Batalla de Sidi Barrani
| Campanya del Desert Occidental | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Tipus | batalla | ||
| Data | 10 | ||
| Coordenades | 31° 36′ N, 25° 54′ E / 31.6°N,25.9°E | ||
| Lloc | Sidi Barani | ||
| Estat | Egipte | ||
| Resultat | Victòria britànica | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
La batalla de Sidi Barrani (10-11 de desembre de 1940) va ser la batalla inicial de l'operació Compàs, el primer gran atac britànic de la campanya del Desert Occidental de la Segona Guerra Mundial. Sidi Barrani, a la costa mediterrània d'Egipte, havia estat ocupada pel Desè Exèrcit italià durant la invasió italiana d'Egipte (9-16 de setembre de 1940) i va ser atacada per tropes britàniques, de la Commonwealth i imperials, que van reconquerir el port.
Mentre es retiraven de Sidi Barrani i Buq Buq, les divisions del Desè Exèrcit es van amuntegar a la carretera costanera i van ser objectius fàcils per al HMS Terror i dues canoneres, que van bombardejar la zona de Sollum tot el dia i durant la major part de la nit de l'11 de desembre. A finals del 12 de desembre, les úniques posicions italianes que quedaven a Egipte eren als accessos a Sollum i als voltants de Sidi Omar.
Els britànics van fer 38.300 presoners amb una pèrdua de 624 homes i van continuar el raid de cinc dies sobre les posicions italianes a Egipte, capturant finalment la Cirenaica i la major part del Desè Exèrcit entre Sollum i a la batalla de Beda Fomm, al sud del port de Bengasi.
Fons
Líbia
La Cirenaica, la província oriental de Líbia, havia estat una colònia italiana des de la Guerra italo-turca (1911-1912). Amb Tunísia, una part del Nord d'Àfrica francès, a l'oest i Egipte a l'est, els italians es van preparar per defensar ambdues fronteres amb un Quarter General Suprem del Nord d'Àfrica, sota el comandament del governador general de la Líbia italiana, el mariscal de la Força Aèria (Maresciallo dell'Aria), Italo Balbo. El Quarter General Suprem tenia el Cinquè Exèrcit (general Italo Gariboldi) i el Desè Exèrcit (general Mario Berti), que a mitjans de 1940 tenia nou divisions metropolitanes d'uns 13.000 homes cadascuna, tres de Camises negres i dues divisions colonials líbies italianes amb 8.000 homes cadascuna.[1]
A finals dels anys 30, les divisions italianes es van reduir de tres regiments cadascuna a dos per augmentar la mobilitat un cop mecanitzades; els reservistes van ser cridats el 1939, juntament amb la crida habitual de reclutes. Es considerava que la moral era alta i el Regio Esercito tenia experiència recent en operacions militars. La Regia Marina havia prosperat sota el règim feixista, que havia pagat vaixells ràpids, ben construïts i ben armats i una gran flota de submarins, però a la marina li faltava experiència i formació. La Regia Aeronautica s'havia estancat i el 1939 els britànics no la consideraven capaç d'una alta taxa d'operacions. El Cinquè Exèrcit, amb vuit divisions, es trobava a Tripolitània, la província adjacent a Tunísia, i el Desè Exèrcit, amb sis divisions, ocupava la Cirenaica a l'est. Quan es va declarar la guerra, el Desè Exèrcit va traslladar la 1a Divisió Líbia a la frontera de Giarabub a Sidi Omar i el XXII Cos de Sidi Omar a la costa, Bardia i Tobruk ; el XXII Cos es va traslladar al sud-oest de Tobruk com a força de contraatac.[1]
Egipte

Els britànics havien establert forces militars a Egipte des de 1882, però el nombre es va reduir considerablement segons els termes del Tractat anglo-egipci de 1936. La petita força britànica i de la Commonwealth guarnia el Canal de Suez i la ruta del Mar Roig, que era vital per a les comunicacions britàniques amb els seus territoris de l'Extrem Orient i l'Oceà Índic. A mitjans de 1939, el tinent general Archibald Wavell va ser nomenat oficial general comandant en cap (GOC-in-C) del nou Comandament de l'Orient Mitjà, sobre els teatres del Mediterrani i l'Orient Mitjà. Fins a l'armistici franco-eix, les divisions franceses a Tunísia es van enfrontar al Cinquè Exèrcit italià a la frontera entre Líbia i Tunísia. A Líbia, l'Exèrcit Reial tenia uns 215.000 homes i a Egipte, els britànics tenien uns 36.000 soldats amb altres 27.500 homes entrenant-se a Palestina.[2]
