Pietro Koch

Plantilla:Infotaula personaPietro Koch
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement18 agost 1918 Modifica el valor a Wikidata
Benevent (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort4 juny 1945 Modifica el valor a Wikidata (26 anys)
Roma Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortpena de mort Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióagent de policia Modifica el valor a Wikidata
Carrera militar
ConflicteSegona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Altres
Condemnat percrim de guerra Modifica el valor a Wikidata

Pietro Koch, (Benevento, 18 agost 1918 - Roma, 5 juny 1945) va ser un criminal de guerra italià, policia i cap de la banda paramilitar coneguda com la Banda Koch,[1] un grup fidel a Mussolini i la República Social Italiana que va operar principalment a Roma i breument a Milà, després de l'Armistíci entre Itàlia i les forces aliades, cometent nombrosos delictes de tortures i assassinats d'oponents polítics, jueus, partisans i enemics capturats. Va ser jutjat i condemnat a la pena de mort per afusellament.[2][3]

Biografia

Pietro Koch era fill d'Otto Rinaldo Koch, un comerciant de vins i exoficial de la marina alemanya, que es va casar amb Olga Politi. A la dècada de 1930, la família es va traslladar de Benevento a Roma, on Pietro es va graduar a l'institut Gioberti i després es va matricular a la facultat de dret, tot i que mai va acabar la carrera. La crida de la seva lleva, el va obligar a abandonar els estudis. El 1938, va esdevenir oficial de reserva dels Granaders de Sardenya. A principis de 1940, va ser donat de baixa i no va tornar a ser cridat a les armes fins a la primavera de 1943.[2]

Durant aquells tres anys, va viure entre Roma i Perusa com a agent immobiliari i agrícola. La prefectura de Perusa el va denunciar, a l'octubre de 1942, per "una activitat fraudulenta significativa" (1- pàg. 155). El 1940 es va casar amb Enza Gregori, però el matrimoni va fracassar al cap de pocs mesos a causa de la seva aventura amb Tamara Cerri, una noia de setze anys que va conèixer a Florència.[2]

República Social Italiana

A la primavera de 1943 va ser mobilitzat per servir en el 2n Regiment "Granatieri di Sardegna". Quan el 8 de setembre de 1943, es va produïr l'Armistíci entre Itàlia i les forces aliades, es trobava a Liorna, a punt de ser embarcat cap a Sardenya. Kock es va traslladar a Florència i es va inscriure al Partit Feixista Republicà, creat per Mussolini i es va enrolar a la banda paramilitar "Unitat Especial de Seguretat" de Mario Carità.[4]

Les gestes de Koch van cridar aviat l'atenció de Mussolini, en procedir a la captura del coronel Marino, ajudant del General de cos d'exèrcit, Mario Caracciolo di Feroleto (comandant del 5è Exèrcit),[5] un dels pocs que havia intentat defensar Florència de l'ocupació alemanya. Aquella detenció li va permetre descobrir que Caracciolo estava refugiat a Roma, al convent vaticà de Sant Sebastià, sota la tutela de Giuseppe Cordero Lanza di Montezemol.[6]

El capità de les SS Kurt Schütze, a les ordres de Herbert Kappler, cap de la policia de Roma, amb seu a Via Tasso, va autoritzar l'entrada de la banda Kock al territori del Vaticà; violant l'acord de neutralitat. Les SS, després d'haver-lo registrat, van lliurar Caracciolo a Pietro Koch, que el va traslladar al quarter general de la Banda Carità a Florència.[7] L'èxit d'aquella acció, va fer que Koch obtingués l'autorització de Tullio Tamburini, cap de la policia de la República Social de Saló,[8] per formar la seva pròpia unitat especial. La detenció de Mario Caracciolo di Feroleto, va fer sortir a la llum les seves memòries, (un document que conté informació inequívoca de com l'obstinació cega del Duce va portar Itàlia al desastre).[9] Eraldo Barosini, cap de sector de la Banda dels Granatieri i amic de Pietro Koch, va substreure, durant una reunió, part d'aquella documentació, pressentint la seva importància, evitant així que fos destruïda pel govern feixista i els nazis.[10][11]

