Malur de Lambert

Infotaula d'ésser viuMalur de Lambert
Malurus lamberti Modifica el valor a Wikidata

(Brisbane) Modifica el valor a Wikidata  ♂
Estat de conservació
UICNrisc mínim Modifica el valor a Wikidata
Dades
Cries3,5 Modifica el valor a Wikidata
Incubació de l'ou15 dies Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdrePasseriformes
FamíliaMaluridae
GènereMalurus
EspècieMalurus lamberti Modifica el valor a Wikidata
Vigors i Horsf., 1827 Malurus lamberti Modifica el valor a Wikidata
Distribució
Modifica el valor a Wikidata
Endèmic de

El malur de Lambert[1] (Malurus lamberti) és una espècie d'ocell de la família Maluridae endèmic a Austràlia.[2]

Com a espècie que presenta dimorfisme sexual, el mascle reproductor de colors brillants té espatlles castanyes i cobertores de la corona i les orelles de color blau, mentre que els mascles, les femelles i els juvenils no reproductors tenen un plomatge predominantment gris-marró.

Com altres malúrids, el malur de Lamabert és una espècie reproductora cooperativa, amb petits grups d'ocells que mantenen i defensen petits territoris durant tot l'any. Els grups consten d'una parella socialment monògama amb diversos ocells ajudants que ajuden a criar les cries. El malur mascle arrenca pètals grocs i els mostren a les femelles com a part d'una ritual de festeig. Aquests ocells són principalment insectívors i s'alimenten i viuen a l'abric de la vegetació arbustiva a l'est de la Gran Serralada Divisòria. Les poblacions del centre, el nord i l'oest d'Austràlia es consideraven subespècies d'aquesta espècie l'any 2018, quan es van reclassificar com a malur de dors violaci (M. assimilis).

Descripció

El malur de Lambert fa entre 14 i 15 cm de llarg[3] i pesa entre 6 i 11 g.[4] Com altres malúrids, destaca pel marcat dimorfisme sexual, ja que els mascles adopten un plomatge reproductor molt visible d'un blau iridescent brillant i castany que contrasta amb el negre i el marró grisenc. La corona i la regió auricular de les orelles de colors vius apareixen de manera destacada en el ritual de festeig.[5] El mascle en plomatge reproductor té les cobertores auriculars de color blau brillant cridaner, amb la corona sovint lleugerament més fosca, la gola i el clatell negres, la part superior de l'esquena de color blau reial, les espatlles castanyes i la cua de color gris blavós. Les ales són de color marró grisenc i el ventre de color blanc crema. Els mascles, les femelles i els juvenils no reproductors són predominantment de color marró grisenc. Tots els mascles tenen el bec i els lores (cercle ocular i pell nua entre els ulls i el bec) negres, mentre que les femelles tenen el bec marró vermellós i els lores vermells brillants. Els mascles immadurs desenvoluparan bec negre als sis mesos d'edat,[6] i mudaran fins al plomatge reproductor la primera temporada de reproducció després de descloure, tot i que això pot ser incomplet amb un plomatge marró residual i pot trigar un o dos anys més a perfeccionar-se.[7] Ambdós sexes muden a la tardor després de la reproducció, i els mascles assumeixen un plomatge no reproductor d'eclipsi. Tornaran a mudar fins al plomatge nupcial a l'hivern o a la primavera.[8] El plomatge de color blau, en particular les cobertores auriculars, dels mascles reproductors és molt iridescent a causa de la superfície aplanada i retorçada de les bàrbules.[8] El plomatge blau també reflecteix fortament la llum ultraviolada, i per tant pot ser encara més prominent per a altres malvíes, la visió del color de les quals s'estén a aquesta part de l'espectre.[9]

Distribució i hàbitat

El malur de Lambert es troba en matolls amb molta vegetació que proporciona una cobertura densa.[10] S'ha comprovat que es refugien en caus de mamífers per evitar la calor extrema.[11] En situacions urbanes com ara els suburbis de Sydney, aquests ocells prefereixen zones amb més cobertura que el malur superb (M. cyaneus),[12] tot i que un estudi del 2007 als suburbis del nord de Sydney ha proposat que el malur de Lambert pot preferir zones amb més diversitat vegetal en lloc d'una cobertura més densa com a tal.[13] Les plantacions forestals de pins i eucaliptus generalment no són adequades, ja que no tenen sotabosc.[14]