Les forces britàniques incloïen la Divisió Mòbil (Egipte) (major general Percy Hobart), una de les dues úniques formacions d'entrenament blindades britàniques, que a mitjans de 1939 va ser rebatejada com a Divisió Cuirassada (Egipte) (el 16 de febrer de 1940 es va convertir en la 7a Divisió Cuirassada). La frontera entre Egipte i Líbia va ser defensada per la Força Fronterera Egípcia i, el juny de 1940, el quarter general de la 6a Divisió d'Infanteria (major general Richard O'Connor) va assumir el comandament al desert occidental, amb instruccions de fer retrocedir els italians dels seus llocs fronterers i dominar l'interior si començava la guerra. La 7a Divisió Blindada, menys la 7a Brigada Blindada, es van reunir a Mersa Matruh i van enviar el 7è Grup de Suport cap a la frontera com a força de cobertura, on la RAF també va moure la majoria dels seus bombarders; Malta també va ser reforçada.[3]

El quarter general de la 6a Divisió d'Infanteria, que no disposava d'unitats completes i totalment entrenades, va ser rebatejat com a Força del Desert Occidental (WDF) el 17 de juny. A Tunísia, els francesos tenien vuit divisions, capaces només d'operacions limitades, i a Síria, tres divisions mal armades i entrenades, amb uns 40.000 soldats i guàrdies fronterers en tasques d'ocupació contra la població civil. El Regio Esercito i la Regia Aeronautica a Líbia superaven en nombre els britànics a Egipte, però patien de baixa moral i estaven perjudicats per un equipament inferior. A l'Àfrica Oriental Italiana hi havia altres 130.000 soldats italians i africans amb 400 canons, 200 tancs lleugers i 20.000 camions; Itàlia va declarar la guerra a partir de l'11 de juny de 1940.[4]
Subministrament
La ruta de subministrament italiana normal al port de Trípoli, a Líbia, era cap a l'oest, al voltant de Sicília, i després a prop de la costa líbia fins al port, un viatge d'unes 600 milles nàutiques (1.111 km), per evitar la interferència d'avions, vaixells i submarins britànics amb base a Malta. A terra, els subministraments s'havien de transportar a llargues distàncies per carretera o en petits enviaments amb vaixell costaner. La distància de Trípoli a Bengasi era d'unes 1.046 km al llarg de la Litoranea Balbo (Via Balbia, la carretera costanera construïda pels italians) i només a mig camí d'Alexandria; un terç de la marina mercant italiana va ser internada després que Itàlia declarés la guerra.[5] La carretera podia inundar-se, era vulnerable a la Força Aèria del Desert (DAF) i les vies alternatives del desert augmentaven el desgast dels vehicles. La invasió italiana d'Egipte a finals de 1940 va augmentar la distància de transport per carretera des de Trípoli per la carretera Khedival Motor Road, que era molt inferior a la Via Balbia.[6]
La posició geogràfica d'Itàlia permetia tancar el Mediterrani si arribava la guerra, fent que la Flota Mediterrània Britànica, amb base en ports egipcis, depengués del Canal de Suez per al subministrament. El 1939, Wavell va començar a planificar una base a l'Orient Mitjà per a unes quinze divisions (300.000 homes), sis a Egipte, tres al Mandat de Palestina i la resta més lluny. Gran part del material es va importar de les colònies i la resta es va obtenir localment estimulant la producció de substituts d'importació. El pla per establir la infraestructura per a una guarnició de nou divisions a Egipte i Palestina es va augmentar a catorze el juny de 1941, i després a 23 el març de 1942. El 1940, les forces militars britàniques tenien com a base la terminal del ferrocarril estatal egipci, la carretera i el port de Mersa Matruh, a 322 km a l'oest d'Alexandria. Es va iniciar una canonada d'aigua al llarg del ferrocarril i es van inspeccionar les fonts d'aigua. Es van excavar pous, però la majoria van quedar contaminats per aigua salada i, el 1939, les principals fonts d'aigua dolça eren els aqüeductes romans de Matruh i Maaten Bagush.[7]
