Atac a Nibeiwa

Infotaula de conflicte militarAtac a Nibeiwa
Operació Compass Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data9 desembre 1940 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades31° 23′ 00″ N, 25° 53′ 00″ E / 31.383333°N,25.883333°E / 31.383333; 25.883333
Lloc'Alam Nibeiwa (Turó Nibeiwa)
ResultatVictòria britànica
Bàndols
Regne Unit Regne Unit
Regne d'Itàlia Itàlia
Comandants
UK Richard O'Connor
UK Reginald Savory 		Itàlia Pietro Maletti †
Forces
5.000 soldats
47 tancs 		4.100 soldats
23 tancs
Baixes
56 morts
27 tancs 		819 morts
1.338 ferits
2.000 presoners
28 tancs

L'atac a Nibeiwa va tenir lloc el 9 de desembre de 1940 prop de Nibeiwa, Egipte , quan el campament fortificat italià que ocupava el Grup Maletti, la força blindada del Desè Exèrcit, va ser envaït per tropes britàniques i índies. L'atac va ser el primer enfrontament de l'Operació Compàs, una incursió britànica que, si tenia èxit, es continuaria per intentar expulsar els italians d'Egipte. Itàlia havia declarat la guerra a França i Gran Bretanya el 10 de juny i, en la invasió italiana d'Egipte (Operazione E) del 9 al 16 de setembre de 1940, el Desè Exèrcit italià havia arribat al port de Sidi Barrani i s'havia atrinxerat per esperar la finalització de la Via della Vittoria, una extensió de la Via Balbia, que s'estava construint des de la frontera. El Grup Maletti va guarnir un campament a Nibeiwa, a 19 km al sud del port de Sidi Barrani.

Els britànics havien lluitat en una acció dilatòria durant l'avanç italià amb el 7è Grup de Suport de la 7a Divisió Cuirassada i van mantenir la seva força principal a la terminal ferroviària de Mersa Matruh, a uns 130 km a l'est de Sidi Barrani. Els britànics van sondejar contínuament les defenses italianes i després van planejar un atac de cinc dies contra els campaments fortificats italians, que s'havien construït en un arc des de la costa de Maktila fins a Sofafi, al sud-oest, a l'escarpa interior. Els britànics tenien la intenció d'avançar cap a la bretxa Nibeiwa-Rabia i atacar Nibeiwa des de l'oest. Si l'atac reeixia, els britànics passarien a atacar els campaments de Tummar Oest i Tummar Est. Els tancs de la 7a Divisió Blindada formarien una pantalla defensiva a l'oest, per protegir el flanc de la 4a Divisió d'Infanteria Índia mentre atacava els campaments i estar preparats per interceptar un contraatac italià.

La infanteria britànica i índia van assajar un atac amb els tancs d'infanteria del 7è Regiment Reial de Tancs a finals de novembre i es va anunciar un altre assaig per a principis de desembre, que va ser en realitat l'atac. La nit del 9 al 10 de desembre, l'atac va començar amb diversions al costat est a mesura que la força principal s'acostava des de l'oest. El veritable atac va agafar els italians per sorpresa, va destruir els 28 tancs abans que les seves tripulacions poguessin reaccionar i després va irrompre al campament. La guarnició italiana i líbia va resistir l'atac amb gran determinació, però va ser sistemàticament superada per una combinació de tancs, artilleria disparant a curta distància i infanteria. Les tropes italianes i líbies van patir 4.157 baixes, amb una pèrdua britànica de 56 homes morts i 27 tancs inutilitzats o avariats. L'èxit a Nibeiwa va iniciar el col·lapse de la posició italiana a Egipte.

Fons

Invasió italiana d'Egipte

Mapa de la invasió italiana d'Egipte

La invasió italiana d'Egipte (Operazione E) per part del Desè Exèrcit italià va començar contra la Força del Desert Occidental el 13 de setembre de 1940, després de diversos dies d'operacions al costat italià de la frontera per fer retrocedir les tropes britàniques. L'objectiu original de l'ofensiva havia estat un avanç del Desè Exèrcit des de la Líbia italiana al llarg de la costa egípcia fins al Canal de Suez. Després de nombrosos retards, l'objectiu de l'ofensiva es va reduir a la captura del port de Sidi Barrani, un avanç d'uns 105 km. Dues divisions del Desè Exèrcitvan avançar i es van trobar amb forces de detecció del 7è Grup de Suport (7a Divisió Blindada) que es van retirar lentament des de Sollum. El 16 de setembre, el Desè Exèrcit es va aturar i va prendre posicions defensives al voltant de Sidi Barrani, per construir campaments fortificats mentre la Via Balbia s'ampliava per la Via della Vittoria.[1] Un cop construïda la carretera i acumulats subministraments, havia de començar un avanç sobre Mersa Matruh, uns 130 km més a l'est. Es van construir campaments des de Maktila amb la 1a divisió líbia, a 24 km a l'est de Sidi Barrani, al sud a través de Tummars (est i oest, 2a divisió líbia), fins a Nibeiwa (Grup Maletti), des d'allà fins a quatre campaments a Sofafi al sud-oest, a l'escarpa sobre la franja costanera. Les divisions de Camises Negres van ocupar Sidi Barrani i Sollum; una divisió metropolitana va fer de guarnició a Buq Buq. Els enginyers italians van treballar en una nova carretera des de Fort Capuzzo passant per Sollum fins a Buq Buq, prop de Sidi Barrani i una canonada d'aigua des de Bardia. Al desembre el Desè Exèrcit a Egipte tenia uns 80.000 homes, 250 canons i 120 tancs.[2]

