L'astronauta impossible

El 22 de març de 2011, es va publicar al lloc web del programa una escena curta que servia com a preqüela del primer episodi. A la preqüela, Richard Nixon rep una trucada telefònica de la nena que no para de trucar-lo a l'episodi. Ella suplica al president que miri enrere, però ell li pregunta com ha aconseguit aquest número, que l'"astronauta" li ha dit. Ella li diu que tracta de monstres, a la qual cosa ell respon: "Senyoreta, no hi ha monstres al Despatx Oval". Aleshores penja i es recolza enrere. Darrere seu hi ha un membre desenfocat del Silenci.^[2][3]

Durant un descans dels seus viatges amb l'Onzè Doctor, els seus companys Amy i Rory reben sobres que els citen a Utah a una hora i lloc específics. Arriben per trobar-se amb River Song (que també va rebre un sobre) i el Doctor, que és gairebé 200 anys més gran que quan va veure l'Amy i en Rory per última vegada. Els ofereix un pícnic i després un viatge a "l'espai 1969". Durant el pícnic, una figura emergeix del llac amb un vestit d'astronauta americà i dispara al Doctor diverses vegades, fent-lo col·lapsar. Un home anomenat Canton Everett Delaware III arriba amb una llauna de gasolina, dient a Amy, Rory i River que l'home mort és el veritable Doctor. El cos del Doctor és cremat en un funeral viking.

Amy, Rory i River parlen en un restaurant quan descobreixen que el quart sobre va ser enviat al Doctor, viu i 200 anys més jove que el del llac. El Doctor més jove arriba al restaurant on els seus companys li expliquen sobre l'espai 1969 i Canton, però es neguen a dir-li sobre la seva mort o que el remitent és el mateix Doctor.

El Doctor i els seus companys viatgen fins al 8 d'abril de 1969, on el jove Canton, un exagent de l'FBI, rep informació del president Richard Nixon sobre una sèrie de trucades telefòniques que Nixon va rebre d'una noia jove demanant ajuda. El Doctor arriba a Washington, DC i convenç Nixon perquè li doni uns minuts per localitzar la noia.

Basant-se en la trucada telefònica i la menció de la noia d'un "astronauta", rastreja la intersecció de Florida on es troba la noia. Mentrestant, l'Amy coneix i fa una fotografia d'un dels líders del Silenci, un grup que també va veure al costat del llac i que la gent oblida cada vegada que algú deixa de mirar-los.

Canton segueix el Doctor i els altres fins a la TARDIS mentre marxen cap a Florida. Quan arriben a l'edifici on es troba la noia, troben peces d'un vestit espacial i tecnologia alienígena. River i Rory exploren una vasta xarxa de túnels que aparentment s'han estès pel planeta durant segles, desapercebuts per la població humana però poblats pel Silenci. Troben Canton inconscient al costat d'una figura amb un vestit espacial, l'Amy li diu al Doctor que està embarassada (obligada a fer-ho pel Silenci que va conèixer abans) abans d'agafar la pistola de Canton i disparar al vestit. S'adona massa tard que la visera del casc s'ha obert per revelar la nena.

La TARDIS s'havia tornat invisible prèviament a causa d'un dany al seu estabilitzador visual a la història del Segon Doctor The Invasion (1968).^[4] Quan Canton abandona la TARDIS per primera vegada, el Doctor comenta: "Cor valent, Canton", una referència a la frase recurrent del Cinquè Doctor a la seva companya Tegan Jovanka, "Cor valent, Tegan".^[4] Quan l'Amy demana al Doctor més jove que confiï en ella, ell li demana que li juri alguna cosa que importi. Després de pensar-hi una mica, somriu i diu "Dits de peix amb crema anglesa", referint-se als esdeveniments de "L'onzena hora", quan l'Amy coneix el Doctor per primera vegada quan era petita.^[4]

L'episodi va ser escrit per Steven Moffat, que es va fer càrrec de la sèrie el 2010. Moffat volia que la temporada del 2011 comencés amb una història en dues parts en un intent de començar amb més gravetat i un abast més ampli en la trama,^[6] així com que volia que els episodis fossin un dels més foscos de la sèrie.^[7] "L'astronauta impossible" / "El dia de la Lluna" va ser el primer episodi en dues parts per obrir una sèrie des de la història del Sisè Doctor de 1985 Attack of the Cybermen.^[4]

