Operació Gira-sol

Infotaula de conflicte militarOperació Girasol
Unternehmen Sonnenblume
Operation Sunflower
Campanya del Desert Occidental Modifica el valor a Wikidata
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Data6 febrer Modifica el valor a Wikidata –  25 maig 1941 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades27° N, 17° E / 27°N,17°E / 27; 17
LlocCirenaica Modifica el valor a Wikidata
Estat
ResultatVictòria de l'Eix
Cirenaica recuperada per l'Eix
Tobruk assetjat
Bàndols
Regne Unit Regne Unit
Alemanya Nazi Alemanya Nazi
Regne d'Itàlia Itàlia
Comandants
UK Archibald Wavell
UK Philip Neame 		Alemanya nazi Erwin Rommel
Itàlia Italo Gariboldi
Forces
1 divisió
3 brigades
1 brigada cuirassada 		Elements de 2 divisions alemanyes i 3 d'italianes
Baixes
3.000 capturats
Tots els tancs perduts 		103-107 tancs

L'Operació Gira-sol (alemany: Unternehmen Sonnenblume; anglès: Operation Sunflower) va ser el nom que es va donar a l'enviament de tropes alemanyes i italianes al nord d'Àfrica el febrer de 1941, durant la Segona Guerra Mundial. El Desè Exèrcit italià (10ª Armata) havia estat destruït pels atacs britànics, de la Commonwealth, de l'Imperi i de la Força Aliada del Desert Occidental durant l'operació Compass (9 de desembre de 1940 - 9 de febrer de 1941). Les primeres unitats del nou Deutsches Afrikakorps (DAK), comandades pel Generalleutnant Erwin Rommel, van partir de Nàpols cap a l'Àfrica i van arribar l'11 de febrer de 1941. (En el món angloparlant, el terme "Afrika Korps" es va convertir en un terme genèric per a les forces alemanyes al nord d'Àfrica.) El 14 de febrer, unitats avançades de la 5a Divisió Lleugera Afrika (més tard rebatejada com a 21a Divisió Panzer), l'Aufklärungsbataillon 3 (Batalló de Reconeixement 3) i el Panzerjägerabteilung 39 (Destacament Antitanc 39) van arribar al port libi de Trípoli i van ser enviades immediatament a la línia del front a l'est de Sirte.

Rommel va arribar a Líbia el 12 de febrer, amb ordres de defensar Trípoli i Tripolitània, tot i que utilitzant tàctiques agressives. El general Italo Gariboldi va substituir el Maresciallo d'Italia (Mariscal d'Itàlia) Rodolfo Graziani com a governador general de Líbia el 25 de març i el Generale d'Armata Mario Roatta, comandant en cap de l'Exèrcit Reial Italià (Regio Esercito), va ordenar a Graziani que col·loqués unitats motoritzades italianes a Líbia sota el nou comandament italoalemany. Les primeres tropes alemanyes van arribar a Sirte el 15 de febrer, van avançar cap a Nofilia el 18 de febrer i un grup d'assalt alemany va emboscar una patrulla britànica prop d'El Agheila el 24 de febrer. El 24 de març, l'Eix va capturar El Agheila i el 31 de març va atacar Mersa Brega. La 3a Brigada Blindada, amb pocs efectius, no va aconseguir contraatacar i va començar a retirar-se cap a Bengasi l'endemà.

Quan la 3a Brigada Blindada es va moure, els seus tancs desgastats van començar a trencar-se, tal com s'havia previst. La brigada no va aconseguir evitar els moviments de flanqueig de l'Eix al desert al sud del promontori de Cirenaica, cosa que va deixar a la infanteria australiana a Bengasi sense més opció que retirar-se per la Via Balbia. Rommel va dividir les seves forces en petites columnes per assetjar la retirada britànica tant com ho permetia l'escassetat de combustible i aigua de l'Eix. Una força britànica considerable va ser capturada a Mechili, cosa que va portar a la retirada britànica a continuar fins a Tobruk i després fins a la frontera entre Líbia i Egipte. Les forces de l'Eix no van aconseguir capturar Tobruk en la primera onada i Rommel va haver de dividir les forces de l'Eix entre Tobruk i la frontera.

Sonnenblume va tenir èxit perquè la capacitat dels alemanys per muntar una ofensiva va ser subestimada pel general Archibald Wavell, el comandant en cap de l'Orient Mitjà, el Ministeri de Guerra i Winston Churchill. Rommel va transformar la situació amb la seva audàcia, que va ser inesperada, malgrat els copiosos informes d'intel·ligència del desxifratge de senyals de la màquina de codificació Enigma alemanya i l'MI14 (Intel·ligència Militar Britànica). Moltes unitats britàniques experimentades havien estat transferides a Grècia a l'operació Lustre i altres a Egipte per reequipar-se. Alguns comandants nomenats per Wavell al Comandament de Cirenaica (CYRCOM) no van complir les expectatives i Wavell es va basar en mapes que es van descobrir que eren inexactes, quan més tard va arribar per veure-ho ell mateix. El 1949, Wavell va escriure: "Certament no havia pressupostat Rommel després de la meva experiència amb els italians. Hauria d'haver estat més prudent...".

Fons

Invasió italiana d'Egipte

L'Operazione E va ser la invasió italiana d'Egipte el 1940 per apoderar-se del Canal de Suez i que va donar inici a la Campanya del Desert Occidental (1940-1943). Els italians van rebre l'oposició de les forces britàniques, de la Commonwealth i de la França Lliure. Després de nombrosos retards, l'abast de l'ofensiva es va reduir a un avanç del Desè Exèrcit (mariscal Rodolfo Graziani) cap a Egipte, fins a Sidi Barrani i atacs contra qualsevol força britànica a la zona. El Desè Exèrcit va avançar uns 105 km cap a Egipte, però només va entrar en contacte amb la força de cribratge britànica de la 7a Divisió Cuirassada i no va enfrontar-se a la força principal al voltant de Mersa Matruh. El 16 de setembre, el Desè Exèrcit es va aturar i va prendre posicions defensives al voltant del port de Sidi Barrani, amb la intenció de construir campaments fortificats, mentre esperava que els enginyers ampliessin la Litoranea Balbo (Via Balbia) amb la Via della Vittoria. Graziani tenia la intenció d'utilitzar la carretera per acumular subministraments per a un avanç sobre Mersa Matruh, uns 130 km més a l'est, on tenien la base la resta de la 7a Divisió Blindada i la 4a Divisió Índia.[1]

Operació Compàs

Mapa de les províncies de Líbia, 1934–1963

La Força del Desert Occidental britànica (Western Desert Force - WDF, tinent general Sir Richard O'Connor) va atacar el Desè Exèrcit a l'oest d'Egipte i Cirenaica, la província oriental de Líbia, des del desembre de 1940 fins al febrer de 1941. La WDF, amb uns 30.000 homes, va avançar des de Mersa Matruh a Egipte per a un atac de cinc dies contra el Desè Exèrcit. La força italiana tenia uns 150.000 homes en llocs fortificats al voltant de Sidi Barrani i més a l'oest, a l'altra banda de la frontera a Cirenaica. Els italians van ser derrotats ràpidament, Sidi Barrani i Sollum van ser recuperades, i els britànics van continuar l'operació, atacant a través de Cirenaica per capturar Bardia, Tobruk i Derna. Els britànics van perseguir el Desè Exèrcit al llarg de la Via Balbia al voltant del Jebel Akhdar (Muntanya Verda) cap a la província occidental de Tripolitània. La Força Combe, una columna volant ad hoc, es va moure pel desert al sud del Jebel i va interceptar les últimes unitats organitzades del Desè Exèrcit a la batalla de Beda Fomm. La WDF va perseguir les restes del Desè Exèrcit fins a El Agheila, al golf de Sidra. Els britànics van capturar 138.000 presoners italians i libis, centenars de tancs i més de 1.000 canons i avions, mentre que només van patir 1.900 baixes, entre morts i ferits.[2]

