Joseph Brodsky
Joseph Brodsky, nascut amb el nom de Ióssif Aleksàndrovitx Brodski, rus: Иoсиф Алексáндрович Брoдский, (Leningrad, 24 de maig del 1940 - Ciutat de Nova York, 28 de gener del 1996) fou un poeta estatunidenc d'origen soviètic, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1987 tant pels seus escrits en rus com en anglès.
Nascut a Leningrad (actualment Sant Petersburg), a la Unió Soviètica, el 1940, Brodsky es va enfrontar amb les autoritats soviètiques i va ser expulsat («molt aconsellat d'emigrar») de la Unió Soviètica el 1972. Es va establir als Estats Units amb l'ajuda de W.H. Auden i altres partidaris. Després va ensenyar al Mount Holyoke College i a universitats com Yale, Columbia, Cambridge i Michigan. Brodsky va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura de 1987 «per una autoria global, impregnada de claredat de pensament i intensitat poètica».[1] Va ser nomenat poeta laureat dels Estats Units el 1991.[2]
Segons el professor Andrey Ranchin de la Universitat Estatal de Moscou, «Brodsky és l'únic poeta rus modern el conjunt d'obres del qual ja ha rebut el títol honorífic d'un clàssic canonitzat… La canonització literària de Brodsky és un fenomen excepcional. Cap altre escriptor rus contemporani ha estat honrat com l'heroi d'un nombre tan gran de textos de memòries; cap altre ha tingut tantes conferències que li van ser dedicades».[3] Daniel Murphy, en el seu text seminal Christianity and Modern European Literature, inclou Brodsky entre els poetes cristians més influents del segle xx, juntament amb T. S. Eliot, Óssip Mandelstam, Anna Akhmàtova (mentora de Brodsky durant un temps) i W.H. Auden, que va patrocinar la causa de Brodsky als Estats Units. Irene Steckler va ser la primera a afirmar categòricament que Brodsky era «un poeta cristià, sens dubte».[4] Abans, el juliol de 1972, després del seu exili, el mateix Brodsky, en una entrevista, va dir: «Tot i que estic relacionat amb l'Antic Testament potser per ascendència, i certament per l'esperit de justícia, em considero cristià. No és bo, però intento ser-ho».[5] El poeta i company acmeista rus contemporani, Viktor Krivulin, va dir que «Brodsky sempre va sentir el seu ésser jueu com una cosa religiosa, tot i que, en definitiva, és un poeta cristià».[6]
Biografia
Primers anys
Brodsky va néixer en una família jueva russa a Leningrad (actualment Sant Petersburg). Descendent d'una família rabínica prominent i antiga, Schorr (Shor)[7][8] el seu avantpassat directe de línia masculina va ser Joseph ben Isaac Bekhor Shor. El pare, Aleksandr Brodsky, era un fotògraf professional a l'armada soviètica, i la mare, Maria Volpert Brodskaya, una intèrpret professional la feina de la qual sovint ajudava a mantenir la família. Vivien en pisos comunals, en situació de pobresa, marginats per l'estatus jueu.[9] En la primera infància, Brodski va sobreviure al setge de Leningrad on tota la família gairebé va morir de fam; una tieta sí que va morir de gana. Posteriorment va desenvolupar uns quants problemes de salut provocats pel setge. Brodsky va comentar que molts dels seus professors eren antijueus i que es va sentir com un dissident des de petit. Va assenyalar «Vaig començar a menysprear Lenin, fins i tot quan era a primer grau, no tant per la seva filosofia o pràctica política… sinó per les seves imatges omnipresents».[10]
De jove estudiant, Brodsky era un nen indisciplinat conegut pel seu mal comportament durant les classes. Als quinze anys, Brodsky va deixar l'escola i va intentar entrar a l'Escola de Submarinistes sense èxit. Va passar a treballar com a operari de fresadora.[9] Més tard, després d'haver decidit fer-se metge, va treballar a la morgue de la presó de Kresty, tallant i cosint cossos. Posteriorment va ocupar uns quants llocs de treball als hospitals, a la sala de calderes d'un vaixell i en expedicions geològiques. Al mateix temps, Brodsky va participar en un programa d'autoformació. Va aprendre polonès per poder traduir les obres de poetes polonesos com Czesław Miłosz, i anglès per poder traduir John Donne. En el camí, va adquirir un profund interès per la filosofia clàssica, la religió, la mitologia i la poesia anglesa i americana.[10]
