Playtest (Black Mirror)
| Sèrie | Black Mirror |
|---|---|
| Temporada | tercera temporada de Black Mirror |
| Número d'episodi | 2 |
| Anterior | Nosedive |
| Següent | Shut Up and Dance |
| Estrena | 21 octubre 2016 |
| Emissora original | Netflix |
| Director | Dan Trachtenberg |
| Guionista | Charlie Brooker |
| Durada | 57 min |
| Idioma original | anglès |
| País | Regne Unit |
| Gènere | ciència-ficció |
| Actors | |
"Playtest" és el segon episodi de la tercera temporada de la sèrie de televisió britànica de la sèrie antològica de ciència-ficció Black Mirror. Escrit pel productor creador de la sèrie Charlie Brooker i dirigit per Dan Trachtenberg, es va estrenar a Netflix el 21 d'octubre de 2016, juntament amb la resta de la tercera temporada.
L'episodi segueix Cooper (Wyatt Russell), un estatunidenc que prova un joc de realitat augmentada a Londres mentre viatja. És un joc de terror que accedeix al seu cervell i se centra en les seves pors. Hannah John-Kamen coprotagonitza el paper d'un periodista de videojocs que Cooper coneix. L'episodi es va inspirar en una idea que Brooker tenia per a un joc de realitat augmentada Whac-A-Mole que augmentava de velocitat fins que el subjecte es tornava boig. Després de considerar Tòquio, l'equip va decidir rodar a Londres.
Una obra de terror psicològic, l'episodi presenta nombroses referències a videojocs i molts exemples de presagi. L'episodi va rebre una acollida positiva de la crítica, amb elogis a la direcció de Trachtenberg i a l'actuació de Russell, mentre que es van fer crítiques a la història i al final. L'episodi va ser nominat a un British Academy Television Craft Award, un RTS Craft & Design Award i un Premi de la Visual Effects Society.
Argument
Després que el seu pare morís per la malaltia d'Alzheimer, Cooper (Wyatt Russell) viatja pel món, ignorant les trucades telefòniques de la seva mare. A Londres, passa una nit amb la periodista tecnològica Sonja (Hannah John-Kamen). Es veu obligat a quedar-se amb ella després que el seu compte bancari s'esgoti quan esdevé víctima d'un robatori d'identitat, però troba una oferta pagada per provar un joc per a SaitoGemu.
A l'edifici de l'empresa, es troba amb la Katie (Wunmi Mosaku) en una sala d'experiments. Tot i que ella li apaga el telèfon, ell el torna a encendre per fer fotos subreptíciament del kit de prova per a la Sonja. La Katie li implanta un petit dispositiu anomenat "bolet" a la part posterior del coll. Prova una versió de realitat augmentada del joc Whac-A-Mole. En Cooper queda impressionat i accepta una altra prova. Es reuneix amb en Shou (Ken Yamamura), el propietari de l'empresa, i li diuen que experimentarà un joc de terror on una xarxa neuronal artificial personalitza l'experiència segons les seves pors.
A Harlech House, la mansió que reconeix d'un joc de SaitoGemu, Cooper té un auricular per comunicar-se amb la Katie; també hi ha càmeres per tot arreu. Al cap d'una estona, veu una aranya i després una figura que apareix en una pintura. Sent passos i veu una simulació de Josh Peters (Jamie Paul), el seu assetjador de la infància. A la cuina, apareix una aranya enorme amb la cara de Peters. L'auricular de Cooper deixa de funcionar. Sonja arriba i insta a Cooper a marxar, però Cooper troba inconsistències en la seva història. L'apunyala i es barallen. Quan la seva cara es transforma en una calavera vermella, Cooper la clava al ganivet que li ha estat clavat a l'espatlla, i ella, el ganivet i la ferida de Cooper desapareixen.
Quan es reprèn la comunicació amb l'auricular, Katie porta Cooper a una habitació del pis de dalt per finalitzar la prova. Katie comença a interrogar Cooper mentre ell oblida detalls sobre la seva mare i després sobre ell mateix. Després que intenti treure el bolet amb un fragment de vidre, Katie i Shou irrompen i el retenen, dient que la tecnologia ha avançat massa per ser treta.