Comportament i ecologia

Com tots els malúrids, el malur de Lambert és una espècie activa i inquieta que s'alimenta, sobretot en terrenys oberts a prop d'un cau, però també a través del fullatge inferior. El desplaçament consisteix en una sèrie de salts i bots,[15] i s'ajuda de la cua relativament grossa per a equilibrar-se, que normalment la manté dreta i rarament quieta. Les ales curtes i arrodonides proporcionen una bona sustentació inicial i li són útils per a vols curts, tot i que no per a llargues volades.[16] Durant la primavera i l'estiu, els ocells són actius a estones durant el dia i acompanyen la recerca d'aliment amb cants. Si els insectes són nombrosos i fàcils de capturar, els permet descansar entre incursions. Tanmateix, el grup sovint es refugia i descansen plegats durant la calor del dia. Si trobar aliment és més difícil, usualment durant l'hivern, han de passar el dia buscant menjar contínuament.[17]

Com altres malúrids, s'ha observat malurs de Lambert mascles portant pètals de colors brillants per mostrar a les femelles com a part d'un ritual de festeig. En aquesta espècie, el color dels pètals que s'han vist han estat grocs.[18] Els pètals es mostren i s'ofereixen a una femella en el territori del mascle, o en un altre.[19]

El malur de Lambert és una espècie reproductora cooperativa, amb parelles o petits grups d'ocells que mantenen i defensen petits territoris durant tot l'any. Tot i que menys estudiat que els mascles de malur superb (M. cyaneus) i de malur esplèndid (M. splendens), presumiblement és socialment monògam i sexualment promiscu, i cada parella s'aparella amb altres individus.[10] Les femelles i els mascles alimenten les cries per igual, mentre que els ocells ajudants ajuden a defensar el territori i també a alimentar i criar les cries.[20] Els ocells en grup descansen costat a costat en una coberta densa i també s'empolainen mútuament.[10] Ocasionalment, s'ha vist grups més grans de deu ocells, tot i que no és clar si va ser incidental o un estol definit.[10]

Reproducció

Mascle i femella a Dayboro, al sud-est de Queensland.

La reproducció té lloc des de la primavera fins a finals d'estiu; el niu generalment està situat en una vegetació espessa i a menys d'1 m del terra. És una estructura rodona o amb forma de cúpula feta d'herbes i teranyines de teixit lax, amb una entrada per un costat. Poden fer dues o més postes en una temporada de cria. Una posta consisteix en tres o quatre ous de color blanc mat amb taques i punts marrons vermellosos, que mesuren 12 mm × 16 mm.[21] La femella incuba els ous durant 14 a 16 dies, després dels quals els pollets acabats de néixer s'alimenten i tots els membres del grup els hi retiren els sacs fecals durant 10-12 dies, moment en què ja volen. Els pares i els ocells ajudants els alimentaran durant aproximadament un més. Els ocells joves sovint romanen al grup familiar com a ajudants durant un any o més abans de passar a un altre grup, tot i que alguns es traslladen i es reprodueixen durant el primer any.[10] Els nius de malur de Lambert solen ser parasitats pel cucut bronzat de Horsfield (Chalcites basalis) i, menys sovint, el cucut de matollar (Cacomantis variolosus) i el cucut cua de ventall (Cacomantis flabelliformis).[22]

Dieta i alimentació

El malur de Lambert consumeix una àmplia gamma d'animals petits, principalment insectes, com ara formigues, llagostes, xinxes, mosques, corcs i diverses larves.[23] A diferència del malur superb (M. cyaneus) que busquen menjar a terra, aquests s'alimenten principalment dins de la vegetació arbustiva, que es troba a menys de 2 m del terra.[20]