Carrera i família
Carrera inicial
El 1955, Brodsky va començar a escriure poesia i a fer traduccions literàries. Les va fer circular en secret, i uns quants van ser publicats per la revista clandestina, Sintaksis (rus: Си́нтаксис). Els seus escrits eren apolítics.[10] El 1958 ja era molt conegut en els cercles literaris pels poemes «El cementiri jueu prop de Leningrad» i «Pelegrins».[11] Quan se li va preguntar quan es va sentir cridat per primera vegada a la poesia, va recordar: «L'any 1959, a Iakutsk, quan caminava per aquella terrible ciutat, vaig entrar en una llibreria. Vaig agafar una còpia de poemes de Baratynsky. No tenia res a llegir. Així que vaig llegir aquell llibre i finalment vaig entendre què havia de fer a la vida. O em vaig emocionar molt, almenys. Així doncs, d'alguna manera, Ievgueni Baratinski és una mica responsable». La seva amiga, Ludmila Shtern (Людмила Яковлевна Штерн, 'Ljudmíla Jákovlevna Štern'), va recordar haver treballat amb Brodsky en un projecte de reg en el seu període geològic (treballant com a ajudant de geòleg): «Vam recórrer l'óblast de Leningrad examinant quilòmetres de canals, comprovant-ne els terraplens, que semblaven terribles… Estaven caient, es desfeia, hi creixien tota mena de coses estranyes… Va ser durant aquests viatges, però, quan vaig tenir el privilegi d'escoltar els poemes «Els turons» i «Galoparàs a les fosques». Brodsky me'ls va llegir en veu alta entre dos vagons de tren mentre anàvem cap a Tikhvin».[11]
El 1960, el jove Brodsky va conèixer Anna Akhmàtova, una de les poetes més importants de l'edat d'argent.[9] Ella va encoratjar el seu treball i es va convertir en el seu mentor.[12] El 1962, a Sant Petersburg, Anna Akhmàtova el va presentar a l'artista Marina Basmànova, una jove pintora d'una família artística consolidada que dibuixava el retrat d'Akhmátova. Els dos van començar una relació; tanmateix, l'aleshores amic íntim i també poeta de Brodsky, Dmitri Bobyshev, era enamorat de Basmànova. Quan Bobyshev va començar a perseguir la dona, immediatament, les autoritats van començar a perseguir Brodsky; Bobyshev va ser àmpliament considerat responsable de denunciar-lo. Brodsky va dedicar molta poesia d'amor a Marina Basmànova:
| « |
Jo només era allò que vas tocar amb el palmell sobre el qual, sord, nit negra com un corb, vas agafar el cap… Jo era pràcticament cec. Tu, apareixent i després amagant-te, em vas ensenyar a veure.[10] |
» |
Denúncia
El 1963, la poesia de Brodsky va ser denunciada per un diari de Leningrad com a «pornogràfica i antisoviètica». Els seus papers van ser confiscats, va ser interrogat, ingressat dues vegades en un manicomi[10] i després arrestat. Va ser acusat de «parasitisme social» per les autoritats soviètiques en un judici l'any 1964, que li va acusar que la sèrie de feines ocasionals i el seu paper com a poeta no contribuïa prou a la societat.[9] El van anomenar «pseudopoeta amb pantalons de vellut» que va incomplir el seu «deure constitucional de treballar honestament pel bé de la pàtria».[10] El jutge del procés va preguntar: «Qui t'ha reconegut com a poeta? Qui t'ha inscrit a les files dels poetes?»– «Ningú», va respondre Brodsky, «Qui em va inscriure a les files de la raça humana?»[10][13]