Cooper desperta al despatx de Shou, l'experiment només ha durat un segon i res posterior ha estat real. Cooper torna a casa per trobar la seva mare (Elizabeth Moynihan), que no el reconeix, marcant el seu número repetidament. De tornada a la primera sala d'experiments, Cooper crida a la seva mare mentre el bolet el mata. De fet, Cooper va morir en 0,04 segons per una trucada telefònica de la seva mare que va causar interferències de senyal amb el dispositiu, i l'experiència posterior només va existir al seu cap.
Producció
Tot i que les temporades u i dos de "Black Mirror" es van emetre a Channel 4 al Regne Unit, el setembre de 2015 Netflix va encarregar la sèrie durant dotze episodis (dividits en dues temporades de sis episodis).[1] El març de 2016, Netflix va superar Channel 4 pels drets de distribució de la tercera temporada, amb una oferta de 40 milions de dòlars.[2] A causa del seu trasllat a Netflix, la sèrie va tenir un pressupost més gran que en temporades anteriors.[3] "Playtest" és el segon episodi de la tercera temporada;[4] els sis episodis de la sèrie es van estrenar a Netflix simultàniament el 21 d'octubre de 2016. Com que Black Mirror és una sèrie antològica, cada entrega és independent.[5] "Playtest" es va posar en segon lloc en part perquè Halloween va ser poc després de la data d'estrena,[5] tot i que el creador de la sèrie Charlie Brooker va comentar que potser no hauria d'haver estat segon, ja que és un "episodi entremaliat" en lloc d'un "episodi amb missatge".[6]
| "Black Mirror – Temporada 3" El tràiler de la tercera temporada de Black Mirror | |
Els títols dels sis episodis que formen la tercera temporada es van anunciar el juliol de 2016, juntament amb la data d'estrena.[7] Un tràiler de la tercera temporada, amb una fusió de clips i fragments sonors dels sis episodis, va ser llançat per Netflix el 7 d'octubre de 2016.[8] "Playtest" va ser projectat a la New York Comic Con a principis d'octubre de 2016.[9]
Concepció i guió
El primer tractament de "Playtest" va ser escrit per Brooker, després del qual va treballar en la producció i el refinament d'un guió amb el director Dan Trachtenberg.[10] Conceptualment, Brooker es va inspirar amb una idea on a una persona se li posen implants de realitat augmentada per jugar a un joc virtual de Whac-A-Mole que es torna repetidament més ràpid, fent que la persona es torni boja i es col·loqui amb nombrosos altres subjectes traumatitzats per talps. Tanmateix, això només va resultar ser material suficient per a un episodi de quinze minuts.[11] Brooker va concebre afegir un concepte de casa encantada, on la tecnologia de realitat augmentada canviaria dinàmicament el que la persona veia en resposta a les seves pors.[11]
Trachtenberg va conèixer el projecte al voltant del seu debut com a director a la pel·lícula de terror 10 Cloverfield Lane (2016).[12] Brooker va dir que Trachtenberg era "inflexible" i que la història havia d'estar "un pas per davant" del que esperaven els espectadors.[6] Un cop treballaven junts, Trachtenberg i Brooker van descobrir que tots dos havien estat anteriorment contractats com a periodistes de videojocs: Brooker per a PC Zone i Trachtenberg per a The Totally Rad Show.[12][13] El gir addicional al final de l'episodi, en què Cooper és assassinat pel sonar del seu telèfon, no estava en el tractament original, però es va afegir més tard. Brooker va comentar que estava inspirat en part per Daniel Mallory Ortberg, que va escriure en un article "Next on Black Mirror: what if phones, but too much?" Brooker va comparar l'últim gir amb un final de "punch line" d'un episodi de La dimensió desconeguda, inicialment preocupat que fos massa divertit, però el va trobar "angoixant i horrorós" a l'edició.[6] Més tard va descobrir que el final d'aquest episodi era el que els espectadors malinterpretaven més sovint, tot i que l'observació de Trachtenberg havia estat que la majoria de la gent entenia el gir.[14]
