Erriape

Infotaula personatgeErriape
Erriapus Modifica el valor a Wikidata
Tipusdeïtat tutelar Modifica el valor a Wikidata
OrigenSent Biat Modifica el valor a Wikidata
Dades
PseudònimErriapo, Erriappo, Eriapo Modifica el valor a Wikidata
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata
Altres
Part depanteó pirinenc Modifica el valor a Wikidata

Erriape, escrit també Erriapo, Erriappo i Eriapo i llatinitzat en cas nominatiu com a Erriapus, és un déu de l'antic panteó pirinenc d'Aquitània. És un dels que s'han documentat més tard d'aquest panteó, ja que no fou fins al 1946 que se'n van descobrir diverses inscripcions arran d'una troballa de vint-i-un altars votius prop del Malh de las Higuras ('Penya-segat de les cares'), a Sent Biat (Comenge).[1][2]

Al setembre del 2000 es va descobrir un satèl·lit irregular de Saturn, dins l'anomenat grup gal, al qual es va donar el nom d'Erriapus en referència a aquest déu.

Representació

Erriape és una de les poques deïtats aquitanes de què se'n coneix una imatge, ja que en un dels altars trobats a Sent Biat, datat al segle ii, apareix un personatge nu armat amb una porra identificat com a «D(eo) Erriape». S'ha volgut veure en aquesta imatge la influència del déu romà Silvà.[3][4]

Alguns estudiosos interpreten Erriape com a déu protector de les conegudes pedreres de marbre de Sent Biat i dels marmorarii (picapedrers) que hi treballaven,[5][6] mentre que d'altres han suggerit que podria ser una deïtat protectora de la muntanya de Rié (entre Sent Biat i Marinhac) o bé d'una font local.[3]

Etimologia

L'etimologia d'aquest teònim és discutida. Mentre que Patrizia de Bernardo Stempel veu en Eri-apo una variant aquitana de Priap (llatí Priapus), Xavier Delamarre hi troba diverses etimologies celtes, des d'un hipotètic *Eri-apo- (on el prefix *eri- voldria dir 'al voltant, prop, darrere' i, per extensió, 'l'oest') a *peri-h₃kʷos, que tradueix com a 'qui té ulls per tot arreu'.[4] Tanmateix, la majoria d'estudiosos, començant per Michel Labrousse,[7] relacionen el nom amb l'actual basc (h)arri 'pedra, roca', un nom que apareix en nombrosos topònims pirinencs i que relaciona el déu tant amb els picapedrers de Sent Biat com amb la muntanya de Rié.[2]

Inscripcions

S'han trobat prop de vint inscripcions a Sent Biat amb el nom d'aquest déu, en formats diversos. A tall d'exemple:[4]

Erriape

«

ERRIAPE DEO
TAVRICVS TAVRINI F(ilivs)
V(otum) S(olvit) L(ibens) M(erito)

 »
— ILTG 17 = AE 1949, 124

Traducció: «Al déu Erriapus, Tauricus, fill de Taurinus, ha complert el seu vot de bon grat, com ha de ser»

«

D(eo) ERRIAPE
TAURIANVS ET ANDVSTINVS
ET TAVRIANVS
LAPIDEM POST AN(nos) III DEPO
SVERVNT
V(otum) S(olvit) L(ibens) M(erito)

 »
— AE 1982, 700

Traducció: «Al déu Erriapus, Taurianus, Andustinus i Taurianus han dipositat aquesta pedra passats tres anys.
Han complert així el seu vot de bon grat, com ha de ser»

Erriapo

«

ERRIAPO
Q(vintvs) MINICIVS INGENV(v)S
V(otum) S(olvit) L(ibens) M(erito)

 »
— ILTG 13 = AE 1949, 121

Traducció: «A Erriapus, Quintus Minicius Ingenuus ha complert el seu vot de bon grat, com ha de ser»

«

BORSVS EVTICI F(ilivs)
ERRIAP(o)
V(otum) S(olvit) L(ibens) M(erito)

 »
— ILTG 8 = AE 1949, 117

Traducció: «Borsus, fill d'Euticus, a Erriapus, ha complert el seu vot de bon grat, com ha de ser»

«

DEO ERRIAPPO
P(vblivs?) NVCE()
PRO SAL(vte) NAVIGI
V(otum) S(olvit) L(ibens) M(erito)

 »
— ILTG 14 = CAG-31-02, p 237 = AE 1949, 119

Traducció: «Al déu Erriappus. Publius Nuce(?), per la salvació de Navigus, ha complert el seu vot de bon grat, com ha de ser»

Abreviatures

  • CAG: Carte archéologique de la Gaule[8]
  • ILTG: Inscriptions latines des Trois Gaules[9]

Referències

  1. ↑ Rodriguez, Laëtitia; Sablayrolles, Robert. Les autels votifs du musée Saint-Raymond, musée des Antiques de Toulouse: catalogue raisonné (en francès). Tolosa: Musée Saint-Raymond, musée des Antiques de Toulouse, 2008, p. 9-11. ISBN 978-2-909454-26-9.
  2. 1 2 Nony, Daniel «Le Dieu Eriapus Dévoilé» (en francès). Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik, 43, 1981, p. 243–248. JSTOR: 20186136.
  3. 1 2 Billod, Carole. «Erriapus». A: Lexicon Iconographicum Mythologiae Classicae (en anglès). IV, 1988, p. 12–13.
  4. 1 2 3 «Erriapus» (en francès). arbre-celtique.com. L'arbre Celtique. [Consulta: 18 maig 2026].
  5. ↑ Marco Simón, Francisco «Sobre la romanización religiosa en los pirineos» (PDF) (en castellà). Veleia, 24-25, 2007-2008, p. 1020-1024. ISSN: 0213-2095.
  6. ↑ «Pedreres romanes». lenova.es. Ajuntament de l'Énova, 05-06-2017. [Consulta: 8 juny 2026].
  7. ↑ Labrousse 1948
  8. ↑ Michel Provost (dir.). Carte archéologique de la Gaule (en francès). París: Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 1988-2024 (Éditions de la Maison des sciences de l'homme).
  9. ↑ Wuilleumier, Pierre. Inscriptions latines des Trois Gaules (France) (en francès). XVIIe Supplement. París: CNRS Éditions, 1963 (Gallia).

Bibliografia

  • «Le dieu Erriape et les isotopes stables : les carrieres antiques des Pyrénées, entre terrain et laboratoire». A: Jean Cabanot, Robert Sablayrolles i Jean-Luc Schenck (ed.). Les marbres blancs des Pyrénées : approches scientifiques et historiques (en francès). Sant Bertran de Comenge: Conseil Général de Haute-Garonne, 1995, p. 131-168. ISBN 978-2950244673. 
  • Labrousse, Michel «Un sanctuaire rupestre gallo-romain dans les pyrénées» (en francès). Revue Archéologique, 31/32, 1948, p. 481–521. JSTOR: 41028715.
This article is issued from Viquipèdia. The text is available under Creative Commons Attribution-Share Alike 4.0 unless otherwise noted. Additional terms may apply for the media files.