The Waldo Moment

Infotaula episodi de televisióThe Waldo Moment
SèrieBlack Mirror Modifica el valor a Wikidata
Temporadasegona temporada de Black Mirror Modifica el valor a Wikidata
Número d'episodi3 Modifica el valor a Wikidata
AnteriorWhite Bear Modifica el valor a Wikidata
SegüentWhite Christmas Modifica el valor a Wikidata
Estrena25 febrer 2013 Modifica el valor a Wikidata
Emissora originalChannel 4 Modifica el valor a Wikidata
DirectorBryn Higgins Modifica el valor a Wikidata
GuionistaCharlie Brooker Modifica el valor a Wikidata
Durada44 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
PaísEstats Units Modifica el valor a Wikidata
Actors
IMDB: tt2386296 FilmAffinity: 963198 Rottentomatoes: tv/black_mirror/s02/e03 Allmovie: v679904 Modifica el valor a Wikidata

"The Waldo Moment" és el tercer episodi de la segona temporada de la sèrie de televisió britànica de ciència-ficció antològica Black Mirror. Va ser escrit pel productor creador de la sèrie Charlie Brooker i dirigit per Bryn Higgins, i es va emetre per primera vegada a Channel 4 el 25 de febrer de 2013. L'episodi va sorgir d'una idea per a Nathan Barley, un programa de televisió anterior de Brooker i Chris Morris.

L'episodi explica la història de Jamie Salter (Daniel Rigby), un còmic infeliç i desil·lusionat que interpreta un ós animat blau anomenat Waldo en un programa de televisió satíric. Després que un polític que va entrevistar, Liam Monroe (Tobias Menzies), es presentés a unes eleccions parcials per convertir-se en membre del parlament, Waldo es presenta com a candidat. Mentrestant, Jamie i una altra candidata, Gwendolyn Harris (Chloe Pirrie), desenvolupen sentiments l'un per l'altre. La popularitat de Waldo continua augmentant, però Jamie, la vida del qual està dividida entre la seva carrera i el seu paper, està cada cop més descontent amb el paper que està interpretant.

L'episodi contrasta amb altres episodis de "Black Mirror" pel seu ambient contemporani; explora la desconfiança pública envers els polítics. Inicialment basat en part en el polític i futur primer ministre britànic Boris Johnson, el personatge de Waldo va ser àmpliament comparat amb el magnat empresarial Donald Trump després de la seva reeixida campanya del 2016 per convertir-se en president dels Estats Units. Els crítics van considerar que l'episodi era molt deficient en comparació amb altres episodis de "Black Mirror", amb crítiques per la seva dependència dels trops i el seu final. Els personatges de Waldo i Jamie van rebre una acollida mixta.

Argument

En un programa d'humor d'actualitat, Jamie Salter (Daniel Rigby) interpreta Waldo, un ós blau vulgar i animat que entrevista figures públiques amb el pretext d'un programa de televisió infantil. Després que el polític conservador Liam Monroe (Tobias Menzies) presenti una queixa per la seva entrevista, s'encarrega un pilot de televisió protagonitzat per Waldo. Malgrat això, Jamie està desil·lusionat i insatisfet amb la seva vida, sobretot per una ruptura recent. L'executiu Jack Napier (Jason Flemyng) assenyala que Monroe es presenta per convertir-se en membre del parlament a les eleccions parcials per a les circumscripcions fictícies de Stentonford i Hersham. S'acorda que Waldo també s'hauria de presentar.

Apareixent com a Waldo a través de pantalles de vídeo al lateral d'una furgoneta, Jamie provoca Monroe a la confrontació mentre fa campanya. Mentrestant, Gwendolyn Harris (Chloe Pirrie) ha estat escollida com a candidata del Partit Laborista, tot i que la circumscripció és un escó segur per als conservadors. Harris i Jamie s'emborratxen junts, Jamie expressa el seu disgust per estar atrapat mentre Waldo i Harris admeten que ella no guanyarà. Tenen relacions sexuals i acorden continuar la seva relació. El director de campanya de Harris, Roy (Michael Shaeffer), s'alarma que ella hagi parlat amb Jamie, dient-li que no el pot veure durant la campanya.