L'any 1964, va ser acusat de paràsit social (en rus: тунеядство), per la qual cosa se'l condemnà a cinc anys de treballs forçats. Va passar divuit mesos en un camp penitenciari de la regió d'Arkhànguelsk, fins que va ser indultat l'any 1965. Va llogar una casa petita i, tot i que no tenia fontaneria ni calefacció central, disposar d'un espai propi i privat es va considerar en aquella època un gran luxe. Van visitar Basmànova, Bobyshev i la mare de Brodsky, entre d'altres. Va escriure amb la seva màquina d'escriure, va tallar llenya, va traure fems i a la nit va llegir antologies de poesia anglesa i nord-americana, incloent-hi una gran quantitat de W.H. Auden i Robert Frost. L'amic íntim i biògraf de Brodsky, Lev Loseff, escriu que si bé el seu confinament a l'hospital mental i el judici van ser experiències miserables, els divuit mesos a l'Àrtic van ser dels millors moments de la vida de Brodsky. La mentora de Brodsky, Anna Akhmàtova, es va riure de la miopia del KGB. «Quina biografia que estan preparant per al nostre amic pèl-roig!», va dir. «És com si els hagués contractat perquè ho fessin a propòsit».[14] La condemna de Brodski va ser commutada el 1965 després de les protestes d'importants personatges culturals soviètics i estrangers,[15] incloent Ievgueni Ievtuixenko, Dmitri Xostakóvitx, i Jean-Paul Sartre així com Akhmatova.[9][12] Brodsky també va esdevenir una causa cèlebre a Occident quan una transcripció secreta de l’acta del judici va sortir clandestinament del país. Això el va convertir en un símbol de la resistència artística en una societat totalitària, com el seu mentor, Anna Akhmatova.
Des de llavors, va conservar una actitud de discreció vers el règim soviètic i, si bé mai es va afiliar, a diferència d'altres intel·lectuals del moment, a cap discrepància política, sí que va mostrar reserves en la relació amb les autoritats. N'és un exemple que va refusar demanar el visat per concórrer a una trobada internacional de poesia celebrada a la ciutat de Londres l'any 1969 i al Festival dei Due Mondi a Spoleto (Itàlia). El 1972, va fer dues breus estades a Viena i Londres, i finalment es va exiliar als Estats Units, on va adquirir la nacionalitat estatunidenca l'any 1980 i va esdevenir professor a les universitats de Michigan i Columbia.
El seu fill, Andrei, va néixer el 8 d'octubre de 1967 i Basmànova va trencar la relació. Andrei va ser registrat amb el cognom de Basmanova perquè Brodski no volia que el seu fill patís els atacs polítics que va patir.[16] Marina Basmànova va ser amenaçada per les autoritats soviètiques, la qual cosa li va impedir casar-se amb Brodski o unir-se a ell quan va ser exiliat del país. Després del naixement del fill, Brodsky va continuar dedicant poesia amorosa a Basmànova. El 1989, Brodsky va escriure el seu darrer poema a «MB», en què rememora la vida a Leningrad:
| « | La teva veu, el teu cos, el teu nom
no signifiquen res per a mi ara. Ningú els va destruir. És que, per oblidar una vida, una persona necessita viure almenys una altra vida. I he servit aquesta ració.[17] |
» |
Brodsky va tornar a Leningrad el desembre de 1965 i va continuar escrivint durant els següents set anys. Moltes de les seves obres es van traduir i es van publicar a l'estranger. Verses and Poems va ser publicat per Inter-Language Literary Associates a Washington el 1965, Elegy to John Donne and Other Poems va ser publicat a Londres el 1967 per Longmans Green, i A Stop in the Desert va ser publicat el 1970 per Chekhov Publishing a Nova York. Només quatre dels seus poemes es van publicar a les antologies de Leningrad el 1966 i el 1967, la major part de la seva obra va aparèixer fora de la Unió Soviètica o va circular en secret (samizdat) fins al 1987. Perseguit per la poesia i herència jueva, no va rebre el permís de viatjar. L'any 1972, mentre Brodski s'estava plantejant l'exili, les autoritats van consultar l'expert en salut mental Andrei Snezhnevsky, un defensor clau del famós diagnòstic pseudomèdic de «deliri reformista paranoic».