A l'episodi de Doctor Who Confidential després de l'emissió de "L'astronauta impossible", va declarar Moffat que, segons ell, era un dels episodis més foscos de la sèrie, però que mantenia el mateix nivell d'humor. La inclusió de la mort del Doctor va semblar un final de sèrie per a alguns dels productors, però en realitat era allà per "començar-la".^[6] En escriure l'escena de la mort de la versió antiga del Doctor, Moffat volia reconèixer al públic que els Senyors del Temps no són invencibles i que encara podrien morir permanentment si els maten abans de la regeneració. En crear el Silenci, els antagonistes alienígenes de l'episodi, Moffat volia que desafiessin els monstres del passat en termes de "por".^[6] Creia que aquestes criatures eren "molt més importants".^[6] El disseny dels alienígenes es va inspirar parcialment en la figura del quadre d'Edvard Munch El crit.

The aliens' design was partially inspired by the figure from the Edvard Munch painting The Scream.^[7]

A l'octubre de 2010, es va anunciar que Mark Sheppard, que havia aparegut en altres sèries de ciència-ficció com ara Battlestar Galactica, Firefly, Supernatural i Warehouse 13, faria una aparició com a convidat a Doctor Who. Sheppard va descriure interpretar Canton com una "feina de somni" i va dir que desitjava aparèixer en una altra de les obres de Moffat, incloent-hi Sherlock.^[8][9] Tot i que Sheppard és un actor anglès, va ser la seva primera aparició en un programa de televisió britànic.^[10] Per a l'escena que representava el Canton Delaware més antic, els productors van planejar originalment que Sheppard semblés més gran utilitzant efectes de maquillatge. Tanmateix, Sheppard va suggerir que el seu pare, l'actor William Morgan Sheppard interpretés el paper, un suggeriment que va ser acceptat.^[6]

L'actor estatunidenc Stuart Milligan va ser escollit per interpretar el president Nixon, cosa que va dir que trobava emocionant, ja que havia interpretat altres presidents en el passat, inclòs Dwight D. Eisenhower. Es van aplicar peces protètiques a les galtes, el nas i les orelles de Milligan per fer que s'assemblés tant com fos possible a Nixon. També va practicar com parlava Nixon, però inicialment li va costar, ja que havia de portar dents postisses.^[6] Milligan va aparèixer anteriorment a l'especial animat Desè Doctor Dreamland com a la veu del coronel Stark.^[11] Chukwudi Iwuji, que va interpretar Carl, va aparèixer anteriorment a l'àudiodrama del Setè Doctor A Thousand Tiny Wings, on va interpretar Joshua Sembeke.^[12]

Aquest parell d'episodis marca la primera vegada que Doctor Who ha filmat la fotografia principal metratge dins dels Estats Units;^[13] la pel·lícula per a televisió de producció americana de 1996 es va filmar al Canadà, i alguns plans inicials de la segona unitat de Nova York i l'Estàtua de la Llibertat es van filmar a Liberty Island per a l'episodi "Dàleks a Manhattan", però cap dels actors de l'episodi va participar en el rodatge.^[14] El rodatge va tenir lloc a l'estat de Utah. Per a la primera presa de la ubicació, el director Toby Haynes volia que fos èpic perquè el públic pogués reconèixer on s'ambientava l'episodi. Les escenes a la carretera es van filmar a la U.S. Route 163^[15] (diversos quilòmetres a l'est de les coordenades que apareixien a les invitacions del Doctor). L'equip volia afegir tantes icones americanes com poguessin a aquestes preses, com ara un barret Stetson, un Edsel Villager dels anys 50 i un autobús escolar groc. Moffat, que havia gaudit escrivint episodis amb River Song, volia donar-li una entrada impressionant. Haynes va fer que l'actriu Alex Kingston bloquegés la llum del sol des de l'angle de la càmera i bufés fum del seu revòlver. Les escenes que incloïen el pícnic i la mort del futur Doctor van tenir lloc a la vora del llac Powell. El vestit que portava l'assassí del futur Doctor era una rèplica d'un vestit espacial de l'Apollo. En filmar l'escena de la mort, l'equip de rodatge va notar que Karen Gillan estava realment molesta i "estava actuant descaradament".^[6] En filmar l'escena del "funeral viking", Haynes volia filmar-la durant la posta de sol. Tanmateix, el sol es va pondre sobre el desert, així que es va filmar durant la sortida del sol, quan el sol sortia sobre l'aigua.^[6]