Els britànics no van poder continuar més enllà d'El Agheila, a causa de dificultats de subministrament i vehicles desgastats. El febrer de 1941, el Gabinet de Guerra britànic va decidir mantenir la Cirenaica amb el mínim de forces i enviar la resta a Grècia. Les unitats més experimentades, millor entrenades i millor equipades de la WDF van ser desviades a la campanya de Grècia a l'operació Lustre al març i abril de 1941.[3] A la Cirenaica, la 6a Divisió Australiana estava al màxim de la seva força, però els vehicles de la 7a Divisió Cuirassada estaven desgastats. La 2a Divisió Neozelandesa tenia dues brigades disponibles i la 6a Divisió d'Infanteria a Egipte no tenia artilleria i s'estava entrenant per a operacions a les illes del Dodecanès. Les divisions australianes 7a (major general John Lavarack) i la 9a estaven mal equipades i encara s'estaven entrenant, un Grup de Brigades polonès tenia poc equipament i dos regiments blindats, separats de la 2a Divisió Cuirassada a la 7a Divisió Cuirassada, també s'havien desgastat en les últimes etapes de l'Operació Compàs. La resta de la divisió tenia dos regiments de tancs creuers, els tancs dels quals tenien les erugues desgastades, i dos regiments de tancs lleugers; el comandant de la divisió havia mort sobtadament i havia estat substituït pel general de divisió Michael Gambier-Parry.[4]

Setge de Giarabub

El setge de Giarabub (ara Jaghbub) va tenir lloc després de la derrota del Desè Exèrcit. La posició italiana fortificada a l'oasi d'Al Jaghbub va ser assetjada per parts de la 6a Divisió Australiana. El 6è Regiment de Cavalleria Divisional Australiana va iniciar el setge el desembre de 1940, deixant la guarnició italiana dependent de subministraments de la Regia Aeronautica (la Reial Força Aèria Italiana). El transport aeri va resultar insuficient i la fam va fer que moltes de les tropes reclutades localment desertessin. Després de ser reforçats pel 2/9è Batalló Australià i una bateria de la 4a Artilleria Reial a Cavall, els australians van atacar el 17 de març de 1941 i van obligar la guarnició italiana a rendir-se el 21 de març.[5][6]

Terreny

El general Italo Gariboldi, comandant suprem de les forces italianes a Líbia

La guerra es va lliurar principalment al desert occidental, que feia uns 390 km d'amplada, des de Mersa Matruh a Egipte fins a Gazala a la costa de Líbia, al llarg de la Via Balbia, l'única carretera asfaltada. El mar de sorra, a 240 km terra endins, marcava el límit sud del desert en la seva màxima amplada a Giarabub i Siwa; en argot britànic, el desert occidental també significava la Cirenaica oriental. Des de la costa, estenent-se cap al sud, s'estén una plana elevada i plana de desert pedregós a uns 150 m sobre el nivell del mar, a uns 200-300 km de nord a sud, fins al Mar de sorra.[7] Escorpins, víbries i mosques poblaven la regió, que estava habitada per un petit nombre de beduïns nòmades.[8]

Les rutes beduïnes com el Trigh el Abd i el Trigh Capuzzo connectaven pous i el terreny més fàcil de recórrer; la navegació es feia mitjançant el sol, les estrelles, la brúixola i el "sentit del desert", una bona percepció de l'entorn adquirida amb l'experiència. Quan les tropes italianes van avançar a Egipte el setembre de 1940, el Grup Maletti va deixar Sidi Omar i es va perdre, havent de ser trobat per avions de reconeixement. A la primavera i a l'estiu, els dies són terriblement calorosos i les nits són molt fredes.[9] El Sirocco (també conegut com a Gibleh o Ghibli), un vent calent del desert, bufa núvols de sorra fina que redueixen la visibilitat a uns quants metres i cobreixen els ulls, els pulmons, la maquinària, els aliments i l'equipament. Els vehicles de motor i els avions necessiten filtres d'oli especials. En un país tan àrid, els subministraments per a les operacions militars s'han de transportar des de fora.[10] Els motors alemanys, en particular les motocicletes, tendien a sobreescalfar-se i la vida útil dels motor dels dipòsit va disminuir de 2.300 a 2.600 km a 480 a 1.450 km, cosa que va agreujar les dificultats per mantenir diversos tipus de motors alemanys i italians.[11]

Subministrament

La Litoranea Balbo, rebatejada com a Via Balbia el 1940, recorre la costa líbia

La ruta marítima normal per als subministraments italians a Líbia anava cap a l'oest, vorejant Sicília, i després a prop de la costa fins al port de Trípoli, per evitar la interferència d'avions, vaixells i submarins britànics amb base a Malta; un terç de la marina mercant italiana havia estat internada després que Itàlia declarés la guerra i el desviament va augmentar el viatge a uns 970 km. A terra, els subministraments s'havien de transportar a grans distàncies per carretera o en petits enviaments amb vaixell de cabotatge.[12] Després de la derrota italiana a l'Operació Compass, Trípoli va ser l'últim port de l'Eix que quedava, amb una capacitat màxima de descàrrega de quatre vaixells de transport de tropes o cinc vaixells de càrrega alhora, suficient per al lliurament d'unes 45.000 tones llargues de mercaderies al mes. La distància de Trípoli a Bengasi era de 652 km al llarg de la Via Balbia , que només estava a mig camí d'Alexandria.[13]

La carretera podia inundar-se, era vulnerable als atacs de la Força Aèria del Desert (Desert Air Force - DAF) i l'ús de pistes del desert augmentava el desgast dels vehicles. Una divisió motoritzada alemanya necessitava 350 tones llargues (360 t) de subministraments al dia i es va calcular que moure aquests subministraments 480 km necessitava 1.170 camions de dues tones a més dels vehicles propis de la divisió.[14][a] Amb set divisions de l'Eix, unitats aèries i navals, es necessitaven 70.000 tones llargues (71.000 t) de subministraments al mes. De febrer a maig de 1941, es va lliurar un excedent de 45.000 tones llargues (46.000 t) des d'Itàlia. Els atacs britànics des de Malta van tenir algun efecte, però al maig, el pitjor mes pel que fa a les pèrdues de vaixells, va arribar el 91% dels subministraments. La manca de transport a Líbia va deixar els subministraments alemanys encallats a Trípoli, mentre que els italians només tenien 7.000 camions per a lliuraments a 225.000 homes. Una quantitat rècord de subministrament va arribar al juny, però al front, l'escassetat va empitjorar.[16][b]

Preludi

Intervenció alemanya

Un Panzer III avança més enllà d'un vehicle en flames al desert, abril de 1941

La participació alemanya a la Mediterrània occidental va començar amb l'arribada a Itàlia, durant el juny de 1940, del General der Deutschen Luftwaffe beim Oberkommando der Königlich Italienischen Luftwaffe (Italuft), el general Maximilian von Pohl, una organització d'enllaç per gestionar assumptes d'intel·ligència. Les unitats aèries de la Luftwaffe van arribar a Itàlia a l'octubre per transportar tropes italianes a Albània i després, el 15 de novembre, la Luftflotte 2 (Generalfeldmarschall Albert Kesselring) va ser transferida des d'Alemanya i el Fliegerkorps X (General der Flieger Hans Geisler) es va traslladar de Noruega a Sicília . El gener de 1941, el Fliegerkorps X tenia 120 bombarders de llarg abast, 150 bombarders en picada, quaranta caces bimotors i vint avions de reconeixement. El Fliegerkorps X va assumir les operacions de la Luftwaffe al sud d'Itàlia, Sicília i part de Sardenya, i més tard va assumir el control al nord d'Àfrica, amb ordres d'assegurar la ruta marítima d'Itàlia al nord d'Àfrica neutralitzant Malta. S'havien de fer atacs a les rutes de subministrament britàniques cap a Egipte i les forces de l'Eix al nord d'Àfrica havien de rebre el suport del Fliegerführer Afrika (general Stefan Fröhlich). Les primeres sortides del Fliegerkorps es van fer el 7 de gener contra un comboi i escortes britàniques davant la costa algeriana.[18]

El 24 d'octubre de 1940, després d'una investigació sobre la possibilitat d'operacions militars al nord d'Àfrica, el general Wilhelm Ritter von Thoma va informar a Adolf Hitler que les dificultats de subministrament determinaven què es podia aconseguir, donat el clima i el terreny del nord d'Àfrica, i el control britànic del Mediterrani. La força mínima necessària per capturar Egipte era de quatre divisions, que també era la força màxima que es podia subministrar des d'Itàlia, però Hitler es va negar a considerar enviar més d'una divisió cuirassada. El 12 de novembre, Hitler va emetre la Directiva 18, ordenant que una divisió panzer es preparés per moure's al nord d'Àfrica. Fins i tot això va ser cancel·lat després de l'avanç italià a Egipte a l'Operazione E. Després que es fes realitat la magnitud de la derrota italiana durant l'Operació Compass, Hitler va emetre la Directiva 22 l'11 de gener de 1941, ordenant l'enviament d'un Sperrverband (destacament de bloqueig), iniciant l'Unternehmen Sonnenblume (Operació Gira-sol). El 3 de febrer, Hitler va acceptar enviar una altra divisió panzer per unir-se a la 5a Divisió Lleugera Afrika (Generalmajor Johann von Ravenstein). Les primeres tropes alemanyes van arribar a Líbia el 14 de febrer i els primers tancs el 20 de febrer. El general Hans von Funck havia recomanat un cos panzer de dues divisions després d'una visita a Líbia al gener, i el general Enno von Rintelen, l'agregat militar superior a Roma; Hitler només va acceptar enviar un altre regiment panzer. Altres elements de la 15a Divisió Panzer (Oberst Maximilian von Herff) van començar a arribar a finals d'abril.[19]