[18] Aquesta eina política va permetre a l'estat tancar els dissidents en institucions psiquiàtriques indefinidament. Sense examinar-lo personalment, Snezhnevsky va diagnosticar que Brodski tenia «esquizofrènia que progressava lentament», i va concloure que «no era una persona valuosa en absolut i que podria ser deixat anar».[18] El 1971, Brodsky va ser convidat dues vegades a emigrar a Israel. Quan es va trucar al Ministeri de l'Interior l'any 1972 i li van preguntar per què no havia acceptat, va respondre que volia romandre al país. Al cap de deu dies, els funcionaris van irrompre al seu apartament, li van agafar els papers i el 4 de juny de 1972 el van posar en un avió cap a Viena (Àustria).[10] mai va tornar a Rússia i no va tornar a veure maig més Basmanova. Brodsky va escriure més tard «El Judici Final és el Judici Final, però un ésser humà que va passar la seva vida a Rússia, ha de ser, sense cap mena de dubte, col·locat al Paradís».[19][20]
A Àustria, va conèixer Carl Ray Proffer i Auden, que van facilitar el pas als Estats Units i van ser influents en la seva carrera. Proffer, de la Universitat de Michigan i un dels cofundadors de l'editorial Ardis, va editar en rus les obres Brodsky. Recordant el seu desembarcament a Viena, Brodsky va comentar:
| « | Sabia que me'n enava per sempre del meu país, però d'on no en tenia ni idea. Una cosa que era ben clara era que no volia anar a Israel… ni tan sols vaig creure que em permetrien anar-hi. Mai vaig creure que em pujarien a un avió, i quan ho van fer no sabia si l'avió aniria a l'est o a l'oest… No volia ser perseguit pel que quedava del serveis secrets soviètics a Anglaterra. Així vaig als Estats Units.[21] | » |
Encara que el poeta va ser convidat a tornar després de la caiguda de la Unió Soviètica, Brodski no hi va tornar mai.[10][22]
Estats Units
Després d'una breu estada a Viena, Brodsky es va instal·lar a Ann Arbor, amb l'ajuda dels poetes Auden i Proffer, i va esdevenir poeta resident a la Universitat de Michigan durant un any.[21] Brodsky va ser professor visitant al Queens College (1973–74), Smith College, Columbia University i Cambridge University, i després va tornar a la Universitat de Michigan (1974–80). Va ser el professor Andrew Mellon de literatura i el professor de literatura de Five College al Mount Holyoke College, portat allí pel poeta i historiador Peter Viereck. El 1978, Brodsky va rebre un títol honorari de Doctor en Lletres a la Universitat Yale, i el 23 de maig de 1979, va ser inclòs com a membre de l'Acadèmia Americana i de l'Institut d'Arts i Lletres. El 1980 es va traslladar al Greenwich Village de Nova York i el 1981 va rebre el «premi al geni» de la Fundació John D. i Catherine T. MacArthur.[9] També va rebre el Premi d'Excel·lència del Centre Internacional de Nova York. El 1986, una col·lecció d'assajos, Less Than One, va guanyar el National Book Critics Award for Criticism i va rebre un doctorat honoris causa en literatura per la Universitat d'Oxford.[10]
L'any 1987 va guanyar el Premi Nobel de Literatura, el cinquè escriptor rus que ho va fer. En una entrevista se li va preguntar: «Ets un ciutadà estatunidenc que està rebent el Premi de poesia en llengua russa. Qui ets tu, un estatunidenc o un rus?» «Sóc jueu; un poeta rus, un assagista anglès i, per descomptat, un ciutadà estatunidenc», va respondre.[23] L'acadèmia va afirmar que havien atorgat el premi per la seva «autoria global, impregnada de claredat de pensament i intensitat poètica». També anomenava la seva escriptura «rica i intensament vital», caracteritzada per una «gran amplitud en el temps i l'espai». Va ser «un gran pas per a mi, un petit pas per a la humanitat», va bromejar.[10] El premi va coincidir amb la primera publicació legal a Rússia de la poesia de Brodski com a exiliat.