Els vaixells d'aigua d'Alexandria i una planta de destil·lació a Matruh van augmentar el subministrament, però es va haver d'aplicar una economia rigorosa i es va haver de transportar molta aigua per terra a les zones perifèriques. El nombre de vehicles disponibles el 1939 era insuficient i els camions es van desviar per proporcionar a la Divisió Blindada una millor connexió posterior; només els vehicles aptes per al desert podien ser arriscats fora de la carretera, cosa que va deixar els tancs incapaços de moure's gaire lluny de Matruh.[8] Matruh es trobava a 190 km a l'est de la frontera amb Líbia. Des de la frontera, no hi havia aigua a Sollum, durant 80 km a l'est de Sollum fins a Sidi Barrani, només hi havia la carretera de motor Khedival, que es mantenia deliberadament en mal estat en cas d'invasió, cosa que significava que un invasor hauria de moure's a través d'un desert sense aigua ni camins per arribar a la força britànica principal.[9] El setembre de 1940, el Batalló Ferroviari de Nova Zelanda i els treballadors indis van començar a treballar al ferrocarril costaner i van arribar a Sidi Barrani a l'octubre de 1941.[10]
Terreny
Els vents de la Mediterrània |
|---|
La guerra es va lliurar principalment al desert occidental, que feia uns 390 km d'amplada, des de Mersa Matruh a Egipte fins a Gazala a la costa de Líbia, al llarg de la Via Balbia, l'única carretera asfaltada. El mar de sorra, a 240 km terra endins, marcava el límit sud del desert en el seu punt més ample a Giarabub i Siwa; en argot britànic, el desert occidental va arribar a incloure la Cirenaica oriental a Líbia. Des de la costa, estenent-se terra endins, hi ha un desert elevat, pla i pedregós a uns 150 m sobre el nivell del mar, que s'estén entre 200 i 300 km al sud fins al mar de sorra. Escorpins, víbries i mosques poblaven la regió, que estava habitada per un petit nombre de nòmades beduïns, les petjades dels quals connectaven pous (birs) amb el terreny més fàcil de transitar.[11]
La navegació depenia del sol, les estrelles, els rumbs de la brúixola i el "sentit del desert", una bona percepció de l'entorn adquirida amb l'experiència. Quan les tropes italianes van avançar a Egipte el setembre de 1940, el Grup Maletti es va perdre sortint de Sidi Omar i va haver de ser trobat per avions de reconeixement. A la primavera i a l'estiu, els dies són terriblement calorosos i les nits molt fredes.[12] El Xaloc ( Gibleh / Ghibli ), un vent calent del desert, bufa núvols de sorra fina, cosa que redueix la visibilitat a uns pocs metres i cobreix els ulls, els pulmons, la maquinària, els aliments i l'equipament; els vehicles de motor i els avions necessiten filtres d'oli especials i el terreny àrid fa que els subministraments per a les operacions militars s'hagin de transportar des de fora.[13] Els motors alemanys tendien a sobreescalfar-se i la vida útil del motor del tanc va disminuir de 2.300 a 2.600 km a 483 a 1.448 km, cosa que es va veure agreujada per la manca de peces estàndard per a equips alemanys i italians.[14]
Preludi
Escaramusses frontereres

L'11 de juny de 1940 van començar les hostilitats i els britànics van rebre l'ordre de dominar la frontera i començar el setge de Giarabub. Els britànics van creuar cap a Líbia aquella nit, van intercanviar foc amb les tropes italianes a Sidi Omar i van descobrir que algunes d'elles no sabien que s'havia declarat la guerra. El 14 de juny, els britànics van capturar el Fort Capuzzo i el Fort Maddalena, fent 220 presoners. Dos dies després, els britànics van atacar un comboi a la carretera Tobruk-Bardia, van matar 21 soldats italians i van fer 88 presoners, inclòs el Generale di Brigata Romolo Lastrucci, l'enginyer en cap del Desè Exèrcit. En un combat prop de la frontera de filat a Nezuet Ghirba, una força italiana de 17 tancs lleugers, quatre canons i 400 infants va ser derrotada per una força mixta de tancs britànics, artilleria i infanteria motoritzada. .[15]
