Atac al Gran Port

Infotaula de conflicte militarOperació Malta 2
Atac al Gran Port
Batalla de la Mediterrània
(Segona Guerra Mundial)

Fort St Elm, lloc de l'atac, amb el nou pont en primer pla, construit el 2012
Tipusoperació militar Modifica el valor a Wikidata
Data25 Modifica el valor a Wikidata –  26 juliol 1941 Modifica el valor a Wikidata
Coordenades35° 54′ 07″ N, 14° 31′ 08″ E / 35.902°N,14.5188°E / 35.902; 14.5188
LlocMalta i La Valletta Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria britànica[1]
Bàndols
Regne Unit Regne Unit Regne d'Itàlia Itàlia
Comandants
Royal Navy Henry Ferro
Royal Navy Hugh Pughe Lloyd 		Itàlia Vittorio Moccagatta†Itàlia Teseo Tesei†
Forces
Defenses costaneres
30 caces
  • 1 Aviso
  • 2 llanxes torpedineres MAS
  • 9 llanxes explosives MTM
  • 2 torpedes humans maiali
  • 2 barques de suport
  • 10 caces
Baixes
1 caça destruït
  • 17 morts
  • 18  (P.D.G.)
  • 10 barques destruïdes
  • 2 barques capturades
  • 1 maiale perdut
  • 1 maiale capturat
  • 3 caces abatuts

L'atac al Gran Port (nom en clau: Operazione MALTA-2) va ser un atac italià contra els vaixells aliats al Gran Port de La Valletta, a Malta, la matinada del 26 de juliol de 1941 durant la Segona Guerra Mundial. Pilots de llanxes motoritzades amb explosius MTM i homes-granota de la X Flottiglia Motoscafi Armati Siluranti) de la Regia Marina van dur a terme un atac per penetrar al port i atacar els vaixells britànics. Els atacants van destruir el pont de Sant Elm quan intentaven entrar al port, abans de ser repel·lits pel foc de les defenses costaneres.

Els membres del grup de la X MAS va morir fora del port per les defenses britàniques durant l'atac, va nedar fins a la costa per ser fet presoner o va morir intentant el viatge de tornada; va ser la pitjor derrota patida per la X MAS a la guerra. Moltes de les dues tripulacions de les llanxes MAS i els homes supervivents de la X MAS van morir quan els Hurricane britànics van atacar les llanxes MAS el matí del 26 de juliol, juntament amb dos caces d'escorta Macchi C.200 Saetta (Lightning) abatuts en combats aeris. Un Hurricane va ser abatut i el pilot va ser rescatat del MAS-452, que va ser recuperat i utilitzat com a llanxa auxiliar pels britànics.

Fons

La X MAS

L'interès de la Regia Marina per la guerra amb petites embarcacions i altres mezzi insidiosi, el furt i l'engany, va romandre latent entre 1918 i la crisi diplomàtica amb Gran Bretanya per la Segona Guerra Ítalo-Etíop de 1935-1936.[2] El 1935 i principis de 1936, el capità Teseo Tesei i el capità Elios Toschi van provar un torpede humà a La Spezia, al mar Tirrè, i van reprendre les proves al maig. La derrota etíop el 1936 va posar fi a les proves, però el treball en vaixells d'assalt va continuar. El 28 de setembre de 1938, Supermarina va ordenar a la I Flottiglia MAS, amb base a La Spezia, que establís un departament de recerca (la Sezione Armi Speciali (Secció d'Armes Especials) a partir de 1939). El destacament tenia uns quants oficials al quarter general, set en una base confidencial a Bocca di Serchio per a l'entrenament de torpedes humans i homes granota i sis oficials més per pilotar les llanxes d'assalt, de les quals se n'havien construït set, a més d'onze torpedes humans.[3]

El 24 de febrer de 1940, la I Flotilla MAS i la Secció d'Armes Especials van ser assumides pel comandant Mario Giorgini i, a l'agost, van començar els intents d'utilitzar les armes no convencionals, amb poc èxit i la captura de Giorgini a l'octubre. El 23 de gener de 1941, el comandant Vittorio Moccagatta va substituir Giorgini i el 15 de març va formar la Decima Flottiglia Motoscafi Armati Siluranti (10a Flotilla, Llanxes Motores Armades amb Torpedes, Decima MAS). La nova força tenia un quarter general, que incloïa una oficina de plans i una secció d'armes. Les llanxes d'assalt de superfície i l'escola d'entrenament (tinent comandant Giorgio Giobbe) es van separar dels torpedes humans i altres armes submarines (tinent comandant Junio Valerio Borghese), el capità del submarí italià Scirè. La Decima MAS va romandre a La Spezia i es va establir una base avançada a Augusta, Sicília.[4]

Assalt a la badia de Suda

Motoscafo turisme (MT/MTM)

