Jaun Zuria
| Tipus | personatge llegendari personatge mitològic  |
|---|---|
| Origen | Busturialdea-Urdaibai |
| Context | |
| Mitologia | mitologia basca |
| Dades | |
| Nom de naixement | Lope Ortitz |
| Gènere | masculí |
| Nacionalitat | Senyoria de Biscaia |
| Naixement | segle IX |
| Mort | valor desconegut |
| Família | |
| Cònjuge | Dalda Sánchez de Estunegui |
| Mare | Princesa de Mundaka |
| Pare | Sugaar |
| Fills | Munio Lopez |
| Altres | |
| Càrrec | senyor de Biscaia |
Jaun Zuria ('El Senyor Blanc' en basc) és el mític primer senyor de Biscaia[1][2] que va vèncer les tropes asturianes o lleoneses en la també mítica batalla de Padura, actual Arrigorriaga, en la qual va foragitar els invasors fins a l'Arbre Malato, a Luiaondo, on va establir la frontera de Biscaia. El nom real del personatge apareix recollit en algunes versions de la llegenda com a Lope Ortitz (de vegades, Lope Fortún, López Fortún o Lope de Vizcaya).[3] Segons la llegenda, Jaun Zuria havia nascut d'una princesa escocesa, la Princesa de Mundaka, que s'havia aparellat amb la deïtat basca Sugaar.[4]
Origen
Hi ha diverses llegendes quant al seu origen, coincidint totes en què era ros, d'ulls clars i descendent de reis. S'ha suggerit que Jaun Zuria podria tenir el mateix origen o ser la mateixa figura mítica que Olaf el Blanc, un rei del mar viking irlandès del segle ix.[3]
Actualment, cercant en els orígens de la llegenda i mirant de trobar una explicació per a l'abundància de rossos d'ulls clars a la zona de Busturialdea-Urdaibai, alguns autors, com ara Jon Bilbao,[5] pensen que Jaun Zuria era un membre d'un grup de vikings que s'haurien assentat a la ria de Mundaka, mentre que altres, com Jon Juaristi, pensen que podia haver estat un noble d'un grup d'exiliats saxons que haurien fugit de la seva terra en ser desplaçats pels vikings.[6][7]
Etimologia
Jaun vol dir 'senyor' en basc i zuri vol dir 'blanc', que és el sintagma nominal. En basc, com a llengua aglutinant que és, cal afegir a aquest sintagma els determinants i qualificadors en funció de la frase. Un dels més bàsics és -a (cas absolutiu), així doncs: Jaun Zuria 'el senyor blanc'.
D'altra banda, Arrigorriaga vol dir 'lloc ple de pedres vermelles', d'harri 'pedra' gorri 'vermell' i el sufix -aga, indicatiu d'abundància (l'indret es diu axí per raó de la gran quantitat de pedres que van quedar tenyides de sang en la batalla). Pel que fa a l'arbre Malato, l'origen del nom és el castellà antic malato, sinònim d'achacoso[8] 'xacrós, arrossinat, decrèpit' i, per tant, amb la mateixa arrel que 'malalt'.
La llegenda
Hi ha històries sobre Jaun Zuria en diverses llegendes i balades populars de Biscaia. Moltes d'elles diuen que era fill d'una princesa escocesa que, exiliada a Mundaka, va tenir un fill de Sugaar, «el Culebro».[9][10] S'han conservat tres recopilacions de la llegenda des d'època antiga, una en portuguès, del comte Pedro de Barcelos (1287–1354) i les altres dues en castellà, del cronista de Muskiz Lope García de Salazar (1399–1476). Segons alguns estudiosos, Barcelos hauria obtingut la seva versió dels mateixos senyors de Biscaia, mentre que Salazar s'hauria inspirat en una versió oral popular, anterior a la recollida pel portuguès.[11]
Es creu que la llegenda es va inventar per a legitimar la Senyoria de Biscaia com a ens separat del Regne de Navarra, després que aquell territori entrés definitivament sota l'òrbita del Regne de Castella el 1200; en qualsevol cas, no hi ha cap registre històric del senyor Blanc, mentre que la primera Senyoria de Biscaia, creada el 1040 sota influencia navarresa, fou regida per Ènnec I López.[12]
Libro dos Linhagems (ca. 1344)
Pedro de Barcelos narra la història del primer senyor de Biscaia, a qui anomena Fortun Froes,[3][13] al seu Libro dos Linhagems,[11] de vora el 1344. Segons ell, Biscaia era una Senyoria abans que Castella tingués reis, però durant molt de temps va romandre sense senyor. Un comte asturià anomenat don Moñino coneixia aquesta situació i, per tant, va obligar els biscaïns a donar-li com a tribut una vaca, un bou i un cavall blanc cada any.[12] Poc després, va arribar en vaixell un germà del rei d'Anglaterra anomenat From. Va venir amb un dels seus fills, anomenat Fortun Froes, i es van establir al poble de Busturia. Des d'allà, From va prometre defensar els biscaïns sempre i quan l'anomenessin senyor. El comte asturià va entrar en batalla contra From i els biscaïns i va ser derrotat prop de Padura. Després de la mort de From, Fortun Froes es va convertir en el senyor de Biscaia.