Waldo i els altres candidats són convidats a unes conferències organitzades per estudiants, en què Monroe detalla la carrera televisiva, en general infructuosa, de Jamie i ridiculitza el seu missatge com a mancat de sentit. Jamie ataca tant Monroe com Harris com a polítics de carrera poc sincers, utilitzant informació que Harris va revelar durant la seva trobada. La diatriba de Waldo es fa viral a YouTube i rep cobertura mediàtica; Waldo és entrevistat per l'expert polític Philip Crane (Pip Torrens). Jamie, la vida del qual està dividida entre la seva carrera i el seu paper, es resisteix a continuar com a Waldo, però ho fa després que en Jack amenaci d'interpretar-lo. Després, Jack i Jamie es reuneixen amb l'agent americà Jeff Carter (David Ajala), que parla dels avantatges d'una figura de dibuixos animats sobre un humà per difondre missatges polítics a l'estranger.

Jamie intenta disculpar-se amb en Harris, però ella està furiosa amb ell i fuig. L'endemà, Jamie desmunta el personatge i insta a tothom a no votar per Waldo; Jack assumeix el seu paper de Waldo i, frívolament, es desfoga per convidar un membre del públic a agredir Jamie. A l'hospital, Jamie veu els resultats de les eleccions: Monroe va guanyar, Waldo va ser segon i Harris va ser tercera, tot i que Jack, utilitzant Waldo, incita un aldarull. A l'escena final, la policia ordena a un Jamie, un sense sostre, que marxi. Veu una pantalla que mostra Waldo a tots els canals, en diferents idiomes. Frustrat, Jamie li llença una ampolla, però la policia l'aplica amb una pistola taser i l'ataca.

Producció

Vídeos externs
"Waldo Trailer"
Un tràiler de "The Waldo Moment"
"The Waldo Moment"
Escenes eliminades de l'episodi

"The Waldo Moment" va ser el tercer episodi de la segona temporada de Black Mirror, produït per Zeppotron per a Endemol. Es va emetre a Channel 4 el 25 de febrer de 2013 a les 22:00.[1] El 22 de gener El 2013 es va publicar un tràiler de la segona temporada, amb una seqüència de somni, la ubicació d'una fàbrica i un gran núvol de pols. L'anunci es va emetre al Channel 4 i als cinemes.[2] Un tràiler de "The Waldo Moment" es va estrenar el 19 de febrer de 2013.[3]

Concepció i escriptura

L'episodi va ser escrit pel creador de la sèrie Charlie Brooker. S'origina a partir d'una idea de Brooker i Chris Morris, concebuda quan la parella escrivia Nathan Barley el 2005. Van imaginar un polític basat en la banda virtual britànica Gorillaz, els membres de la qual són personatges de dibuixos animats. Quan Brooker va arribar a escriure l'episodi, es va inspirar per al personatge de Waldo en el polític britànic Boris Johnson,[4][5] i Ali G també el va inspirar.[6] Jón Gnarr, un humorista que va arribar a ser alcalde de Reykjavík, va ser un altre punt de referència, i després es va concebre la idea de l'episodi.[7]

photo
Chris Morris, amb qui Brooker va concebre la idea inicial de "The Waldo Moment"

Brooker va dir que l'episodi "pregunta de què tracta la sàtira". Alguns dels diàlegs de Jamie es basen en la perspectiva pròpia de Brooker de la seva carrera, com ara la copresentació de 10 O'Clock Live, una comèdia política que es va emetre del 2011 al 2013.[8]