El Deutsches Afrikakorps

Panzer II de la 15a Divisió Panzer al Nord d'Àfrica

El 19 de febrer, l'Afrikakorps (DAK) es va formar com a Sperrverband (destacament de barrera) per defensar Tripolitània.[20][21][c] Després de la Batalla de França (10 de maig - 25 de juny de 1940), l'exèrcit alemany va començar a cargolar plaques addicionals als seus tancs i la majoria dels del Regiment Panzer 5 i del Regiment Panzer 8 eren del tipus modificat. Els tancs també es van adaptar a les condicions del desert, amb una millor refrigeració del motor aconseguida augmentant la velocitat del ventilador del radiador i tallant forats a les tapes de les escotilles del compartiment del motor.[22] El Regiment Panzer 5 de la 5a Divisió Lleugera Afrika va arribar al nord d'Àfrica a bord de dos combois del 8 al 10 de març de 1941.[23]

El regiment tenia 155 tancs, tres kleiner Panzerbefehlswagen (vehicles de comandament petits) i quatre Panzerbefehlswagen (vehicles de comandament).[24][d] Uns altres 25 Panzer I Ausf A per reforçar el regiment van arribar a Trípoli el 10 de maig.[24] Els tancs del Regiment Panzer 5 encara estaven pintats de gris fosc (RAL 7021 dunkelgrau) i portaven l'emblema de la 3a Divisió Panzer d'una Y invertida amb dos barres.[26] El 18 de gener, el Regiment Panzer 8 amb 146 tancs, part de la 10a Divisió Panzer, va ser transferit a la nova 15a Divisió Panzer, que havia estat creada a partir de la 33a Divisió d'Infanteria. El Regiment Panzer 8 va ser enviat a Líbia en tres combois del 25 d'abril al 6 de maig de 1941 i el 28 de maig havia completat el seu muntatge al nord d'Àfrica.[27]

Comandament de l'Eix

Un Panzer III passa per l'Arc de Marbre (Arco dei Fileni'') a Ras Lanuf, a la frontera entre Tripolitània i Cirenaica, 1941

Després que el general Giuseppe Tellera resultés mort el 7 de febrer a la batalla de Beda Fomm, el general Italo Gariboldi va assumir el comandament de les restes del Desè Exèrcit i, el 25 de març, va substituir Graziani com a governador general de Líbia. El generalmajor Erwin Rommel va ser ascendit a Generalleutnant, nomenat per comandar el DAK i va arribar a Líbia el 12 de febrer. Rommel havia rebut l'ordre al gener del comandant en cap de l'exèrcit alemany, el generalfeldmarschall Walther von Brauchitsch, de defensar Trípoli i Tripolitània, tot i que utilitzant tàctiques agressives. El comandant en cap del Regio Esercito i cap del Comando Supremo (alt comandament de l'exèrcit italià), el general d'Armata Mario Roatta, va posar Rommel sota el comandament de Gariboldi i va ordenar a Gariboldi que posés totes les unitats motoritzades italianes sota el comandament tàctic de Rommel. Rommel va enviar el XX Cos amb la 27a Divisió d'Infanteria "Brescia" (Divisió Brescia), la 17a Divisió d'Infanteria "Pavia" (Divisió Pavia) i els últims 60 tancs de la 132a Divisió Cuirassada "Ariete" (Divisió Ariete) cap endavant. L'Oberkommando der Wehrmacht (OKW, comandament suprem de les forces armades alemanyes) només tenia com a objectiu estabilitzar la situació militar a l'Àfrica. En una visita a Berlín, es va dir a Rommel que no esperés reforços, ni tan sols després del limitat avanç des de Trípoli, 430 km al llarg del golf de Sirte fins a Sirte i després 148 km més fins a Nofilia el 19 de març.[28]

CYRCOM

La 9a Divisió Australiana i la 2a Divisió Cuirassada (menys un grup de brigada enviat a Grècia) van ser deixades per guarnir Cirenaica sota el comandament de Cirenaica (tinent general Henry Maitland Wilson), malgrat la insuficiència de la força si els alemanys enviaven tropes a Líbia. El comandament a Egipte va ser assumit pel tinent general Richard O'Connor i el quarter general del XIII Cos va ser substituït pel quarter general del I Cos australià (tinent general Thomas Blamey). El general Archibald Wavell, comandant en cap de l'Orient Mitjà i del Quarter General a Egipte, creia que els alemanys no podrien estar a punt fins al maig, quan els tancs de la 2a Divisió Cuirassada haurien estat revisats, dues divisions més i tropes de suport, en particular artilleria, estarien a punt, juntament amb la 9a Divisió Australiana. La 2a Divisió Cuirassada tenia un regiment de reconeixement; la 3a Brigada Blindada tenia un regiment de tancs lleugers amb pocs efectius i un equipat amb tancs Fiat M13/40 capturats . El regiment de creuers va arribar a finals de març, després de moltes avaries durant el camí, cosa que va fer que la divisió quedés amb una brigada blindada amb pocs efectius.[29][e] Dues brigades de la 9a Divisió Australiana van ser intercanviades per dues de la 7a Divisió Australiana, que estaven menys entrenades i tenien poca equipament i transport.[30]

Els intents dels britànics de reobrir Bengasi es van veure frustrats per la manca de transport, el mal temps i la Luftwaffe, que va començar a bombardejar i minar el port a principis de febrer. Els atacs van portar els britànics a abandonar els intents d'utilitzar-lo per rebre subministraments i evacuar les botigues i l'equipament italians capturats durant l'Operació Compass. La manca de transport va fer impossible abastir una guarnició a l'oest d'El Agheila, la posició més favorable per a una línia defensiva, i va restringir la 2a Divisió Cuirassada al moviment entre dipòsits de subministraments, reduint encara més la seva mobilitat limitada. Al febrer, el tinent general Philip Neame VC es va fer càrrec del CYRCOM i va predir que molts dels tancs es trencarien tan bon punt es moguessin. (Neame també va descobrir que havia de confiar en el sistema telefònic local, operat per operadors italians.)[31] Neame volia una Divisió Cuirassada adequada, dues divisions d'infanteria i un suport aeri adequat per mantenir la zona. Wavell va respondre que hi havia poc per enviar i res abans de l'abril. A principis de març, la 9a Divisió Australiana va començar a rellevar la 6a Divisió Australiana a Marsa El Brega per a l'Operació Lustre, que va demostrar la dificultat dels moviments tàctics amb transport insuficient. El 20 de març, els australians es van retirar al nord de Bengasi a Tocra, prop d'Er Regima, per facilitar el subministrament, i la 2a Divisió Cuirassada va prendre el relleu.[32]

Tancs italians s'acosten al Fort El Mechili

No hi havia posicions fàcils de defensar entre El Agheila i Bengasi, ja que el terreny era obert i tenia bones condicions per a tancs. Neame va rebre l'ordre de conservar les unitats de tancs tant com fos possible, però infligir pèrdues a les forces de l'Eix si atacaven, lluitar en una acció dilatòria fins a Bengasi si eren pressionats i abandonar el port si calia. No hi havia cap possibilitat de rebre reforços abans del maig, de manera que el terreny elevat de l'escarpa propera i els congostos al nord prop d'Er Regima i Barce al Jebel Akhdar s'havien de mantenir el màxim temps possible. La 2a Divisió Cuirassada es mouria terra endins, al sud del Jebel, fins a Antelat, i operaria contra el flanc i la rereguarda de les forces de l'Eix quan pugessin per la carretera costanera (Via Balbia) o tallessin pel desert cap a Mechili i Tobruk. Els tancs haurien d'utilitzar dipòsits a Msus, Tecnis, Martuba, Mechili, Timimi, El Magrun i Bengasi com a substitut del subministrament per camions. La 3a Brigada Motoritzada Índia (brigadier Edward Vaughan) va arribar a Martuba a finals de març amb el seu transport, però sense tancs, artilleria, canons antitanc i només la meitat dels seus equips de ràdio, per estar preparada per avançar cap a Derna, Barce o Mechili si l'Eix atacava.[33]