Bienandanzas e Fortunas (ca. 1471)
Al segle xv, el cronista basc Lope García de Salazar va adaptar una història del Libro dos Linhagems de Pedro de Barcelos. A la seva obra Bienandanzas e Fortunas, que va començar a escriure el 1471,[11] Salazar esmenta "don Çuria". L'obra explica la història de la filla d'un rei escocès que arriba en vaixell a Mundaka i hi dóna a llum un fill. Després, tant la mare com el fill es traslladen a Busturia, on el noi passa la major part de la seva infància. Quan el fill té vint-i-dos anys, els biscaïns l'escullen com a capità de les seves tropes per a aturar el progrés de l'exèrcit del fill d'un rei asturià. És escollit per la seva sang reial, ja que havia estat un requisit del príncep asturià, per tal de participar en una batalla formal. El príncep asturià i el seu exèrcit són derrotats a la batalla de Padura. Després, els biscaïns l'escullen com a mandatari de la primera Senyoria de Biscaia[14] i li donen el nom de Jaun Zuria, "el senyor Blanc", a causa de la blancor de la seva pell i els seus cabells rossos.[11]
En morir en la batalla el senyor de Durango i casar-se Jaun Zuria amb la seva filla, va passar a ser també senyor del Duranguesat, al qual va atorgar furs. A la seva mort va heretar la Senyoria el seu fill Munso (o Nunso) López (909-920), que va ser capturat pels sarraïns estant al servei del Comte de Castella. El va alliberar el seu fill Ènnec Esquerra (Íñigo Esquira) bescanviant-lo per un notable sarraí que havia capturat, però després tots dos van discutir, resultant el plet en un judici de Déu en què el pare va ser mort i, arran d'això, Ènnec va passar a ser senyor de Biscaia amb el nom d'Ènnec I Esquerra. Segons Salazar, Ènnec va obtenir les Encartaciones dels reis de Lleó a canvi d'uns altres territoris que havia conquistat, dotant-les també de furs. A aquest Ènnec I, segons Salazar, el succeïren els també apòcrifs Lope Díaz i Sancho López, després dels quals, Salazar anomena com a senyor un segon Íñigo Esquira, el qual coincideix, ja, amb el primer senyor històric de Biscaia, Ènnec I López.[14]
Versió romàntica del s. XIX
A la seva obra Cuentos populares, publicada el 1862, l'escriptor de Galdames Antonio Trueba (1819–1889) s'inventa un origen irlandès per al personatge. Al relat Jaun-Zuria, inclòs a l'obra, Trueba narra la història de Lémor MacMorna, un príncep irlandès que va matar el rei, el seu pare, en un accident de caça, raó per la qual va perdre el tron i va ser obligat a exiliar-se en una petita embarcació, amb la qual va arribar a Mundaka amb dos dels seus servents. Allí va ser rebut pel rei basc Lekobide, amb la filla del qual es va casar. Les tropes asturianes van atacar Biscaia i Lémor va lluitar contra elles, vencent-les a Padura.[15]
En la cultura popular
El grup de música tradicional basca Hiru Truku, format per Ruper Ordorika, Joseba Tapia i Bixente Martinez, va incloure una versió de la balada popular Jaun Zuriano al seu àlbum Mendebaleko Euskal Baladak de 1994.[16]
Arbre genealògic
| Princesa de Mundaka  | Sugaar  (Foc, serp) | Mari (Deessa) | Amalur (La Mare Terra) | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Jaun Zuria (Senyor de Biscaia) | Mikelats (Mal esperit) | Atarrabi (Bon esperit) | Eguzki amandre (L'àvia sol) | Ilargi amandre (L'àvia lluna) | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Urtzi (Déu del cel) | Hodei (Núvol, tro) | Eate (Tempesta) | Jaunagorri (Tempesta) | Eguen (Déu de la llum) | Gaueko (La nit) | Aide (Aire, boira) | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Referències
- ↑ Llorente, Juan Antonio. Historias de las tres Provincias Vascongadas (en castellà), 1808, p. 441–.
