Gino Penno

Plantilla:Infotaula personaGino Penno
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1920 Modifica el valor a Wikidata
Felizzano (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort8 febrer 1998 Modifica el valor a Wikidata (77/78 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócantant d'òpera Modifica el valor a Wikidata
VeuTenor Modifica el valor a Wikidata

InstrumentVeu Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0672213 Musicbrainz: a42976da-005a-41af-9a86-62762711489a Discogs: 1415867 Allmusic: mn0002176332 Modifica el valor a Wikidata

Gino Penno (Felizzano, 1920 - Milà, 8 de febrer de 1998) nascut Biagio Penno, va ser un tenor italià.[1]

Biografia

Va estudiar a Màntua amb el mestre Ettore Campogalliani i posteriorment va ser admès als cursos superiors del Teatre de la Scala, on també va tenir l'oportunitat de seguir els consells d'Aureliano Pertile i on va debutar el 1947 en la primera representació de Joana d'Arc a la Foguera per al teatre milanès. Al principi de la seva carrera, va interpretar diversos papers secundaris a La Scala, especialment en obres contemporànies.

El seu primer paper important va ser el de Pollione a Norma a Lugano el 1949, seguit l'any següent per Simon Boccanegra al Gran Teatro La Fenice de Venècia. També va ser important el 1951 Joana d'Arc a la Foguera en la reestrena al Teatro San Carlo de Nàpols, i reestrenada el mateix any a l'Òpera Nacional de París. En les temporades de 1952 i 1953 va tornar a La Scala, on va cantar amb Maria Callas a Macbeth, Norma, Il trovatore i Medea, consolidant-se com un intèrpret destacat, tot i que sense arribar a ser mai una estrella. La seva última aparició a La Scala va ser el 1956 amb Borís Godunov.

Va ser un convidat freqüent en teatres alemanys i espanyols i durant dues temporades (1954 i 1956) a la Metropolitan Opera House de Nova York, on va deixar la seva empremta a Turandot, Norma, Aïda, La forza del destino i Il trovatore. La segona temporada al Met va ser força problemàtica vocalment, tant és així que la seva carrera va continuar en teatres provincials, fins a la seva jubilació prematura el 1958 a causa de problemes de salut i/o vocals que mai es van aclarir del tot.[1]

Tenia un repertori important al seu haver, que incloïa obres de Carl Maria von Weber, Luigi Cherubini, Gaspare Spontini i Richard Wagner, a més de les ja esmentades del repertori tradicional italià, amb especial atenció al Verdi primerenc. També se'l recorda com un dels darrers tenors italians que va interpretar el paper de Lohengrin.[2] Va cantar amb les més grans intèrprets de l'època, com ara Maria Callas i Renata Tebaldi. Va ser apreciat per importants directors d'orquestra, com ara Victor de Sabata, Carlo Maria Giulini, Tullio Serafin i Leonard Bernstein.

El 1953 va participar a la pel·lícula Puccini de Carmine Gallone i el 1954 va participar a Senso de Luchino Visconti amb una breu aparició en el paper de Manrico.

A principis dels anys cinquanta va enregistrar algunes obres per a les emissions de ràdio de la RAI i un recital per a la discogràfica Decca. Va deixar enrere una discografia substancial en directe, gran part re masteritzada en CD.

Repertori

Discografia

Referències

  1. 1 2 Giancarlo Landini, PENNO, Biagio, conosciuto come Gino, in Dizionario biografico degli italiani, vol. 82, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 2015.
  2. ↑ Alberto Basso, L'Arcano Incanto, Il Teatro Regio di Torino 1740-1990, Electa, Milano 1991, p. 766.

Bibliografia

  • Giampiero Tintori, 200 ans d'opéra La Scala, Ken Art S.A. Editeur, Geneve, 1979.
  • Gustavo Marchesi, Canto e cantanti, Edizioni by Ricordi-BMG Ricordi Spa, Milano 1996.
  • Valeria Pedemonte, Ricordo di Gino Penno, in L'Opera, anno XII, n.117, marzo 1998.
  • Evaristo Pagani, Raccolte Biografiche Cantanti Lirici Italiani, edito in proprio, Albino 2009.