Cole, G. The Life of William Cobbett (en anglès). Taylor & Francis, 2010. ISBN 978-1-136-88558-7.
  66. ↑ Metaxas, Eric. Amazing Grace: William Wilberforce and the Heroic Campaign to End Slavery. HarperCollins, 2007, p. 251–252. ISBN 9780061173882.
  67. ↑ Bamford, Samuel. Bamford's Passages in the Life of a Radical, and Early Days: Vol. II (en anglès). Londres: T. Fisher Unwin, 1905, p. 11-12.
  68. ↑ Walters, Ronald G. Getting Rid of Demon Alcohol.
  69. ↑ Robins, Jane. The Trial of Queen Caroline: The Scandalous Affair that Nearly Ended a Monarchy (en anglès). Simon and Schuster, 2006-08-07. ISBN 978-0-7432-5590-5.
  70. ↑ Cole, 1971, p. 136.
  71. 1 2 Carroll, Nicole «William Wilberforce and William Cobbett: Reformers in Conflict in Early 19th-Century Britain». Voces Novae, 2, p. 8.
  72. ↑ Cole, 1971, p. 257-258.
  73. ↑ Cole, 1971, p. 258.
  74. 1 2 Cole, 1971, p. 259.
  75. ↑ Cole, 1971, p. 259-260.
  76. ↑ Dyck, 1992, p. 35.
  77. ↑ Cole, 1971, p. 423.
  78. ↑ Hanink, James G New Oxford Review, LXXII, 10, 11-2005 [Consulta: 30 març 2009].
  79. ↑ Metaxas, Eric. Amazing Grace: William Wilberforce and the Heroic Campaign to End Slavery. HarperCollins, 2007, p. 264–265. ISBN 9780061173882.
  80. ↑ Macdonell, John; Wallis, John E. P. (John Edward Power); Great Britain. State Trials Committee. Reports of state trials. London : Printed for H.M.S.O. by Eyre and Spottiswoode, 1888.
  81. ↑ Green, Daniel. Great Cobbett: The Noblest Agitator. Londres: Hodder and Stoughton, 1983, p. 458–459. ISBN 9780340223789.
  82. 1 2 Dyck, Ian. William Cobbett and Rural Popular Culture. Cambridge: Cambridge University Press, 1992, p. 208–209. ISBN 9780521413947.
  83. ↑ Dyck, Ian. «Introduction». A: Rural Rides (en anglès). Penguin Classics, 2005, p. xxiii.
  84. 1 2 Quinion, Michael. «The Lure of the Red Herring». World Wide Words, 25-10-2008. [Consulta: 28 maig 2019].
  85. ↑ Lean, Edward Tangye. The Napoleonists. A Study in Political Disaffection. 1760–1960 (en anglès). Londres: Oxford University Press, 1970, p. 206.
  86. ↑ «William Cobbett: forgotten chronicler of England» (en anglès). The Telegraph, 09-03-2015. [Consulta: 30 març 2026].
  87. ↑ Cole, 1971, p. 436.
  88. ↑ «William Cobbett Statue : Executive on 02/11/2004». Arxivat de l'original el 2022-03-30. [Consulta: 30 març 2026].
  89. ↑ «Home town plans statue of Cobbett» (en anglès). BBC, 21-01-2009.

Bibliografia

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.