Els MTM de la Decima MAS van superar una barrera de xarxes i es van trobar prop d'un illot a la boca de la badia de Suda, i els pilots de les MTM van utilitzar rems per moure's silenciosament. El comandant va reunir les llanxes i va reprendre l'avanç cap a la tercera barrera de xarxes, a uns 5,6 km de distància.[5] El comandant, Faggioni, va informar els pilots; dos havien d'atacar el creuer pesat HMS York, a uns 500 m de distància; Faggioni i un altre pilot del MTM van esperar a la reserva en cas que l'atac fracassés.[5] Poc després de les 05:00, quan clarejava, els dos primers MTM es van moure a uns 300 m del York, van esperar quinze minuts més perquè el cel s'aclarissin i després van accelerar cap al creuer, i els pilots van abandonar els seus MTM a uns 80 m del vaixell. A les 05:11, un oficial del York va sentir un motor, el va confondre amb un avió i, abans que pogués donar l'alarma, el vaixell va ser impactat.[6] Animat per aquest èxit, la X MAS va rebre l'ordre el 26 d'abril de planificar un atac similar al Gran Port.[7]

La Valetta

Imatge moderna del port de La Valetta

El port de Valetta està dividit per una península on es troba la ciutat de La Valetta. El port de Marsamxett, al nord, albergava la base de submarins. El Gran Port, al sud, el port principal, tenia la base naval principal i el port comercial. L'entrada al Gran Port el 1941 estava protegida pel Fort Sant Elm al final de la península de Valetta i pel Fort Ricasoli al costat est de l'entrada, amb un espigó que sobresortia a cada costat. El buit entre St Elmo i Ricasoli era d'uns 500 m. L'espigó curt, oriental, acabava a les roques sota el Fort Ricasoli. L'espigó més llarg, occidental, tenia un buit de 70 m a l'extrem de la costa sota el Fort St Elmo, per a embarcacions petites. Un pont creuava el buit, recolzat sobre un piló central i una xarxa d'acer contra-torpedes estava suspesa fins al fons marí. L'entrada principal entre els espigons estava bloquejada per una barrera des del costat interior de Sant Elm fins a la punta de l'espigó del costat de Ricasoli.[7]

Fotografia del Gran Port mirant cap a l'escullera

El St Elmo tenia sis canons bessons QF de 6 lliures tripulats per la 3a Bateria Costanera de l'Artilleria Reial de Malta (RMA, comandant de bateria, coronel Henry Ferro) i el Ricasoli tenia tres canons de 6 lliures tripulats per la 1a Bateria Costanera RMA.[8] Els canons havien estat emplaçats a les muralles del bastió, a uns 18 m sobre el nivell del mar. Hi havia molts reflectors i s'havia construït un lloc de metralladores a les roques sota el Ricasoli, tripulat per tropes del 1r Batalló del Regiment de Cheshire. L'entrada s'havia dividit en zones per a cada canó de 6 lliures; els objectius d'altres zones no s'havien d'enfrontar tret que el canó tingués una zona buida. Els canons eren una addició recent i havien estat destinats a tenir un director de control de foc, però el vaixell que els portava s'havia enfonsat, deixant els canons sota control local. Els canons de 6 lliures disparaven munició especial antiflama, per evitar encegar els artillers a la nit, però amagar el flaix produïa enormes núvols de fum.[7][a]

Operazione MALTA-1

Mapa de l'estret de Sicília

Es van dur a terme reconeixements davant de Valletta durant les nits del 25/26 i del 27/28 de maig, amb resultats encoratjadors. Les MAS s'havien acostat a 7,4 km (4,6 milles nàutiques) de Valletta, amb les defenses costaneres de Malta aparentment inactives. La Supermarina va ajornar un atac el 30 de maig i es va ordenar a la X MAS que esperés fins a la següent lluna nova cap a finals de juny de 1941. L'atac va rebre el nom en clau Operazione MALTA-1. Un altre reconeixement per part de les embarcacions del MAS durant la nit del 25/26 de juny es va produir a 3 km (1,6 milles nàutiques) sense alertar les defenses costaneres, cosa que va fer que la X MAS veiés l'atac amb més optimisme.[11] L'Operazione MALTA-1 va sortir d'una base avançada a Augusta, a Sicília, la tarda del 27 de juny amb cinc MAS remolcant nou MTM; un MTS i un MTM van ser remolcats pel MAS-452. Dues MTM van ser remolcades per MAS-451, -509, -556 i -562. La mar agitada va inundar una MTM i la força va fer marxa enrere.[12]

Els dies 29 i 30 de juny es va fer un altre intent amb vuit MTM. El MAS-452 va remolcar el MTS i l'altre MAS va remolcar dos MTM cadascun. El temps era massa dur i un MTM danyat va ser enviat de tornada a Augusta, remolcat pel seu MAS, i l'altre MTM va ser pres pel MAS-452. El temps va disminuir després de la nit, però a les 21:00 un dels cables de remolc del MTM es va trencar i el motor del MTM va fallar, cosa que va fer impossible atrapar el remolc per tornar-lo a unir. Després d'una hora d'intents infructuosos per engegar el motor, va ser enfonsat a les 22:00 i la missió es va reprendre. Només cinc minuts després de reprendre el viatge, un dels MAS va patir una avaria del motor i va trigar vint minuts a posar-se en marxa, quan ja era massa tard per atacar abans de l'alba. Els assaltants van invertir el rumb i l'atac es va ajornar de nou, fins al període de lluna nova a finals de juliol.[11]

Preludi

Pla, MALTA-2

Torpede humà ( Maiale ), al Museo nazionale della scienza e della tecnologia Leonardo da Vinci, Milà.