La Banda Koch

Activitats a Roma

Un cop formada la brigada de Pietro Koch, va ser denominada oficialment "Departament Especial de la Policia Republicana".[12] També s'hi van afegir diversos elements de la Banda Carità,[13]un altre grup paramilitar instal·lat en principi Florència, fins a agrupar una setantena de persones de diversos perfils, des d'expresidiaris amnistiats, fins a metges, advocats, sacerdots, periodistes, militars i algunes dones que actuaven com a secretàries, amants o simples espectadores.[14]

El grup va aconseguir èxits ràpids i contundents, amb batudes i escorcolls en convents i centres religiosos. Va tenir gran repercussió la captura de Giovanni Roveda[15] i del professor Pilo Albertelli, que després de ser torturat va ser afusellat a les Fosse Ardeatine,[16] Koch va gaudir del suport i l'admiració dels comandaments de les SS.[17]

La primera seu temporal de la banda va ser justament a Via Tasso n. 115, on hi havia el Comandament de les SS de Roma-Ciutat oberta.[18]

Entre gener i maig de 1944, la banda va delmar les files dels antifeixistes, inclosos 23 membres del Partit d'Acció, 21 dels quals van ser afusellats a les Fosses Ardeatine.[19]

La nit entre el 3 i el 4 de febrer, Koch va coordinar l'assalt al convent annex a la Basílica de Sant Pau,[20] que va comportar la detenció de 67 persones, entre jueus, pròfugs del servei militar, exoficials de policia i militars d'alt rang de l'Exèrcit Reial, com els generals Monti i Fortunato.[21]

El 17 març 1944, el tinent Maurizio Giglio,[22] que mantenia contacte per ràdio amb el "Regne del Sud" i, segons les acusacions de Koch, amb l'exèrcit aliat del General Clark, va ser arrestat i sotmès a brutals tortures, juntament amb el seu acompanyant, l'agent de la PS Giovanni Scottu; en presència del cap de policia capitolina Caruso. Giglio, greument ferit, va ser portat a la presó de Regina Coeli i després lliurat als alemanys per a ser executat en la represàlia que va seguir a l'Atac partisà de Via Rasella,[23] Scottu va aconseguir sobreviure i al final de la guerra va formular una acusació implacable contra la banda.[24]

Roma, Via Romagna. Una làpida commemorativa dels horrors que la Banda Koch va cometre en el lloc on estava ubicada la pensió Jaccarino.

Després de l'atac de Via Rasella, el quarter general de la banda Koch, entre febrer i abril 1944, es va traslladar a la "Pensione Oltramare", a Via Pricipe Amedeo, nº 2, a prop de la Stazione Termini[18] i més tard a la "Pensione Jaccarino", un edifici senyorial, a Via Romagna, nº 38,[25]on Koch, amb els seus mètodes, va obtenir ràpidament els noms de Franco Calamandrei i altres implicats, que li van permetre reconstruir la seqüència exacta del l'atac del GAP, fets dels quals va informar puntualment el general Kurt Mälzer, comandant de la Wehrmacht a la capital.[26]

L'abril de 1944, la banda va arrestar el director de cinema milanès Luchino Visconti, que va ser alliberat al cap d'uns dies gràcies a la intercessió de l'actriu María Denis,[27] Visconti, va ser un dels testimonis en el judici a Pietro Koch, que va relatar els mètodes d'interrogatori de la banda.[28]

El 28 d'abril del mateix any, durant un enfrontament per capturar un grup de comunistes, la banda va matar dos transeünts desprevinguts (un noi, Luigi Mortelliti, i una dona, Maria Di Salvo).[29]

El 28 de maig, pocs dies abans de l'alliberament de la capital, una patrulla de la banda Koch va interceptar accidentalment l'intel·lectual socialista Eugenio Colorni a la Via Livorno.[30]Li van ordenar que revelés on anava (una reunió amb els seus camarades de la primera brigada Matteotti), però Colorni es va negar a respondre; llavors li van disparar tres trets.Traslladat a l'hospital San Giovanni, va morir el 30 de maig, amb només 35 anys, sota la falsa identitat de Franco Tanzi.[31]