- ↑ Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar (en castellà). Est. Literario-Tipográfico de P. Madoz y L. Sagasti, 1847, p. 69–.
- 1 2 3 Altuna Enzunza, Aitzol. «Sobre la leyenda del primer señor de Bizkaia» (en castellà). nabarralde.eus, 11-05-2011. [Consulta: 18 novembre 2025].
- ↑ Juaristi, Jon. La leyenda de Jaun Zuria (PDF) (en castellà). Any VI, Núm. 62. Bilbao: BBK, 1970 (Temas Vizcaínos).
- ↑ Bilbao, Jon «Sobre la leyenda de Jaun Zuria, primer señor de Vizcaya» (en castellà). Amigos del País, hoy. Real Sociedad Vascongada de Amigos del País (Comisión de Vizcaya) [Bilbao], 1982, p. 235–263.
- ↑ «Localidades vascas camino de Gernika» (PDF) (en castellà). euskadi.net.
- ↑ Ramos Merino, Juan Luis. «Merlín, Arturo y Jaun Zuria en la Vizcaya medieval: la reelaboración de un mito cultural europeo». A: Zarandona, Juan Miguel (ed.). De Britania a Britonia. La leyenda artúrica en tierras de Iberia: cultura, literatura y traducción (en castellà). Berna: Peter Lang, 2014, p. 117–143. ISBN 978-3034315579.
- ↑ «malato» (en castellà). Orotariko Euskal Hiztegia. Euskaltzaindia. [Consulta: 22 octubre 2025].
- ↑ «Herensugeak» (PDF) (en castellà). turismo.euskadi.eus, 07-04-2016. [Consulta: 17 novembre 2025].
- ↑ Martín Sánchez, Manuel. Seres míticos y personajes fantásticos españoles (en castellà). EDAF, 2002, p. 382. ISBN 9788441410534.
- 1 2 3 4 «Jaun Zuria» (en castellà). aunamendi.eusko-ikaskuntza.eus. Auñamendi Eusko Entziklopedia. [Consulta: 22 octubre 2025].
- 1 2 Arbina, Álvaro. «Jaun Zuria: ¿leyenda o realidad?» (en castellà). eitb.eus. EiTB, 26-12-2018. [Consulta: 17 novembre 2025].
- ↑ «Basque Fact of the Week: Jaun Zuria, the White Lord» (en anglès). buber.net, 08-05-2022. [Consulta: 18 novembre 2025].
- 1 2 Ana María Marín Sánchez (Ed.). «Libro XX de las Bienandanzas e Fortunas de Lope García De Salazar» (en castellà). parnaseo.uv.es. Universitat de València.
- ↑ Trueba, Antonio de. «Jaun-Zuria». A: Cuentos Populares (en castellà). 2a. ed. Madrid: Imprenta de D. Luis Palacios, 1862, p. 45-59.
- ↑ «Cancionero vasco. Jaun Zuriano» (en basc). aunamendi.eusko-ikaskuntza.eus. Auñamendi Eusko Entziklopedia. [Consulta: 22 octubre 2025].
Bibliografia
- Estornés Lasa, Bernardo. Historia General de Euskalerria. Época Pamplonesa (824-1234) (en castellà). San Sebastià: Auñamendi, 1987, p. 140-141. ISBN 8470252178.
- Mañaricúa Nuere, Andrés Eliseo de. «Orígenes del Señorío de Vizcaya». A: Vizcaya en la Alta Edad Media (en castellà). Bilbao: Junta de Cultura de Vizcaya, 1976, p. 129-142.