Vocalitzacions

La comunicació vocal entre els malurs de Lambert s'utilitza principalment per a la comunicació entre ocells d'un grup social i per anunciar i defensar un territori.[24] El tipus de cant bàsic és un cant agut d'un gran nombre d'elements curts (10-20 per segon); això dura d'1 a 4 segons. El cant del malur de Lambert és el més suau de tots els malúrids.[25] Els ocells mantenen el contacte entre ells mitjançant crits de «tsst» o «siiiiii», mentre que un «tsit» curt i agut serveix com a crit d'alarma.[4]

Amenaces

Els principals depredadors de nius són el carnisser flautista (Gymnorhina tibicen), el carnisser negre (Melloria quoyi), carnissers del gènere Cracticus, el cucaburra comú (Dacelo novaeguineae), gralles, corbs i xiuladores, així com mamífers introduïts com la guineu roja (Vulpes vulpes), el gat salvatge i la rata negra (Rattus rattus).[26] El malur de Lambert adopta fàcilment una tàctica de distracció coneguda com "carrera de rosegador" per distreure els depredadors dels nius amb ocells joves i consisteix en abaixar el cap, el coll i la cua i estén les ales i estarrufa les plomes mentre l'ocell corre ràpidament i fa un crit d'alarma continu.[10]

Representacions culturals

El malur de Lambert va aparèixer en un segell postal de 45 cèntims a l'edició Nature of Australia – Desert d'Australia Post publicada el juny de 2002.[27]

Taxonomia i sistemàtica

El malur de Lambert va ser descrit originalment per Nicholas Aylward Vigors i Thomas Horsfield l'any 1827,[28] i al principi es va considerar una variant de color del malur superb (M. cyaneus).[29] És una de les dotze espècies del gènere Malurus, comunament conegut com a malurs, que es troba a Austràlia i a les terres baixes de Nova Guinea.[30] Dins del gènere pertany a un grup de quatre espècies molt similars conegudes col·lectivament com a malurs d'espatlles brunes. Hi ha fronteres ben definides entre el malur de Lambert i els tres altres malurs d'espatlles brunes del grup, que són el malur amable (M. amabilis), el malur elegant (M. elegants) i el malur pitblau (M. pulcherrimus).[31] Gregory Mathews va descriure el gènere Leggeornis per al grup, amb el malur de Lambert com a espècie tipus.[32] Tanmateix, el gènere es va reclassificar com a subgènere dins de Malurus.[33]

Com altres malúrids, el malur de Lambert no està relacionat amb els autèntics malúrids. Anteriorment, es va classificar com a membre de la família dels papamosques del Vell Món, els Muscicapidae,[34][35] i més tard com a membre de la família dels sílvids (Sylviidae),[36] abans de ser inclòs en la família dels Maluridae, recentment reconeguda el 1975.[37] Més recentment, l'anàlisi d'ADN ha demostrat que la família Maluridae està relacionada amb els Meliphagidae (menjamels) i els Pardalotidae (pardalots) en la gran superfamília Meliphagoidea.[38][39]

El nom científic commemora el col·leccionista britànic Aylmer Bourke Lambert.[40] És una espècie monotípica.[41]

Història evolutiva

En la seva monografia de 1982, l'ornitòleg Richard Schodde va proposar un origen septentrional per al grup dels malurs d'espatlles brunes a causa de la varietat de formes al nord i l'absència al sud-est del continent. Els ocells ancestrals es van estendre cap al sud i van colonitzar el sud-oest durant un període càlid i humit fa uns 2 milions d'anys, al final del Pliocè o al principi del Plistocè. Les condicions posteriors més fredes i seques van provocar la pèrdua d'hàbitat i la fragmentació de les poblacions. Els ocells del sud-oest van donar lloc al que ara és el malur elegant (M. elegants), mentre que els del nord-oest del continent van donar lloc al malur de Lambert i un altre aïllat al nord-est van derivar en el malur amable (M. amabilis). Les condicions més càlides i humides van permetre que els ocells s'estenguessin cap al sud, i aquest grup que ocupava el centre del sud d'Austràlia a l'est fins a la península d'Eyre van donar lloc el malur pitblau (M. pulcherrimus). El clima més fred després d'això va fer que aquest també s'aïllés i evolucionés cap a una espècie separada. Finalment, després del final de l'últim període glacial, fa 12.000-13.000 anys, les formes de malur de Lambert del nord es van tornar a estendre cap al sud, donant lloc al malur de dors violaci (M. assimilis). Això va provocat que l'àrea de distribució del malur de Lambert se superposes amb les altres tres espècies. Schodde també va proposar que les femelles de color blau grisenc de les subespècies malur de cords violaci eren ancestrals, mentre que la coloració més marró de les femelles de les formes meridionals era una adaptació a climes secs. Estudis moleculars posteriors poden resultar en la modificació d'aquesta hipòtesi.[42]