Els britànics van patrullar la zona fronterera fins a Tobruk, a l'oest, establint el domini sobre el Desè Exèrcit. El 5 d'agost, trenta tancs italians i el 8è d'Hússars van lliurar una acció inconcloent i Wavell va concloure que el desgast dels vehicles feia poc pràctic continuar les operacions quan s'albirava una ofensiva italiana. La sorra desgastava l'equip ràpidament, escurçant la vida útil de les erugues dels tancs, les peces de recanvi es van esgotar i només la meitat dels tancs es podien mantenir operatius. Una pausa va arribar des d'agost fins a principis de setembre, ja que l'Operació Barrets, una operació naval, va reforçar la Flota Mediterrània i va ajudar a portar un comboi de l'exèrcit de tancs i tripulacions a través del Cap. Els britànics van afirmar haver infligit 3.500 baixes per una pèrdua de 150 homes de l'11 de juny al 9 de setembre.[16] Més lluny, ambdós bàndols van establir grups d'exploració, el Long Range Desert Group (LRDG) i la Compagnie Auto-Avio-Sahariane (Companyia Auto-Sahariana), que van recórrer el desert, van observar les disposicions britàniques i van fer incursions.[17]
Operació E

El 13 de setembre de 1940, la invasió va començar com una operació tàctica limitada cap a Matruh, en lloc dels objectius estratègics esbossats a Roma, a causa de la manca crònica de transport, combustible i equips sense fils, fins i tot amb transferències del Cinquè Exèrcit. Musiad va ser sotmesa a un bombardeig d'artilleria "espectacular" a l'alba i ocupada. Sollum i l'aeròdrom van ser presos per la 1a Divisió Líbia i al vespre la 2a Divisió Líbia, la 63a Divisió d'Infanteria "Cirene" i el Grup Maletti de Musaid i la 62a Divisió d'Infanteria "Marmarica" de Sidi Omar, van passar per davant dels grups d'assetjament britànics i van convergir al Pas d'Halfaya. Els britànics es van retirar més enllà de Buq Buq el 14 de setembre i van continuar assetjant l'avanç italià, mentre retrocedien cap a Alam Hamid l'endemà i Alam el Dab el 16 de setembre. Una força italiana de cinquanta tancs va intentar un moviment de flanqueig, que va portar la rereguarda britànica a retirar-se a l'est de Sidi Barrani . El port va ser ocupat per la 1a Divisió CC.NN. "23 Marzo" i Graziani van aturar l'avanç. Els britànics van reprendre l'observació i la 7a Divisió Blindada es va preparar per desafiar un atac sobre Matruh.[18]
Els italians es van atrinxerar al voltant de Sidi Barrani i Sofafi, a uns 130 km a l'oest de les defenses britàniques a Matruh. Es van reparar les demolicions de carreteres britàniques, es van netejar pous i es van començar les obres d'una canonada d'aigua des de la frontera, per acumular subministraments per a la represa de l'avanç a mitjans de desembre. Egipte va trencar relacions diplomàtiques amb l'Eix i els avions italians van bombardejar el Caire el 19 d'octubre. Les operacions navals i aèries britàniques per assetjar l'exèrcit italià van continuar i van causar danys que, segons els presoners, havien provocat una baixada de la moral. Les patrulles de vehicles blindats britàniques van dominar terra de ningú, però la pèrdua de camps d'aterratge avançats va reduir l'efectivitat de la RAF i Malta va quedar fora de l'abast. Una companyia addicional de vehicles blindats es va unir a les operacions de reconeixement britàniques molt darrere de la línia del front i la WDF va ser reforçada per un nou regiment de tancs amb tancs Matilda II. Els britànics van començar a preparar un atac contra el grup central de campaments italians de 4 a 5 dies de durada i després contra Sofafi, en lloc d'esperar els italians.[19]
El pla britànic