Activitats a Milà

Immediatament després de l'alliberament de Roma, Koch es va unir al comboi d'Eugen Dollmann i es va refugiar a Milà.[32] Enquadrat a les SS, es va establir a Villa Fossati (entre Via Paolo Uccello i Via Masaccio), en l'edifici conegut com una "Villa Triste" (nom que rebien els centres de tortura nazi-feixistes) equipat amb filferro espinós, reflectors i sirenes.[33][34] Al cap d'un breu temps, però, uns quants membres de la banda, com ara el comissari de policia Pietro Caruso, l'actor Osvaldo Valenti, suposadament l'enllaç entre Koch i el príncep Borghese del Xª MAS (però no hi ha proves certes), el comte industrial Guido Stampa i algunes dones com Lina Zini, Camilla Giorgiatti, Luisa Ferida,[35]i Alba Giusti Cimini, que assistien com espectadores, en sentirse-se acorralats van intentar fugir.[36]

Els mètodes de tortura, segons les declaracions coïncidents dels testimonis, eren els següents:

  • Els interrogatoris tenien lloc a la sala de recepció de Koch en presència de nombrosos agents de policia;
  • Si la persona detinguda no parlava, és a dir, no revelava qui era o quines eren les seves activitats polítiques, les pallisses eren immediates: la bufetada científica, la tombarella (llançar la víctima contra la paret), la cursa (córrer nua des de la dutxa fins a les cel·les entre dues fileres de policies que pegaven). Per mantenir la força i el vigor de la violència, els agents es tornaven.
  • les pallisses es feien amb fuets de cuir, amb nervis de bou, amb carregadors (carregats de cartutxos);
  • l'aïllament tenia lloc en l'anomenat forat, és a dir, en habitacions estretes i sufocants;
  • la suspensió dels torturats: els lligaven amb cordes i els hissaven perquè el cos no toqués a terra i els deixaven així durant hores;
  • la dutxa bullent: les víctimes eren despullades i empeses amb mànecs d'escombra sota un raig d'aigua bullent;
  • alguns testimonis també van denunciar l'ús del mànec d'escombra com una variant de violència i abús sexual;
  • l' escenificació de l'execució per terroritzar les víctimes: una execució real aturada a l'últim moment.
  • descàrregues elèctriques, utilitzades amb menys freqüència.[37][38]

Les activitats de la banda Koch van abarcar també investigacions internes de l'aparell del règim de la República de Salò.[39][40]

Entre els investigats hi havia feixistes intransigents, com Roberto Farinacci, o moderats, com el director de La Stampa Concetto Pettinato. El 17 dicembre 1944, Koch va ser arrestat i reclòs a la presò de San Vittore de Milà.[41][42]

El coronel Walter Rauff, cap de la policia del Tercer Reich per a la Llombardia, Piemont i Ligúria, va declarar: "Koch no va ser capaç de valorar amb precisió la situació a Milà, era massa jove i independent, va gastar massa diners i va despertar la gelosia de tots els seus competidors".[43][41]

Els darrers dies

l'afusellament de Pietro Koch a Forte Bravetta

El 25 abril 1945, després de l'Alliberament de Roma, ajudat pels alemanys, Koch va es va traslladar de Milà a Florència, per retrobar-se amb la seva amant Tamara Cerri i, en assabentar-se que havia sigut capturada pels aliats, l'1 de juny es va presentar a la seu de la policia de la capital toscana declarant: "Si heu detingut Tamara Cerri perquè us pugui dir on és Koch, podeu alliberar-la. Sóc Koch, detingueu-me ".[44] Va ser immediatament detingut i traslladat a Roma, on després d'una ràpida investigació de dos dies, va ser jutjat en un procediment d'urgència.[45]

El judici es va obrir el 4 de juny a l'Aula Magna de la Universitat Sapienza, l'interrogatori dels acusats i les declaracions dels testimonis de l'acusació (l'excomissari de policia Morazzini i el comissari de policia Marottoli) i dels testimonis exculpatoris van durar dues hores; el discurs de cloenda del fiscal i el discurs de defensa de Federico Comandini, nomenat defensor públic com a president del Col·legi d'Advocats de Roma, van durar aproximadament mitja hora. A les 12.17 el tribunal va emetre el veredicte.[3] Va ser condemnat a la pena capital i executat a Forte Bravetta a les 14.21 h. del 5 de juny de 1945.[45]

Atesa la magnitud dels seus crims, les autoritats van considerar oportú documentar l'execució amb una filmació. El director va ser Luchino Visconti, que també havia patit els abusos psicològics de Pietro Koch, en ser detingut diverses vegades, acusat de protegir partisans, i sotmés a afusellaments fictícis.[46]