Algunes idees per a l'episodi es van canviar o no es van utilitzar. La relació de Cooper amb la seva mare va canviar, de ser neuròtica i afectuosa a donar-la per feta.[11] En un esborrany, es va dir a Cooper que era un personatge de "Black Mirror" com una manera de trencar la quarta paret.[11] En aquesta història, descobriria altres personatges i llocs d'episodis anteriors.[15] Brooker també volia tenir un mode malson, on es mostressin diferents escenes a l'espectador quan veiessin l'episodi per segona vegada.[11] Les escenes alternatives van ser un concepte clau de la pel·lícula interactiva posterior Black Mirror: Bandersnatch, que incorporava les decisions de l'espectador a la història.[14][16]
Càsting i rodatge

Wyatt Russell protagonitza l'episodi com a Cooper. Trachtenberg va dir que aquest repartiment va portar a moderar l'arrogància del personatge perquè el públic "li doni suport perquè aprengui una lliçó".[12] Hannah John-Kamen apareix en aquest episodi com a Sonja, després d'aparèixer breument en el paper no relacionat d'una cantant a l'episodi de la primera temporada "Fifteen Million Merits". Brooker va assenyalar que inicialment havien de fer sonar a la ràdio en una escena la cançó que cantava John-Kamen a "Fifteen Million Merits", però no van poder fer-ho a causa d'un problema de llicència.[5][17] Altres papers són Wunmi Mosaku com a Katie, que dirigeix l'experiment, i Ken Yamamura com a Shou, el propietari de l'empresa de videojocs.[18]
"Playtest" va ser l'últim episodi de la tercera temporada que es va filmar. Inicialment, la producció hauria tingut lloc a Tòquio, un centre clau per al desenvolupament de videojocs, amb escenes de mansions filmades al Regne Unit, però els guionistes van trobar difícil explicar a la història per què una casa així existiria al Japó o a prop. En comptes d'això, van decidir que l'episodi tingués lloc a Londres, un lloc al qual tenien fàcil accés però que no havia aparegut de manera destacada a la sèrie abans.[14] Les imatges exteriors de la seu de SaitoGemu es van rodar a Englefield House.[19] Els decorats de SaitoGemu es van crear a partir d'un edifici escolar abandonat, mentre que les escenes de Harlech House es van filmar a casa d'una dona gran.[11] L'empresa d'animació Framestore va treballar en els efectes, amb l'encàrrec de crear la petita aranya realista que Cooper veu per primera vegada i la versió deformada que apareix més tard.[14] Es van fer plans addicionals de la casa per a efectes especials renderitzant la casa dins del motor de joc Unity.[11]
Trachtenberg volia filmar les escenes en ordre, però això no sempre era possible. Va comentar que algunes escenes es roden de manera similar a 10 Cloverfield Lane, incloent-hi algunes escenes que es van tallar per les seves similituds.[10] A les primeres escenes de Harlech House, es va animar Russell a experimentar amb les reaccions de Cooper; per exemple, es va filmar una presa de 14 minuts de Cooper insultant el seu assetjador de la infància, Josh Peters.[11] Trachtenberg va experimentar amb Russell i John-Kamen improvisant, fent-los afegir línies al mig o al final del seu diàleg.[12] Trachtenberg volia la penúltima escena, amb Cooper tornant a casa, com una presa única, donat el canvi dràstic de to que va donar a l'episodi.[11]
Anàlisi
L'episodi és una obra de terror psicològic;[20] Adam Chitwood de Collider el va trobar "genuïnament terrorífic", mentre que Chancellor Agard de Entertainment Weekly creia que contenia "una de les escenes més visceralment inquietants de la sèrie".[21][22] Charles Bramesco de Vulture la va comparar amb el thriller de ciència-ficció de 1999 EXistenZ a causa de l'enfocament d'ambdues obres en distorsionar la realitat.[23] Els crítics van trobar que l'episodi explorava els temes de la percepció errònia de la realitat per part dels humans. Rebecca Hawkes de The Telegraph va dir que l'episodi connectava la "tecnologia futurista" amb les pors al voltant de la pregunta "si no podem confiar en els nostres propis sentits defectuosos, en què podem confiar?"