Després de l'avanç italià, Wavell va ordenar al comandant de les tropes britàniques d'Egipte, el tinent general Sir Henry Maitland Wilson, que planifiqués una operació limitada per fer retrocedir els italians. Wavell havia notat que les posicions defensives italianes estaven massa allunyades per al suport mutu. L'Operació Compass, per raons administratives, es va planejar originalment com una incursió de cinc dies, però es va contemplar una extensió si tenia èxit. El 7è Grup de Suport havia d'observar els campaments italians a Sofafi i evitar els moviments italians des de l'oest, mentre que la resta de la divisió i la 4a Divisió Índia passaven per la bretxa Sofafi-Nibeiwa. Una brigada índia i tancs d'infanteria (tancs I) del 7è Regiment Reial de Tancs (7è RTR) atacarien Nibeiwa des de l'oest, mentre la 7a Divisió Blindada protegia el seu flanc nord. Un cop capturada Nibeiwa, una segona brigada índia i el 7è RTR atacarien els Tummars.[20]
La Força de Guarnició de Matruh (3r Batalló de la Guàrdia Coldstream, a més d'una mica d'artilleria) contindria el campament enemic a Maktila, a la costa, i la Royal Navy bombardejaria Maktila i Sidi Barrani. Assumint l'èxit, Sidi Barrani seria atacada el segon dia per la 4a Divisió Índia i seguiria una explotació cap a l'oest. Els preparatius es van fer en el més estricte secret i només uns quants oficials van saber durant l'exercici d'entrenament celebrat del 25 al 26 de novembre que els objectius marcats prop de Matruh eren rèpliques de Nibeiwa i Tummar i que l'exercici era un assaig; es va dir a les tropes que hi havia un segon exercici i molts no van saber que l'operació era real fins al 7 de desembre, quan van arribar a les seves posicions inicials.[21]
Per obtenir una mesura de superioritat aèria, onze bombarders Vickers Wellington de Malta van atacar Castel Benito el 7 de desembre i van destruir 29 avions a terra. L'endemà, tres esquadrons de caces van patrullar les zones de concentració britàniques i, durant la nit, 29 Wellingtons i Blenheims van bombardejar Benina i van danyar deu avions. Els Bristol Bombays van atacar els campaments italians i els Blenheims van assaltar aeròdroms avançats. Els moviments terrestres van començar quan la Força Selby (Brigadier AR Selby) de 1.800 homes de la guarnició de Matruh (el grup més gran que podia ser transportat en camió), va avançar des de Matruh per tallar Maktila per evitar que la guarnició reforcés els Tummars. La força va posar una brigada de tancs ficticis al desert com a esquer per als avions italians i, a l'alba del 9 de desembre, estava just a prop de Maktila. Durant la nit, el poble havia estat il•luminat per bengales llançades des d'avions Fairey Swordfish del Fleet Air Arm (FAA) i bombardejat pel HMS Terror, un monitor de la classe Erebus i una canonera de la classe Insect, el HMS Aphis;; Sidi Barrani va ser bombardejada al mateix temps pel HMS Ladybird.[22]
Preparatius defensius italians

El desembre de 1940, el Desè Exèrcit a Egipte havia estat reforçat amb unes nou divisions binàries, de camises negres i colonials a l'est de la frontera i havia començat els relleus d'unitats, cosa que va dificultar que els britànics estableixessin l'ordre de batalla italià. S'havien construït campaments fortificats molt espaiats, en un arc d'uns 80 km de llarg des del mar fins a l'escarpa.[23] El Desè Exèrcit a la zona de Sidi Barrani comptava amb uns 40.000 homes i el 8 de desembre, la 1a Divisió Líbia, la 2a Divisió Líbia del Cos Líbi (tinent general Sebastiano Gallina) es trobaven en una línia de 35 km, als campaments fortificats de Maktila, Tummar, amb la 4a Divisió CC.NN. "3 Gennaio" (general Merzari) en reserva, a uns 19 km de distància a Sidi Barrani, amb Gallina i el quarter general del Cos Líbi.[24]
El Grup Maletti era a Nibeiwa, la 63a Divisió d'Infanteria "Cirene" (General Spatocco) del XXI Cos (General Dalmazzo), era a Rabia i Sofafi, a 31 km a l'oest de Nibeiwa. La 64a Divisió d'Infanteria "Catanzaro" s'havia traslladat a l'est de Buq Buq, a la zona de Khur-Samalus, darrere de la bretxa Nibeiwa-Rabia. A l'oest hi havia el XXIII Cos amb la 1a Divisió CC.NN. "23 Marzo", la 2a Divisió CC.NN. "28 Ottobre"; la 62a Divisió d'Infanteria "Marmarica" era a l'escarpa de Sofafi a Halfaya.[25] El Desè Exèrcit tenia uns 80.000 homes, 250 canons i 120 tancs dins d'Egipte.[26] Els britànics pensaven que la 5° Squadra a Egipte tenia uns 250 bombarders i el mateix nombre de caces, amb reforços a Itàlia. El 9 de desembre, la xifra real era de 140 bombarders, 191 caces i avions d'atac a terra. Alguns bombarders eren molt més a l'oest, a Trípoli, i altres a Bengasi i Tmimi. Els caces de curt abast i els avions de reconeixement eren a Tobruk, El Adem i Gambut.[27]