Brooker va comentar que l'episodi es va fer amb presses per falta de temps, ja que estava ocupat reescrivint esborranys d'un altre episodi de la segona temporada, "White Bear". Havia volgut fer més recerca, tot i que va consultar amb la seva cunyada Rupa Huq, una política laborista d'aleshores. Brooker va dir el 2018 que la idea s'hauria d'haver executat en un format més llarg, com ara un episodi de dues parts, una minisèrie o una pel·lícula. També volia que Jamie estigués en més perill i que desenvolupés encara més la idea de Waldo com un "parallamps per a la insatisfacció amb els polítics".[8] Va expressar el seu pesar per haver rebutjat la idea que Gwendolyn i Jamie fossin exparella.[8]

Preproducció

Brooker va basar Waldo en Ratz, un cap de gat virtual flotant de la primera temporada de la sèrie infantil dels anys 90 Live & Kicking. Com que Waldo era controlat en directe durant el rodatge, utilitzant tècniques d'animació en directe d'última generació d'animació digital, es van dur a terme diversos mesos de treball de preproducció a l'estudi de disseny Painting Practice. El personal de Passion Pictures va treballar en l'animació, havent desenvolupat recentment el suricata animat Aleksandr per a la campanya publicitària Compare the Meerkat.[8]

Rodatge

Bryn Higgins va dirigir l'episodi. Descrivint la comèdia com a "implícita", Higgins pretenia filmar l'episodi a l'estil d'un "thriller modern força elegant". La tecnologia mostrada a l'episodi no anava gaire més enllà del que era possible en aquell moment, ja que Brooker volia que l'episodi s'allunyés de la ciència-ficció. L'equip utilitzat va assignar les emocions i els moviments facials de l'intèrpret al personatge de Waldo, i això es veu a l'episodi. A més de Rigby, quatre titellaires controlaven Waldo, assignats als papers dels seus ulls, la seva boca, el seu cos i la resta. Brooker va demanar que l'animació de Waldo fos expressament maldestra perquè l'espectador cregués que Jamie el controlava en directe.[8]

La furgoneta de Waldo va ser portada a High Wycombe, una ciutat del sud-est d'Anglaterra, on membres del públic van interactuar amb Waldo. A causa de preocupacions legals, el penis de Waldo no es va mostrar en públic. Seguint la frase de Liam Monroe "Està fent que tot el sistema sembli absurd. Que bé podria ser, però va construir aquestes carreteres", estava previst que el cotxe passés per un sot, però això es va tallar perquè semblava un error de càmera.[8]

Anàlisi

"The Waldo Moment" és una sàtira política i distopia; presenta aspectes d'humor negre.[9][10][11] Es diferencia de la majoria dels episodis anteriors per la manca d'elements de ciència-ficció i l'absència de tecnologia com a tema clau.[9][11][12] Té similituds amb el primer episodi de la sèrie, "The National Anthem", que també té una història on "el procés polític està subvertit per la gana insaciable del públic en general per l'estupidesa i l'escàndol", segons Sam Parker de HuffPost.[12]

"The Waldo Moment" explora la desconfiança i l'apatia envers els polítics.[9] Ryan Lambie de Den of Geek va resumir el missatge de l'episodi amb la frase "l'autoabsorció serà la mort de la política",[9] mentre que Parker va considerar que l'episodi demostrava "un desig d'una forma de política més honesta".[12] Serena Davies de The Telegraph va comentar que l'episodi era "una burla dels ideals profundament compromesos de la política moderna", alhora que recordava als espectadors que els polítics són "tot el que tenim".[13] Morgan Jeffery de Digital Spy va analitzar que l'episodi critica la sàtira i "aquells que persegueixen els altres sense tenir res significatiu a dir",[14] i Emily Yoshida de Grantland creien que exposava els problemes de "l'humor barat" que utilitzaven els polítics.[15]

Boris Johnson
Donald Trump
Els polítics Boris Johnson i Donald Trump van ser àmpliament comparats amb el personatge de Waldo, i Brooker va descriure les figures com a "artistes" que "capgiren la normalitat".[6]