El final de la banda

Alguns membres de la banda van ser executats els dies posteriors al 25 d'abril: Vito Videtta, el 29 abril, Armando Tela, el 22 de maig, Augusto Trinca Armati, el 18 de maig.[47] Altres van ser condemnats majoritàriament a penes de presó i alliberats a principis dels anys cinquanta, com el sacerdot Epaminonda Troya (també col·laborador de la Banda Carità).[48] Tamara Cerri, l'amant de Koch, va ser absolta i alliberada de la presó de Regina Coeli, el 16 de març de 1946, després d'haver compartit cel·la amb la col·laboradora jueva Celeste Di Porto.[49] Osvaldo Valenti, l'actor de cinèma, acusat de presenciar les tortures, va ser afusellat el 30 d'abril a Milà, juntament amb la seva companya, l'actriu Luisa Ferida.[50][51] Mauro De Mauro va ser acusat per la massacre de les Fosse Ardeatine, però va ser absolt i es va convertir en un periodista conegut, fins al seu assassinat per la màfia siciliana el 1970.[52][53] Daisy Marchi, a qui Koch va intentar exonerar dels crims (ja que havia abandonat la banda després del final de la seva relació amb ell), va passar poc temps a la presó, intentant fer-se passar per partisana i va morir com a pensionista anònima a Roma el 2013.[54] Alba Cimini va morir a Nàpols el 1952, als 34 anys i no va ser condemnada, malgrat la seva implicació demostrada.[54] Marcella Stopponi i altres es van beneficiar de l'amnistia de PalmiroTogliatti, que va cancel·lar els crims i les condemnes relacionades.[55] María Denis, que freqüentava Koch, només per aconseguir l'alliberament de Visconti, es va descobrir que no estava involucrada i va ser alliberada.[56]

