Auscs

Infotaula grup humàAuscs
Tipusgrup ètnic històric Modifica el valor a Wikidata
Part deaquitans Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Originari deAuch (França) Modifica el valor a Wikidata
Mapa de distribució
Modifica el valor a Wikidata

Els auscs o auscos[n 1] (en llatí: Ausci o Auscii;[2][1] en grec antic: Αὔσκιοι) van ser una de les principals tribus aquitanes.[3] La seva capital, anomenada Elimberri en aquità i rebatejada com a Augusta Auscorum pels romans, era l'actual Auch (Aush en gascó), al departament de Gers.[4] Limitaven amb els tarusats i els elusats a l'oest, els lactorats al nord, els tolosats a l'est i els cònvenes i els bigerrions al sud.

Abans de la conquesta romana, sembla que la seva capital era l'oppidum de La Sioutat, situat a Ròcalaura, abans que aquesta fos traslladada al lloc d'Auch al segle i dC.[5] Els auscs van ser sotmesos a Roma per Publi Licini Cras, legat de Juli Cèsar, l'any 56 aC.[1] Estrabó diu que, a la seva època, els auscs eren ciutadans llatins i el seu territori era fèrtil.

Etimologia

El nom d'aquest grup es basa en un tema etnonímic generalitzat que està vinculat al dels osquidats i els taruscs, a la ciutat d'Osca, al nom de la llengua basca, 'euskera' i fins i tot al del riu Oscara (actual Ouche, a la llunyana Costa d'Or).[6] S'admet sovint que l'arrel ausc- és l'origen etimològic de l'endònim euskera ('llengua basca' en basc),[7] una connexió fomentada per la semblança entre Iliberris/Elimberri (el nom antic d'Auch) i «Hiriberri» ('ciutat nova' en basc). De fet, en l'antiguitat hi havia diverses ciutats ibèriques amb el mateix nom que Auch, com ara Elna (Illiberis) al Rosselló i Granada (Iliberis) a Andalusia.

Se n'han considerat també possibles vincles amb l'arrel tusk- (tosc, toscà, etruscs) i amb noms identificats com a lígurs, molts dels quals tenen terminacions en -osc. Els topònims que acaben en -ascu, -oscu, -uscu, -incu o -elu s'atribueixen a la influència lígur. Entre els del tipus -ascu, -oscu o -uscu hom pot citar Griasca, Manòsca, Tarascó, Venasca, Albiosc, Artinhòsc, Flaiòsc i Vilhosc a Occitània i Benasc, Biasques i Osca a l'Alt Aragó.[8][9]

Notes

  1. ↑ Segons el Diccionari llatí-català de noms propis. Ausques segons Joaquim Icart.[1]

Referències

  1. 1 2 3 Cèsar, Juli. «Llibre III, XXVII.1». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974, p. 175. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938. «Coneguda aquesta batalla, la major part d'Aquitània se sotmeté a Crassus i espontàniament li envià ostatges; entre els sotmesos figuraven els tarbel·les, els bigerrions, els ptianis, els vocates, els tarusates, els elusates, els gates, els ausques, els garunnes, els sibuzates, els cocosates;[..]»
  2. ↑ Plini el Vell. Història natural (Naturalis Historia) (en llatí). llibre 4. «Aquitani, unde nomen provinciae, Sediboviates. mox in oppidum contributi Convenae, Bigerri, Tarbelli Quattrosignani, Cocosates Sexsignani, Venami, Onobrisates, Belendi, saltus Pyrenaeus infraque Monesi, Oscidates Montani, Sybillates, Camponi, Bercorcates, Pinpedunni, Lassunni, Vellates, Toruates, Consoranni, Ausci, Elusates, Sottiates, Oscidates Campestres, Succasses, Latusates, Basaboiates, Vassei, Sennates, Cambolectri Agessinates»
  3. ↑ Goihenetxe, Manex. Histoire générale du Pays basque : Préhistoire-Époque Romaine-Moyen-Âge (en francès). 1. Donostia / Baiona: Elkarlanean, 1998, p. 53–59. ISBN 2913156207; 8483314010. OCLC 41254536.
  4. ↑ Smith, William (ed.). «Ausci». A: Dictionary of Greek and Roman Geography (en anglès). Londres: LLD, 1854 [Consulta: 4 agost 2022].
  5. ↑ «L’oppidum de La Sioutat, capitale des Ausci» (en francès). inrap.fr, 27-08-2019. [Consulta: 20 abril 2026].
  6. ↑ Lemoine, Jacques. Toponymie du Pays Basque Français et des Pays de l'Adour (en francès). Picard, 1977. ISBN 2-70-840003-7.
  7. ↑ Lafon, René «Noms de lieux et noms de personnes basques et ibères : état actuel des problèmes» (en francès). Revue internationale d'onomastique, 17, 1965, p. 82. DOI: 10.3406/rio.1965.1884 [Consulta: 5 novembre 2024].
  8. ↑ Walter, Henriette. L'Aventure des langues en Occident (en francès). París: Éditions Robert Laffont, 1994, p. 198 i 266. ISBN 978-2-253-14000-9.
  9. ↑ Rostaing, Charles. Les Noms de lieux (en francès). París: PUF, 1945, p. 31-32 i 131.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.