Una anàlisi molecular del 2017 de l'antiga subespècie del caryota variegat realitzada per Alison J. McLean et al. va recolzar en gran manera la hipòtesi de Schodde. La Gran Serralada Divisòria era una barrera important i hi ha una profunda divisió genètica entre el malur de Lambert a l'est i el malur de dors violaci a l'oest.[43] El 2018, aquesta divisió va ser reconeguda pel Congrés Ornitològic Internacional i les subespècies del nord i l'oest es van reassignar al malur de dors violaci.[44]

Referències

  1. ↑ «Malur de Lambert». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 1r octubre 2025].(català)
  2. ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 1r octubre 2025].
  3. ↑ Simpson, K; Trusler, P; Day, N. Field guide to the birds of Australia: the most complete one-volume book of identification. 2. paperback ed. Londres: Helm, 1994, p. 392. ISBN 978-0-670-90478-5.
  4. 1 2 Rowley i Russell, 1997, p. 162.
  5. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 143-144.
  6. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 160-161.
  7. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 145.
  8. 1 2 Rowley i Russell, 1997, p. 144.
  9. ↑ Bennett, A.T.D.; Cuthill, I.C. «Ultraviolet vision in birds: What is its function?» (en anglès). Vision Research, 34, 11, 6-1994, p. 1471-1478. DOI: 10.1016/0042-6989(94)90149-X.
  10. 1 2 3 4 5 6 Rowley i Russell, 1997, p. 164.
  11. ↑ Marchant, S «A bird observatory at Moruya, N.S.W. 1975–84». Eurobodalla Natural History Society, Occasional Publication, vol.1, 1992, p. 1-99.
  12. ↑ Roberts, Peter. Birdwatcher's Guide to the Sydney Region. New South Wales: Kangaroo Press, 1993, p. 131. ISBN 978-0-86417-565-5.
  13. ↑ Dalby-Ball, Mia. «Results in of Inaugural Fairy Wren Survey» (en anglès). Pittwater Council website. Pittwater Council, 2007. Arxivat de l'original el 2007-11-10. [Consulta: 2 octubre 2025].
  14. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 134.
  15. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 142.
  16. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 141.
  17. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 161-162.
  18. ↑ Strong, N.; Cufee, E. Petal display by the Variegated Wren. vol 15. Sunbird, 1985, p. 71.
  19. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 75.
  20. 1 2 Tidemann, Sonia C. «Breeding in Three Species of Fairy-Wrens ( Malurus ): Do Helpers Really Help?» (en anglès). Emu - Austral Ornithology, 86, 3, 9-1986, p. 131-138. DOI: 10.1071/MU9860131. ISSN: 0158-4197.
  21. ↑ G, Beruldsen. Australian Birds: Their Nests and Eggs. Queensland: Kenmore Hills, 2021, p. 279. ISBN 978-1925868807.
  22. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 119.
  23. ↑ Barker, RD; Vestjens, WJM. Food of Australian Birds 2. Passerines (en anglès). CSIRO Publishing, 1990, p. 557. DOI 10.1071/9780643101012. ISBN 978-0-643-10101-2.
  24. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 163.
  25. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 165-166.
  26. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 121.
  27. ↑ «Australia Post Stamps -- Desert Birds». Arxivat de l'original el 2007-09-08. [Consulta: 2 octubre 2025].
  28. ↑ Vigors, N. A.; Horsfield, Thomas «IX. A Description of the Australian Birds in the Collection of the Linnean Society; with an Attempt at arranging them according to their natural Affinities.» (en anglès). Transactions of the Linnean Society of London, 15, 1, 2-1827, p. 170–331. DOI: 10.1111/j.1095-8339.1826.tb00115.x.