La batalla

24 de març – 2 d'abril

El 24 de març, Rommel va avançar amb el nou Afrikakorps cap a les posicions de la 3a Brigada Blindada britànica, al sud-est de Mersa Brega, on el 2n Grup de Suport mantenia un front de 13 km; els australians eren a 240 km al nord, menys una brigada que havia quedat a Tobruk, amb deficiències d'equipament i fora de contacte amb la 2a Divisió Cuirassada. El reconeixement aeri britànic havia observat tropes alemanyes a l'oest d'El Agheila el 25 de febrer i, el 5 de març, s'esperava que el comandant alemany consolidés la defensa de Tripolitània, intentés recuperar Cirenaica i després envaís Egipte. S'esperava que els alemanys utilitzessin Sirte i Nofilia com a bases, però no abans de l'abril; Rommel va ser identificat el 8 de març, però la intel·ligència local va ser difícil de trobar. Les restriccions de quilometratge necessàries per mantenir les poques tropes i vehicles a prop del front i el perill dels ràpids Schwerer Panzerspähwagen alemanys (cotxes blindats pesants de vuit rodes) van inhibir les unitats de reconeixement britàniques, els vehicles blindats de les quals eren més lents i tenien un armament inferior.[34]

L'1 d'abril, Rommel va enviar dues columnes per capturar Mersa Brega, amb el Regiment Panzer 5, el Batalló de Metralladores 8, la Unitat de Reconeixement 3 i canons antitanc i artilleria movent-se al llarg de la Via Balbia mentre el Batalló de Metralladores 2 i alguns canons antitanc feien un moviment de flanqueig a través del desert cap al sud. Els britànics es van retirar de Mersa Brega, seguits pels alemanys mentre la Divisió Ariete i la Divisió Brescia avançaven des de Trípoli. La 5a Divisió Lleugera Afrika va rebre l'ordre d'anar a Ajdabiya i al port de Zuetina, malgrat les objeccions italianes. El reconeixement aeri del 3 d'abril va revelar que els britànics encara s'estaven retirant i Rommel va ordenar una sonda al voltant del flanc sud per part d'un destacament italià i diverses seccions alemanyes van ser enviades sota el comandament del tinent coronel Gerhard von Schwerin cap a Maaten el Grara, des d'on havien d'observar el terreny cap a Msus, al sud-est de Bengasi i Ben Gania més al sud. La Unitat de Reconeixement 3 va rebre l'ordre de fer un reconeixement cap a Soluch i Ghemines; durant el vespre, Rommel els va ordenar que anessin cap a Bengasi.[35]

3–5 d'abril

El 3 d'abril, Gambier-Parry havia rebut un informe que una gran força blindada enemiga avançava sobre Msus (ara Zawiyat Masus), lloc del principal dipòsit de subministraments de la divisió. La 3a Brigada Cuirassada (brigadier Reginald Rimington) s'hi va desplaçar i va descobrir que la gasolina havia estat destruïda per evitar la captura. La brigada de tancs ja s'havia reduït per pèrdues i avaries a 12 tancs creuers, 20 tancs lleugers i 20 tancs italians. Neame va rebre informes contradictoris sobre les posicions de les forces britàniques i de l'Eix i, el 5 d'abril, els informes que una gran força de l'Eix avançava sobre El Abiar el van portar a ordenar a la 9a Divisió Australiana que tornés a Wadi Cuff, al nord-est de Bengasi, i als elements de la 2a Divisió Cuirassada que protegissin el flanc del desert i es retiressin a Mechili. Informes contradictoris van portar a Neame a revocar aquestes ordres, cosa que va causar molta confusió als australians. El 6 d'abril, el reconeixement aeri britànic va informar que hi havia columnes de l'Eix al desert i la 3a Brigada Motoritzada Índia va repel·lir un atac a Mechili, cosa que va portar O'Connor a la seu del CYRCOM (Neame havia marxat per visitar Gambier-Parry), per ordenar una retirada general.[36]

El quarter general de la 2a Divisió Cuirassada i el 2n Grup de Suport van rebre l'ordre de tornar a Mechili, seguits de la 3a Brigada Cuirassada. Rimington va decidir que la brigada cuirassada no tenia combustible per arribar a Mechili i va ordenar un moviment cap a Maraura, on es va trobar una petita quantitat de gasolina. Rimington planejava traslladar-se a Derna via Giovanni Berta per obtenir més combustible; Rimington va ser capturat amb el seu ajudant quan va avançar en motor. La brigada va continuar i va assetjar els australians, que estaven passant per alt Derna, mentre es retiraven a Gazala. Els australians havien recollit tots els vehicles que podien moure's i es van retirar a les 17:00, darrere d'extenses demolicions, coberts pel 1r Batalló del King's Royal Rifle Corps (1r KRRC), un batalló motoritzat recentment arribat d'Egipte. (El 2/13è Batalló Australià va ser enviat ràpidament a Martuba per bloquejar la via des de Mechili i les primeres unitats de la divisió van arribar a Tmimi a les 4:30 del matí del 7 d'abril, on la 26a Brigada australiana va ocupar la ciutat, fins que la divisió i els soldats endarrerits d'altres unitats van passar.)[37]

Fotografia en color d'un Messerschmitt Bf 109 del Jagdgeschwader 27 ("27a ala de caça") que va arribar al nord d'Àfrica a partir de l'abril de 1941

La 5a Divisió Lleugera Afrika, entre Agedabia i Zuetina, va informar que necessitava quatre dies per reabastir-se de combustible, però Rommel va ordenar que es descarreguessin tots els vehicles de subministrament i, juntament amb els vehicles de combat de recanvi, es tornessin a enviar 64 km a l'oest d'El Agheila per recollir combustible en 24 hores, mentre la resta de la divisió esperava. Malgrat més objeccions de Gariboldi, Rommel va decidir que l'avanç havia d'anar més ràpid si volia atrapar els britànics. La nit del 3 al 4 d'abril, la Unitat de Reconeixement 3 va entrar a Bengasi i aquell matí Rommel li va ordenar que continués cap a Mechili, tan bon punt arribés la Divisió Brescia. Quan les unitats van arribar a Bengasi, Rommel les va formar en columnes, el Grup Schwerin va ser enviat a Tmimi i el Grup Fabris, compost per motociclistes i l'artilleria divisional Ariete, a Mechili seguit per la resta de la Divisió Ariete. El general Streich, comandant de la 5a Divisió Lleugera Afrika, va rebre l'ordre d'anar a Tobruk amb el 8è Batalló de Metralladores, que formava part del 5è Regiment Panzer i una companyia antitanc. El tinent coronel Olbrich, comandant del 5è Regiment Panzer, va ser enviat amb el 2n Batalló de Metralladores, artilleria i un batalló blindat de la Divisió Ariete, via Msus fins a Mechili o fins a Tmimi, i el Major-General Heinrich Kirchheim, era a la zona per coincidència, va ser assaltat i se li va ordenar avançar amb dues columnes al llarg de la Via Balbia i a través del Jebel Akhdar amb la Divisió Brescia.[38]

A última hora del 4 d'abril, el Grup Schwerin es va quedar sense combustible i va quedar encallat prop de Ben Gania, amb els contingents italians enrere i el Gruppe Streich només va arribar fins a Maaten el Grara; l'endemà, un grup del Gruppe Streich va arribar a Tengeder amb la resta enrere durant 32-48 km. La Unitat de Reconeixement 3 va ser aturada per l'artilleria del 2n Grup de Suport a l'oest de Charruba i el Gruppe Olbrich va arribar a Antelat, amb una unitat de metralladora que havia pressionat cap a l'est de Sceleidima; el Gruppe Kirchheim tenia una columna a Driana i l'altra a Er Regima. El reconeixement aeri del 5 d'abril va mostrar que els britànics encara s'estaven retirant; Rommel va ordenar a les columnes de l'Eix que es trobessin a Mechili. El Gruppe Fabris i la Divisió Ariete estaven aturats entre Ben Gania i Tengeder, al sud de Mechili, i al vespre Rommel va separar el Batalló de Metralladores 8 (tinent coronel Gustav Ponath) del Gruppe Streich i el va conduir a Mechili, on les unitats avançades del Grup Schwerin van arribar a primera hora del 6 d'abril. Ponath va ser enviat cap a Derna amb un petit grup, moment en què el Gruppe Kirchheim tenia una columna prop de Maddalena i l'altra a l'est d'El Abiar. La Unitat de Reconeixement 3 amb prou feines s'havia mogut i el Gruppe Olbrich s'havia quedat sense combustible de nou. Ponath va arribar a la carretera costanera i va avançar cap a l'aeròdrom al sud de Derna a primera hora del 7 d'abril.[39]