[24] En relació amb el bolet inspirat en les pors de Cooper, Roxanne Sancto de Paste va escriure que la gent ha volgut explorar "aquesta confrontació amb els racons més foscos del nostre subconscient" abans de la tecnologia moderna, com ara amb l'anàlisi dels somnis, els al·lucinògens o la hipnosi.[25] El personatge Katie diu que la tecnologia experimental afegeix "capes a sobre de la realitat", i Bramesco comenta que la construcció de l'episodi és aquesta a l'inrevés.[23] Bryan Bishop de The Verge va trobar que altres temes tractats inclouen l'ètica dels experiments amb éssers humans i la importància de resoldre problemes familiars.[26]

La tecnologia principal de l'episodi va generar comparacions amb la realitat augmentada i les tecnologies contemporànies de realitat virtual, com ara Oculus Rift i Microsoft HoloLens.[13][26] Bishop també la va comparar amb un augment de la demanda d'entreteniment interactiu com ara les escape rooms i el teatre immersiu.[26] Agard va dir que l'episodi "porta el desig d'escapisme" en aquestes formes d'entreteniment a una "conclusió mortal".[22] Hawkes va dibuixar una "vincle temàtic" entre la tecnologia i les pors de Cooper a la demència, dient que "cap de nosaltres té realment el control de les nostres pròpies ments, records i 'jo'".[24] Alex Abad-Santos de Vox va interpretar l'episodi per fer una observació més àmplia sobre la manera com els telèfons intel·ligents han canviat la interacció humana, observant que Cooper necessita molt poc més que un telèfon intel·ligent per viatjar pel món i conèixer gent. Abad-Santos va afegir que, tot i que els espectadors poden esperar que els personatges es revelin com a malvats, cap ho és, i va concloure que "la major amenaça per a tu mateix no són els desconeguts que coneixes a través del telèfon, sinó la teva pròpia deshonestedat".[27]
L'episodi mostra tecnologia futurista a la seu de SaitoGemu, i Bishop descriu l'escenari com "ple d'habitacions totalment blanques i abelles obreres silencioses que picotegen diligentment darrere de pantalles de visera minimalistes".[26] Les últimes parts de l'episodi tenen lloc en una mansió gòtica del segle XIX, i l'ambientació contrasta amb els hologrames i la tecnologia futurista de l'episodi.[26][28] L'episodi utilitza presagi: per exemple, una assistent de vol li diu a Cooper que apagui el telèfon durant les turbulències, de manera similar a com la interferència del senyal del telèfon fa que més tard el bolet falli.[29]
Per insinuar que la major part de l'episodi té lloc dins de la ment de Cooper, més endavant es van incorporar elements de les primeres escenes com a elements de fons. Cooper va conèixer la Sonja al pub The Raven, així que troba "El corb" d'Edgar Allan Poe a Harlech House.[11] Un pòster de la pel·lícula Red Sonja a l'apartament de la Sonja prefigura que li arrencaran la cara.[14] El mètode de Cooper per matar la Sonja clavant-li el cap contra el ganivet a través de l'espatlla evoca la posició en què la parella es va despertar aquell matí. Un altre acte de presagi és la pel·lícula que Cooper veu a l'avió sobre una aranya monstruosa, mentre s'enfronta a una aranya enorme a Harlech House.[13][14] Bishop va veure l'aranya com una referència a la pel·lícula de 1982 La cosa.[26] Cooper també seu al costat d'una noia la cara de la qual s'utilitza per a un retrat esgarrifós i veu un empleat de SaitoGemu dissenyant un vestit que més tard apareix a Josh Peters.[13][14]
Referències culturals
L'episodi conté diverses referències relacionades amb els videojocs.[13][30] Trachtenberg va incloure diversos dels seus videojocs preferits com a accessoris en un prestatge de l'habitació de Sonja,[12][13] mentre que moltes consoles de videojocs es veuen a SaitoGemu. Matt Miller de Game Informer va trobar una similitud entre Shou i la "naturalesa enigmàtica" del dissenyador de videojocs Hideo Kojima. Altres referències inclouen un mural de Pac-Man que Cooper visita a Londres i referències que no són de videojocs, com ara una còpia de la pel·lícula d'acció de 1997 Face/Off.[13]