El 1991, Brodsky rebre el títol de Poeta Laureat dels Estats Units. El bibliotecari del Congrés va dir que Brodsky tenia «l'interès obert de la vida estatunidenca que tenen els immigrants. Aquest és un recordatori que gran part de la creativitat estatunidenca prové de persones que no han nascut als Estats Units».[10] El seu discurs d'inauguració es va imprimir a Poetry Review. Brodsky va ser llicenciat honorífic per la Universitat de Silèsia a Polònia i va ser membre honorari de l'Acadèmia Internacional de Ciències. El 1995, Gleb Uspensky, editor en cap de l'editorial russa Vagrius, va demanar a Brodsky que tornés a Rússia per fer una gira, però no ho va acceptar.[10] Durant els darrers deu anys de la vida, Brodsky va patir una pressió considerable per part dels qui el consideraven un oportunista. Va ser un professor molt honrat, va tenir un nom de pila amb els caps de moltes grans editorials i es va connectar amb les figures significatives de la vida literària nord-americana. Ludmila Shtern va escriure que molts intel·lectuals russos, tant a Rússia com a Amèrica, pensaven que la seva influència no tenia límits. Un assentiment seu podria assegurar un contracte de llibre, un lloc docent o una beca. Un cop de mà o un rebuig d'una petició d'ajuda podria crear una tempesta en els cercles literaris russos. La seva posició d'emigrat elogiat i guanyador del Premi Nobel li va fer guanyar enemics i va avivar el ressentiment, la política del qual, escriu, el va fer sentir cansat de tot plegat cap al final.[24]
L'any 1990, mentre ensenyava literatura a França, Brodsky es va casar amb una jove estudiant, Maria Sozzani, d'origen rus-italià; van tenir una filla, Anna Brodsky, nascuda el 1993.
Marina Basmànova va viure amb por a les autoritats soviètiques fins a l'enfonsament de la Unió Soviètica el 1991; només després el seu fill Andrei Basmanov va poder trobar-se amb el pare a Nova York. A la dècada de 1990, Brodsky va convidar Andrei a visitar-lo a Nova York durant tres mesos i van mantenir una relació pare-fill. Andrei es va casar a la dècada de 1990 i va tenir tres fills, Brodsky els va reconéixer com els seus néts i donar-les suport. Els néts de Marina Basmànova, Andrei i Brodsky viuen a Sant Petersburg, Rússia. Andrei va fer lectures de la poesia del seu pare en un documental que conta els poemes de Brodsky dedicats a Marina Basmanova i escrits entre 1961 i 1982.
Va tenir una cirurgia a cor obert el 1979 i més tard dues operacions de bypass, i d'ençà va tenir una salut fràgil. Brodsky va morir d'un atac de cor als 55 anys, al seu pis de Brooklyn Heights, un un barri de la ciutat de Nova York, el 28 de gener de 1996.[10] Va ser enterrat en una secció no catòlica del cementiri Isola di San Michele a Venècia, Itàlia, també lloc de descans d'Ezra Pound i Ígor Stravinski.[10] L'any 1997 es va posar una placa a la seva antiga casa de Sant Petersburg, amb el seu retrat en relleu i les paraules «En aquesta casa de 1940 a 1972 va viure el gran poeta rus, Iosif Aleksandrovich Brodsky».[25] L'amic íntim de Brodsky, el premi Nobel Derek Walcott, el va commemorar a la seva col·lecció The Prodigal, l'any 2004.