El 24 de juny, el Comboi GM 1 de l'Operació Substància va arribar a Malta, garantint que el Gran Port contindria molts objectius.[13] Dinou homes de la X MAS i 2 MAS amb 13 tripulants cadascun van sortir d'Augusta a les 18:15 del 25 de juliol de 1941, amb el Diana , el MAS-451 i el MAS-452, nou MTM, una petita embarcació de comandament/navegació MTS de 2 homes i un MTL carregat amb els dos Maiali. El Diana va remolcar la MTL i va portar la MTM i la MTS amb el MAS-451 i el MAS-452 a prop. El temps era perfecte, amb una lleugera brisa del nord-oest i una mar en calma. Moccagatta estava al comandament del MAS-452 i Giobbe comandava la MTM i dirigia l'atac des de la MTS. A les 23:00 hores del 25 de juliol, al punt C, a 17 milles nàutiques (32 km) al nord de Valletta, la Diana es va aturar i va llançar la MTS i la MTM, cosa que va trigar aproximadament una hora; un MTM va resultar danyat. A mitjanit, la Diana va girar cap al nord, cap a Sicília, per esperar el MAS davant del cap Passero.[14]

El MAS va escortar la MTM, el MAS-451 remolcant la MTL; amb prou feines havia començat el remolc quan el cable de remolc va embolicar l'hèlix del MAS-451 i les embarcacions van xocar; un dels maiali podria haver estat danyat però no es va adonar en aquell moment.[14] Intentar alliberar l'hèlix de la MAS-451 va ser infructuós i, al cap d'una hora, es va ordenar a la tripulació que tornés a Sicília. La X MAS va continuar, però el retard havia estat important; el MAS-452 va assumir el remolc de la MTL. El Moccagatta va aconseguir que les embarcacions es moguessin més ràpid del previst, la MTM danyada va retrocedir i va haver de ser enfonsada, amb el pilot, Montanari, pujant a bord de la MAS-452. Al cap de mitja hora, el MAS-451 va aparèixer, la tripulació havent alliberat l'hèlix. El primer atac de la Regia Aeronautica a la 01:45 no va aparèixer i just després de les 02:00 del 26 de juliol, la X MAS va arribar al punt B, a 4,3 milles nàutiques (8 km) al nord de Valletta, no a l'arribada prevista a la 01:34. La MAS es va aturar i les vuit MTM, liderades per Giobbe a la MTS, van navegar cap al sud en direcció a Valletta, en línia recta a 5 nusos (9,3 km/h), la velocitat màxima de la MTL, cosa que va reduir les esteles i el soroll dels motors de les embarcacions.[14]

Un italià Savoia-Marchetti SM.81 Pipistrello sobre Fort Ricasoli i Fort St Elmo el 1941

La força italiana havia estat detectada pel radar diverses hores abans; una inversió de temperatura, que fa que les ones de radar es corbin sobre l'horitzó, havia ampliat l'abast del radar des de Malta. A les 22:30 hores del 25 de juliol, l'estació de radar 502 de la RAF, a Fort Madliena, va detectar un fort ressò a 39 milles nàutiques (72 km) al nord-est, les defenses van ser alertades i les tripulacions d'artilleria es van tancar.[14] L'eco es va esvair a les 23:00 i cap a la mitjanit es va moure cap al nord, en direcció a Sicília, deixant enrere un petit ressò indeterminat, que es va esvair a mesura que el fort ressò es va allunyar fora de l'abast. Les tripulacions d'artilleria i el personal dels reflectors van ser retirats, però van haver de romandre a prop del seu equipament. Els homes dormien als emplaçaments dels canons, amb les armes carregades i els reflectors també es van mantenir a punt per a 30 segons, amb l'ordre de crear una zona il·luminada davant de l'entrada del port. Els canons del Fort St Elmo i del Fort Ricasoli romanien a punt per a l'acció i a les 02:45 un avió italià va volar de nord-oest a sud-est sobre Malta i va bombardejar a més de 4,8 km de Valletta.[15]

L'atac

Aproximació a la Valetta

El Major Teseo Tesei.

Poc després de les 03:00 hores, els italians van arribar al Punt A, a uns 0,62 milles (1 km) del cap de St Elmo. La MTS i els vuit MTM es van aturar allà i la MTL es va moure 200 m més a prop del Fort St Elmo. Es van llançar els maiales, però això va trigar molt i els italians van descobrir que el maiale que havia de dirigir-se cap al port de Marsaxxlox estava enfonsat per la popa, probablement a causa de la col·lisió anterior entre la MTL i el MAS-451. Tesei, el pilot de l'altre maiale, va passar mitja hora intentant fer reparacions. Tesei es va rendir per falta de temps i va ordenar a Costa que l'enfonsés i tornés a la MTL. Tesei no va poder començar l'atac fins a les 03:45, aproximadament una hora tard. A causa de l'alba que s'acostava i la desviació del bombardeig aeri, el tall de la xarxa de St Elmo no es va poder retardar més enllà de les 04:30, deixant a Tesei 45 minuts per plantar la seva càrrega explosiva. Amb prou feines hi va haver temps d'arribar al pont i no hi va haver temps de desenganxar l'espoleta i marxar.[16] Tesei va dir a Costa,

« La xarxa ha d'explotar a les 04:30 i explotarà. Si arribo tard, la faré explotar instantàniament.[16] »