Harlech House s'assembla a la casa del joc de 1996 Resident Evil, i el cognom de Cooper "Redfield" és una altra referència al joc. Quan Cooper s'acosta a una porta mentre parla amb l'operador, ella pregunta "podria obrir la porta amablement?", una al·lusió a l'ús de la frase al joc de 2007 BioShock. Aquesta frase es relacionava amb si els jugadors seguien instruccions sense qüestionar-les, cosa que Miller va veure relacionada amb la seva aparició a "Playtest".[13]
Recepció

A l'agregador de ressenyes Rotten Tomatoes, el 86% de les 22 ressenyes són positives, amb una puntuació mitjana de 6.8/10. El resum del lloc web descriu que el seu "món psicològicament horrorós ... està ben contrarestat per la pura simpatia del protagonista de l'episodi".[4] Hawkes va qualificar l'episodi amb tres estrelles sobre cinc,[24] mentre que Sancto li va donar un 9,4 sobre 10.[25] "Playtest" va obtenir qualificacions de B d'Agard i Zach Handlen de The A.V. Club.[22][29] Alex Mullane de Digital Spy va qualificar l'episodi com el "més visceral i intens" de la sèrie fins ara.[28] Hawkes found it "enjoyably sinister".[24]
La trama i el significat de l'episodi van rebre una acollida mixta i el final va ser criticat. Bishop va trobar que "mai no aprofundeix gaire",[26] i Handlen van criticar una trama "decebedorament desenfocada" sobre un "concepte força clixè".[29] David Sims de The Atlantic va opinar que la resolució de les preguntes plantejades a la primera meitat de l'episodi és "decebedorament fàcil".[20] Hawkes va veure l'episodi com una elecció d'"intercanviar una investigació més profunda per una successió de sorpreses enginyoses".[24] Handlen va considerar que hi havia massa girs, i l'últim va ser "una conclusió que no és gaire més que una broma fosca".[29] Sims va dir que la revelació final "sembla una mica forçada, i esmorteeix la tragèdia de la mort de Cooper".[20] Bishop va resumir els girs com "una prova de resistència dels finals falsos del que és real".[26] Nogensmenys, Hawkes ho va trobar "agredolçment divertit" com a remate i en consonància amb el tema de la sèrie.[24] Sancto creia que el final era "particularment potent" i millorat per les "expressions genuïnes de desesperança i confusió" de Russell.[25]
La direcció, l'ambientació i els efectes van rebre elogis. Bishop va comentar que els moments esgarrifosos i els sobresalts es construeixen bé i es programen adequadament.[26] Bramesco va trobar que l'enfocament del terror era "parcial" i va creure que "funciona terriblement bé".[23] Sims va elogiar que Trachtenberg sigui capaç de cridar l'atenció i fer broma sobre els tòpics de les pel·lícules de terror "mentre que encara aconsegueix que els sobresalts aterrin".[20] Mullane va trobar que Harlech House era un "escenari increïble", i també va comentar els efectes especials com a "fantàstics en tot moment".[28] Agard va comentar que el ritme de la primera meitat de l'episodi és lent,[22] mentre que Handlen va comentar que la seva durada d'una hora, més llarga que els episodis de les sèries anteriors, era "tant un punt fort com la seva major debilitat".[29]
L'actuació de Russell com a Cooper va rebre elogis. Sims i Chitwood van resumir el seu personatge com un "alegre peix americà fora de l'aigua" i "un americà ambiciós i una mica estúpid", respectivament.[20][21] Bramesco va escriure que "aconsegueix una actuació difícil",[23] mentre que Mullane va dir que Russell estava "tan convincentment aterrit i esgotat durant tota la pel·lícula que t'oblidaràs que estàs veient una peça de ficció".[28] Sancto va dir que Russell va aportar "emoció vigorosa" al paper,[25] mentre que Sims va dir que "fa que el canvi de to sembli subtil".[20] Mullane també va elogiar Hannah John-Kamen com a "extremadament agradable", i va dir que la parella tenia una química "forta".[28]
Classificació dels episodis de Black Mirror
"Playtest" va rebre posicions mixtes en moltes classificacions de crítics dels 23 episodis de la sèrie Black Mirror, del millor al pitjor.