Obra
Brodsky és potser més conegut pels reculls de poesia, A Part of Speech (1977) i To Urania (1988), i els assajos, Less Than One (1986), que va guanyar el National Book Critics Circle Award. Altres obres notables són l'obra Marbles (1989) i Watermark (1992), una meditació en prosa sobre Venècia.[10] Al llarg de la seva carrera va escriure en rus i anglès. Va traduir les seves obres i va col·laborar amb eminents poetes traductors.
Temes i formes
En la introducció dels Selected Poems, W. H. Auden va descriure Brodsky com un poeta líric tradicionalista fascinat per «les trobades amb la natura,… reflexions sobre la condició humana, la mort i el sentit de l'existència»[9] Va basar-se en temes amplis, des de la literatura mexicana i caribenya fins a la poesia romana, barrejant «el físic i el metafísic, el lloc i les idees sobre el lloc, l'ara i el passat i el futur». Segons la crítica Dinah Birch el «primer volum de poesia en anglès de Brodsky, Joseph Brodsky: Selected Poems (1973), mostra que tot i que la seva força era un tipus distintiu de soliloqui sec i meditatiu, era immensament versàtil i tècnicament realitzat en diverses formes.»[26]
To Urania: Selected Poems 1965–1985 va recopilar traduccions d'obres més antigues amb obres noves escrites durant l'exili americà i reflexiona sobre temes de memòria, llar i pèrdua.[26] Les dues col·leccions d'assaigs consisteixen en estudis crítics de poetes com Osip Mandelshtam, W.H. Auden, Thomas Hardy, Rainer Maria Rilke i Robert Frost, esbossos de la seva pròpia vida, i els de contemporanis com Akhmatova, Nadezhda Mandelshtam i Stephen Spender.[26]
Un tema recurrent en l'escriptura de Brodsky és la relació entre el poeta i la societat. En particular, Brodsky va posar èmfasi en el poder de la literatura per afectar positivament el seu públic i per desenvolupar la llengua i la cultura en què se situa. La tradició literària occidental, segons ell, explica en par perquè el món hagués superat les catàstrofes del segle xx, com ara el nazisme, el comunisme i les dues guerres mundials. Durant el seu mandat com a poeta laureat, va promoure la idea d'apropar el patrimoni poètic angloamericà a un públic estatunidenc més ampli distribuint antologies de poesia gratuïtes. El bibliotecari del Congrés James Billington va escriure:
| « | Joseph va tenir dificultats per entendre per què la poesia no va atreure el gran públic als Estats Units com ho va fer a Rússia. Era orgullós d'esdevenir ciutadà estatunidenc el 1977 (els soviètics l'havien tret la nacionalitat que el van expular convertit el 1972) i valorava les llibertats de la vida als Estats Units. Però considerava la poesia com «el grau més alt de maduresa de la llengua», i volia que tothom hi fos susceptible. Com a poeta laureat, va suggerir que les antologies econòmiques dels millors poetes nord-americans estiguin disponibles als hotels i aeroports, hospitals i supermercats. Va pensar que les persones inquietes o temeroses, soles o cansades podrien agafar poesia i descobrir de manera inesperada que altres havien experimentat aquestes emocions abans i les havien utilitzat per celebrar la vida en lloc d'escapar-se'n. La idea de Joseph es va recollir, i milers llibres s'han posat, de fet, en llocs on la gent els pot trobar per necessitat o curiositat.[27] | » |
Aquesta passió per promoure la serietat i la importància de la poesia es manifesta en les declaracions d'obertura de Brodsky com a Poeta Laureat dels EUL'octubre de 1991. Va dir: «En no llegir ni escoltar els poetes, la societat es condemna a modes d'articulació inferiors, els del polític, el venedor o el xarlatà.... En altres paraules, perd el seu mateix potencial evolutiu. Perquè el que ens distingeix de la resta del regne animal és precisament el do de la paraula… La poesia no és una forma d'entreteniment i, en cert sentit, ni tan sols una forma d'art, sinó que és el nostre objectiu antropològic, genètic, el nostre far evolutiu i lingüístic». Aquest sentiment es fa ressò al llarg de la seva obra. En una entrevista amb Sven Birkerts el 1979 diu:
| « | A les obres dels millors poetes tens la sensació que ja no parlen amb la gent, o amb alguna criatura seràfica. El que fan és simplement tornar a parlar el llenguatge mateix, com a bellesa, sensualitat, saviesa, ironia, aquells aspectes del llenguatge dels quals el poeta és un mirall clar. La poesia no és un art ni una branca de l'art, és quelcom més. Si el que ens distingeix de les altres espècies és la parla, aleshores la poesia, que és l'operació lingüística suprema, és el nostre objectiu antropològic, fins i tot genètic. Qui veu la poesia com un entreteniment, com «una lectura», comet un crim antropològic, en primer lloc, contra ell mateix.[28] | » |
Influències
El bibliotecari del Congrés, James Billington, va escriure:
| « | Era el protegit favorit de la gran dama de Petersburg, Anna Akhmàtova, i sentir-lo llegir els seus poemes en rus a la Biblioteca del Congrés va ser una experiència per posar-se els cabells de punta encara que no entengués rus. Joseph Brodsky va ser l'encarnació de les esperances no només d'Anna Akhmatova, l'última de les grans poetes de Petersburg de principi de segle, sinó també de Nadezhda Mandelstam, la vídua d'un altre gran poeta màrtir Osip Mandelstam. Ambdós van veure Joseph com una part de la llum guia que algun dia podria portar a Rússia a les seves arrels profundes.[27][29] | » |
Brodsky també va ser profundament influenciat pels poetes metafísics anglesos des de John Donne fins a Auden. Moltes obres va dedicar a altres escriptors com Tomas Venclova, Octavio Paz, Robert Lowell, Derek Walcott i Benedetta Craveri.
Al món anglosaxó, s'ha vist que el treball de Brodsky s'ha vist millorat de manera vital gràcies al treball de bons traductors. A Part of Speech (Nova York i Oxford, 1980), la seva segona gran col·lecció en anglès, inclou traduccions d'Anthony Hecht, Howard Moss, Derek Walcott i Richard Wilbur. El crític i poeta Henri Cole assenyala que «les traduccions pròpies de Brodsky han estat criticades per la seva turgesa, mancant d'un sentit natiu de la musicalitat».[9]
Després de l'annexió russa de Crimea el 2014, el polèmic poema de Brodsky sobre la independència d'Ucraïna (en rus: На независимость Украины) de principi dels anys 90 (que no va publicar però que va recitar públicament) va ser recollit pels mitjans de comunicació russos i declarats repetidament per l'estat «Poema de l'any».[30] Posteriorment, el hereus de Joseph Brodsky van processar uns quants llocs web que publicaven el poema, i en van exigir l'esborrament.[31]
Obra literària
L'any 1987, va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura «per una professió d'escriptor completa, imbuït de la claredat del pensament i d'intensitat poètica».
Obra traduïda al català
- La marca de l'aigua. Traducció de Marcel Riera. Barcelona: Viena, 2011.
- En una cambra i mitja. Traducció de Salvador Company i Anna Torcal. Introducció d'Antoni Munné. València: PUV, 2013. Col. «Breviaris» 21.
- Poemes escollits. Traducció de Judit Díaz Barneda. Pròleg de David Castillo. Barcelona: Edicions de 1984, 2013.
|
|
Premis i honors
- 1986 - National Book Critics Award for Criticism, for Less Than One (col·lecció d'assaigs)
- 1987 – Premi Nobel
- 1989 - Doctorat honoris causa per la Universitat d'Essex[32]
- 1991: doctorat honoris causa per la Facultat d'Humanitats de la Universitat d'Uppsala, Suècia[33]
- 1991 - Poeta premiat dels Estats Units
- 1991 - Premi Corona d'Or de les nits de poesia Struga
- 1993 – Llicenciat honoris causa per la Universitat de Silèsia a Polònia
- Membre honorari de l'Acadèmia Internacional de Ciències de Múnic
Referències
- ↑ «The Nobel Prize in Literature 1987». Nobelprize, 7 octubre 2010. [Consulta: 7 octubre 2010].
