Sociats

Infotaula grup humàSociats
Tipusgrup ètnic històric Modifica el valor a Wikidata
Part deaquitans Modifica el valor a Wikidata
Geografia
Originari deSòs (França) Modifica el valor a Wikidata
Mapa de distribució
Modifica el valor a Wikidata

Els sociats[n 1] (en llatí: Sotiates,[1] Sottiates o Sontiates) eren un poble aquità de possible influència celta.[2] Plini el Vell els esmenta a la seva Naturalis Historia entre els elusats d'Eusa i els osquidates campestres de la regió d'Hoalhés.[3] La seva capital era Sotium (la moderna Sòs,[4] al Labrit) i vivien cap al Gavardà. Al país hi havia mines de coure.

Cultura

Una dracma amb el "cap arrissat de Le Cause" encunyada pels sociats (s. ii-i aC)

L'origen d'aquest poble és objecte de diverses hipòtesis. Segons Jean-Pierre Brèthes, els sociats, que posseïen un oppidum (Oppidum Sotiatum) a la regió de Sòs, vivien, lluitaven, encunyaven monedes[5] i es governaven com ho feien els gals.[6]

El fet que aquest poble lluités tot sol contra Publi Licini Cras sota el comandament del seu rei Adiatuanos (el nom del qual significa 'ambició' en gal),[7][8] mentre que tots els altres pobles aquitans formaven una coalició, suggereix que podrien haver estat gals establerts a les fronteres d'Aquitània.[6] Un altre fet discordant és que no figuren entre els «Nou Pobles» d'Aquitània (els que van formar la Novempopulània) enumerats per l'administració imperial a la part sud de l'antiga Aquitània al segle iii[9] perquè estaven adscrits als territoris dels elusats, situats al sud del seu oppidum, la capital dels quals era Elusa (actual Eusa), la futura capital de la regió de Novempopulània.

Tanmateix, altres lingüistes com ara Theo Vennemann, José Ignacio Hualde i Joseba Andoni Lakarra destaquen la presència de la llengua aquitana (protobasca) entre aquest poble, com ho demostra el nom de la guàrdia personal d'Adiatuanos, composta per 600 soldats anomenats Soldurii,[10] així com els noms de dues dedicatòries trobades a Sòs: Adehio i Harbelesteg.[11][n 2]

Pel que fa al sufix -ates dels Sotiates, també genera controvèrsia. Segons el lingüista Joaquín Gorrochategui és d'origen gal:

« Aquitània també va patir una profunda influència gal·la, més notable com més hom s'allunya dels Pirineus cap al nord i a l'est. Les proves d'aquesta penetració són: els noms personals i de deïtats gal·les, els noms de pobles que acaben en -ates i, més tard, els topònims romans que acaben en -ac. »
— Joaquín Gorrochategui, Linguistisque et peuplement en Aquitania (2013).[12]

A parer d'altres autors, però, el sufix -ate no està relacionat amb el d'algunes tribus gal·les (com ara els Atrebates i els Nantuates) sinó amb el basc (cf. Arrate, Azkarate, Garate) i l'ibèric.[13][14]

Història

La campanya de Cras a Aquitània del 56 aC

L'any 78 aC, en el context de la Guerra de Sertori, els pobles de la regió de la Garona mitjana es van enfrontar als romans en batalla per primera vegada. Els romans van patir una derrota que va provocar la mort del lloctinent consular Luci Valeri Preconí. L'exèrcit va ser delmat pels aquitans i el procònsol de la Gà·lia Transalpina Luci Manli es va veure obligat a fugir després d'abandonar el seu bagatge.[15][16]

Els sociats apareixen per primer cop a la història arran de la Guerra de les Gàl·lies, on són el primer poble d'Aquitània a ser atacat. L'any 56 aC, sota el lideratge del seu cap Adiatuanos, es van enfrontar a Publi Licini Cras, que comandava dotze cohorts de legionaris, una força de cavalleria important i nombrosos reforços auxiliars de Tolosa, Carcassona i Narbona, territoris dependents de la Gàl·lia Transalpina.[17] En un primer enfrontament, els sociats van escometre amb la seva cavalleria la columna romana en marxa, confiant en una ràpida victòria tot recordant la desfeta romana del 78, però els romans van contraatacar i van vèncer amb contundència.

Obligats a refugiar-se a la seva capital, Sòs, els sociats van ser assetjats i finalment van capitular després d'una resistència que Juli Cèsar va qualificar d'obstinada.[18][19] Durant el setge, Cras va haver de construir torres d'assalt, que els habitants de la ciutat feien caure excavant-hi mines per sota. Adiatuanos va intentar fugir amb 600 guerrers, els "solduris",[n 3] però els romans el van capturar després d'una dura lluita, i tot i així va obtenir les mateixes condicions de rendició que els compatriotes que s'havien quedat a la ciutat.[21]

Notes

  1. ↑ Segons les Regles generals d'adaptació de noms propis al català.
  2. ↑ Harbelesteg (variant de l'Harbelex del Comenge) va donar el nom basc Arbeletxe '[qui viu en una] casa de pissarra'.
  3. ↑ Segons Juli Cèsar, els solduris eren soldats que havien establert un pacte amb el seu cap, semblant a la devotio ibèrica, en què es comprometien a compartir el seu destí si aquest moria. Si no els matava l'enemic, queien per la seva pròpia mà.[20]