Els autors d' IndieWire van classificar els 22 episodis de Black Mirror, excloent-hi Bandersnatch, per qualitat, donant a "Playtest" la desena posició.[39] Eric Anthony Glover d' Entertainment Tonight va considerar que l'episodi era el pitjor dels 19 episodis de la primera a la quarta temporada.[40] Mentrestant, Brian Tallerico de Vulture va qualificar l'actuació de Russell com la sisena millor de Black Mirror, lloant-lo com "un actor veritablement carismàtic i atractiu".[41]A més, Proma Khosla de Mashable va classificar els mateixos episodis per to, concloent que "Playtest" era el quart més desolador.[42]
Altres crítics van classificar els 13 episodis de les tres primeres temporades de Black Mirro.
- 5è – Jacob Hall, /Film[43]
- 7è – Andrew Wallenstein, Variety[44]
- 8è – Adam David, CNN Philippines[45]
- 9è – Mat Elfring, GameSpot[46]
Alguns crítics van classificar els sis episodis de la tercera temporada de "Black Mirror" per ordre de qualitat.
- 4t – Liam Hoofe, Flickering Myth[47]
- 4t – Jacob Stolworthy i Christopher Hooton, The Independent[48]
Premis
Pel seu treball sobre els efectes visuals a "Playtest", diversos memrbes de l'equip van ser nominats a un British Academy Television Craft Award, un Royal Television Society Craft & Design Award i un Visual Effects Society Award el 2017.[49][50][51] L'episodi també es va presentar per a la seva consideració juntament amb "Nosedive" i "San Junipero" per a un premi Art Directors Guild a l'Excel·lència en Disseny de Producció per a una pel·lícula de Televisió o Sèrie Limitada, al qual va ser nominat.[52]
| Any | Premi | Categoria | Destinataris | Resultat | Plantilla:Abr. |
|---|---|---|---|---|---|
| 2017 | BAFTA Craft Awards | Millors Efectes Especials, Visuals i Gràfics | Justin Hutchinson-Chatburn, Framestore, Glassworks, Baseblack | Nominat | [49] |
| RTS Craft & Design Awards | Efectes – Digital | Justin Hutchinson-Chatburn, Framestore, Glassworks, Painting Practice | Nominat | [50] | |
| Visual Effects Society Awards | Efectes visuals destacats en un episodi fotoreal | Justin Hutchinson-Chatburn, Russell McLean, Grant Walker, Christopher Gray | Nominat | [51] |
Vegeu també
- "Potser somiar" – un episodi de La dimensió desconeguda amb un gir semblant.
Referències
- ↑ Birnbaum, Debra. «'Black Mirror' Lands at Netflix». Variety, 25-09-2015. Arxivat de l'original el 25 September 2015. [Consulta: 5 agost 2019].
- ↑ Plunkett, John «Netflix deals Channel 4 knockout blow over Charlie Brooker's Black Mirror». , 29-03-2016.
- ↑ «Black Mirror review – Charlie Brooker's splashy new series is still a sinister marvel». The Guardian, 16-09-2016. Arxivat de l'original el 6 June 2019. [Consulta: 19 setembre 2016].
- 1 2 «Black Mirror – Playtest». Rotten Tomatoes. Arxivat de l'original el 19 September 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 3 Stolworthy, Jacob. «Black Mirror creator Charlie Brooker: 'I'm loath to say this is the worst year ever because the next is coming'». The Independent, 21-10-2016. Arxivat de l'original el 22 October 2016. [Consulta: 24 juliol 2019].
- 1 2 3 «Black Mirror postmortem: Showrunner talks season 3 twists». Entertainment Weekly. 21 October 2016. Arxivat de l'original el 26 October 2016.
- ↑ Lutes, Alicia. «Black Mirror's New Episodes Will Hit US In October». Nerdist Industries, 27-07-2016. Arxivat de l'original el 13 December 2017. [Consulta: 12 desembre 2017].
- ↑ Kelley, Seth. «'Black Mirror' Season 3 Trailer Teases Six 'New Realities'». Variety, 07-10-2016. Arxivat de l'original el 8 December 2017. [Consulta: 8 desembre 2017].
- ↑ Goldman, Eric. «NYCC 16: Black Mirror Tackles VR Horror Gaming in New Season 3 Episode». IGN, 08-10-2016. Arxivat de l'original el 18 December 2017. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 Robinson, Tasha. «Black Mirror director Dan Trachtenberg explains why horror stories are 'good for your soul'». The Verge, 25-10-2016. Arxivat de l'original el 20 September 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Brooker, Charlie; Jones, Annabel; Arnopp, Jason. «Playtest». A: Inside Black Mirror. New York City: Crown Publishing Group, November 2018. ISBN 9781984823489.