Tesei va haver d'avançar fins a uns 100 m del Fort St Elmo a la superfície, i després submergir-se per dur a terme l'atac. Tesei va començar la seva aproximació, però hi havia un corrent oest mar endins i el maiale s'havia desviat cap a l'est durant el retard, allargant considerablement el viatge més enllà de les 04:30. Costa, sense haver fet cas de l'ordre de retirada, va portar el seu maiale danyat de manera silenciosa i erràtica cap al port de Marsamxett. LA MTL estava a l'espera per rescatar les tripulacions i portar-les al MAS. El gran atac aeri de diversió es va dur a terme a les 04:13 per dos avions, molt abans del previst, i només va servir per despertar els defensors.[16]

Pont de Sant Elm

Les vuit MTM es van agrupar al voltant de la MTS, a 1 km de la mar, esperant entre la boira del matí l'explosió que indicava que el camí estava lliure, ja que el corrent empenyia la MTM cap a l'est, massa subtilment perquè els pilots ho notessin. A les 04:12, Giobbe es va moure 500 m més a prop de la costa, movent-se tan lentament que va trigar vuit minuts. A les 04:30, els pilots de la MTM encara esperaven l'explosió i Giobbe va dir a Frassetto que destruís la xarxa, amb Carabelli per recolzar-lo en cas de problemes. Els dos vaixells es van dirigir cap al sud per arribar al cap de Sant Elm, però els pilots es van sorprendre en trobar-se davant del Fort Ricasoli, ben a l'est. Van girar i van navegar lentament cap al nord-oest i estaven preparats per atacar just després de les 04:45. Frassetto va apuntar a la xarxa, però per mantenir la sorpresa el màxim temps possible, no va accelerar a màxima potència. A uns 50 m de la xarxa, va saltar i la barca va colpejar la xarxa amb un impacte insuficient per trencar la proa, que va quedar atrapada a la xarxa. Carabelli va ajustar la seva espoleta a l'impacte i no va saltar, la seva MTM va explotar en l'impacte, activant la càrrega a l'altra MTM i matant Carabelli, cap a les 04:48 hores. L'explosió de la doble explosió a la superfície del mar, en lloc de a profunditat, va destruir la xarxa i va enderrocar un dels trams del pont, omplint el pas de restes, creant un obstacle encara pitjor.[17]

Forts del port

El Fort de Sant Elm, amb el nou pont visible, a baix a l'esquerra

Les guarnicions del fort no havien vist el primer atac de la MTM i només es van adonar que alguna cosa passava quan van sentir Carabelli accelerant el seu motor i després l'explosió sota el pont. Els canons de 6 lliures estaven a punt, però els reflectors van trigar trenta segons a escalfar-se. Uns segons després de l'explosió, l'artiller Zammit, amb el canó G, al Fort St Elmo, va detectar moviment a l'aigua. El moviment s'assemblava a una estela o ona de proa molt petita que es movia lentament a través de la seva línia de visió cap al pont. Zammit va disparar un tret a uns 300 iardes (270 m), provocant una explosió. Els pilots de la MTM no sabien que la seva ruta encara estava bloquejada i van córrer cap a l'explosió, sorpresos que semblés a la dreta i no davant, a causa del corrent. Bosio va ser seguit per Marchisio, Follieri, Pedrini, Zaniboni i Capriotti en línia de popa. Els primers cinc bots havien d'atacar els vaixells amarrats i Capriotti havia d'interceptar qualsevol llanxa de protecció del port que intentés intervenir.[17]

La MTM va córrer cap al sud-oest, que, a causa del corrent, era més lluny del previst. L'aigua fora de l'entrada del port es va il·luminar sobtadament amb raigs de reflectors. Al cap d'uns segons, una onada de proa blanca i brillant d'una petita embarcació que es movia ràpidament va entrar a la zona il·luminada al nord-est. Va seguir una segona onada de proa i després altres fins que es van poder veure sis embarcacions en línia cap endavant dirigint-se cap al pont de St. Elmo. Tots els canons que es van poder utilitzar, tres dels sis canons de 6 lliures del Fort St. Elmo, els tres del Fort Ricasoli i les metralladores del 1r Cheshire a la costa de Ricasoli, van obrir foc. Bosio va arribar al pont, només per trobar l'entrada bloquejada i es va desviar, encegat pels reflectors i les explosions de projectils. Dues MTM van ser destruïdes abans d'arribar al pont. Els trets van durar uns dos minuts i després, cap a les 04:52, van cessar, ja que no es van poder veure més objectius. Els canons E, F i G de Fort St Elmo van reclamar cadascun un MTM i els de Cheshire un, però només se n'havien enfonsat dos. El pla era que els pilots del MTM es dirigissin cap al nord i es reagrupessin si no es podia entrar al port. Entre el foc, el fum i les esquitxades d'aigua, quatre pilots van aconseguir dirigir-se cap al nord a la foscor, beneficiant-se d'una lleugera boira marina.[18]

