Molí de Pals
| Dades | ||||
|---|---|---|---|---|
| Tipus | Molí hidràulic i casa forta | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura popular | |||
| Ubicació geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Pals (Baix Empordà) | |||
| Lloc | Ctra de Pals a Torroella (C-31), km 343 | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 7231 | |||
El Molí de Pals, també anomenat Mas Tafurer o Castell de Sant Miquel, és un edifici del municipi de Pals (Baix Empordà), inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1] Es troba a 100 m de la carretera de Pals a Torroella de Montgrí (C-31), connectat per un camí de terra i envoltat de camps d'arròs.
Història
El 6 de setembre del 1321, els síndics de Pals es comprometen a pagar al rei 500 sous anuals per a fer enderrocar un antic molí, i el nou ja funcionava el 1332.[2][3]
El 1452, el batlle del Reial Patrimoni de Catalunya, amb el consentiment de la reina Maria, esposa d'Alfons el Magnànim, va donar llicència a Miquel Pere, que ja tenia un molí de blat, per a construir un d'arrosser i fer un canal des del riu Ter al molí i un altre des del molí fins al mar podent reforçar la seva sortida al mar perquè la sorra no en tapés el curs i els vaixells hi poguessin entrar i sortir sense dificultat.[2][3] El 15 de novembre del 1467, el comte de Vaudémont prohibí el cultiu de l'arròs a tot l'Empordà per la creença que les aigües estancades perjudicaven la salut pública (paludisme).[2] Durant la Guerra Civil catalana (1462-1472), Miquel Pere lluità al costat de Joan II d'Aragó, i el 15 d'abril del 1468 apareix com a capità del castell d'Empúries, juntament amb mossèn Martí Guerau de Cruïlles i mossèn Pere Torroella, aquest darrer també copropietari de la nau Santa Maria, els quals es rendiren després de dos mesos de setge.[2] A Miquel Pere li foren confiscades les terres i molins de Pals, i el conestable Pere de Portugal les donà en recompensa a Ferran Álvarez, però en guanyar la guerra el rei Joan II, se li van retornar totes les seves possessions.[2]
El seu net Narcís es va casar amb Caterina Veciana, amb qui va tenir tres fills: Jaume; Miquel (†1552), que es casà amb una Terrades, i Isabel Pere i Veciat, casada amb Francesc de Tafurer,[2] senyor de les torres de Monells i de Grava de la baronia de Vilademuls.[4] El seu fill Miquel de Tafurer i Pere (†1571) es va casar amb la seva cosina germana Anna Pere i Terrades (†1584).[4] L'hereu Antic de Tafurer i Pere (†1607) es va casar tres vegades: la primera el 1578 amb Mencia de Junyent i d'Erill, la segona el 1584 amb Francesca de Solanell i d'Alemany-Descatllar, i la tercera el 1592 amb Rafaela de Luna.[2][5] El 1602, Marianna de Tafurer i de Junyent, filla del primer matrimoni, es va casar amb Hug de Tamarit-Lladernosa i de Torrelles, senyor de Rodanyà, Puigpelat i Montferri i castlà de Montclar,[2][5] que el 1620 va adquirir el molí en subhasta pública per execució judicial.[6][7]
Fou succeït pel seu fill Joan de Tamarit-Lladernosa i de Tafurer,[7] casat amb Maria de Càrcer, i aquest pel seu fill Hug de Tamarit-Lladernosa i de Càncer,[7] casat amb Alamanda de Vilanova i d'Oluja. El seu fill Salvador de Tamarit-Càncer-Lladernosa i de Vilanova[7] es va casar amb Cecília de Xammar i de Copons, i va ser succeït per la seva filla Maria Francesca de Tamarit i de Xammar,[7] que es va casar amb Gaietà de Vilallonga i de Gelpí. L'hereu Magí de Vilallonga i de Tamarit (1726-1789) es va casar amb Micaela de Grimau i de Copons-Aguilar,[7] amb qui tingué Magí Antoni de Vilallonga i Grimau (1770-1838),[7] que el 1810 rebé de mans de Ferran VII el títol de baró de Segur i va fundar el benefici de Sant Miquel a la capella del molí de Pals.[2]
Casat amb Maria del Pilar de Marimon i de Perellós, filla del marquès de Cerdanyola, va ser succeït pel seu fill Gaietà de Vilallonga i de Marimon, que el 1861 va hipotecar la propietat per un préstec de 50.000 duros de Joan Güell i Baucells, natural de Manlleu,[7] i poc després la hi acabaria venent.[2] Güell morí el 1874 i deixà com a hereva la seva filla Josepa Güell i Quintana (†1901), casada amb Oleguer de Gomis i de Ros, net del botiguer de teles ennoblit Francesc de Gomis i Alzina.[8] El seu fill Joan de Gomis i Güell es va casar amb Marcel·lina Darné, i fou succeït per Montserrat de Gomis i Darné (1889-1920), casada amb Francesc Xavier de Ros i de Dalmases (1880-1953).
El 1987, la vídua de l'hereu Xavier de Ros i de Gomis (†1981) va vendre la finca, dividint-la en tres parts: la casa amb la capella, que ha estat transformada en hotel; el molí amb el rec, i les terres, adquirides per la família Parals, que hi continua produïnt arròs.[9]
Descripció
Va ser bastit als segles xv-xvi a l'emplaçament del castell de Sant Miquel, del qual conserva alguns elements. El conjunt de construccions es desenvolupa entorn d'un pati d'accés, i és remarcable el porxo cobert amb voltes per aresta, amb contraforts a les descàrregues dels arcs torals, destinat a zona de magatzem.[1]
Referències
- 1 2 «Mas Tafurer - Molí de Pas». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Subirana, Narcís. La nissaga dels senyors de St. Miquel: Els Pere, els Tamarit i els Vilallonga.
- 1 2 Molinero Rubio, 2008, p. 26.
- 1 2 Fluvià i Escorça, 1974, p. 150.
- 1 2 Fluvià i Escorça, 1974, p. 151.
- ↑ AHPB, notari Antoni Francesc Gotera, 23-11-1620.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 AHPB, notari Salvador Clos i Gualba, manual 1.254/47. f. 96v-99, 28-01-1861.
- ↑ Vilàs Galindo, 2019, p. 120.
- ↑ Molinero Rubio, 2008, p. 28.
Vegeu també
Bibliografia
- Fluvià i Escorsa, Armand de «Els Tafurer, senyors de la Torre de Monells, Quadra de la Baronia de Vilademuls». Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. 22, 1974, p. 149-152.
- Molinero Rubio, Lorena. Molí de Pals: Passat, present i futur. Universitat de Girona. Màster en Direcció i Gestió del Turisme Cultural, desembre 2008.
- Vilàs Galindo, Ernesto «Història al detall: El castell de can Gomis-Güell o Can Taiò». L'Ordit: l'anuari del CREM, núm. 7, 2019, p. 117-130.
