Villa Triste

A Biella, la seu de la policia política va estar ubicada a la Villa Schneider, un elegant edific modernista, requisat per les SS després de l'armistici de Cassibile, utilitzat com a centre de tortures per a reprimir els jueus, partisans o qualsevol persona sospitosa de ser hostil a la República Social Italiana.^[2][3]

A Bolonya, la Villa Triste va estar instal·lada a la mateixa residència del comissari de policia, Giovanni Tebaldi, a la via Siepelunga 67, on algunes estances van ser utilitzades com a lloc de tortura pel comandant del Departament Autònom de la Policia Auxiliar, Renato Tartarotti.^[4][5]

La Villa Triste de Florència estava situada a la via Bolognese 67, i també acollia una secció de la policia política alemanya (l'SD, Sicherheitsdienst) i un departament de la milícia republicana, la 92a legió de la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional (coneguda com a Banda Carità ), en el període comprès entre el setembre 1943 i l'agost 1944.^[6][7]

Els alemanys van concedir als feixistes l'ús dels pisos inferiors i els soterranis de l'edifici, on el comandant Mario Carità va organitzar el Departament de Serveis Especials,^[8] un cos policial que va enrolar tota mena de criminals i persones de dubtosa salut mental (a canvi d'una amnistia especial).^[9]

En els locals ocupats per la «Banda Carità» van operar els autoanomenats «esquadró dels assassins», «esquadró de la Labbrata» (labbrata significa partir els llavis ) i els «Quatre sants»,^[10][11] que van portar a terme violacions i tortures, pallisses i cops, fins i tot als genitals, arrencaments d'ulls, d'ungles, castracions, cigarrets apagats als mugrons de les noies, etc.^[12][13]

Entre les nombroses víctimes hi havia Bruno Fanciullacci,^[14](un dels Gappisti acusat de participar en l'assassinat del filòsof Giovanni Gentile).^[15] Tot i que al principi es va creure que eren els mateixos homes de la Banda que havien matat el vell «filòsof del feixisme», perquè els havia amenaçat de denunciar llur violència,^[16] la jove Anna Maria Enriques Agnoletti, (afusellada a Cercina per les SS juntament amb el capità Italo Piccagli i altres partisans, Ferdinando Prettini, Enrico Bocci etc.).^{[17][18][19][20]}

Entre els participants en els interrogatoris hi va haver també un monjo benedictí, el pare Ildefons (nascut Alfredo Epaminonda Troya), que durant la postguerra va fugir a l'Amèrica Llatina, Suspès a divinis per l'Església catòlica, el 1946 va ser condemnat, com a integrant de la banda Kock, a 28 anys de presó, tot i que el 1953 es va beneficiar de l'Amnistia Azara i va morir el 1984.^{[21][22][23][24]}

Quan el front va començar a apropar-se a Florència, Mario Carità va traslladar les seves activitats a Pàdua.^[25] Es va instal·lar al Palazzo Giusti i va deixar a la Toscana el seu amic i col·laborador Giuseppe Bernasconi.^[26] (vegeu també la Massacre de la Piazza Tasso).^[27] Aquella Villa Triste va continuar sent utilitzada com a presó i lloc de tortura fins a l'alliberament de Florència l'agost 1944.^[28]

La plaça que domina l'edifici va rebre més tard el nom del partisà Bruno Fanciullacci.^[14] Una placa escrita per Piero Calamandrei^[29] commemora els actes de terror i valentia comesos:

El 2018, l'Ajuntament de Florència va col·locar una altra placa a la paret davant de l'edifici, al llarg de la Via Bolognese:

LE PAROLE DI PIERO CALAMANDREI "LANGUIRE, SOFFRIRE, MORIRE, NON TRADIRE" POSTE QUI DI FRONTE SULLA FAMIGERATA "VILLA TRISTE" SIANO VIVA MEMORIA DELL'EROICO SACRIFICIO DI ALCUNI PER LA LIBERTÀ DI TUTTI IL COMUNE DI FIRENZE POSE NELL'ANNO 2018

Gènova també va tenir una Villa Triste dirigida pels alemanys: estava situada a la Casa dello Studente del Corso Giulio Cesare, on tenien lloc interrogatoris i tortures en les formes més cruels i variades; allí va ser massacrada, entre d'altres, l'adolescent Stefanina Moro.^[30]