6–8 d'abril

Mapa d'ubicació de Cirenaica: 1 Mersa Brega, 2 Agedabia, 3 Msus, 4 Tocra, 5 Mechili, 6 Bardia

Kirchheim va enviar les parts no mecanitzades de la Divisió Pavia (general Pietro Zaglio) i la Divisió Brescia (general Bortolo Zambon) al llarg de la Via Balbia i les unitats mecanitzades i motoritzades a través del Jebel Akhdar. El 6 d'abril, la Divisió Ariete va arribar a Mechili i, al migdia, Ponath va reunir el seu grup prop de l'aeròdrom de Derna i va tallar una de les rutes de retirada britàniques. El 5è Regiment Reial de Tancs (tinent coronel HD Drew) va repel·lir dos atacs decidits i després va contraatacar amb els últims quatre tancs britànics. La resta dels britànics es va desconnectar abans que els tancs fossin destruïts i la carretera quedés oberta per als retardats a Derna. Neame havia ordenat al quarter general del CYRCOM que tornés a Tmimi, a l'oest de Tobruk, on el cap d'estat major, el brigadier John Harding, va arribar a primera hora del 7 d'abril, sense trobar cap rastre de Neame ni d'O'Connor. Harding va ordenar al CYRCOM que es traslladés a Tobruk i va informar de les seves pors a Wavell a Egipte. Durant la retirada, Neame, O'Connor i el brigadier Combe havien sortit de Maraua a les 20:00 i havien agafat un camí desèrtic a Giovanni Berta, però després van girar equivocadament cap al nord, cap a Derna, en comptes d'est, cap a Tmimi, i van topar amb el Gruppe Ponath, prop de Martuba.[37]

Rommel tenia la intenció d'atacar Mechili el 7 d'abril, però les forces de l'Eix estaven disperses, sense combustible i cansades. El Gruppe Fabris va avançar durant el matí, però la Divisió Ariete i el Gruppe Streich van trigar tot el dia a arribar, després d'haver estat atacats per la RAF; un esquadró del Grup del Desert de Llarg Abast havia aparegut des del sud per assetjar els moviments de l'Eix. Al vespre del 7 d'abril, la 9a Divisió Australiana (menys la 24a Brigada d'Infanteria Australiana) amb el 2n Grup de Suport havien bloquejat la Via Balbia a Acroma, a uns 24 km a l'oest de Tobruk, on les brigades d'infanteria australianes 18a i 24a preparaven les defenses (la 18a Brigada Australiana havia arribat d'Egipte per mar després que s'hagués cancel·lat l'enviament de la 7a Divisió Australiana a Grècia.) Una petita força mantenia El Adem, al sud de Tobruk, per observar els acostaments des del sud i el sud-oest, i a Mechili, Gambier-Parry tenia els vehicles de pell tova del quarter general de la 2a Divisió Cuirassada i un tanc creuer, la major part de la 3a Brigada Motoritzada Índia, la Bateria M de la 1a Artilleria Reial a Cavall, part del 2/3r Regiment Antitanc Australià i elements d'altres unitats.[40]

Els alemanys van intentar dues vegades convèncer Gambier-Parry perquè es rendís, però aquest havia rebut ordres del CYRCOM per escapar i retirar-se a El Adem. Gambier-Parry va decidir atacar a l'alba per aconseguir una mica de sorpresa. El 8 d'abril, un esquadró del 18a de Cavalleria va obrir pas i després es va girar per atacar l'artilleria italiana, ja que algunes tropes índies de l'11è de Cavalleria del Príncep Albert Víctor (Força Fronterera) van aconseguir escapar. La major part de la guarnició estava atrapada, però durant un segon intent a les 8:00 del matí, petits grups del 2n de Llancers Reials van escapar. La guarnició havia disparat la major part de la seva munició d'armes petites a les escletxes de visió dels tancs alemanys, que s'havien mantingut enrere per por de les mines i, quan la infanteria italiana va atacar, els quedava poca munició. Gambier-Parry i 2.700-3.000 tropes britàniques, índies i australianes es van rendir al general de divisió Pietro Zaglio, comandant de la Divisió Pavia.[41]

Tobruk

Port de Tobruk el 1941

El 8 d'abril, les unitats alemanyes més avançades havien arribat a Derna, però algunes unitats que havien creuat la corda del Jebel es van quedar sense aigua i combustible a Tengeder. Prittwitz, el comandant de la 15a Divisió Panzer, va ser enviat al davant amb una columna d'unitats de reconeixement, antitancs, metralladores i artilleria, per bloquejar la sortida oriental de Tobruk, mentre la 5a Divisió Lleugera Afrika avançava des del sud-oest i la Divisió Brescia avançava des de l'oest.[42] Rommel esperava perseguir el CYRCOM a través d'Egipte i prendre Alexandria, però les línies de subministrament sobrecarregades, l'oposició de l'OKW i la defensa britànica de Tobruk ho van fer impossible.[43]

El 10 d'abril, Rommel va fer del Canal de Suez l'objectiu del DAK i va ordenar que s'impedís una sortida de Tobruk. L'endemà, el port va ser assetjat, però l'atac va acabar amb la 5a Divisió Lleugera Afrika al costat est, el Grup Prittwitz al sud (Prittwitz havia mort) i la Divisió Brescia a l'oest. La Unitat de Reconeixement 3 va anar cap a Bardia i una força composta va ser enviada a Sollum per intentar arribar a Mersa Matruh. La força va ser impedida per la Força Mòbil Britànica (brigadier William Gott) a la frontera, que va dur a terme una acció dilatoria al voltant de Sollum i Capuzzo.[42] Tobruk estava defensat per una força d'uns 25.000 soldats britànics i australians, ben proveïts de subministraments i connectats a Egipte per la Royal Navy. La guarnició tenia vehicles blindats i tancs italians capturats, que podien atacar els combois de subministrament de l'Eix quan passaven per Tobruk cap a la frontera i van impossibilitar una invasió de l'Eix a Egipte.[44]

Conseqüències

Anàlisi

El 1956, Ian Playfair, l'historiador oficial britànic, va escriure que les suposicions britàniques sobre el temps necessari per a una contraofensiva de l'Eix no eren irrealistes, sinó que estaven confoses per l'audàcia de Rommel i el fet que la 3a Brigada Cuirassada era una brigada només de nom, no hi havia tancs disponibles per al reequipament de la brigada o dels dos de la 7a Divisió Cuirassada a Egipte. Quan el DAK va atacar, no hi havia cap força blindada capaç de contraatacar o tallar les comunicacions de l'Eix. Quan els britànics es van retirar al Jebel Akhdar, la infanteria mancava de mobilitat, els tancs de la 3a Brigada Cuirassada s'havien esfondrat i l'única reserva era una brigada motoritzada sense tancs, artilleria ni canons antitanc. Mentre les forces de l'Eix van tenir el combustible per maniobrar, els britànics no tenien defensa contra els atacs de flanqueig cap al sud. La retirada a Tobruk va tenir èxit, però la primera ofensiva italo-alemanya havia estat un èxit operatiu i un "triomf per a Rommel".[45]

La Luftwaffe i la Regia Aeronautica van tenir poca influència en les operacions, malgrat els desavantatges que va patir la DAF durant la retirada. El Fliegerführer Afrika no estava sota l'autoritat de l'exèrcit i va triar els objectius de les forces aèries. Es van fer molts atacs de metrallament contra grups de tropes i vehicles britànics, però aquests no es van concentrar en els colls d'ampolla, malgrat les poques rutes de retirada al voltant del promontori de Cirenaica i al sud del Jebel Akhdar. La DAF s'havia reduït per proporcionar esquadrons a Grècia i només tenia dos esquadrons de caça i un de bombarder fins al 8 d'abril, quan va arribar un altre esquadró de bombarders. Els esquadrons de caça van haver de recórrer a patrulles permanents inútils sobre zones importants i van poder ocasionalment donar cobertura als embussos de trànsit, però no van poder evitar atacs aeris contra dos combois de gasolina, que van ser destruïts. Els britànics no tenien els avions per mantenir la superioritat aèria i les forces aèries de l'Eix no van fer cap intent consistent de prendre-la, cosa que va fer que la influència d'ambdós bàndols fos esporàdica.[46]