Kingston va haver de bufetejar Matt Smith diverses vegades en una escena perquè era difícil de fingir. Kingston va recordar que després d'unes quantes preses, Smith es va posar vermell i es va frustrar per haver de fer la seqüència una vegada i una altra. El plató del Despatx Oval es va construir als Upper Boat Studios del sud de Gal·les. Com que l'equip de producció tenia accés a diverses imatges i plànols del despatx real, van poder replicar-lo amb gairebé tots els detalls. El principal problema per construir el plató va ser l'arrebossat; l'equip normalment arrebossava una paret a la vegada per a les habitacions normals, però com que el Despatx Oval era rodó, van haver de fer tot el plató alhora. L'escena del restaurant d'estil americà quan els companys es reuneixen amb el Doctor en aquest episodi es troba en realitat a la badia de Cardiff.^[16] La pel·lícula de Laurel i Hardy Bojos de l'aire,^[4] en què s'immiscueix el Doctor, va ser feta per Smith ballant davant d'una pantalla verda.^[6]

En algun moment abans de l'emissió de l'episodi, aquest i "El dia de la Lluna" es van estrenar en una projecció de premsa, on es va convidar a assistir diversos fans. L'equip de producció present els va demanar que no revelessin cap spoiler. Tanmateix, després de la projecció, un fan va revelar tota la trama dels dos episodis en un fòrum d'Internet. Aquesta notícia va enfurir Moffat.^[17] En una entrevista a BBC Radio 5 Live, Moffat va declarar:

Malgrat això, va afegir que la majoria dels fans de "Doctor Who" són "spoilerfòbics", que es neguen a connectar-se a Internet per no ser spoilerjats.^[17]

"L'astronauta impossible" es va emetre per primera vegada a BBC One al Regne Unit el 23 d'abril de 2011 a les 6 pm.^[18] La seva emissió va ser precedida per un homenatge amb subtítols a l'actriu Elisabeth Sladen, que va morir de càncer el 19 d'abril de 2011. Sladen havia aparegut anteriorment a la sèrie com a companya Sarah Jane Smith, i com el mateix personatge a la sèrie derivada The Sarah Jane Adventures.^[19] Després de l'emissió, "L'astronauta impossible" va rebre xifres preliminars, durant la nit, de 6,52 milions d'espectadors.^[20] Les audiències consolidades finals de l'episodi van augmentar fins als 8,86 milions, amb una quota d'audiència del 43,2%.^[21] Això va convertir l'episodi en el segon programa amb més audiència del dia, darrere de Britain's Got Talent a ITV1.^[20] L'episodi va ser el tercer més vist a BBC One i el sisè en total durant tota la setmana que va acabar el 24 d'abril.^[22]Unes 300.000 persones més van veure l'episodi des de BBC iPlayer en els dos dies posteriors a la seva emissió original.^[21] Va rebre un Appreciation Index de 88, una de les puntuacions més altes del cap de setmana.^[23]

Als Estats Units, l'episodi es va emetre el BBC America el mateix dia que es va estrenar al Regne Unit,^[24] com va ser el cas al Canadà per a Space.^[25] 1,3 milions d'espectadors van veure "L'astronauta impossible" a BBC America, convertint-lo en la transmissió televisiva amb més audiència de la història del canal. Segons sembla, va augmentar en 71.000 espectadors respecte a "L'onzena hora".^[26] Quan es van afegir les classificacions de DVR Live + 7 dies, el total va augmentar a 1,8 milions.^[27] Al Canadà, l'episodi va ser vist per 538.000 persones, convertint-lo en l'episodi de Who més vist del canal i en la seva transmissió televisiva més vista el 2011.^[28]Es va emetre a ABC1 a Austràlia el 30 d'abril de 2011,^[29] i va ser vist per 860.000 persones de les cinc capitals, coincidint amb els índexs d'audiència. de "Cançó de Nadal" el Boxing day de 2010.^[21]

El servei de mesurament d'audiència Kantar Media va informar que "L'astronauta impossible" és l'esdeveniment televisiu més enregistrat de tots els temps. L'anàlisi de les dades de BARB va revelar que 4,11 milions de persones van gravar i veure el programa en una setmana després de l'emissió, cosa que representa el 46% del total d'espectadors de l'episodi.^[30] Es van fer un total d'1,38 milions de sol·licituds a iPlayer durant el mes d'abril, cosa que el va situar en el número u del mes.^[31]