Referències

  1. ↑ Zaccaria, Daniele. «La feroce banda Koch, il romanzo criminale della Roma occupata» (en italià). [Consulta: 16 desembre 2025].
  2. 1 2 3 Griner, Massimiliano. La Banda Koch il reparto speciale di polizia (en italià). Torino: Bollati Boringhieri, 2000, p. 453. ISBN 88-339-1283-3.
  3. 1 2 «El proceso a Pietro Koch - Foro Segunda Guerra Mundial». [Consulta: 14 desembre 2025].
  4. ↑ «La “Banda Carità”. Il Reparto servizi speciali. 1943-1945.». [Consulta: 16 desembre 2025].
  5. ↑ Anonimo. «Mario Caracciolo di Feroleto | ANPI» (en italià). [Consulta: 16 desembre 2025].
  6. ↑ Anonimo. «Giuseppe Cordero Lanza di Montezemolo | ANPI» (en italià). [Consulta: 17 desembre 2025].
  7. ↑ «La banda Carità, storia del reparto di servizi speciali, 1943-1945» (en italià). Toscana novecento, portale di storia contemporanea. [Consulta: 17 desembre 2025].
  8. ↑ irsrec@irsrecfvg.eu. «Tamburini Tullio - Dizionario online della Resistenza» (en italià), 17-07-2024. [Consulta: 17 desembre 2025].
  9. ↑ Caracciolo di Feroletto, Mario. Memorie d'un generale d'armata, mezzo secolo del regio esercito (en italià). Venezia: Nova Charta, 2006, p. 338. ISBN 978 8895047010.
  10. ↑ Griner, 2000, p. IX, Presentazione.
  11. ↑ «Notiziario: Operazione “top secret”: la cattura del Gen. Caracciolo ad opera della Banda Koch nel convento di San Sebastiano - Associazione Nazionale Combattenti e Reduci». [Consulta: 16 desembre 2025].
  12. ↑ Griner, 2000, p. 71, La costituzione del Reparto.
  13. ↑ «Mario Carità | Memorie di Resistenza fiorentina». [Consulta: 17 desembre 2025].
  14. ↑ «La Banda Carità» (en italià). Regione Toscana - Notizie, 2019. [Consulta: 17 desembre 2025].
  15. ↑ «Liberati Giovanni Roveda, un'azione Gappista nella Verona Repubblichina» (en italià). A.N.P.I., 02-04-2020. [Consulta: 17 desembre 2025].
  16. ↑ Redazione. «La scuola, la storia, il sacrificio: Pilo Albertelli dal liceo al martirio» (en italià), 26-03-2024. [Consulta: 17 desembre 2025].
  17. ↑ «LE ATROCITÀ DELLA “BANDA CARITÀ” – 3 | TELEVIGNOLE» (en italià). [Consulta: 17 desembre 2025].
  18. 1 2 «Storie di Storia / 57. La Pensione Oltremare» (en italià), 06-06-2024. [Consulta: 17 desembre 2025].
  19. ↑ Settimelli, Wladimiro. «ARDEATINE. I REPERTI DEL MASSACRO - Patria Indipendente • ANPI» (en italià), 06-04-2016. [Consulta: 17 desembre 2025].
  20. ↑ ««Manderemo a zappare il Papa» - L'Osservatore Romano» (en italià). [Consulta: 17 desembre 2025].
  21. ↑ Griner, 2000, p. 92, L'assalto al Seminano Lombardo di Santa Maria Maggiore e alla Basilica di San Paolo.
  22. ↑ «GIGLIO, Maurizio - Enciclopedia» (en italià). [Consulta: 14 desembre 2025].
  23. ↑ «Via Rasella , storia di un'azione di guerra partigiana» (en italià). ANPI, 23 març 2024. [Consulta: 18 desembre 2025].
  24. ↑ Seu, ~ Silvia. «giovanni Scottu» (en italià), 21-05-2020. [Consulta: 14 desembre 2025].
  25. ↑ «Google Search». [Consulta: 14 desembre 2025].
  26. ↑ Battistelli, Pier Paolo. Der Kommandant: I tedeschi a Roma 1943-1944 (en italià). Itàlia: Independently Published (Biblioteca militare), 10-10-2023, p. 322. ISBN 979 886306334.
  27. ↑ «DENIS, Maria - Enciclopedia» (en italià). [Consulta: 18 desembre 2025].
  28. ↑ «LUCHINO VISCONTI NEL 1944 IL CARCERE E LA CINEPRESA - Lettere al Corriere della Sera». [Consulta: 17 desembre 2025].
  29. ↑ «28 marzo 1944: una squadra partigiana attacca e incendia tre camion e due moto tedesche» (en italià). [Consulta: 17 desembre 2025].
  30. ↑ «La storia di Eugenio Colorni: morte di un sognatore antifascista europeista, massacrato in strada ottant’anni fa» (en italià), 13-05-2024. [Consulta: 17 desembre 2025].
  31. ↑ Anonimo. «Il 70° della morte di Eugenio Colorni, giornalista, patriota, eroe della Resistenza | ANPI» (en italià). [Consulta: 17 desembre 2025].
  32. ↑ Corato, Miky Di. «Il caso Dollmann. I religiosi segreti del Terzo Reich» (en italià), 08-05-2017. [Consulta: 17 desembre 2025].
  33. ↑ «Villa Triste - La Banda Kock» (en italià). Locatelli Alberto. [Consulta: 15 desembre 2025].
  34. ↑ Stefano, Paolo Di. «El Medaja, sopravvissuto di Villa Triste «Io, la Ferida, torture e aragoste»» (en italià). [Consulta: 16 desembre 2025].
  35. ↑ «Punto d'Incontro - donne d'Italia - Luisa Ferida.». [Consulta: 17 desembre 2025].
  36. ↑ «Milano i luoghi del terrore nazifascista» (en italià). A.N.P.I. Comitato Provinciale di Milano, 2020. [Consulta: 15 desembre 2025].
  37. ↑ Memo, Luigi. La Banda Kock a Milano, tra i reclusi a "Villa Triste" (en italià). Milà: Luigi Memo, 1945, p. 1-41.
  38. ↑ http://cinziaramella.altervista.org, Cinzia-. «La tortura ai tempi della Repubblica di Salò». [Consulta: 16 desembre 2025].
  39. ↑ «Binario 21: Milano non dimentica la violenza nazifascista | Left» (en italià), 27-01-2024. [Consulta: 15 desembre 2025].
  40. ↑ «Tutto storia, storia contemporanea: Delazioni e soprusi: la disintegrazione morale della R.S.I. nei documenti d’archivio». Arxivat de l'original el 2025-04-24. [Consulta: 16 desembre 2025].
  41. 1 2 «Alcuni documenti sull'attività della Banda Kock» (en italià). Gianpetro Pallani, Guglielmo Gislandi, Nardini Alessandro, 1950. [Consulta: 15 desembre 2025].
  42. ↑ Lupo, Autore Comandante. «17 dicembre 1944. Milano,i fascisti arrestano Pietro Koch» (en italià), 17-12-2012. [Consulta: 15 desembre 2025].
  43. ↑ «il tramonto di un regno». [Consulta: 15 desembre 2025].
  44. ↑ «Delazioni e soprusi: la disintegrazione morale della R.S.I. nei documenti d’archivio». [Consulta: 15 desembre 2025].
  45. 1 2 cocinilla. «El Proceso a Pietro Kock» (en castellà), 01-11-2018. [Consulta: 14 desembre 2025].
  46. ↑ Patricelli, Marco. «La fucilazione di Petro Koch ripresa da Luchino Visconti» (en italià), 03-06-2025. [Consulta: 15 desembre 2025].
  47. ↑ «Sette condanne a morte» (en italià). La Stampa, 1946. [Consulta: 16 desembre 2025].
  48. ↑ tuttosesto. «23 aprile 1951 - Processo alla Banda Carità» (en italià), 23-04-2021. [Consulta: 16 desembre 2025].
  49. ↑ Redazione. «L'ebrea che vendeva gli ebrei» (en italià), 13-03-2015. [Consulta: 15 desembre 2025].
  50. ↑ Bruni, Pierfranco. «La storia di Ferida e Valenti, divi in bianco e nero trucidati a guerra finita» (en italià), 01-05-2024. [Consulta: 15 desembre 2025].
  51. ↑ Anonimo. «Una targa per l'attrice fascista Luisa Ferida. Protesta l'Anpi | ANPI» (en italià). [Consulta: 17 desembre 2025].
  52. ↑ editor. «MAURO DE MAURO, L'UOMO DEI MISTERI» (en italià), 26-08-2023. [Consulta: 15 desembre 2025].
  53. ↑ «Mauro De Mauro» (en anglès britànic). [Consulta: 17 desembre 2025].
  54. 1 2 «PROCESSO AI SUPERSTITI DELLA BANDA KOCH - LA DOMENICA DEL CORRIERE 1946» (en italià). [Consulta: 15 desembre 2025].
  55. ↑ «La banda Kock, reparto speciale di polizia, 1943-1944» (en italià). Bollati Boringhieri, 2024. [Consulta: 15 desembre 2025].
  56. ↑ «Maria Denis» (en italià). Cinematografo, 2016. [Consulta: 15 desembre 2025].