  29. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 160.
  30. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 143.
  31. ↑ Rowley i Russell, 1997, p. 159.
  32. ↑ Mathews, Gregory M; Mathews, Gregory M.; Keulemans, J. G.; Grönvold, Henrik; Goodchild, H.. The Birds of Australia. v.10 (1922-1923);suppl.2 (1923). Londres: Witherby & Co, 1922.
  33. ↑ Mathews, G. M. «Subgenus Malurus (Leggeornis) Mathews, 1912». Austral Avian Records. Australian Capital Territory: Department of the Environment, Water, Heritage and the Arts, Australian Government [Canberra], 1, 1912, p. 105–117.
  34. ↑ Sharpe, RB. Catalogue of the Passeriformes Or Perching Birds in the Collection of the British Museum: Cichlomorphae. containing the families Campophagidae and Muscicapidae (en anglès). British Museum, 1877.
  35. ↑ Sharpe, Richard Bowdler «Volume 4: Catalogue of the passeriformes, or perching birds, in the collection of the British Museum. Cichlomorphae 1. Containing the families campophagidae and muscicapidae». Catalogue of the birds in the British Museum, 01-01-1879. DOI: 10.18452/613.
  36. ↑ Sharpe, RB. A hand-list of the genera & species of birds. (Nomenclator avium tum fossilium tum viventium). v.4. Londres: Printed by order of the Trustees, 1903.
  37. ↑ Schodde, R. «Interim list of Australian songbirds : Passerines» (en anglès). Royal Australasian Ornithologists Union, 1975. [Consulta: 2 octubre 2025].
  38. ↑ Barker, F. Keith; Barrowclough, George F.; Groth, Jeff G. «A phylogenetic hypothesis for passerine birds: taxonomic and biogeographic implications of an analysis of nuclear DNA sequence data» (en anglès). Proceedings of the Royal Society of London. Series B: Biological Sciences, 269, 1488, 07-02-2002, p. 295–308. DOI: 10.1098/rspb.2001.1883.
  39. ↑ Barker, F. Keith; Cibois, Alice; Schikler, Peter; Feinstein, Julie; Cracraft, Joel «Phylogeny and diversification of the largest avian radiation» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences, 101, 30, 27-07-2004, p. 11040–11045. DOI: 10.1073/pnas.0401892101. ISSN: 0027-8424. PMC: 503738. PMID: 15263073.
  40. ↑ Gray, Jeannie; Fraser, Ian. Australian Bird Names: A Complete Guide. Collingwood, Victoria: Csiro Publishing, 2013, p. 170, 174. ISBN 978-0-643-10471-6.
  41. ↑ Gill, Frank; Donsker, David. «Lyrebirds, scrubbirds, bowerbirds, Australasian treecreepers, Australasian wrens – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20 febrer 2025. [Consulta: 2 octubre 2025].
  42. ↑ Schodde, 1982, p. 107.
  43. ↑ McLean, Alison J.; Toon, Alicia; Schmidt, Daniel J.; Hughes, Jane M.; Joseph, Leo «Phylogeography and geno-phenotypic discordance in a widespread Australian bird, the Variegated Fairy-wren, Malurus lamberti (Aves: Maluridae)» (en anglès). Biological Journal of the Linnean Society, 121, 3, 7-2017, p. 655–669. DOI: 10.1093/biolinnean/blx004. ISSN: 0024-4066.
  44. ↑ «Species Updates – IOC World Bird List». IOC Version 8.1 (Jan 25, 2018). [Consulta: 2 octubre 2025].

Bibliografia

  • Rowley, Ian; Russell, Eleanor. Bird Families of the World: Fairywrens and Grasswrens. Oxford: Oxford University Press, 1997. ISBN 978-0-19-854690-0. OCLC 36042459.
  • Schodde, Richard. The Fairy-wrens: A Monograph of the Maluridae. Melbourne: Lansdowne Editions, 1982. ISBN 978-0-7018-1051-1. OCLC 9348446.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.