Rimatara
| ||||
| Tipus | illa, estat històric i raised coral atoll (en) | |||
|---|---|---|---|---|
| Lloc | ||||
| ||||
| Entitat territorial administrativa | França d'ultramar | |||
| Col·lectivitat | Polinèsia Francesa | |||
| Arxipèlag | illes Australs | |||
| Comuna | Rimatara | |||
| Població humana | ||||
| Població | 885 (2017) | |||
| Geografia | ||||
| Part de | ||||
| Superfície | 9 km² | |||
| Banyat per | oceà Pacífic | |||
| Altitud | 83 m | |||
| Identificadors descriptius | ||||
| Fus horari | ||||
Rimatara és la més petita de les illes habitades de les illes Australs, a la Polinèsia Francesa. Té una superfície total de 8,6 km² i una població de 893 habitants (cens 2022).[1] Està situada a 550 km al sud de Tahití i a 150 km a l'oest de Rurutu. La comuna de Rimitara inclou els illots Maria deshabitats.[2]
Geografia

Es tracta d'un altiplà volcànic circular de 8 a 10 m d'altitud,[3] amb una altitud màxima de 83 m al mont Uhau. És molt fèrtil i boscós, i està rodejat d'esculls molt propers a la costa amb només un pas navegable, però no disposa de cap port. Les viles principals són Amaru (la capital), Anapoto i Mutuaura. Té una espècie de cotorres que no es poden exportar perquè s'adapten malament en altres indrets. També hi ha molts ànecs salvatges.
Història
Va ser una de les últimes illes habitades descobertes pels europeus a la Polinèsia, el 1810 per un mercant de Tahití. Fou el pastor William Henry qui hi desembarcà el 1821 i hi fundà una missió protestant. El 1889 es va establir el protectorat francès[4] i el 1901 es va annexionar a la colònia dels Establiments Francesos d'Oceania.[5][6]
Referències
- ↑ «Les résultats du recensement de la population 2022 de Polynésie française» (en francès). Institut de la statistique de la Polynésie française, 01-01-2023.
- ↑ Environnement marin des îles Australes, p. 205
- ↑ «Islands of French Polynesia (France)». [Consulta: 22 juin 2017].
- ↑ Annuaire des établissements français de l'Océanie pour 1892. Imp. du gouvenement, 1892, p. 112.
- ↑ «Annexion de l'île Rurutu et dépendances». A: Ch Mourey, Louis Brunel. L'Année Coloniale. 3. C. Tallandier, 1902, p. 232.
- ↑ Great Britain, Foreign and Commonwealth Office. British and Foreign State Papers, Volume 94. Harrison and Sons, London, 1904, p. 1304–1305.