Bibliografia

  • Giovanni Memo, La banda Koch a Milà. Entre els interns de "Villa Triste", Editorial Luigi Memo, Milà, 1945, enllaç a PDF .
  • Pietro Secchia i Filippo Frassati, Història de la Resistència, Guerra d'Alliberament a Itàlia 1943-45, 2 volums, Roma, Editori Riuniti, 1965.
  • Griner, Massimiliano. La "banda Koch". Il reparto speciale di polizia 1943-44. Bollati Boringhieri, 2000, p. 453. ISBN 88-339-1283-3. 
  • Gianni Oliva, L'ombra negra, les massacres nazi-feixistes que ja no recordem, Milà, Arnoldo Mondadori Editore, 2007 ISBN 978-88-04-58087-4 .
  • Andrea Jelardi, Samnites en els vint anys entre feixisme i antifeixisme, Benevent, Realtà Sannita, 2006.
  • Diego Meldi, La República de Salò, Santarcangelo di Romagna, Casini Editore, 2008 ISBN 978-88-6410-001-2 .
  • Emilio Zucchi, La medul·la del mal, Bagno a Ripoli, Passigli Editori, 2010 ISBN 978-88-368-1238-7 .
  • Zara Algardi, Furor di popolo, Pàdua, Edizioni di Ar, 2012.
  • Andrea Maori, Pensió a l'estranger. Testimonis del judici de Koch Gang. Roma, febrer-abril de 1944. Lucca, Tralerigh Libri editore, 2024. ISBN 978-88-3287-319-1 .

Vegeu també

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.