Batalla
Captura de Sidi Barrani
La Força Selby protegia els accessos orientals a Sidi Barrani, mentre la resta de la WDF atacava els campaments fortificats més a l'interior. El 10 de desembre, la 4a Brigada Blindada, que havia estat protegint els atacants d'un possible contraatac italià des de l'oest, va avançar cap al nord, va tallar la carretera costanera entre Sidi Barrani i Buq Buq i va enviar patrulles de vehicles blindats cap a l'oest. La 7a Brigada Cuirassada va romandre en reserva i el 7è Grup de Suport va bloquejar un accés des de Rabia i Sofafi cap al sud. La notícia de la caiguda de Nibeiwa va arribar a Selby a les 15:20, que va enviar tropes per bloquejar els accessos occidentals des de Maktila.[28]
Les dificultats i la foscor van alentir el moviment i la 1a Divisió Líbia van escapar. A última hora del 9 de desembre, O'Connor i Beresford-Pierce van enviar la 16a Brigada d'Infanteria (brigadier Cyril Lomax) des de la reserva per tallar les carreteres cap a Sidi Barrani, dos regiments d'artilleria de camp van donar suport a l'avanç i el 7è RTR es va afanyar a tornar a posar en acció els tancs fora de servei.[28] Sidi Barrani estava defensat per dues divisions italianes en vuit punts forts, cadascun ocupat per un batalló, però el perímetre defensiu era massa llarg per a un comandament eficaç.[29]
Els moviments d'avanç del 10 de desembre van ser confosos per la incertesa sobre les disposicions italianes, el fred intens i una tempesta de pols que va reduir la visibilitat a 46 m. La 16a Brigada va iniciar el seu avanç a les 6:00 del matí, sense esperar l'artilleria i el 7è RTR (que arribaven tard), però va ser repel·lida pel foc d'artilleria italiana; tres hores més tard, quan havien arribat dos regiments d'artilleria pesada, la 16a Brigada va atacar de nou, recolzada per un esquadró de tancs Matilda, avions de la RAF, vaixells de la Royal Navy i foc d'artilleria. Els combats van continuar durant tot el matí, sense guanys substancials, fins a la 1:30 del migdia, quan els camises negres que ocupaven dues fortaleses al costat oest del perímetre es van rendir sobtadament. Poc després, la brigada va tallar les carreteres sud i oest de Sidi Barrani.[30] Beresford-Pierce va ordenar un atac abans que es fes fosc, ja que la tempesta de pols era esporàdica i els britànics estarien exposats a la vista. La brigada va avançar amb els últims tancs d'infanteria, un batalló d'infanteria addicional i el suport del 2n Regiment Reial de Tancs (2n RTR), amb tancs lleugers i creuers al flanc esquerre.[29]
L'atac va començar just després de les 16:00 amb el suport de l'artilleria divisional. Després de conduir 5,6 km, la tempesta de pols va disminuir i la infanteria va desmuntar quan l'artilleria italiana va obrir foc. Els darrers deu Matildes van avançar per l'esquerra i van entrar a la cara oest de les defenses de Sidi Barrani, al sud de la carretera principal, i després van desaparèixer a la tempesta de sorra. La munició de l'artilleria italiana va resultar ineficaç contra els tancs Matildes; els artillers van continuar lluitant amb rifles i granades de mà, però van ser superats.[29] L'atac es va convertir en una baralla i a les 10:00 del matí, quan la 16a Brigada va començar a avançar, uns 2.000 camises negres es van aixecar, aparentment preparats per contraatacar, però van perdre l'ànim i es van rendir. En dues hores, els primers objectius havien estat capturats al llarg del costat oest del port, part del costat sud i les línies d'artilleria havien estat superades.[31] A les 18:00, només un sector a 4 km a l'est del port, ocupat per una legió de Camises Negres i per les restes de la 1a Divisió Líbia, encara resistia.[32]
La Força Selby