Força del Desert Occidental

El Comandament Britànic de l'Orient Mitjà (general Archibald Wavell) tenia a Egipte i Palestina uns 36.000 soldats britànics, de la Commonwealth i de la França Lliure, 120 canons, 275 tancs i 142 avions, en dos esquadrons de Hurricanes, un de Gloster Gladiators, tres de Bristol Blenheims, tres de Vickers Wellingtons i un de Bristol Bombays, uns 46 caces i 116 bombarders[3] La Força del Desert Occidental (WDF, tinent general Richard O'Connor) estava formada per la 4a Divisió d'Infanteria Índia (general de divisió Noel Beresford-Peirse) i la 7a Divisió Blindada (general de divisió Sir Michael O'Moore Creagh). Els britànics tenien alguns tancs ràpids Cruiser Mk I, Cruiser Mk II i Cruiser Mk III amb canons de 2 lliures, que eren superiors als tancs italians M11/39. Els britànics també tenien un batalló de tancs d'infanteria Matilda II que, tot i ser lents, portaven el canó de 2 lliures i un blindatge impermeable als canons antitanc i als canons de campanya italians.[4]

Grup Maletti

El I Batalló de Tancs Mitjans (Major Victor Ceva) i el II Batalló de Tancs Mitjans (Major Eugenio Campanile) i els seus tancs M11/39 del 32è Regiment d'Infanteria de Tancs a Itàlia havien desembarcat a Líbia el 8 de juliol de 1940 i van ser transferits al comandament del 4t Regiment d'Infanteria de Tancs. Els dos batallons tenien un establiment de 600 homes, 72 tancs, 56 vehicles, 37 motocicletes i 76 remolcs cadascun. Els tancs mitjans reforçaven les 324 tanquetes L3/35 que ja eren a Líbia.[5] El Grup Maletti/Raggruppamento Maletti (General Pietro Maletti) es va formar a Derna el mateix dia, amb set batallons d'infanteria motoritzada libis, una companyia de tancs M11/39, una companyia de tanquetes L3/33, artilleria motoritzada i unitats de subministrament com a principal unitat motoritzada del Desè Exèrciti la primera unitat d'armes combinades al nord d'Àfrica.[6]

Pla britànic

L'exercici d'entrenament núm. 1 es va dur a terme del 25 al 26 de novembre prop de Matruh, en un model marcat per semblar-se als campaments italians de Nibeiwa i Tummars, i es va dir a les tropes que es faria un altre assaig a principis de desembre. L'exercici va ser útil per proporcionar experiència en moviments nocturns sota la llum de la lluna i tàctiques d'atac contra una posició defensiva al desert. Es va distribuir un "mètode d'atac a un campament atrinxerat al desert" a les unitats preparades per a l'exercici d'entrenament núm. 2.[7]

La 7a Divisió Blindada i la 4a Divisió Índia van ser reforçades amb la 16a Brigada d'Infanteria britànica, el 7è RTR i la Força de Guarnició Matruh d'un batalló de la Guàrdia Coldstream i una bateria d'artilleria de camp; la 7a Brigada Índia havia d'actuar com a reserva i protegir les línies de comunicació. Custodiada pel Grup de Suport, la resta de la 7a Divisió Blindada i la 4a Divisió Índia havien de conduir entre Nibeiwa i els campaments de Sofafi i després atacar Nibeiwa des de l'oest amb l'11a Brigada d'Infanteria Índia (coronel Reginald Savory) i 47 tancs Matilda II del 7è RTR. Els tancs creuer de la 7a Divisió Blindada havien d'evitar un contraatac de Sofafi i cobrir el flanc esquerre de la 4a Divisió Índia. Un cop capturada Nibewa, els atacants es dirigirien cap als Tummars.[8] Cada divisió havia de tenir un dipòsit de subministraments de camp a uns 64 km a l'oest de Matruh, elaboradament camuflat i prou omplert per a cinc dies d'operacions i dos dies de subministrament d'aigua.[9] Si l'atac tenia èxit, els tancs de la 7a Divisió Blindada havien de conduir cap al nord per tallar la línia de retirada italiana de Sidi Barrani mentre els indis capturaven els altres campaments prop del port. Maktila havia de ser tallada per la Força de Guarnició de Matruh, i els tancs havien de conduir cap a Buq Buq per tallar la retirada de la guarnició a Sollum.[10]