El reagrupament

Bosio havia corregut una curta distància sota el foc i havia escapat. Marchisio, que el seguia, va rebre més foc, va resultar ferit i la seva MTM va resultar danyada. Les MTM, pilotades per Follieri i Pedrini, van ser destruïdes i els dos pilots van resultar ferits, però van aconseguir nedar fins a la costa. Zaniboni, la cinquena MTM, i Capriotti, la sisena, eren a prop de la vora de la zona il·luminada quan van començar els trets i van escapar a la foscor, Capriotti sota el foc de metralladora dels Cheshires. Giobbe, que esperava a la MTS, es va adonar que el desastre els esperava i va esperar les MTM supervivents, però no en va aparèixer cap. Poc després de les 05:00, havent trencat l'alba, Giobbe va ordenar a la MTL que es retirés i va anar a tota velocitat cap a la MAS al punt B. Bosio va aturar la seva MTM a uns 4.900 peus (1.500 m), al nord-oest de Fort St Elmo, per reunir les MTM, però només va aparèixer Zaniboni. Van veure un vaixell aturat i es van dirigir cap a ell, només per descobrir que era una boia. Un reflector de les bateries de Sliema es va aturar sobre les dues MTM, els artillers de Fort San Rocco van obrir foc immediatament i els pilots de la MTM es van apartar ràpidament a la foscor. Bosio va dir a Zaniboni que l'entrada estava bloquejada i que anava a trobar alguna cosa per atacar fora del port. Va oferir combustible a Zaniboni per tornar a Sicília, però Zaniboni va decidir quedar-se. Capriotti va aturar la seva MTM a uns 800 m al nord de Fort St Elmo, no va trobar cap altra MTM i va decidir penetrar al port ell mateix.[18]

Capriotti va navegar lentament a través de la boira cap al sud-oest i finalment va veure que era a prop de la costa, a l'oest del Fort St Elmo. Va girar cap a l'est a velocitat lenta, esperant que la MTM semblés un naufragi a la deriva pel corrent. Quan va ser davant de l'entrada, estava a punt de travessar-la, sense adonar-se que estava bloquejada. Es va trobar amb una MTM a la deriva i amb Marchisio a l'aigua propera, ferits. Prop del pont, Capriotti va veure que l'entrada estava bloquejada i va decidir enfonsar les dues MTM. Les MTM havien estat vistes a la vora de la zona il·luminada per la recerca i els artillers havien assumit que havien estat abandonades i van contenir el foc, volent capturar-les. Cap a les 05:20, la maniobra de Capriotti va ser detectada, la seva MTM va ser enganxada pels reflectors i els canons de 6 lliures "D", "E", "F" i "G" a Fort St Elmo, els tres a Fort Ricasoli, els canons antiaeris Bofors de 40 mm als forts, els de Fort Tigné i els metralladors de Cheshire van obrir foc. Capriotti va emprendre una ràpida acció evasiva i, amb projectils explotant per tot arreu, va saltar per la borda, just abans que la seva MTM fos tocada i explotés. La MTM estacionària de Marchisio també va ser destruïda, tot en menys d'un minut. Capriotti va nedar cap a Marchisio, que estava semiconscient, evitant que s'ofegués només pel seu cinturó salvavides, i el va portar a terra.[19]

La persecució

Exemple d'un Hurricane armat amb canó

Poc després de les 05:30, trenta Hurricanes dels esquadrons 126 i 185 van enlairar-se per acabar amb els vaixells italians, però es van dirigir cap al nord quan es va informar que s'acostaven avions italians des de Sicília. Un caça va metrallar el MAS-452 quan s'acostava a Malta i vuit caces van atacar Bosio i Zaniboni al seu MTM amb metralladores i foc de canons prop de la boia. Tots dos pilots van fer volar el seu MTM en cercles irregulars, però Bosio va resultar ferit aviat i el seu vaixell es va aturar. Zaniboni va caure o va saltar del seu MTM, que va continuar donant voltes fins que va ser tocat i es va aturar. Després que els caces s'haguessin allunyat, Bosio va activar el mecanisme de destrucció del seu vaixell i va morir a l'explosió. Zaniboni va enfonsar el seu MTM i va nedar fins a la costa per rendir-se. Poc abans de les 06:00, el MAS-452 es trobava a uns 5 km (2,7 milles nàutiques) de St Elmo i es va quedar uns minuts, observant els supervivents. Cap a les 06:00, el MAS va ser albirat des de St Elmo i el canó de 6 lliures "E" va disparar un tret, tot i que el MAS estava més enllà de l'abast de 5.500 iardes (5.000 m) del canó. El projectil va caure curt, va rebotar a la superfície del mar i va impactar al MAS-452 a la caseta de govern. El capità, Parodi, el seu timoner, Moccagatta, Giobbe, Falcomata (cirurgià), Montanari (pilot del MTM enfonsat), Constantini i Zocchi (tripulació del MTS), van morir.[20]