Les restriccions de subministrament havien fet impossible que l'Eix avancés gaire més enllà de la línia fronterera a la frontera entre Líbia i Egipte a mitjans d'abril. Mentre el port de Tobruk estava en mans dels britànics, la posició de l'Eix a la frontera era inestable, ja que els italoalemanys estaven distrets pel setge, mentre que els britànics podien reconstruir les seves forces a Egipte. Les columnes de la Força Mòbil Britànica amb base a Halfaya, Sofafi, Buq Buq i Sidi Barrani van començar a assetjar els alemanys a la zona al voltant de Capuzzo i Sollum i, després d'una emboscada prop de Sidi Azeiz, el comandant alemany local va enviar un informe alarmista a Rommel, cosa que va provocar un atac del Grup Herff del 25 al 26 d'abril, que va fer retrocedir els britànics a Buq Buq i Sofafi, però els atacs d'abril a Tobruk van ser fracassos costosos.[45]

Cooper va escriure el 1978 que Tobruk havia estat assetjat l'11 d'abril, després d'un avanç de dotze dies. Els tancs alemanys havien demostrat ser superiors als seus homòlegs britànics, però l'Eix no podia mantenir una força més a l'est de Sollum, sense Tobruk. Les forces alemanyes van sondejar les defenses de Tobruk de l'11 al 12 d'abril, van atacar del 13 al 14 d'abril i de nou del 16 al 17 d'abril. El 2 de maig, Rommel va acceptar que la força de l'Eix no era suficient per capturar Tobruk. S'haurien de fer preparatius per repel·lir un contraatac britànic des d'Egipte, ja que la manca crònica de combustible determinava el moviment més que les tàctiques. El Comando Supremo (alt comandament de les forces armades italianes) volia una pausa abans d'avançar cap a Egipte, igual que Hitler, que també considerava essencial la captura de Tobruk; Rommel va exigir més avions per transportar municions, combustible i aigua. El general Friedrich Paulus, cap adjunt de l'Estat Major, va ser enviat a l'Àfrica per informar sobre la situació.[47] Els britànics van rebre a través d'Ultra un desxifrat de l'informe de Paulus, però el "considerable cop d'intel·ligència" va ser mal gestionat, cosa que va fomentar l'atac prematur de l'operació Brevetat.[48]

El 1993, Harold Raugh va escriure que el desviament de tantes unitats britàniques a Grècia va ser la principal raó de l'èxit de Sonnenblume, juntament amb la transferència d'unitats a Egipte per reequipar-les, el nomenament per part de Wavell de comandants incompetents i la seva incapacitat per estudiar adequadament el terreny. El potencial dels alemanys per muntar una ofensiva va ser subestimat i la capacitat, l'audàcia i el potencial que Rommel tenia per transformar la situació van ser ignorats per Wavell, el Ministeri de Guerra i Winston Churchill, malgrat els copiosos informes d'intel·ligència d'Ultra i l'MI 14 (Intel·ligència Militar Britànica). El 1949, Wavell va escriure que havia assumit un risc injustificat a Cirenaica, havent-se format expectatives sobre l'Eix basades en l'experiència de lluitar contra l'exèrcit italià; "Certament no havia pressupostat Rommel després de la meva experiència amb els italians. Hauria d'haver estat més prudent...."[49]

Baixes

Els britànics van perdre 3.000 homes quan gran part de la 3a Brigada Motoritzada Índia es va veure obligada a rendir-se a Mechili el 8 d'abril.[50] Els tinents generals Philip Neame, Richard O'Connor, Richard Gambier-Parry, el comandant de la 2a Divisió Cuirassada, el brigadier Reginald Rimington i el tinent coronel John Combe van ser capturats.[51] Del 24 de març al 14 de maig, la 3a Brigada Cuirassada va perdre la majoria dels seus tancs per avaries mecàniques, escassetat de combustible i demolicions per evitar que fossin capturats. Uns vint tancs havien estat retornats anteriorment a Tobruk per a reparacions i tres tancs més fora de servei van ser rescatats durant la retirada; 103-107 tancs alemanys van ser destruïts, però molts van ser recuperats més tard i reparats.[52]

Operacions posteriors

Setge de Tobruk

Panzer II en flames prop de Tobruk, 1941

De l'11 al 12 d'abril, el Regiment Panzer 5 va sondejar les defenses de la 20a Brigada australiana prop de la carretera d'El Adem i va ser rebutjat pel foc d'artilleria; la infanteria alemanya que va arribar a la rasa antitanc va ser obligada a retrocedir per la infanteria australiana. Els alemanys van ser sorpresos, ja que havien assumit que els vaixells de Tobruk hi eren per evacuar la guarnició i van planejar un atac de la 5a Divisió Lleugera Afrika per a la nit del 13 al 14 d'abril. Grups de vehicles de l'Eix van ser atacats pels esquadrons de la RAF 45è i 55è, que es van rearmar als aeròdroms dins del perímetre. L'atac va començar amb un intent de superar la rasa antitanc a l'oest de la carretera d'El Adem, al sector del 2/17è Batalló australià, i va ser rebutjat. Es va fer un altre intent més tard i a l'alba s'havia establert un petit cap de pont; el Regiment Panzer 5 va passar i va girar cap al nord, disposat a dividir-se en una columna per al port i una altra per moure's cap a l'oest i tallar la guarnició, però l'avanç va ser aturat.[53] Els italians havien trigat a proporcionar plànols per a les fortificacions del port i, al cap de tres setmanes, Rommel va suspendre els atacs i va reprendre el setge.[54] Les divisions d'infanteria italianes van prendre posicions al voltant de la fortalesa, mentre que el gruix del DAK mantenia una posició mòbil al sud i a l'est del port, mantenint la frontera a fàcil accés.[55]

Operació Brevetat

Àrea d'operacions de l'Operació Brevetat

L'Operació Brevetat (15-16 de maig) va ser una ofensiva britànica limitada, planificada com un cop ràpid contra les febles forces de primera línia de l'Eix al voltant de Sollum, Fort Capuzzo i Bardia, a la frontera entre Egipte i Líbia. Els britànics havien rebut una intercepció Ultra de l'informe compilat per Paulus, que es centrava en l'esgotament i la greu situació de subministrament a la qual s'enfrontava l'Eix a Tobruk i la frontera, cosa que va encoratjar un intent prematur d'infligir pèrdues a les guarnicions frontereres de l'Eix i de capturar punts de partida per a un atac posterior cap a Tobruk. La guarnició de Tobruk, a 160 km a l'oest, havia resistit els atacs de l'Eix i les seves tropes australianes i britàniques encara podien posar en perill la línia de subministrament de l'Eix des de Trípoli, cosa que va portar Rommel a donar prioritat al setge, deixant la línia del front poc controlada. El 15 de maig, Gott va atacar amb una força mixta d'infanteria i blindada en tres columnes.[56]

El pas d'Halfaya va ser pres contra una decidida oposició italiana i, a Líbia, els britànics van capturar el Fort Capuzzo, però els contraatacs alemanys van recuperar el fort durant la tarda, infligint una derrota costosa als defensors. L'operació havia començat bé i havia confós els comandants de l'Eix, però la majoria dels seus primers guanys es van perdre a causa dels contraatacs i, amb l'arribada de reforços alemanys de Tobruk, l'operació es va suspendre. Gott es va preocupar que les seves forces correguessin el risc de ser sorpreses a l'aire lliure pels tancs alemanys i va dur a terme una retirada esglaonada al pas de Halfaya el 16 de maig. Del 26 al 27 de maig, les tropes alemanyes van recuperar el pas a l'operació Skorpion.[56] Els britànics van reprendre els preparatius per a l'operació Destral de Guerra, que va començar el 15 de juny.[57]

Ordres de batalla

Deutsches Afrikakorps

Dades extretes de Pitt (2001) llevat que s'indiqui el contrari..[58]

5a Divisió Lleugera Afrika[58]

  • 5è Regiment Panzer [27][f]
    • 50 Panzer I
    • 45 Panzer II
    • 71 Panzer III
    • 20 Panzer IV
    • 3 kleine Panzerbefehlswagen
    • 4 Panzerbefehlswagen
  • 3r Batalló de Reconeixement

15a Divisió Panzer (va arribar per etapes fins al maig de 1941)