Boris Johnson, un polític britànic que va esdevenir primer ministre el 2019, va ser una inspiració per al personatge de Waldo. Brooker va descriure Johnson com "tot un pallasso", opinant que la seva imatge "el protegia de les crítiques" i el diferenciava d'altres polítics, que eren vistos com a "robots insípids que repetien els mateixos tòpics".[4] Tres anys després de l'emissió de l'episodi, el 2016, la campanya presidencial de Donald Trump va començar a tenir èxit. "The Waldo Moment" es va considerar premonitori pel que fa a Trump.[4][16][17] Diversos informes de notícies, inclòs un de Chris Cillizza, reporter polític de The Washington Post, van comparar la campanya de Donald Trump amb l'episodi.[18][19] Brooker també va comparar Trump amb Waldo, descrivint aquest últim com "un candidat antipolític que és sorollós i a la defensiva" i "no ofereix res".[20][21] Brooker va dir que Trump i Johnson eren "entretenidors" que "capgiraven la normalitat",[6] i va predir amb èxit el setembre de 2016 que Trump guanyaria les eleccions.[22] La nit que Trump va ser elegit, el compte de Twitter de Black Mirror va publicar en resposta: "Això no és un episodi. Això no és màrqueting. Això és la realitat."[16]

L'episodi també s'ha comparat amb les eleccions del 2019 de Volodímir Zelenski, un actor satíric i còmic, com a president d'Ucraïna.[23] La campanya de Zelenski es va restringir gairebé exclusivament a Internet, amb Adrian Karatnycky de Politico comentant que la seva campanya s'assemblava a la de Waldo, ja que "no va fer discursos públics, no va celebrar mítings i no va donar rodes de premsa". Com Waldo, Zelenski tenia poques posicions polítiques clares abans de les eleccions.[24] El personatge de Waldo també es va comparar amb el "Professor Pongoo", un candidat a les eleccions locals escoceses de 2012 que es va vestir de pingüí i va rebre més vots de primera preferència que els Liberal Democrats.[7][25] La tecnologia de l'episodi es va comparar més tard amb "animoji", avatars a l'estil dels emoji que s'animen coordinadament amb els moviments facials de l'usuari. Els animoji es van anunciar el 2017 com una nova característica de l'iPhone X i s'assemblaven a la tecnologia utilitzada per animar el fictici Waldo.[17][26]

Recepció

L'episodi es va emetre a Channel 4 a les 22:00. el 25 de febrer de 2013, i va ser vist per 1,28 milions d'espectadors, segons dades de 7 dies de BARB.[27] A diferència dels episodis anteriors, va rebre crítiques negatives en el moment de l'emissió.[16] Al lloc web agregador de crítiques Rotten Tomatoes, té una taxa d'aprovació del 50% basada en 16 crítiques, amb una puntuació mitjana de 6,00/10. El consens dels crítics del lloc web diu: "'The Waldo Moment' pretén fer comentaris polítics aguts, però resulta tan poc inspirat com la desagradable caricatura que es presenta a les eleccions".[28] Va ser considerat l'episodi més fluix fins ara per Yoshida i el més fluix de la sèrie per Parker i Richard Edwards de GamesRadar+,[12][15][29] tot i que Luke Owen de Flickering Myth el va trobar el "millor i més ambiciós" de la sèrie.[30] "The "Waldo Moment" va obtenir qualificacions de quatre de cinc estrelles a The Arts Desk,[25] 3,5 de cinc estrelles a GamesRadar+,[29] tres de cinc estrelles a HuffPost i The Telegraph,[12][13] i una qualificació de C+ a The A.V. Club.[31]

Els personatges de Jamie i Waldo van rebre crítiques diverses. David Sims de The A.V. Club va criticar les motivacions "frustrantment vagues" del personatge de Jamie, que estava "mal esbossat".[31] Sims va afegir que Waldo no era divertit ni feia comentaris significatius.[31] Edwards també va criticar els diàlegs de Waldo i el va qualificar de "massa bidimensional".[29] Tanmateix, va lloar l'aparició virtual i la interactivitat de Waldo com una "premissa fantàstica" que va ser "brillantment executada".[29] Lisa-Marie Ferla de The Arts Desk va elogiar la "comèdia perfectament entonada" del discurs de Waldo al panell organitzat per estudiants.[25]