L'episodi va rebre ressenyes generalment positives per part dels crítics de televisió. Dan Martin de The Guardian va reaccionar positivament a l'episodi, creient que el repartiment va actuar millor que a l'anterior cinquena temporada. Va declarar que "Steven Moffat ha llençat el llibre de regles i ha fet Doctor Who com, us imagineu, s'ha imaginat que hauria de ser tota la seva vida. Matar el Doctor deixa la forma de la sèrie planificada, eleva el llistó perquè ningú estigui fora de perill i veu l'Amy, el Rory i la River davant d'un terrible dilema".^[32] A Martin li va agradar que "l'horror entumit d'Amy pugi les coses a un nivell d'intensitat de final de sèrie des del principi", i després canviï "a una comèdia de costums del Despatx Oval", i "es transformi en terror gòtic i finalment et llença a terra amb el seu suspens cinematogràfic".^[32] També va ser positiu envers l'ambientació americana i "el nostre excèntric quartet britànic que hi passa per alt", creient que la sèrie va elevar el seu nivell amb això.^[32] Pel que fa al Silenci, Martin creia que era "un truc psicològic estàndard de Moffat, però el més refinat fins ara".^[32] Martin el va qualificar més tard com el segon millor episodi de la sèrie, tot i que el final no va ser inclòs a la llista.^[33]

Morgan Jeffery de Digital Spy va qualificar l'episodi com "un llançament fantàstic per a la sisena temporada", i va afegir que "el rodatge als Estats Units de l'equip de Doctor Who sens dubte ha donat els seus fruits, donant a aquestes primeres escenes una gran escala que la sèrie difícilment podria haver esperat aconseguir el 2005, i molt menys el 1963".^[34] Comentant la mort del futur Doctor, Jeffery va dir que "set minuts després, la mandíbula col·lectiva d'una nació va caure quan el Doctor, el protagonista d'aquesta sèrie, va ser assassinat sense pietat. Aquest gir argumental és simplement impressionant, i és difícil imaginar fins i tot que els espectadors casuals no es quedin asseguts per prestar atenció en aquest moment".^[34] Jeffery també creia que els protagonistes habituals de la sèrie estaven en "plena forma", afegint que "els aspectes més abrasius de la personalitat d'Amy Pond semblen haver-se atenuat aquest any, i Karen Gillan respon amb la seva millor i més comprensiva actuació fins ara. Arthur Darvill també està a l'altura del seu recent ascens a companya a temps complet. El seu ritme còmic és simplement magnífic, però també destaca en els moments més foscos de l'episodi".^[34] Jeffery va qualificar l'episodi amb cinc estrelles sobre cinc.^[34]

Gavin Fuller de The Daily Telegraph creia que era "un un començament fantàstic de la primera part de la sèrie del 2011, amb el final impactant de l'Amy disparant aparentment a una noia fent esperar amb ganes la conclusió de la setmana vinent per veure com es resol tot", a més de gaudir del concepte del Silenci.^[35] Rick Marshall de MTV creia que "Steven Moffat i l'equip de Doctor Who ofereixen un altre gran episodi", però també va dir que "el gran final en suspens probablement farà que els caps de més d'uns quants fans explotin".^[36] A més, Marshall creia que els antagonistes alienígenes "donen als Àngels Ploraners una competència pel factor por".^[36] Simon Brew de Den of Geek va pensar que l'episodi era "un retorn triomfal de Doctor Who, ple de confiança i llançant fils argumentals que insinuen una sèrie captivadora".^[37] A Brew li va agradar l'actuació de Sheppard com a Delaware i la presència creixent de Darvill com a Rory. Brew també va elogiar la feina de Haynes als Estats Units, dient que era una millora respecte a "Dàleks a Manhattan", que presentava actors britànics intentant interpretar amb accents americans.^[37] Tom Phillips de Metro va dir que l'ambientació estatunidenca de 1969 estava "molt ben utilitzada" i va gaudir de la "fantasmagòrica" del Silenci. Tanmateix, Phillips va sentir que l'episodi seria "una mica difícil d'entendre" per als nous espectadors.^[38] Kevin O'Sullivan de The Sunday Mirror va ser més negatiu envers l'episodi, afirmant que era "impossible d'entendre" i només per a "friquis estrictament de la ciència-ficció", i afegint que Smith "continua sent un Doctor derivat que no aporta res de nou a la festa".^[39]