  • 8è Regiment Panzer 8 (Batallons I i II)[27][g]
    • 45 Panzer II
    • 71 Panzer III
    • 20 Panzer IV
    • 4 kleine Panzerbefehlswagen
    • 6 Panzerbefehlswagen
    • 104t Regiment de Fusellers Motoritzats (1 batalló de camions, 1 batalló de motocicletes, 1 batalló a peu)
    • 15è Batalló de Motocicletes
  • 33è Batalló de Reconeixement
  • 33è Regiment d'Artilleria Motoritzada (Batallons I, II i III)
  • 33è Batalló d'Enginyers
  • 33è Bateria, Batalló Antitanc
  • Bateria antiaèria (88 mm)
  • Serveis de la 33a divisió

10è Exèrcit (Itàlia)

Comandament de Cirenaica i tropes britàniques a Egipte

Comandament de l'Orient Mitjà, oficial general al comandament General Archibald Wavell
Comandant general i governador militar de Cirenaica Philip Neame, VC
Quarter General de les Forces de l'Orient Mitjà[h]

Líbia
Comandament de Cirenaica de Líbia
  • 1r Cos Reial de Fusellers del Rei
  • 1re Bataillon d'Infanterie de Marin (1 BIM)

2a Divisió Cuirassada

  • 143a Tropa de Camp, RE adjunta de la 7a Divisió Cuirassada
  • 4t Esquadró de Camp RE adjunt de la 7a Divisió Cuirassada
  • 1rs Guàrdies de Dragons del Rei
  • Senyals de la 2a Divisió Cuirassada

2n Grup de Suport

    • 9è Batalló, Brigada de Fusellers (Fusellers de Tower Hamlets)
    • 1re Compagnie, 1re Bataillon d'Infanterie de Marin (1 BIM)
    • Bateria 'D/J', 3a Artilleria Reial a Cavall
    • 104è Regiment d'Artilleria Reial a Cavall (Essex Yeomanry)
    • 1a Companyia, Batalló Motoritzat Francès Lliure adjunt
  • 3a Brigada Cuirassada
    • 3r d'Hússars del Rei
    • 5è Regiment Reial de Tancs
    • 6è Regiment Reial de Tancs
    • 16a Companyia Antitanc Australiana adjunta
    • 1a Artilleria Reial a Cavall adjunta

9a Divisió Australiana

  • 2/3r Regiment Antitanc, Artilleria Reial Australiana (només 9a Bateria, 10a i 11a Bateries separades de la 3a Brigada Motoritzada Índia, 12a Bateria a Palestina fins al 5 d'abril de 1941)
  • 51è Regiment de Camp, RA adjunt
  • 2/13a Companyia de Camp, Royal Australian Engineers
  • 2/3a Companyia de Camp, Royal Australian Engineers
  • 2/7a Companyia de Camp, Royal Australian Engineers
  • 1r Fusellers Reials de Northumberland adjunts.
  • Una companyia destacada a la 9a Brigada de Fusellers des del 26 de març de 1941
  • 2/1r Batalló Pioner Australià
  • 20a Brigada d'Infanteria Australiana
    • 2/13è Batalló Australià
    • 2/15è Batalló Australià
    • 2/17è Batalló Australià
    • 20a Companyia Antitanc Australiana
  • 24a Brigada d'Infanteria Australiana
    • 2/28è Batalló Australià
    • 2/43è Batalló Australià
    • 24a Companyia Antitanc Australiana
  • 26a Brigada d'Infanteria Australiana
    • 2/23è Batalló Australià
    • 2/24è Batalló Australià
    • 2/48è Batalló Australià
    • 26a Companyia Antitanc Australiana

3a Brigada Motoritzada Índia

  • 18è Regiment de Cavalleria del Rei Eduard VII
  • 2n Regiment de Llancers Reials (Cavalls de Gardner)
  • Cavalleria del Príncep Albert Víctor (11a Força Fronterera)
  • 2/3r Regiment Antitanc, Artilleria Reial Australiana
  • Bateries 10 i 11 adjuntes de la 9a Divisió Australiana
Egipte

Quarter General de les Tropes Britàniques a Egipte

  • 11è Hússars (del Príncep Albert)
  • 1r Dragons (Reials)
  • 107è (Hússars del Sud de Notts) Artilleria Reial a Cavall
  • 4a Artilleria Reial a Cavall
  • 11è Batalló Txecoslovac (Orient Mitjà)

Primavera de 1941

  • 4t Regiment Reial de Tancs
  • 7è Regiment Reial de Tancs
  • 7a Divisió Cuirassada
  • 4a Brigada Cuirassada
  • 2n Regiment Reial de Tancs
  • 7è Regiment d'Hússars de la Reina
  • 7a Brigada Cuirassada
  • 1r Regiment Reial de Tancs
  • 8è (Reials Irlandesos del Rei) Hússars
  • 7è Grup de Suport
  • 2n Batalló, Brigada de Fusellers
  • Bateria 'C', 4a Artilleria Reial a Cavall
  • 3a Artilleria Reial a Cavall
  • Només bateria 'M/P', bateria 'D/J' amb 2 grups de suport
    • Brigada Independent de Fusellers dels Carpats Polonesos
  • I Batalló de Fusellers
  • II Batalló de Fusellers
  • III Batalló de Fusellers
  • 1a Companyia Antitanc
  • 2a Companyia Antitanc
  • Regiment d'Artilleria dels Carpats
  • Grup d'Enginyers (Seu central, 2 empreses)
  • La Legió d'Oficials Polonesos adjunta
  • Batalló de la HMG dels Carpats
  • Serveis mèdics (2 companyies, 2 seccions, Hospital Forward)
  • Columna de Transport (3 Pelotons)
  • Regiment de Llancers dels Carpats
  • Grup de Senyals (Quarter General, 1 Companyia, 3 Pelotons)

Subzona d'Alexandria

  • 18a Brigada d'Infanteria Australiana
  • Part de la 7a Divisió Australiana, de camí cap a Grècia
  • 2/10è Batalló Australià
  • 2/12è Batalló Australià
  • 2/9è Batalló Australià
  • 2/4a Companyia de Camp, Royal Australian Engineers
  • 6è Regiment de Cavalleria Divisional Australiana

Subzona de Mersa Matruh

  • 8è Regiment de Camp, RA

Subzona del Canal de Suez

  • Tropes del Quarter General
      • 6a Divisió d'Infanteria
  • 54a Companyia de Camp, RE
    • 16a Brigada d'Infanteria
  • 1r Regiment d'Highlanders d'Argyll i Sutherland (de la Princesa Lluïsa)
  • 2n Regiment de Leicestershire
  • 2n Regiment Reial de la Reina (Surrey Occidental)
    • 22a Brigada d'Infanteria (Guàrdia)
  • 1r Regiment d'Infanteria Lleugera de Durham
  • 2n Regiment de la Guàrdia Escocesa
  • 3r Guàrdia de Coldstream
    • Layforce (adjunt)
  • Comando del Batalló 'A'
  • Comando del Batalló 'B'
  • Comando del Batalló 'C'
  • Comando del Batalló 'D'

Notes

  1. ↑ L'avanç de l'Eix de 624 km des de Bengasi fins a Sollum, a Egipte, durant l'Operació Gira-sol, va augmentar la distància per carretera des de Trípoli a 1.800 km. Només hi havia prou vaixell costaner per transportar 15.000 tones llargues al mes i Bengasi estava dins de l'abast dels atacs de les Forces Aèries del Desert, de manera que poques vegades s'aconseguien descarregades fins i tot 700 tones al dia. Tobruk podia prendre unes 1.500 tones llargues de subministraments al dia, però la manca de vaixells de l'Eix va fer que la seva captura fos irrellevant.[15]
  2. ↑ Els francesos de Vichy van acceptar obrir el port de Bizerta a Tunísia, però no hi van passar subministraments fins a finals de 1942.[17]
  3. ↑ El terme «Afrika Korps» és pseudoalemany, pres d'una part del títol alemany, que estava escrit com una sola paraula. Deutsches Afrikakorps, la formació alemanya inicial, formava part de l'estructura de comandament de les forces de l'Eix al nord d'Àfrica.
  4. ↑ Mentre es carregaven els tancs als vaixells italians al port de Nàpols, el Leverkusen es va incendiar i es va enfonsar, amb la pèrdua de tretze tancs. Deu Panzer III de recanvi, una barreja de models Ausf (tipus) F i G, van ser requisats del Regiment Panzer 6 i tres nous Panzer IV Ausf E van ser enviats a Líbia del 10 al 14 d'abril i van arribar al regiment el 29 d'abril.[25]
  5. ↑ La majoria dels tancs britànics estaven desgastats i els tancs italians eren lents i poc fiables. El Grup de Suport (equivalent a una petita brigada d'infanteria) només tenia un batalló motoritzat, un regiment d'artilleria de campanya de 25 lliures, una bateria antitanc i una companyia de metralladores, la divisió tenia poc transport i els seus tallers tenien poc personal i mancaven de peces de recanvi.[30]
  6. ↑ Dades sobre el Regiment Panzer 5 extretes de Jentz (1998).[27]
  7. ↑ Dades sobre el Regiment Panzer 8 extretes de Jentz (1998).[27]
  8. ↑ Ordre de batalla extret de Playfair (2004 [1956]) llevat que s'indiqui el contrari.[59]