L'escriptura va ser mal rebuda, i Parker la va descriure com a "desconcertada".[12] Edwards va trobar la trama previsible i plena de trops i Parker va escriure que la caracterització de l'episodi estava "plena d'estereotips".[12][29] Owen va criticar que les conclusions sobre la relació de Gwendolyn i Jamie eren "només (una) idea de darrer moment".[30] Sims va criticar la reunió del grup de reflexió americà com "el tipus de parodia més mandrosa"[31] i Edwards hi va estar d'acord, qualificant-la de "totalment poc convincent".[29] Nogensmenys, en elogis a l'escriptura, Yoshida, Ferla i Owen creien que la trama de l'episodi era plausible.[15][25][30]

El final va ser molt criticat. Lambie el va descriure com a "sobtat" i "evident",[9] Sims va opinar que era "ridícul",[31] i Jeffery i Davies el van qualificar de "a mig coure" i "mal fet", respectivament.[13][14] Lambie creia que el missatge de l'episodi era clar a la meitat;[9] en canvi, Edwards va trobar que el missatge no era clar durant tot el procés.[29] Owen va trobar que l'episodi "encaixava massa història", dient que el seu últim quart tenia un ritme massa ràpid.[30]

Classificació dels episodis

Diversos crítics han elaborat classificacions dels episodis de "Black Mirror" per qualitat. Dels crítics que van qualificar les 23 entregues de la sèrie, "The Waldo Moment" es va classificar de la següent manera:

  • 23è – Matt Donnelly i Tim Molloy, TheWrap[21]
  • 23è – Morgan Jeffery, Digital Spy[10]
  • 23è – Aubrey Page, Collider[11]

A més, l'episodi va ser classificat com a 21è de 22 (excloent-hi Bandersnatch) pels crítics d'IndieWire,[36] i el 16è de 19 per Eric Anthony Glover d' Entertainment Tonight, que va classificar els episodis de les primeres quatre temporades.[37] Proma Khosla de Mashable va classificar les 22 entregues de Black Mirror, excloent Bandersnatch, per to, i va concloure que "The Waldo Moment" és l'episodi més pessimista de la sèrie "ni que només sigui perquè es va fer realitat".[38] Altres crítics van classificar els 13 episodis de les tres primeres temporades de Black Mirror, on "The Waldo Moment" va quedar de la següent manera:

  • 8è (cel Top Ten) – Brendan Doyle, Comingsoon.net[39]
  • 10è – Adam David, CNN Philippines[40]
  • 11è – Jacob Hall, /Film[41]
  • 13è – Mat Elfring, GameSpot[42]
  • 13è – Andrew Wallenstein, Variety[43]

Vegeu també

  • "Decision 3012" (Futurama)
  • "Funnybot" (South Park)
  • "Mr. President" (Smiling Friends)
  • State of the Union
  • El moment Portillo
  • "The Wunderkind" (The Twilight Zone)
  • Triumph the Insult Comic Dog
  • VTuber