Els onze supervivents, tement que el MAS-452 estigués a punt d'enfonsar-se, van pujar a l'MTS, van córrer cap a Sicília i es van trobar amb el Diana , que esperava els vaixells de retorn davant del Cap Passero. El MAS-451 estava de camí a Sicília amb deu Saetta del 7° Gruppo al capdavant. A les 05:50, van arribar els Hurricanes i va començar una baralla aèria. Dos Macchi M.C.200 Saetta van ser abatuts, un pilot, Avellina De Mattia, va ser rescatat però Ruggero Gallina va morir.[21] Una altra formació de Hurricanes va volar cap al nord i, cap a les 06:20, va atacar el MAS-451, a uns 67 km al nord-est de Malta. Un Hurricane va ser abatut per un Saetta, el MAS va ser incendiat, tres membres més de la tripulació van morir i nou supervivents van abandonar el vaixell, que va explotar cap a les 06:40. Paratore, al MTL, havia esperat més estona el maiali , derivant molt més cap a l'est pel corrent. Quan Paratore va decidir tornar, va quedar desconcertat per la lentitud del MTL. Cap a les 06:40, va ser vist a 6 milles nàutiques (11 km; 6,9 milles) al nord-est del Gran Port i els Hurricanes que tornaven van rebre instruccions d'atacar.[8]

Mirant al mar, Fort St Elmo a l'esquerra i Fort Ricasoli a la dreta

Un tret de 6 lliures disparat des de Fort St Rocco va dirigir els Hurricanes cap a la llanxa de rescat, que va atacar, va ferir el Paratore i va enfonsar la llanxa.[20] Una llanxa civil RASC va sortir i va rescatar els nou supervivents del MAS-541 i el Paratore. Quan la llanxa s'acostava al MAS-452, algú va agitar la bandera italiana i es va ordenar a la llanxa que tornés al Gran Port. Cap al migdia, un hidroavió Swordfish va aterrar prop del MAS-452 i va trobar l'oficial pilot Denis Winton, del Hurricane abatut. Winton havia remat amb el seu bot cap a Malta durant unes hores i es va trobar amb el MAS-452, que va abordar només per trobar els cossos de vuit mariners italians. Va agitar la bandera per atraure l'atenció de la llanxa de rescat, però això va sortir malament. El MAS-452 va ser remolcat a Malta pel Jade i una llanxa de rescat a la deriva va ser remolcada, potser pilotada per Zaniboni.[8]

Maiali

Potser Tesei s'ha quedat enrere, havia pressionat i havia mort per l'explosió del MTM de Carabelli. Potser la petita onada a la qual va disparar el canó "G" al Fort St Elmo, entre l'explosió de Carabelli i l'encesa dels reflectors, era Tesei. Joseph Caruana (1991) pensava que la destrucció pel canó "G" era l'explicació més probable. Si això és cert, Tesei va trigar molt més del previst i es trobava a una distància considerable del pont quan el MTM de Carabelli va explotar. En sentir l'explosió, Tesei podria haver emergit sota els canons del St Elmo sense voler, i el projectil del canó "G" va fer explotar la càrrega sobre el maiale. L'endemà al matí es va trobar una màscara de respiració amb restes humanes a l'aigua. Costa va perdre l'entrada al port de Marsamxett i es va perdre davant la costa nord-oest fins a les 08:00, quan el seu maiale es va espatllar definitivament. Costa i Baria van nedar fins a la costa a uns 4,8 km al nord-oest de Valletta i es van rendir, i els britànics van recuperar més tard el seu vaixell.[8]

Conseqüències

Anàlisi

Les restes del pont de Sant Elm a La Valletta, destruït en l'atac del 26 de juliol de 1941

El 1957, l'historiador oficial naval britànic, Stephen Roskill, va escriure que les defenses del port estaven alerta i que la força d'atac havia estat destruïda, sense haver aconseguit res.[22] El mateix any, Marcantonio Bragadin va escriure que l'atac va ser la pitjor i més costosa derrota de les unitats d'assalt especial a la guerra, però que "per molt derrota que fos, sens dubte s'ha de considerar gloriosa".[23] El 2002, Greene i Massignani van escriure que l'atac va passar a ser conegut com un "fracàs gloriós" en els escrits italians. Els desxifradors de codis Ultra britànics van donar un avís de l'atac, l'aproximació de la Diana va ser revelada pel radar i les fallades mecàniques van arruïnar la missió.[24]

La destrucció del pont va bloquejar el port de manera més efectiva que les xarxes i els britànics van destruir o capturar la MTM i un MAS.[24] El 2003, Richard Woodman va escriure que "l'atrevit pla italià havia fallat completament i literalment: no només havien fet... l'entrada completament impracticable, sinó que el seu enfocament havia estat detectat i monitoritzat pel radar"; va qualificar l'atac de fracàs absolut.[25] El 2009, Vincent O'Hara va qualificar l'atac de fiasco perquè l'esfondrament del pont va crear un obstacle més gran que les xarxes contra-torpedes utilitzades per tancar el canal.[26]

Baixes

Una exposició d'equipament italià capturat al Museu Nacional de la Guerra de Valletta.