Els reforços alliberats per la caiguda dels Tummars van arribar a l'oest de la 16a Brigada i van avançar pel port, atrapant els últims membres de la 1a Divisió Líbia, la 2a Divisió Líbia i la 4a Divisió CC.NN. "3 Gennaio" contra la Força Selby, amb una pèrdua de 277 baixes. [33] La Força Selby havia seguit la retirada de la 1a Divisió Líbia mentre es movia els 24 km de Maktila a Sidi Barrani i conduïa part de la columna cap a les dunes de sorra al nord de la carretera costanera. Els tancs creuers del 6è Regiment Reial de Tancs (6è RTR) van arribar a la tempesta de sorra i van superar els italians a les dunes cap a les 17:15, i després es van unir a la Força Selby per continuar la persecució. Els defensors italians van quedar atrapats en una bossa de 16,1 km × 8,0 km que donava al mar. Quan els britànics van atacar de nou a l'alba de l'11 de desembre, van començar les rendicions massives excepte al Punt 90 (conegut pels italians com a Ras el Dai), on 2.000 soldats del 2n Batalló i el 16è Batalló de la 2a Divisió Líbia van resistir fins a primera hora de la tarda de l'11 de desembre.[34]
Conseqüències
Baixes
Del 9 a l'11 de desembre, els britànics van fer 38.300 presoners, 237 canons, 73 tancs i uns 1.000 vehicles, amb un resultat de 624 baixes.[35] Les forces italianes també van patir la pèrdua de 47 oficials i 2.147 homes morts i 78 oficials i 2.208 homes ferits.[36]
Operacions posteriors

L'11 de desembre, la 7a Brigada Blindada va rebre l'ordre de sortir de la reserva per rellevar la 4a Brigada Blindada a la zona de Buq Buq per netejar. Es van capturar un gran nombre d'homes i armes i una patrulla del 7è Grup de Suport va entrar a Rabia per trobar-la buida, ja que la 63a Divisió d'Infanteria "Cirene" s'havia retirat d'allà i Sofafi durant la nit. Una ordre a la 4a Brigada Blindada de tallar-los el pas va arribar massa tard i els italians es van retirar per la part superior de l'escarpa fins a la guarnició italiana de Halfaya. La 4a Brigada Blindada, a la part superior de l'escarpa i la 7a Brigada Blindada a la costa, van intentar perseguir els italians malgrat els greus problemes de subministrament, agreujats pel gran nombre de presoners (vint vegades el nombre esperat) i van trobar extremadament difícil avançar.[37]
Mentre es retiraven de Sidi Barrani i Buq Buq, les forces italianes es van amuntegar a la carretera costanera i van ser objectius fàcils per al Terror i dues canoneres, que van bombardejar la zona de Sollum durant tot el dia i la major part de la nit de l'11 de desembre. A última hora del 12 de desembre, les posicions italianes restants a Egipte eren les que es trobaven als accessos a Sollum i als voltants de Sidi Omar; el 15 de desembre, Sollum i el pas de Halfaya havien estat capturats. L'avanç britànic va superar les guarnicions italianes més al sud, al desert. El fort Capuzzo, a 64 km terra endins, al final del filferro fronterer, va ser capturat al pas per la 7a Divisió Blindada, mentre avançava cap a l'oest, cap a Bardia. La 7a Divisió Blindada es va concentrar al sud-oest de Bardia, esperant l'arribada de la 6a Divisió Australiana.[38]
Referències
- 1 2 Playfair, 1959, p. 38–39, 92.
- ↑ Playfair, 1959, p. 19, 93.
- ↑ Playfair, 1959, p. 32, 93, 97–98, 375.
- ↑ Playfair, 1959, p. 32, 93, 97, 100, 375.
- ↑ Cooper, 1978, p. 361–362.
- ↑ Creveld, 1977, p. 182–187.
- ↑ Playfair, 1959, p. 39, 60, 64–69.
- ↑ Playfair, 1959, p. 67–69.
- ↑ Raugh, 1993, p. 67.
- ↑ Neillands, 2004, p. 35.
- ↑ Playfair, 1959, p. 116.
- ↑ Playfair, 1959, p. 116, 115).
- ↑ Lewin, 1998, p. 149.
- ↑ Creveld, 1977, p. 183.
- ↑ Playfair 1959, pp. 118–119 ; Christie 1999, pp. 41–43.
- ↑ Playfair, 1959, p. 119, 187–187, 206.
- ↑ Macksey, 1971, p. 33.
- ↑ Playfair, 1959, p. 208–211.
- ↑ Playfair 1959, pp. 207, 46, 121, 211–212, 257–261 ; MacGregor 2006, p. 229.
- ↑ Playfair, 1959, p. 263, 260–261.
- ↑ Playfair, 1959, p. 260–265.
- ↑ Playfair, 1959, p. 266.
- ↑ Long, 1961, p. 132.
- ↑ Pitt 2001, p. 115 ; Biagi 1964, pp. 168–169.
- ↑ Long, 1961, p. 138–139.
- ↑ Raugh, 1993, p. 97.
- ↑ Playfair, 1959, p. 265–266.