Referències

  1. ↑ Cole, Tom. «Daniel Rigby in Charlie Brooker's Black Mirror: The Waldo Moment – trailer». Radio Times, 25 febrer 2013. [Consulta: 21 setembre 2019].
  2. ↑ «MPC creates darkly compelling ads for Charlie Brooker's Black Mirror». Digital Arts, 29 gener 2013. [Consulta: 16 desembre 2017].
  3. ↑ The Waldo Moment (Video). Channel 4 (via YouTube). 19 febrer 2013.
  4. 1 2 3 Singal, Jesse. «Black Mirror Creator Charlie Brooker on Predicting Trump, Brexit, and How the Internet Is Making Us Crazy». Vulture, 16 octubre 2016. [Consulta: 21 setembre 2019].
  5. ↑ Tate, Gabriel. «Charlie Brooker and Hayley Atwell discuss 'Black Mirror'». Time Out, 31 gener 2013. [Consulta: 16 desembre 2017].
  6. 1 2 3 Jones, Emma. «Black Mirror: Backlash against writer inspired episode». BBC, 21 octubre 2016. [Consulta: 16 desembre 2017].
  7. 1 2 Kelly, Stephen (11 febrer 2013). «Charlie Brooker Q&A: the drug of tech has us hooked. What's the side-effect?». Wired.
  8. 1 2 3 4 5 6 Brooker, Charlie; Jones, Annabel; Arnopp, Jason. «The Waldo Moment». A: Inside Black Mirror. New York City: Crown Publishing Group, novembre 2018. ISBN 9781984823489.
  9. 1 2 3 4 5 6 Lambie, Ryan. «Black Mirror series 2 episode 3: The Waldo Moment spoiler-filled review». Den of Geek, 26 febrer 2013. [Consulta: 21 setembre 2019].
  10. 1 2 Jeffery, Morgan. «Ranking all 23 episodes of Charlie Brooker's chilling Black Mirror». Digital Spy, 9 abril 2017. Arxivat de l'original el 6 agost 2018. [Consulta: 22 setembre 2019].
  11. 1 2 3 Page, Aubrey. «Every 'Black Mirror' Episode Ranked From Worst to Best». Collider, 28 octubre 2016. Arxivat de l'original el 2 febrer 2018. [Consulta: 2 juliol 2019].
  12. 1 2 3 4 5 6 7 Parker, Sam «Black Mirror: 'The Waldo Moment' (review)». HuffPost, 28 abril 2013.
  13. 1 2 3 Davies, Serena. «Black Mirror: The Waldo Moment, Channel 4, review». The Telegraph, 25 febrer 2013. [Consulta: 21 setembre 2019].
  14. 1 2 Jeffery, Morgan. «'Black Mirror' series two 'The Waldo Moment' review». Digital Spy, 25 febrer 2013. [Consulta: 21 setembre 2019].
  15. 1 2 3 Yoshida, Emily. «Black Mirror Episode 6, 'The Waldo Moment': Vote for Stupid». Grantland, 18 desembre 2013. [Consulta: 21 setembre 2019].
  16. 1 2 3 Morris, Brogan. «Black Mirror: the unexpected prescience of its least-loved episode». Den of Geek, 20 gener 2017. [Consulta: 21 setembre 2019].
  17. 1 2 Strause, Jackie. «How 'Black Mirror' Predicted New Apple Technology». The Hollywood Reporter, 12 setembre 2017. [Consulta: 15 desembre 2017].
  18. ↑ Cillizza, Chris «Donald Trump's troll game of Jeb Bush: A+». , 8 setembre 2015.
  19. ↑ O'Keefe, Meghan «Why You Must Watch Black Mirror: 'The Waldo Moment' This Weekend». Decider, 7 agost 2015.
  20. ↑ Ritman, Alex. «'Black Mirror' Creator on How He (Unknowingly) Predicted the Rise of Donald Trump, Season 3». The Hollywood Reporter, 21 octubre 2016. [Consulta: 15 desembre 2017].
  21. 1 2 Donnelly, Matt. «'Striking Vipers' to 'National Anthem': Every 'Black Mirror' Ranked, From Good to Mind-Blowing (Photos)». TheWrap, 8 juny 2019. [Consulta: 22 setembre 2019].
  22. ↑ Yamato, Jen «'Black Mirror' Creator Predicts Trump Will Be President: 'I Find It F*cking Terrifying'». The Daily Beast, 13 setembre 2016.