Cap dels 19 membres de la X MAS va escapar; 10 van morir i nou van ser capturats. Dels 26 tripulants del MAS, sis van morir, nou van ser capturats i 11 van escapar a Itàlia, on un va morir més tard a causa de les ferides. Un pilot de la Regia Aeronautica va morir.[27] Es van perdre tots els MTM, maiali i dos Saetta, i només el MTS va tornar a Sicília.[20] Els britànics van perdre un caça Hurricane i van capturar el MAS-452, que va ser remolcat pel vaixell d'arrossegament Jade, un MTM a la deriva i el maiale de Costa.[28] El MAS va ser rebatejat com a X-MAS i utilitzat com a vaixell d'abastament.[29] La MTM va ser enviat a Gran Bretanya per a la seva avaluació el setembre de 1943.[30]

Va ser la gesta d'armes singular per la qual es van atorgar el major nombre de Medalles d'Or al Valor Militar (1 a una persona viva i 8 pòstumament), de la manera següent:

  • Capità de fragata Vittorio Moccagatta
  • Capità de corbeta Giorgio Giobbe
  • Major Enginyer Naval Teseo Tesei
  • Capità mèdic Bruno Falcomatà
  • Sotstinent de vaixell Carlo Bosio
  • Sotstinent d'armes navals Aristide Carabelli
  • Sotstinent de navili Roberto Frassetto
  • 2n Cap Submarinista Alcide Pedretti
  • Sots-cap de torpedes Guido Vincon

A més, es van atorgar 13 medalles de plata (dues de les quals van ser atorgades pòstumament),[31] 7 medalles de bronze (dues de les quals van ser atorgades pòstumament)[32] i una Creu de Guerra al Valor Militar.[33]

El tinent governador de Malta, Sir Edward Jackson, recordant l'episodi del 4 d'octubre de 1941, va escriure:[34]

« El juliol passat, els italians van dur a terme un atac molt decidit per penetrar al port, emprant el MAS i "torpedes humans" armats per "esquadrons suïcides" (...). Aquesta gesta requeria les més altes qualitats de coratge personal. »

Operacions posteriors

Les operacions posteriors de la X MAS es van retardar per la gravetat de les seves baixes a Malta. El 24 de setembre i el 21 d'octubre de 1940 i de nou al maig de 1941, la X MAS havia intentat atacar Gibraltar sense èxit. El quart intent, el 10 de setembre de 1941, va tenir èxit, tres torpedes humans van enfonsar el petrolier Denbydale (8.145 GRT, posteriorment reflotat), un vaixell mercant de 2.444 GRT, i van danyar el MV Durham (10.893 GRT). Els sis tripulants van arribar nedant a la costa i aviat van ser traslladats a Itàlia.[35][36] El desembre de 1941 va tenir lloc l'atac d'Alexandria, que va danyar greument els cuirassats HMS Queen Elizabeth i HMS Valiant.[37]

Notes

  1. ↑ A la història oficial britànica de la intel·ligència a la Segona Guerra Mundial (volum II, 1981), Harry Hinsley va escriure que Ultra no va donar cap avís de l'atac.[9] Greene i Massignani (2002) van assenyalar l'afirmació de Hinsley i van escriure que Ralph Bennett (1989) a "Ultra and Mediterranean Strategy 1941–1945" no va dir res sobre el tema. Shores, Cull i Malizia a "Ultra: The Hurricane Years, 1940–41" (1987) expliquen que les defenses estan alertades pels descodificadors d'Ultra, cosa que Greene i Massignani van acceptar com a certa.[10]

Referències

  1. ↑ Caruana, 1991, p. 178–186.
  2. ↑ Ball, 2009, p. 11.
  3. ↑ Crociani i Battistelli, 2013, p. 8.
  4. ↑ Crociani i Battistelli, 2013, p. 8–10.
  5. 1 2 Greene i Massignani, 2015, p. 78, 81–82, 80, 83–84.
  6. ↑ Brown, 1995, p. 42.
  7. 1 2 3 Caruana, 1991, p. 178.
  8. 1 2 3 4 Caruana, 1991, p. 185.
  9. ↑ Hinsley, 1981, p. 329.
  10. ↑ Greene i Massignani, 2002, p. 330.
  11. 1 2 Caruana, 1991, p. 179.
  12. ↑ Caruana, 1991, p. 178–179.
  13. ↑ Caruana 1991, pp. 179, 185 ; O'Hara 2009, ch. 9.
  14. 1 2 3 4 Caruana, 1991, p. 180.
  15. ↑ Caruana, 1991, p. 180–181.
  16. 1 2 3 Caruana, 1991, p. 181.
  17. 1 2 Caruana, 1991, p. 182.
  18. 1 2 Caruana, 1991, p. 183.
  19. ↑ Caruana, 1991, p. 183–184.
  20. 1 2 3 Caruana, 1991, p. 184.
  21. ↑ Cull i Galea, 2001, p. 128.
  22. ↑ Roskill, 1957, p. 523.
  23. ↑ Bragadin, 1957, p. 282.
  24. 1 2 Greene i Massignani, 2002, p. 179.
  25. ↑ Woodman, 2003, p. 211.
  26. ↑ O'Hara, 2009, p. 139.
  27. ↑ Caruana, 1991, p. 184–186.
  28. ↑ Caruana, 1991, p. 184–185.
  29. ↑ Caruana 1991, p. 186 ; Nicholson 2015, p. 68.
  30. ↑ Caruana, 1991, p. 186.
  31. ↑ Capità de corbeta Mario Di Muro, Capità d'armes navals Vincenzo Martellotta, capità d'armes navals Gian Gastone Bertozzi, tinent de navili Franco Costa, tinent de navili Giobatta Parodi (a títol pòstum), sotstinent de navili Giorgio Sciolette, timoner Tindaro Paratore, sergent bussejador Luigi Chili Barla, sergent submarinista Luigi Barla, 2n Cap canoner Vicenzo Montanari (a títol pòstum), 2n Cap Instructor d'Educació Física Enrico Pedrini, Cap de timoner de 3a classe Pietro Zaniboni, 2n Cap enginyer Fiorenzo Capirotti, senyalista Vittorio Marchisio
  32. ↑ Tinent de navili Pietro Miniati, Guardiamarina Vittorio Pinto, Cap submarinista de 3a Classe Mario Marino, Cap de comandament de 3a Classe Francesco Malfa, Sotscap Canoner Leonildo Zocchi (a títol pòstum), Sotscap enginyer Luigi Costantini (a títol pòstum), 2n Cap enginyer Alessandro Follieri
  33. ↑ Timoner Corrado Gianni
  34. ↑ Daily Mail, 4 ottobre 1941
  35. ↑ Playfair et al., 2004a, p. 272.
  36. ↑ Rohwer i Hümmelchen, 2005, p. 43, 47, 101.
  37. ↑ Playfair et al., 2004, p. 115.