A Màntua, el centre de les tortures va ser la Villa Gobio (o Villa Gobia), una casa pairal, entre les poblacions de Cerese i Pietole. Des de l'estiu de 1944 fins a la primavera de 1945, va albergar la contra intel·ligència militar alemanya, F.A.T. 374 (Front Aufklärung Truppe). Molts antifeixistes i agents estrangers hi van ser interrogats i torturats, de vegades fins a la mort. Actualment està deshabitada.^[31]

A l'estiu de 1944, un altre criminal, Pietro Koch,^[32] vinculat en el passat amb Mario Carità, va obrir una Villa Triste^[33] a la via Paolo Uccello de Milà,^[34] ubicada a l'edifici que havia fet construir Temistocle Fossati, adossat a les restes de l'església de San Sìro alla Vepra, una casa neoreaneixemental de l'arquitecte Adolfo Zacchi,^[35] que havia estat requisada a la vídua Adele Mariani.^[36][37] En aquell lloc, segons les acusacions posteriors d'ex partisans, hi anava sovint el cèlebre actor del moment, Osvaldo Valenti, per observar i prendre part en les actuacions de la «Banda Kock». Valenti i la seva companya, l'actriu Luisa Ferida, van voler fugir, però van ser executats pels partisans el 30 abril 1945,^[38][39] Tot i que, a la dècada dels 1950-1960, la Cort d'Apel·lació de Milà, per mancança de proves fiables, va absoldre Luisa Ferida, a títol pòstum.^[40][41]

Aquest centre de tortura, però, va durar poc: el 25 de setembre d'aquell mateix any, el ministre de justícia de la República Social Italiana, Piero Pisenti, empès per les protestes dels ciutadans de Milà i les del mateix arquebisbe Schuster, en va ordenar el tancament.^[42]

A Pavia, la Villa Triste estava situada entre la Via Santa Maria alle Pertiche i els jardins de la Piazza Castello, n.27, en una casa requisada per les SS el 1943. Va romandre en funcionament durant dos anys. Després de la guerra, l'anterior propietari va recuperar l'edifici, però el va haver de vendre el 1955. Villa Triste va ser enderrocada i en el seu lloc es van construir blocs d'apartaments. A la zona, avui dia, no hi ha plaques que recordin els horrors perpetrats en aquell lloc.^[43][44]

L'edifici situat als números 145-155 de la Via Tasso, des del setembre del 1943 fins al juny del 1944 va acollir la seu de l'Aussenkommando Rom der Sicherheitspolizei und des SD (Comandament de Roma de la Policia de Seguretat i l'SD) i la presó temporal de les Schutzstaffe,^[45] sota el comandament de l'Obersturmbannführer Herbert Kappler,^[46] figura clau durant l'ocupació alemanya no només de Roma, sinó de tota la península italiana. Les SS estenien per la ciutat les complexes ramificacions de les organitzacions nazis que van arrestar i empresonar centenars de persones. De la presó de Via Tasso van sortir molts dels homes que van ser afusellats a les fosses Ardeatines, a Storta o a Forte Bravetta.^[47] L'edifici alberga avui dia el Museu Històric de l'Alliberament.^[48][49]

Més tard, la pensió Oltremare, al número 2 del carrer Principe Amedeo,^[50] va ser el lloc on va començar a operar també la «Banda Koch»,^[51] fins que es va traslladar a la Pensió Jaccarino, de Via Romagna, precisament d'aquest lloc va aconseguir fugir, d'una manera audaç, el partisà Franco Calamandrei.^[52][53][54]

Trieste va tenir la trista distinció de ser la primera ciutat italiana on es va obrir una Villa Triste.^[55] Era un edifici de proporcions modestes, situat a la via Bellosguardo núm. 8 que havia estat habitat per una família jueva fins a la proclamació de les lleis racials. L'edifici va ser posteriorment requisat i utilitzat com a seu de la Inspecció Especial de Seguretat Pública per a la Venècia Júlia, i com a lloc d'interrogatori i tortura.^[56]

El comissari de la inspecció era Giuseppe Gueli, mentre que el vicecomissari era Gaetano Collotti, que va crear l'anomenada «Banda Collotti».^[57] L'estiu de 1944, diverses vegades i durant diversos dies, la «Banda Collotti» va executar civils llançant-los al pou d'una mina a Basovizza.^[58]

A més del centre de detenció de la Via Bellosguardo, altres locals, coneguts també com a «vil·les tristes», es van utilitzar com a centres de tortura: un d'ells l'anomenaven «dai Gesuiti» (la residència dels jesuïtes) i l'altre, situat a Via Cologna, fins al 1994 va ser la seu d'un comandament dels Carabinieri.^[59]