La nit del 6 al 7 de desembre, la 4a Divisió Índia va deixar el campament per a l'Exercici d'Entrenament núm. 2 amb un vent fred que va aixecar pols i va amagar els camions de les companyies de Transport Mecànic de Reserva de Nova Zelanda 4a i 6a mentre s'escampaven pel desert, en formació aèria (cap camió no podia estar a menys de 230 m d'un altre).[11] Després de conduir durant 80 km, la força es va trobar a Bir Kenayis, a uns 48 km al sud de Matruh, i va excavar trinxeres. Les tropes van descansar el 7 de desembre, sense ser vistes pel reconeixement aeri italià, i se'ls va dir que l'atac d'aquella nit era el real. El 8 de desembre, l'avanç va continuar en un dia clar, fred i sense vent a uns 13 km/h al front i en ràfegues de 64 km/h a la part posterior, amb tothom esperant ser atacat per avions italians que no van aparèixer.[11] A última hora de la tarda, els indis es trobaven a 24 km al sud-est de Nibeiwa, a 160 km a l'oest del seu punt de partida. Al capvespre, dos batallons de l'11a Brigada Índia i el 7è RTR es van avançar i van conduir a la llum de la lluna fins a una posició a 9,7 km al sud-oest de Nibeiwa; abans de la sortida del sol, les unitats es van reunir en un punt de partida a 3,7 km al nord-oest del campament. El tercer batalló va conduir a uns 4,8 km del costat est del campament, que es trobava en un altiplà pla amb una vall poc profunda a aquest costat.[12]

La batalla

Tanc d'infanteria Matilda II i tripulació, Nord d'Àfrica, 1940 E1498

Els avions britànics van bombardejar els campaments i van sobrevolar-los tota la nit per dissimular el so dels vehicles de la força terrestre i mantenir els avions italians a terra.[13] A les 3:00 del matí, després que els indis haguessin avançat a peu fins al perímetre, van trobar llocs d'escolta i van començar a disparar, moment en què la guarnició italiana va llençar bengales i va respondre al foc. Quan la guarnició va deixar de disparar, els indis van canviar de posició i van tornar a disparar. A l'empara del soroll del costat est de Nibeiwa, els tancs i camions britànics van rodejar el costat oest del campament, i a les 6:00 del matí els indis del costat est es van retirar. Un bombardeig d'artilleria britànica va començar des de l'est per enganyar els italians. A les 7:15 del matí, l'artilleria de la 4a Divisió Índia va disparar sobre Nibewa des del sud-est, cap a les 7:00 del matí , i a les 7:30 del matí els tancs van començar l'atac amb la 31a Bateria de Camp RA i flanquejats pels seccions de Bren Carrier de la infanteria índia.[14][15] Els italians havien concentrat els seus 28 tancs M11/39 més enllà del mur perimetral, on les tripulacions dels tancs van quedar atrapades mentre escalfaven els motors.[16]

Les tripulacions dels tancs italians no van tenir temps de reaccionar abans que els seus tancs fossin destruïts.[17] Els tancs britànics van enderrocar les parets i van entrar al campament, on els italians acabaven d'esmorzar; Maletti va avançar amb una metralladora i va morir per una ferida de bala. A les 7:45 del matí, la infanteria britànica i índia van seguir a bord de camions, que es van aturar a 640 m de distància perquè els homes desembarquessin i carreguessin al campament. Els artillers italians i libis es van mantenir al costat dels seus canons, però van descobrir que fins i tot els projectils d'artilleria de camp disparats a 27 m de distància eren ineficaços contra el blindatge dels tancs Matilda. La infanteria italiana i líbia va continuar lluitant i grups aïllats van assetjar els tancs britànics amb granades de mà, però els britànics van ocupar metòdicament el campament, i l'artilleria dels tancs i la infanteria van cooperar per reduir les bosses de resistència aïllades.[18] A les 10:40 del matí , l'última resistència italiana va ser superada i es van descobrir grans quantitats de subministraments i aigua intactes[19]

