Maria Oleart i Font
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 29 maig 1929  Barcelona |
| Mort | 6 febrer 1996 (66 anys) |
| Activitat | |
| Ocupació | poetessa, narradora, escriptora |
| Família | |
| Cònjuge | Tomàs Bel i Sabatés |
| Fills | Joana Bel Oleart |
| Premis | |
| |
Maria Oleart i Font, amb el pseudònim d'Oleart de Bel, (Barcelona, Barcelonès, 29 de maig de 1929 - Alella, 6 de febrer de 1996) va ser una poetessa i narradora catalana.[1][2][3][4][5]
Biografia
Passa la infantesa al Masnou, on es traslladà la seva família poc després del seu naixement. A l'escola descobrí la llengua i la literatura a través de les cançons i les rondalles populars. Tant el seu pare com la seva mare influïren en la seva vocació literàriaː Gumersind Oleart i Pilar Font. Casada amb l'escultor Tomàs Bel, va tenir dos fills, Tomàs, psicòleg i també escultor, i la també escriptora Joana Bel Oleart.[2][3]
Autora d'una breu però intensa obra poètica, la poesia de Maria Oleart bascula entre l'austeritat i el lirisme, la realitat i la il·lusió, el desengany i l'esperança. També ha fet alguna incursió en el món de la narrativa i ha escrit obres de literatura infantil. El 2007 es va publicar una antologia seva, titulada Jo pregunto, amb postfaci de Montserrat Abelló i Soler.[6] Va col·laborar en revistes, va participar en associacions de cultura i literatura catalanes. Va mantenir col·laboracions habituals en mitjans de comunicació, i en revistes científiques i culturals. Va participar en la revista Alella com a membre del consell de redacció. Entre el 1982 i el 1988 presidí l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana.[1][5] També és cofundadora de l'associació Josep Narcís Roca i Ferreres, i membre de l'AELC i del PEN Club Internacional. Oleart també va destacar per la seva participació activa en la vida pública i associativa catalana.[6][1][3]
Premis[5]
- "Premi Víctor Català" als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Lausana (1976)
- "Flor Natural" als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Múnic (1977)
- "Premi Don-na" (1988), per Contes estrafets
- "Premi Caterina Albert i Paradís" (1989)
Referències
- 1 2 3 4 «Maria Oleart i Font | enciclopedia.cat». [Consulta: 13 desembre 2025].
- 1 2 «Maria Oleart. Biografia». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. [Consulta: 3 abril 2024].
- 1 2 3 Piqué Pallàs, Sílvia. Entre la veu i la mirada: diàlegs i silencis en l'escriptura de Maria Oleart (tesi). Universitat Oberta de Catalunya. TFM. Màster d’Humanitats: Art, Literatura i Cultura Contemporànies, 18 de gener de 2024. Arxivat 2024-04-03 a Wayback Machine.
- ↑ Vendrell Bardagí, Montserrat; Didier, Béatrice (dir.); Fouque, Antoinette (dir.); Calle-Gruber, Mireille (dir.). «Oleart, María [Barcelona, 1929 - Alella, 1996]». A: Le Dictionnaire universel des créatrices. Éditions des femmes, 2015, p. 12859–12860. ISBN 978-2-7210-0651-6 [Consulta: 28 febrer 2018].
- 1 2 3 4 «Oleart Font, Maria». Institució de les Lletres Catalanes (ILC) [Consulta: 28 febrer 2018].
- 1 2 «Maria Oleart». AELC. [Consulta: 28 febrer 2018].