  23. ↑ «Ukraine election: What a TV box set may tell us about the future». BBC, 19 abril 2019. [Consulta: 21 setembre 2019].
  24. ↑ Karatnycky, Adrian. «The World Just Witnessed the First Entirely Virtual Presidential Campaign». Politico, 24 abril 2019. [Consulta: 21 setembre 2019].
  25. 1 2 3 4 Ferla, Lisa-Marie. «Black Mirror: The Waldo Moment, Channel 4». The Arts Desk, 26 febrer 2013. [Consulta: 22 setembre 2019].
  26. ↑ «Black Mirror predicted a new iPhone X feature». The Daily Telegraph, 13 setembre 2017.
  27. ↑ «Weekly top 30 programmes». Broadcasters' Audience Research Board. [Consulta: 10 desembre 2017].
  28. ↑ «Black Mirror: Season 2, Episode 3». Rotten Tomatoes. Fandango. [Consulta: 21 setembre 2021].
  29. 1 2 3 4 5 6 7 Edwards, Richard. «Black Mirror 2.03 "The Waldo Moment" Review». GamesRadar+, 26 febrer 2013. [Consulta: 22 setembre 2019].
  30. 1 2 3 4 Owen, Luke. «Black Mirror Season 2 – Episode 3 Review». Flickering Myth, 28 febrer 2013. [Consulta: 21 setembre 2019].
  31. 1 2 3 4 5 Sims, David. «Black Mirror: "The Waldo Moment"». The A.V. Club, 17 desembre 2013. [Consulta: 21 setembre 2019].
  32. ↑ Clark, Travis. «All 23 episodes of Netflix's 'Black Mirror,' ranked from worst to best». Business Insider, 10 setembre 2018. Arxivat de l'original el 11 setembre 2018. [Consulta: 22 setembre 2019].
  33. ↑ Bramesco, Charles. «Every Black Mirror Episode, Ranked». Vulture, 21 octubre 2016. Arxivat de l'original el 12 març 2018. [Consulta: 2 juliol 2019].
  34. ↑ Hibberd, James (23 octubre 2016). «Every Black Mirror Episode Ranked (including season 5)». Entertainment Weekly.
  35. ↑ Atad, Corey. «Every Episode of Black Mirror, Ranked». Esquire, 24 octubre 2016. Arxivat de l'original el 15 agost 2017. [Consulta: 22 setembre 2019].
  36. ↑ Greene, Steve; Nguyen, Hanh; Miller, Liz Shannon. «Every 'Black Mirror' Episode Ranked, From Worst to Best». IndieWire, 24 novembre 2017. Arxivat de l'original el 28 desembre 2017. [Consulta: 22 setembre 2019].
  37. ↑ Glover, Eric Anthony. «Every 'Black Mirror' Episode Ranked, From Worst to Best». Entertainment Tonight, 22 desembre 2017. Arxivat de l'original el 1 agost 2018. [Consulta: 22 setembre 2019].
  38. ↑ Khosla, Proma. «Every 'Black Mirror' episode ever, ranked by overall dread». Mashable, 5 gener 2018. Arxivat de l'original el 8 març 2018. [Consulta: 22 setembre 2019].
  39. ↑ Doyle, Brendan. «The Top Ten Black Mirror Episodes». Comingsoon. CraveOnline, 17 desembre 2017. Arxivat de l'original el 28 desembre 2017. [Consulta: 22 setembre 2019].
  40. ↑ David, Adam. «How to watch all 'Black Mirror' episodes, from worst to best». CNN Philippines, 24 octubre 2016. Arxivat de l'original el 28 setembre 2017. [Consulta: 22 setembre 2019].
  41. ↑ Hall, Jacob. «Through a Touchscreen Darkly: Every 'Black Mirror' Episode Ranked». /Film, 28 octubre 2016. Arxivat de l'original el 23 setembre 2017. [Consulta: 22 setembre 2019].
  42. ↑ Elfring, Mat. «Black Mirror: Every Episode Ranked From Good to Best». GameSpot, 28 octubre 2016. Arxivat de l'original el 16 novembre 2016. [Consulta: 22 setembre 2019].
  43. ↑ Wallenstein, Andrew. «'Black Mirror' Episodes Ranked: Spoiler-Free Guide to Seasons 1–3». Variety, 21 octubre 2016. Arxivat de l'original el 23 setembre 2017. [Consulta: 22 setembre 2019].