Mandragot
Lo mandragòt  | |
|---|---|
| Tipus | geni familiar |
| Origen | Bearn, Armanyac i Landes de Gascunya |
| Context | |
| Mitologia | mitologia gascona |
| Dades | |
| Pseudònim | Mandagot |
| Gènere | masculí |
El mandragot (en gascó: lo mandragòt), anomenat també mandagot (mandagòt), és un geni propi de la mitologia gascona. És especialment conegut al Bearn, les Landes i l'Armanyac gràcies als reculls de contes que en van publicar, respectivament, Simin Palay, Vincent Foix i Joan Francés Bladèr, però es pot considerar present a tota la Gascunya.[1] Es tracta d'una mena de geni familiar pirinenc comparable al minairó català o el mamarro basc: com aquests, aporta riquesa al seu amo, apareix només a la nit de Sant Joan, cal seguir una tècnica especial per a caçar-ne un i cal tenir-lo tancat.[1]
Representació
En les tradicions gascones, el mandragot no té una forma definida, tant pot ser una mena de dimoni com un animal fantàstic o un esperit maligne. Només se sap que té cua.[1][2] El seu nom, morfològicament, sembla relacionat amb el de la mandràgora, una planta associada a les bruixes (si més no, es diu que permet de combatre-les). Aquesta característica l'acosta també als minairons, els mamarroak i altres genis familiars pirinencs, sovint relacionats amb la falguera (l'iratxo basc, per exemple, en rep el nom).
Creences
Per a poder enxampar un mandragot, cal parar-li un parany a la nit de Sant Joan, l'única en què es manifesta: hom l'atreu amb una gallina lligada a una creu de pedra prop d'una cruïlla de quatre camins. Quan s'hi acosta per a endur-se-la, cal agafar el mandragot de la cua i ficar-lo dins un sac, el qual s'ha de carregar a l'espatlla esquerra i portar-lo de seguida a casa sense mirar enrere ni parlar amb ningú.[3]
Un cop a casa, el mandragot s'ha de tancar en un bagul o arca. Qui ho hagi fet, trobarà peces d'or cada matí al costat de l'arca.[1][4] Hom diu que un home que s'assegui a l'arca on hi ha tancat el mandragot no es podrà aixecar mai fins que l'amo li demani al mandragot que el deixi anar.[1] Cal que l'amo doni el mandragot a algú altre abans de morir, ja que, si no ho fa així, patirà una llarga agonia i no s'acabarà de morir mai.[1][3]
En la cultura popular gascona, «Aver lo Mandragòt a la maison» ('tenir el mandragot a casa') vol dir ser ric. Es diu que un home ric que gasta amb escreix «té els mandragots» (Qu'a los Mandragòts).[2] Semblantment, al País Basc, quan hom parla de certa gent que fa miracles o obres extraordinàries, com ara els endevins, bruixots o certs sanadors, hom diu que «tenen mamarros (mamurrak)».
Equivalents
A la Provença i el Llenguadoc hi ha una criatura mitològica anomenada matagot que, tot i la similitud del nom i algunes característiques compartides (el matagot també aporta riquesa al seu amo), hi presenta marcades diferències. Sovint, per homonímia, se'ls equipara,[2] però el matagot és més aviat un gat negre associat a les bruixes i bruixots, el qual han obtingut del diable a canvi de la seva ànima.[2] Tot amb tot, les relacions entre l'un i l'altre són nombroses: al sud del Loira, per exemple, la mandràgora (relacionada etimològicament amb el mandragot) es coneix com a «herba del matagot» o «herba del Matangon».[5]
Referències
- 1 2 3 4 5 6 «Familha : Èstes estranhs Nom : Lo Mandragòt» (PDF) (en occità). perlogascon.com, 26-01-2022. [Consulta: 12 juliol 2026].
- 1 2 3 4 «Le mandragòt» (en francès). Escola Gaston Febus, 02-03-2026. [Consulta: 12 juliol 2026].
- 1 2 Bladé, Jean-François. Contes populaires de la Gascogne (en francès). París: Maisonneuve, 1886.
- ↑ «Los Mandragòts» (en occità). loceudepau.eu. Lo céu de Pau. [Consulta: 12 juliol 2026].
- ↑ Seignolle, Claude. Les évangiles du diable selon la croyance populaire (en francès). París: Maisonneuve & Larose, 1994. ISBN 978-2-7068-1119-7.
Vegeu també
Part de {{Mitologies europees}} i {{Mitologia occitana}} | ||
| Personatges |  | |
| Altres | ||