- 1 2 Playfair 1959, pp. 269–270 ; Pitt 2001, p. 111.
- 1 2 3 Santangelo, 2012, p. 81.
- ↑ Santangelo 2012, p. 81 ; Playfair 1959, pp. 269–270.
- ↑ Pitt 2001, pp. 111–113 ; Playfair 1959, p. 270.
- ↑ Santangelo, 2012, p. 82.
- ↑ Playfair, 1959, p. 270.
- ↑ Pitt 2001, p. 114 ; Santangelo 2012, p. 82.
- ↑ Playfair, 1959, p. 257–271.
- ↑ cdsm, 1979, p. 374.
- ↑ Playfair, 1959, p. 270–271.
- ↑ Playfair, 1959, p. 272–277.
Bibliografia
- La Caporetto della Marmarica: Le decisioni irrevocabili (en italià). Milano/Firenze: SADEA/Della Volpe, 1964 (La seconda guerra mondiale). OCLC 797715412.
- (tesi). A116763. OCLC 465212715.
- Cooper, Matthew. The German Army 1933–1945: Its Political and Military Failure. Briarcliff Manor, NY: Stein and Day, 1978. ISBN 978-0-8128-2468-1.
- Creveld, M. van. Supplying War: Logistics from Wallenstein to Patton. Cambridge: Cambridge University Press, 1977. ISBN 978-0-521-29793-6.
- La prima offensiva britannica in Africa settentrionale (ottobre 1940 – febbraio 1941) allegato 32. I. Roma: Esercito. Corpo di stato maggiore L'Ufficio storico, 1979. OCLC 6863876.
- Lewin, Ronald. Rommel As Military Commander. New York: B&N Books, 1998. ISBN 978-0-7607-0861-3.
- Long, Gavin. To Benghazi. I. Canberra: Australian War Memorial, 1961 (Official History of Australia in the Second World War Series 1 (Army)). OCLC 314648263.
- MacGregor, Andrew. A Military History of Modern Egypt: From the Ottoman Conquest to the Ramadan War. Santa Barbara, CA: Praeger Security International General Interest, 2006. ISBN 978-0-275-98601-8.
- Macksey, Major Kenneth. Beda Fomm: The Classic Victory. New York: Ballantine Books, 1971 (Ballantine's Illustrated History of the Violent Century). OCLC 473687868.
- Neillands, Robin. Eighth Army: The Triumphant Desert Army That Held the Axis at Bay from North Africa to the Alps, 1939–1945. New York: The Overlook Press, 2004. ISBN 978-1-58567-537-1.
- Pitt, B. The Crucible of War: Wavell's Command. I. pbk. repr.. London: Cassell, 2001. ISBN 978-0-304-35950-9.
- Playfair, I. S. O.; with Stitt, G. M. S.; Molony, C. J. C. [et al.].. The Mediterranean and Middle East: The Early Successes Against Italy (to May 1941). I. 3rd impression. HMSO, 1959 (History of the Second World War, United Kingdom Military Series). OCLC 888934805.
- Raugh, H. E.. Wavell in the Middle East, 1939–1941: A Study in Generalship. London: Brassey's UK, 1993. ISBN 978-0-08-040983-2.
- Santangelo, A. Operazione Compass: la Caporetto del deserto (en italià). Roma: Salerno, 2012 (Aculei). ISBN 978-88-8402-784-9.
Bibliografia addicional
- Cesca, Itel. L'Offensiva Italiana in africa settentrionale nel secondo semestre del 1940: La Conquista di Sidi-el-Barrani. Errore tattico e strategico? (en italià). Università Ca' Foscari, Venezia, 2013. Matricola 820839. Arxivat 22 de desembre 2015 a Wayback Machine.
- Latimer, Jon. Operation Compass 1940: Wavell's Whirlwind Offensive. Westport, CT: Praeger, 2004. ISBN 978-0-275-98286-7.
- Luck, Hans von. Panzer Commander: The Memoirs of Colonel Hans von Luck. New York: Dell (Random House), 1989. ISBN 978-0-440-20802-0.
- Montanari, Mario. Le Operazioni in Africa Settentrionale: Sidi el Barrani (Giugno 1940 – Febbraio 1941) Parte Seconda (online scan). I. 2nd. Roma: Esercito Italiano Ufficio Storico, 1990. OCLC 885609741.
- Rommel, Erwin. The Rommel Papers. London: Collins, 1953. OCLC 3037507.