- 1 2 3 4 5 «10 Cloverfield Lane Director Dan Trachtenberg on His Easter Egg-packed Episode of Black Mirror». Vanity Fair. 21 October 2016. Arxivat de l'original el 24 October 2016.
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 Miller, Matt (25 October 2016). «The Many Game Easter Eggs Of Black Mirror's "Playtest"». Game Informer. Arxivat de l'original el 22 August 2019.
- 1 2 3 4 5 6 7 Bojalad, Alec. «How Black Mirror Embraced Its Horror Potential with Playtest». Den of Geek, 21-10-2020. Arxivat de l'original el 1 November 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- ↑ Stolworthy, Jacob. «Black Mirror creators Charlie Brooker and Annabel Jones share Bandersnatch secrets». The Independent, 12-01-2019. Arxivat de l'original el 27 April 2019. [Consulta: 31 octubre 2020].
- ↑ Strause, Jackie. «'Black Mirror' Interactive Film: Inside the 2-Year Journey of 'Bandersnatch'». The Hollywood Reporter, 28-12-2018. Arxivat de l'original el 29 December 2018. [Consulta: 28 desembre 2018].
- ↑ Eames, Tom. «Black Mirror star Hannah John-Kamen: 'This isn't sci-fi, it's actually reality'». Digital Spy, 21-10-2016. [Consulta: 31 octubre 2020].
- ↑ O'Keefe, Meghan. «'Black Mirror' "Playtest" Cast: Who's Who In The Episode». Decider, 25-10-2016. Arxivat de l'original el 3 August 2019. [Consulta: 31 octubre 2020].
- ↑ Medd, James. «Where the best Christmas TV for 2020 was filmed». Condé Nast Traveler, 01-01-2021. [Consulta: 3 maig 2021].
- 1 2 3 4 5 6 7 Sims, David. «Black Mirror's 'Playtest' Brings Fear to Life». The Atlantic, 21-10-2016. Arxivat de l'original el 30 September 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 Chitwood, Adam. «'Black Mirror' Season 3 Review: The Future Is Slightly Sunnier on Netflix». Collider, 21-10-2016. Arxivat de l'original el 5 October 2016. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 3 4 Agard, Chancellor (24 October 2016). «Black Mirror recap: Season 3, Episode 2, Playtest». Entertainment Weekly. Arxivat de l'original el 8 July 2020.
- 1 2 3 4 5 Bramesco, Charles. «Black Mirror Recap: Game Over (and Over and Over)». Vulture, 21-10-2016. Arxivat de l'original el 19 September 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 3 4 5 6 Hawkes, Rebecca «Black Mirror, season 3, Playtest review: 'an enjoyably sinister VR nightmare'». The Telegraph, 23-10-2016.
- 1 2 3 4 Sancto, Roxanne. «Black Mirror's "Playtest" and the Hidden Horrors of the Mind». Paste, 24-10-2016. Arxivat de l'original el 1 November 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Bishop, Bryan. «Playtest is Black Mirror's terrifying glimpse at the future of gaming». The Verge, 25-10-2016. Arxivat de l'original el 16 October 2017. [Consulta: 15 octubre 2017].
- ↑ Abad-Santos, Alex. «Black Mirror season 3, episode 2: "Playtest" is a sinister look at how we treat life like a video game». Vox, 30-10-2016. Arxivat de l'original el 2 July 2019. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 3 4 5 Mullane, Alex. «Black Mirror season 3 'Playtest' review: so visceral it's almost impossible to watch». Digital Spy, 22-10-2016. Arxivat de l'original el 22 December 2019. [Consulta: 31 octubre 2020].
- 1 2 3 4 5 Handlen, Zach. «On Black Mirror, there's no such thing as a game that can't hurt you». The A.V. Club, 22-10-2016. Arxivat de l'original el 9 August 2020. [Consulta: 31 octubre 2020].
- ↑ Weber, Rachel (21 October 2016). «'Black Mirror': 'Playtest' Episode Is Horrific Take on HoloLens, Gaming». Rolling Stone. Arxivat de l'original el 16 October 2017.