Bibliografia

  • Ball, Simon. Bitter Sea: The Struggle for mastery in the Mediterranean, 1935–1949. London: HarperPress, 2009. ISBN 978-0-00-720304-8. 
  • Bragadin, M. The Italian Navy in World War II. Eng. trans.. Annapolis, Maryland: United States Naval Institute, 1957. OCLC 602717421. 
  • Brown, David. Warship Losses of World War Two. 2nd rev.. London: Arms and Armour Press, 1995. ISBN 978-1-85409-278-6. 
  • Caruana, J. «Decima Flotilla Decimated». Warship International. International Naval Research Organization [Toledo, OH], vol. 28, 2, 1991, p. 178–186. ISSN: 0043-0374. JSTOR: 44892205.
  • Crociani, Piero; Battistelli, Pier Paolo. Italian Navy & Air Force Elite Units & Special Forces1940–45. pdf. Oxford: Osprey, 2013 (Elite (No. 191)). ISBN 978-1-78096-372-3. 
  • Cull, Brian; Galea, Frederick. Hurricanes over Malta June 1940 – April 1942. 2nd rev.. London: Grub Street, 2001. ISBN 1-902304-91-8. 
  • Greene, Jack; Massignani, Alessandro. The Naval War in the Mediterranean, 1940–1943. Rochester: Chatham, 2002. ISBN 978-1-86176-057-9. 
  • Greene, Jack; Massignani, Alessandro. Il Principe Nero: Junio Valerio Borghese e la X Mas (en italià). Milano: Mondadori Editore S.p.A., 2015. ISBN 978-8-85-208209-2. 
  • Hinsley, Harry; Thomas, E. E.; Ransom, C. F. G. [et al.].. British Intelligence in the Second World War: Its Influence on Strategy and Operations. II. London: HMSO, 1981 (History of the Second World War). ISBN 0-521-242908. 
  • Nicholson, Arthur. Very Special Ships: Abdiel Class Fast Minelayers of World War Two. Seaforth, 2015. ISBN 978-1-84832-235-6. 
  • O'Hara, Vincent P. Struggle for the Middle Sea: The Great Navies at War in the Mediterranean Theater, 1940–1945. Annapolis, MD: Naval Institute Press, 2009. ISBN 978-1-61251-408-6. 
  • Playfair, I. S. O.; Flynn, F. C.; Molony, C. J. C. [et al.].. The Mediterranean and Middle East: The Germans come to the help of their Ally (1941). II. facs. repr. Naval & Military Press, Uckfield. London: HMSO, 2004a (History of the Second World War, United Kingdom Military Series). ISBN 978-1-84574-066-5. 
  • Playfair, I. S. O.; Flynn, F. C.; Molony, C. J. C. [et al.].. The Mediterranean and Middle East: British Fortunes Reach Their Lowest Ebb (September 1941 to September 1942). III. facs. pbk. Naval & Military Press, Uckfield. London: HMSO, 2004 (History of the Second World War, United Kingdom Military Series). ISBN 978-1-84574-067-2. 
  • Rohwer, Jürgen; Hümmelchen, Gerhard. Chronology of the War at Sea, 1939–1945: The Naval History of World War Two. 3rd rev.. London: Chatham, 2005. ISBN 978-1-86176-257-3. 
  • Roskill, S. W.. The War at Sea 1939–1945: The Defensive. I. 4th. London: HMSO, 1957 (History of the Second World War United Kingdom Military Series). OCLC 881709135. 
  • Woodman, R. Malta Convoys 1940–1943. pbk.. London: John Murray, 2003. ISBN 978-0-7195-6408-6. 

Bibliografia addicional

  • Chesneau, Roger. Conway's All the World's Fighting Ships 1922–1846. London: Conway Maritime Press, 1992. ISBN 0-85177-146-7. 
  • Stegemann, B.; Schreiber, G.; Vogel, D. The Mediterranean, South-East Europe and North Africa, 1939–1941: From Italy's Declaration of non-Belligerence to the Entry of the United States into the War. III. 2nd pbk. trans. Oxford University Press, Oxford. Freiburg im Breisgau: Militärgeschichtliches Forschungsamt, 2015 (Germany and the Second World War). ISBN 978-0-19-873832-9. 
  • Shores, C. F.; Cull, B.; Malizia, N. Malta: The Hurricane Years: 1940–41. London: Grub Street, 1987. ISBN 0-948817-06-2. 
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.