Referències

  1. ↑ Cèsar, Juli. «Llibre III, XX.2». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974, p. 170. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938.
  2. ↑ Luchaire, Achille. Études sur les idiomes pyrénéens de la région française (en francès). Reedició: Slatkine, Ginebra, 1973, 1879, p. 39.
  3. ↑ Plini el Vell. Història natural (Naturalis Historia) (en llatí). llibre 4. «Aquitani, unde nomen provinciae, Sediboviates. mox in oppidum contributi Convenae, Bigerri, Tarbelli Quattrosignani, Cocosates Sexsignani, Venami, Onobrisates, Belendi, saltus Pyrenaeus infraque Monesi, Oscidates Montani, Sybillates, Camponi, Bercorcates, Pinpedunni, Lassunni, Vellates, Toruates, Consoranni, Ausci, Elusates, Sottiates, Oscidates Campestres, Succasses, Latusates, Basaboiates, Vassei, Sennates, Cambolectri Agessinates»
  4. ↑ «Cities and villages. Sos» (en anglès). sablot.fr. [Consulta: 28 abril 2026].
  5. ↑ «Carte des monnaies des peuples aquitains (monnaies préaugustéennes)» (en francès). imagopyrenaei.eu. [Consulta: 28 abril 2026].
  6. 1 2 Brèthes, Jean-Pierre «Et l'Aquitaine devint romaine» (en francès). Modèles linguistiques, 66, 2012, p. 29-45. DOI: https://doi.org/10.4000/ml.285 [Consulta: 28 abril 2026].
  7. ↑ Delamarre, Xavier. Dictionnaire de la langue gauloise : Une approche linguistique du vieux-celtique continental (en francès). Errance, 2008, p. 32. ISBN 978-2-87772-369-5.
  8. ↑ Matasović, Ranko. Etymological Dictionary of Proto-Celtic (en anglès). Brill, 2009, p. 24, 434. ISBN 978-90-04-17336-1.
  9. ↑ Fénié, Jean-Jacques; Fénié, Bénédicte. Dictionnaire des Landes (en francès). Bordeus: Éditions Sud Ouest, 2009. ISBN 978-2-87901-958-1.
  10. ↑ Vennemann, Theo; Patrizia Noel Aziz Hanna. Europa Vasconica, Europa Semitica. (en alemany i anglès). Berlín, Nova York: De Gruyter Mouton - Walter de Gruyter, 2003, p. 695. ISBN 311017054X.
  11. ↑ Hualde, José Ignacio; Lakarra, Joseba Andoni; Trask, Larry. Towards a History of the Basque Language (en anglès). Amsterdam; Philadelphia: John Benjamins Publishing, 1995, p. 49. ISBN 9027236348. OCLC 709596553.
  12. ↑ Gorrochategui, Joaquín «Linguistisque et peuplement en Aquitania» (en francès). L'âge du Fer en Aquitaine et sur ses marges. AFEAF [Bordeus], 2011.
  13. ↑ Orduña Aznar, Eduardo «Onomástica ibérica y vascoaquitana: nuevos planteamientos» (PDF) (en castellà). Palaeohispanica, 21, 2021, p. 479-480. DOI: 10.36707/palaeohispanica.v21i0.414. ISSN: 1578-5386. «[..]La identificación del sufijo -ate, tal vez con valor destinativo, como variante de -kate (y de -ka, -a), en correspondencia con el aquitano -ate en Idi-ate y con el adlativo vasco suletino -at.»
  14. ↑ Orpustan, Jean-Baptiste «Lexique et suffixes dans la toponymie basque d'habitat (domaines ruraux et maisons) du Moyen Âge en Labourd, Basse-Navarre et Soule.» (PDF) (en francès). Euskera. Euskaltzaindia, 32, 1987, p. 453.
  15. ↑ «Les Aquitains écrasent l'armée de Lucius Manlius (78 av. J.-C.)» (en francès). arbre-celtique.com. Encyclopédie de l'Arbre Celtique. [Consulta: 28 abril 2026].
  16. ↑ Cèsar, Juli. «Llibre III, XX.1». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938.
  17. ↑ Désiré Nisard (Ed.). Salluste, Jules César, C. Velléius Paterculus et A. Florus (en francès). Firmin-Didot frères, fils et Cie, 1874 (Collection Des Auteurs Latins).
  18. ↑ Cèsar, Juli. «Llibre III, XX-XXII». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938.
  19. ↑ Mussot-Goulard, Renée. Histoire de la Gascogne (en francès). 462. París: PUF, 1996 (Que sais-je?). ISBN 9782130475194. OCLC 395108634. BNF 366878343.
  20. ↑ Cèsar, Juli. «Llibre III, XXII.2». A: Guerra de les Gàl·lies (en llatí i català). Traducció: Icart, Joaquim. 3 vol. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1974. DL B. 48252-1974. ISBN 8472250938.
  21. ↑ Smith, William (ed.). «Sotiates». A: Dictionary of Greek and Roman Geography (en anglès). Londres: LLD, 1854 [Consulta: 4 agost 2022].

Vegeu també

This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.