- ↑ Page, Aubrey. «Every 'Black Mirror' Episode Ranked From Worst to Best». Collider, 14-06-2019. Arxivat de l'original el 2 February 2018. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Jeffery, Morgan; Fletcher, Rosie. «Ranking all 23 episodes of Charlie Brooker's chilling Black Mirror». Digital Spy, 13-06-2019. Arxivat de l'original el 4 December 2018. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Clark, Travis. «All 23 episodes of Netflix's 'Black Mirror,' ranked from worst to best». Business Insider, 10-06-2019. Arxivat de l'original el 11 September 2018. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Atad, Corey. «Every Episode of Black Mirror, Ranked». Esquire, 05-06-2019. Arxivat de l'original el 15 August 2017. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Bramesco, Charles. «Every Black Mirror Episode, Ranked». Vulture, 05-06-2019. Arxivat de l'original el 12 March 2018. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Power, Ed «Black Mirror: every episode ranked and rated, from Striking Vipers to San Junipero». , 05-06-2019.
- ↑ Hibberd, James (5 June 2019). «Every Black Mirror Episode Ranked (including season 5)». Entertainment Weekly.
- ↑ Donnelly, Matt. «'Striking Vipers' to 'National Anthem': Every 'Black Mirror' Ranked, From Good to Mind-Blowing (Photos)». TheWrap, 08-06-2019. Arxivat de l'original el 17 February 2018. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Greene, Steve; Nguyen, Hanh; Miller, Liz Shannon. «Every 'Black Mirror' Episode Ranked, From Worst to Best». IndieWire, 24-11-2017. Arxivat de l'original el 28 December 2017. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Glover, Eric Anthony. «Every 'Black Mirror' Episode Ranked, From Worst to Best». Entertainment Tonight, 22-12-2017. Arxivat de l'original el 1 August 2018. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Tallerico, Brian. «The 12 Best Performances on Black Mirror». Vulture, 11-06-2019. Arxivat de l'original el 2 July 2019. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Khosla, Proma. «Every 'Black Mirror' episode ever, ranked by overall dread». Mashable, 05-01-2018. Arxivat de l'original el 8 March 2018. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Hall, Jacob. «Through a Touchscreen Darkly: Every 'Black Mirror' Episode Ranked». /Film, 28-10-2016. Arxivat de l'original el 30 April 2020. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Wallenstein, Andrew. «'Black Mirror' Episodes Ranked: Spoiler-Free Guide to Seasons 1–3». Variety, 21-10-2016. Arxivat de l'original el 23 September 2017. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ David, Adam. «How to watch all 'Black Mirror' episodes, from worst to best». CNN Philippines, 24-10-2016. Arxivat de l'original el 28 September 2017. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Elfring, Mat. «Black Mirror: Every Episode Ranked From Good to Best». GameSpot, 28-10-2016. Arxivat de l'original el 16 November 2016. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Hoofe, Liam. «Ranking Black Mirror Season 3 Episodes from Worst to Best». Flickering Myth, 29-10-2016. [Consulta: 1r novembre 2020].
- ↑ Stolworthy, Jacob; Hooton, Christopher. «Black Mirror review: The season 3 episodes, ranked». The Independent, 21-10-2016. Arxivat de l'original el 3 September 2017. [Consulta: 1r novembre 2020].
- 1 2 «Television Craft in 2017». British Academy of Film and Television Arts, 23-04-2017. Arxivat de l'original el 6 January 2018. [Consulta: 4 febrer 2018].
- 1 2 «Craft & Design Awards 2017». Royal Television Society, 05-06-2017. [Consulta: 4 març 2023].
- 1 2 Giardina, Carolyn. «'Rogue One' Leads Visual Effects Society Feature Competition With 7 Nominations As 'Doctor Strange,' 'Jungle Book' Grab 6 Each». Hollywood Reporter, 10-01-2016. Arxivat de l'original el 10 July 2019. [Consulta: 10 gener 2016].
- ↑ Hipes, Patrick. «Art Directors Guild Awards Nominations: 'Rogue One', 'Game Of Thrones' & More». Deadline Hollywood, 05-01-2017. Arxivat de l'original el 6 January 2017. [Consulta: 5 gener 2017].