- ↑ «Poet Laureate Timeline: 1981–1990». Library of Congress. [Consulta: 1 gener 2009].
- ↑ Ranchin, Andrey (en rus) Critical Mass, 2, 2006 [Consulta: 21 febrer 2022].
- ↑ Steckler, Irene, 1982, The Poetic and the Sacred Word: Biblical Motifs in the Poetry of Joseph Brodsky (unpublished PhD thesis, Bryn Mawr College, 1982, p.362)
- ↑ Knox, Jane, 1978, Iosif Brodsky's Affinity with Osip Mandelstam, Unpublished PhD thesis, University of Texas at Austen, p.314
- ↑ Polukhina V, ed, 1992, Brodsky Through the Eyes of his Contemporaries, St Martin's Press: London, p. 81
- ↑ «Surnames of Rabbinical Families. JewishGen». Arxivat de l'original el 1 febrer 2016. [Consulta: 26 maig 2015].
- ↑ Rottenberg, 1986, p. 184.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 Cole, 1996.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 «Joseph Brodsky, Exiled Poet Who Won Nobel, Dies at 55». , 29-01-1996 [Consulta: 1 gener 2009].
- 1 2 Shtern, 2004, p. 63.
- 1 2 Natalia Zhdanova, "Timelessness: Water Frees Time from Time Itself" Arxivat 2008-10-03 a Wayback Machine., Neva News, 1 agost 2007.
- ↑ «"А вы учились этому?" Стенограмма суда над Иосифом Бродским». TV Rain, 3 desembre 2014. [Consulta: 3 desembre 2014].
- ↑ «Gulag Lite». , 20 desembre 2010 [Consulta: 11 octubre 2011].
- ↑ Raskina, Alexandra Journal of Modern Russian History and Historiography, 7, 1, 1 gener 2014, p. 144–180. DOI: 10.1163/22102388-00700006.
- ↑ Balina i Lipovet͡skiĭ, 2004, p. 28.
- ↑ «Joseph Brodsky and the Fortunes of Misfortune : The New Yorker», 31-05-2014. Arxivat de l'original el 2014-05-31. [Consulta: 9 agost 2023].
- 1 2 Brintlinger i Vinitsky, 2007, p. 92.
- ↑ D. Smirnov-Sadovsky, Song from Underground, Booklet of the Festival "Masterpieces of the Russian Underground", Lincoln Center, New York, USA, gener 2003, pàgines 16-19.
- ↑ «Song from Underground (2nd version — Smirnov) — Wikilivres.ru».
- 1 2 Miłosz, 2006, p. 84.
- ↑ Loseff, Lev (2010) Joseph Brodsky: A Literary Life, Yale University Press (New Haven, CT)
- ↑ Gross, Irena.
- ↑ Shtern, 2004, p. 305.
- ↑ Shtern, 2004, p. 330.
- 1 2 3 Birch, 2009.
- 1 2 19 febrer 1996 "Death of a Poet Laureate: Joseph Brodsky Turned Exile into Inspiration" Library of Congress, obituary
- ↑ Dingle, 2003, p. 22.
- ↑ Martin, Eden «Collecting Anna Akhmatova». The Caxtonian, 4, 4-2007, p. 2 [Consulta: 21 octubre 2010].
- ↑ «Ein hässlicher Fleck auf der sonst weissen politischen Weste – wie Joseph Brodsky dazu kam, in einem Gedicht die Ukraine zu schmähen» (en alemany). , 31-05-2015 [Consulta: 22 octubre 2022].
- ↑ «Александр Даниэль: Тщета гуманитарного знания». polit.ru. [Consulta: 5 juny 2023].
- ↑ «Honorary Graduates». University of Essex. Arxivat de l'original el 16 de juliol 2019. [Consulta: 5 novembre 2014].
- ↑ «Honorary doctorates - Uppsala University, Sweden».
Enllaços externs
- «Joseph Brodsky» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
| |
|