Conseqüències

Anàlisi

El corresponsal de guerra australià Alan Moorehead va visitar Nibeiwa després de la batalla. Per arribar-hi, va haver de moure's al voltant de camions i Brens destruïts que havien topat amb mines, i passar per forats quadrats a terra que havien estat excavats per a llocs de metralladora. Hi havia morts al voltant del fort; tancs lleugers abandonats es trobaven a la paret oest, on el Grup Maletti havia fet la seva última resistència. Altres tancs eren dins del campament mirant en totes direccions.[20] La captura del campament de Nibeiwa va obrir el camí per a la següent etapa de l'atac britànic, quan els tancs operatius restants i la 5a Brigada d'Infanteria Índia es van moure a l'oest dels campaments de Tummar i la 16a Brigada d'Infanteria es va acostar a la zona deixada vacant per la brigada índia.[21] La Força del Desert Occidental va completar la captura dels campaments i va capturar Sidi Barrani, destruint dues divisions italianes el 10 de desembre, ja que dues divisions més van ser capturades a la carretera Mersa Matruh-Sidi Barrani i obligades a rendir-se. Quan Sidi Barrani va ser capturada l'11 de desembre, la bossa de la WDF havia augmentat a 38.300 presoners, 73 tancs i 422 canons, amb una pèrdua de 133 homes morts, 387 ferits i vuit desapareguts.[22] El 28 de desembre es va començar a planificar la captura de Bardia amb fotografies d'avions de reconeixement i informes de patrulla nocturna, que no tindria el benefici de la sorpresa com va tenir l'atac a Nibeiwa, ja que tenia defenses molt menys extenses i estava massa lluny dels camps veïns per rebre suport. Les defenses de Bardia recordaven les estructures defensives utilitzades a la Primera Guerra Mundial, i l'artilleria britànica seria molt més important que a Nibeiwa. L'experiència de l'atac allà va ser important per al pla d'utilitzar una combinació de xoc, potència de foc, tancs i la mobilitat dels tancs d'infanteria per irrompre a les defenses del port.[23]

Víctimes

Breda Ba.65 destruït, 1940

El 1954, l'historiador oficial britànic I. S. O. Playfair va escriure que els atacants van fer 2.000 presoners italians i libis i una gran quantitat de subministraments i aigua, amb una pèrdua britànica de 56 homes[24] El 1979, la història oficial italiana va donar un total de 819 soldats italians i libis morts, juntament amb Maletti i 1.338 homes ferits[25]

Operacions posteriors

L'atac a Tummar Oest va començar a les 13:50, després que el 7è RTR s'hagués reabastit de combustible i l'artilleria hagués bombardejat les defenses durant una hora. Es va fer una altra aproximació des del nord-oest, els tancs van trencar el perímetre i van ser seguits vint minuts després per la infanteria. Els defensors van resistir més temps que la guarnició de Nibeiwa, però a les 16:00 Tummar Oest va ser envaït excepte per la cantonada nord-est. Els tancs van avançar cap a Tummar Est, la major part del qual va ser capturada al vespre. La 4a Brigada Blindada havia avançat fins a Azziziya, on la guarnició de 400 homes es va rendir, patrulles lleugeres del 7è d'Hússars van avançar per tallar la carretera de Sidi Barrani a Buq Buq, mentre que els vehicles blindats de l'11è Hússars es desplegaven més a l'oest. La 7a Brigada Blindada es va mantenir en reserva preparada per interceptar un contraatac italià.[26] La 2a Divisió Líbia va perdre 26 oficials i 1.327 homes , 32 oficials i 804 homes van resultar ferits, i els supervivents van ser fets presoners.[27]

Referències

  1. ↑ Mackenzie, 1951, p. 27–28.
  2. ↑ Mackenzie, 1951, p. 27–28, 35–37.
  3. ↑ Playfair, 1954, p. 262.
  4. ↑ Pitt, 2001, p. 102.
  5. ↑ Parri, nd.
  6. ↑ Christie, 1999, p. 32.
  7. ↑ Raugh, 1993, p. 92.
  8. ↑ Mackenzie, 1951, p. 36–37.
  9. ↑ Playfair, 1954, p. 262–263.
  10. ↑ Raugh, 1993, p. 88.
  11. 1 2 Henderson, 2003, p. 21.
  12. ↑ Mackenzie, 1951, p. 37–38.
  13. ↑ Raugh, 1993, p. 98.
  14. ↑ Mackenzie, 1951, p. 38.
  15. ↑ Playfair, 1954, p. 267.
  16. ↑ Walker, 2003, p. 62.
  17. ↑ Playfair, 1954, p. 267–268.
  18. ↑ Playfair, 1954, p. 268.
  19. ↑ Mackenzie, 1951, p. 38–39.
  20. ↑ Moorehead, 2009, p. 61–64.
  21. ↑ Mackenzie, 1951, p. 39.
  22. ↑ Raugh, 1993, p. 100.
  23. ↑ Raugh, 1993, p. 107.
  24. ↑ Playfair, 1954, p. 266–268.
  25. ↑ IOH, 1979, I Annex 32.
  26. ↑ Playfair, 1954, p. 268–269.
  27. ↑ IOH, 1979, p. 375.

Bibliografia

Books

Tesis

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.