Referències

  1. ↑ Playfair et al., 1959, p. 197–212.
  2. ↑ Playfair et al., 1959, p. 257–298, 351–365.
  3. ↑ Playfair et al., 1959, p. 351–365.
  4. ↑ Playfair et al., 2004, p. 1–2.
  5. ↑ Richardson, 2010, p. 1–30.
  6. ↑ Long, 1961, p. 287–304.
  7. ↑ Luck, 1989, p. 92.
  8. ↑ Playfair et al., 1959, p. 116.
  9. ↑ Playfair et al., 1959, p. 115, 116.
  10. ↑ Lewin, 1998, p. 149.
  11. ↑ Creveld, 1977, p. 183.
  12. ↑ Cooper, 1978, p. 361–362.
  13. ↑ Creveld, 1977, p. 182, 184.
  14. ↑ Creveld, 1977, p. 185.
  15. ↑ Creveld, 1977, p. 186–187.
  16. ↑ Creveld, 1977, p. 185–187.
  17. ↑ Creveld, 1977, p. 185–186.
  18. ↑ Air, 2001, p. 126–129.
  19. ↑ Cooper, 1978, p. 354–355.
  20. ↑ Wilmot, 1993, p. 65.
  21. ↑ Bauer, 2000, p. 121.
  22. ↑ Jentz, 1998, p. 24–38.
  23. ↑ Jentz, 1998, p. 214.
  24. 1 2 Jentz, 1998, p. 37.
  25. ↑ Jentz, 1998, p. 215.
  26. ↑ Jentz, 1998, p. 36.
  27. 1 2 3 4 5 Jentz, 1998, p. 37–38.
  28. ↑ Cooper, 1978, p. 355.
  29. ↑ Playfair et al., 2004, p. 2–3.
  30. 1 2 Playfair et al., 2004, p. 2–4.
  31. ↑ French, 2001, p. 226.
  32. ↑ Playfair et al., 2004, p. 4–6.
  33. ↑ Playfair et al., 2004, p. 6–8.
  34. ↑ Playfair et al., 2004, p. 9–11.
  35. ↑ Playfair et al., 2004, p. 25–26.
  36. ↑ Playfair et al., 2004, p. 28.
  37. 1 2 Playfair et al., 2004, p. 29.
  38. ↑ Playfair et al., 2004, p. 26–27.
  39. ↑ Playfair et al., 2004, p. 27.
  40. ↑ Playfair et al., 2004, p. 30–34.
  41. ↑ Playfair et al., 2004, p. 30.
  42. 1 2 Playfair et al., 2004, p. 35–36.
  43. ↑ Playfair et al., 2004, p. 29–35.
  44. ↑ Hoffman, 2004, p. 35.
  45. 1 2 Playfair et al., 2004, p. 30–36.
  46. ↑ Playfair et al., 2004, p. 31.
  47. ↑ Cooper 1978, pp. 373–374 ; Playfair et al. 2004, pp. 37, 41.
  48. ↑ Raugh, 1993, p. 206–207.
  49. ↑ Raugh, 1993, p. 204–205.
  50. ↑ Maughan, 1966, p. 107–108.
  51. ↑ Carver, 2002, p. 21.
  52. ↑ Shales, 2015, App C.
  53. ↑ Playfair et al., 2004, p. 37–38.
  54. ↑ Lewin, 1998, p. 39, 42.
  55. ↑ Playfair et al., 2004, p. 35–43, 153–159.
  56. 1 2 Playfair et al., 2004, p. 159–163.
  57. ↑ Raugh, 1993, p. 234–239.
  58. 1 2 Pitt, 2001, p. 321.
  59. ↑ Playfair et al., 2004, p. 365–366.

Bibliografia

  • Bauer, E. The History of World War II. rev. Orbis: London. New York: Galahad Books, 2000. ISBN 978-1-85605-552-9. 
  • Carver, M. Dilemmas of the Desert War: The Libyan Campaign 1940–1942. Spellmount. Staplehurst: Batsford, 2002. ISBN 978-1-86227-153-1. 
  • Cooper, Matthew. The German Army 1933–1945: Its Political and Military Failure. Briarcliff Manor, NY: Stein and Day, 1978. ISBN 978-0-8128-2468-1. 
  • Creveld, M. van. Supplying War: Logistics from Wallenstein to Patton. Cambridge: Cambridge University Press, 1977. ISBN 978-0-521-29793-6. 
  • French, David. Raising Churchill's Army: The British Army and the War against Germany 1919–1945. Oxford: Oxford University Press, 2001. ISBN 978-0-19-924630-4. 
  • Hoffman, K. Erwin Rommel. London: Brassey's, 2004. ISBN 978-1-85753-374-3. 
  • Jentz, T. L.. Tank combat In North Africa: The Opening Rounds, Operations Sonnenblume, Brevity, Skorpion and Battleaxe, February 1941 – June 1941. Atglen, PN: Schiffer, 1998. ISBN 978-0-7643-0226-8. 
  • Lewin, R. Rommel As Military Commander. New York: B&N Books, 1998. ISBN 978-0-7607-0861-3. 
  • Long, Gavin. «12, The Capture of Giarabub». A: To Benghazi. I. online scan. Canberra: Australian War Memorial, 1961, p. 287–304 (Australia in the War of 1939–1945 Series 1 – Army). OCLC 3134176. 
  • Luck, Hans von. Panzer Commander: The Memoirs of Colonel Hans von Luck. New York: Dell (Random House), 1989. ISBN 978-0-440-20802-0. 
  • Maughan, Barton. Tobruk and El Alamein. III. online scan. Canberra: Australian War Memorial, 1966 (Australia in the War of 1939–1945. Series 1 – Army). OCLC 954993. 
  • Pitt, B. The Crucible of War: Wavell's Command. I. Cassell. London: Jonathan Cape, 2001. ISBN 978-0-304-35950-9. 
  • Playfair, I. S. O.; Stitt, G. M. S.; Molony, C. J. C. [et al.].. The Mediterranean and Middle East: The Early Successes Against Italy (to May 1941). I. 3rd. HMSO, 1959 (History of the Second World War, United Kingdom Military Series). ISBN 978-1-84574-065-8. 
  • Playfair, I. S. O.; Flynn, F. C.; Molony, C. J. C. [et al.].. The Mediterranean and Middle East: The Germans Come to the Help of their Ally (1941). II. facs. repr. Naval & Military Press, Uckfield. HMSO, 2004 (History of the Second World War, United Kingdom Military Series). ISBN 978-1-84574-066-5. 
  • Raugh, H. E.. Wavell in the Middle East, 1939–1941: A Study in Generalship. London: Brassey's, 1993. ISBN 978-0-08-040983-2. 
  • Richardson, Tom. The Siege of Giarabub December 1940 – March 1941. Canberra: Australian War Memorial, 2010 (SVSS Paper).  no isbn
  • A Detailed Fighting Account of the 2nd Armoured Division, 9th Australian Division, 3rd Indian Motor Brigade, 7th Support Group and 22nd Guards Brigade in combat with the Afrikakorps.  and Units of the "Ariete", "Brescia", "Bologna", "Pavia" and "Trento" Divisions: February – May 1941 |series=Infantry, Artillery and Tank Combat in Libya and Egypt |volume=I |last=Shales |first=J. |year=2015 |publisher=Armour |location=Rainham |isbn=978-0-9931732-0-2}}
  • The Rise and Fall of the German Air Force (No. 248). facs. repr.. Richmond, Surrey: Air Ministry, 2001 (Public Record Office War Histories). Air 41/10. ISBN 978-1-903365-30-4. 
  • Wilmot, C. Tobruk 1941. Penguin. Sydney: Halstead Press, 1993. ISBN 978-0-670-07120-3. 

Bibliografia addicional

Enllaços externs

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.