Kantas Niskas
 La tauleta de plom A1 dels Banys d'Arles  | |
| Tipus | deïtat nimfa |
|---|---|
| Origen | els Banys d'Arles |
| Dades | |
| Pseudònim | Kantae Niskae |
| Gènere | femení |
| Altres | |
| Part de | panteó pirinenc |
| Equivalent | Lamina i dona d'aigua |
Kantas Niskas, sovint transliterat en la forma llatina estàndard, Kantae Niskae,[1] és un apel·latiu d'etimologia discutida –per bé que comunament atribuïda a una llengua basco-aquitana– que apareix esmentat diverses vegades en unes làmines de plom de data indefinida (possiblement de l'època gal·loromana), trobades a les antigues fonts termals dels Banys d'Arles, a la comuna d'Els Banys i Palaldà (Vallespir). Pel context, l'etimologia i el lloc on es van trobar, se suposa que aquest apel·latiu fa referència a una mena de nimfes o divinitats femenines d'aquelles fonts termals,[2] les quals s'inclouen normalment dins l'antic panteó pirinenc d'Aquitània.[3]
Els ploms d'Arles
Antoni Puiggarí (Perpinyà, 1815-1890) va ser un militar i historiador català que va exercir diversos càrrecs al llarg de la seva carrera, com ara el de director de fortificacions i governador de Perpinyà. Entre altres iniciatives, va fer construir l'hospital militar dels Banys d'Arles.[4] Com a arqueòleg, el 1845 va descobrir les famoses làmines de plom durant unes obres de manteniment a les gorges del Montdony, prop de les aigües termals de Lo Gros Escaldador[5] (un conegut brollador d'aigües sulfuroses situat als Banys d'Arles que dóna nom al barri més antic de la localitat, conegut en francès com al quartier de l'Escaldadou).[6] Prop del lloc de la troballa, els romans van construir-hi un edifici termal i, més tard, a l'era cristiana (concretament, l'any 869), s'hi va construir l'església de Sant Quintí. S'ha dit que la construcció d'aquesta església va ser motivada, probablement, pel desig de les noves autoritats cristianes de fer oblidar l'antic culte a les Kantae Niskae.[7]
Puiggarí copià fidelment en paper les inscripcions de les làmines, amb prou feines llegibles, i les va publicar el 1847. Malgrat que les làmines es van perdre més tard, els dibuixos de Puiggarí, reproduïts per diversos autors (com ara Julien Sacaze el 1892[2]), han servit modernament per a estudiar els primers vestigis de llengües indoeuropees a Catalunya. Pel que fa a l'època en què es van escriure els textos, algunes peces descobertes vora les làmines fan que els experts les datin entre el segle i i el iii-iv dC.[8]
Polèmica sobre la llengua
Les làmines trobades per Puiggarí són del tipus defixio,[5] també anomenat «tauleta de maledicció». Com passa amb aquesta mena de documents, l'autor no parava atenció a la comprensibilitat del text i només mirava de comunicar-se amb la deïtat a qui feia la petició: com més obscur fos el text per als lectors potencials, millor.[5] A causa d'això, la llengua amb què estan escrites les làmines ha estat objecte de controvèrsia.
Al 1892, Julien Sacaze, contradient els qui pensaren inicialment que els ploms eren escrits en llengua gal·la, va postular que, sota una transcripció errònia, calia veure-hi textos i mots llatins o llatinitzats.[2] Més tard, Joshua Whatmough (1949-1951) i Joan Coromines (1976) en van publicar estudis i van proposar-ne sengles lectures.[5] Altres autors a estudiar les làmines van ser Pere Ponsich (1952)[9] i Joan Abelanet (1990).[10] Per bé que Coromines hi va veure una llengua «sorotàptica»,[11] nombrosos autors han rebatut la seva teoria:[12] Pierre-Yves Lambert, per exemple, jutja les interpretacions de Coromines de «fantasioses o inversemblants».[13][8] En paraules del doctor en lletres clàssiques Olivier Rimbault:
P.-Y. Lambert jutja la interpretació de Coromines [..] poc creïble.[..] Les seves traduccions són fantasioses o inversemblants.[..] P.-Y. Lambert només conserva de la lectura de Coromines «els seus suggeriments per a lectures llatines» i no fa cap comentari sobre la lectura de Whatmough, tret per recordar «el judici sever de Javier de Hoz sobre aquest tipus de document», ja que, en resum, les lectures i els dibuixos que ens han estat transmesos són «inverificables».[8]
En general, la majoria d'erudits consideren que les làmines van ser escrites en una llengua relacionada amb el llatí, ja en fos una versió rudimentària o una llengua mixta, barreja de llatí i una d'indígena, la qual hauria d'haver estat l'ibèric o, en paraules de Rimbault:
un dialecte ibèric pirinenc en què hi podria haver arrels basques i/o gal·les, ja sigui per un fenomen d'immigració o pel rerefons indoeuropeu comú.[8]
Aquest dialecte ibèric podria ben bé ser la llengua aquitana, la relació de la qual amb el basc i alhora l'ibèric ha estat postulada per diversos estudiosos.[14]
Etimologia
Al seu estudi dels ploms d'Arles, Coromines traduïa Kanta Niska per 'Santa goja' o 'Santa nimfa', partint de la hipotètica llengua sorotàptica que postulava.[15] Per a Coromines, creador d'aquest terme, el sorotapte seria una llengua presumptament indoeuropea, pre-cèltica, lligada a la cultura dels camps d'urnes. Tanmateix, nombrosos estudiosos pensen que el text kantas niskas és explicable a partir del basc, sobretot per la semblança de niska amb neska ('noia, nena'[16]). El mateix Coromines va suggerir aquesta relació al seu estudi i molts altres erudits, entre ells P.-Y. Lambert, hi han estat d'acord.[8] Segons Coromines:
| « |
És ben clar que es tracta de certes deïtats menors que protegien les termes i que podien dirigir-ne els efectes, i també és clar que els banyistes n'imploraven el secors. És una cosa que es repeteix pertot en el món greco-romà. No podem pas dubtar que el mot bascoide niska o neska s'hi usa amb el valor que donem a la seva equivalència grega κορ, mot aplicat, en tants textos tràgics, lírics i epigràfics, a les nimfes, a les donzelles filles de Zeus, i d'altres vegades a donzelles més terribles [..] |
» |
| — Joan Coromines, Els ploms sorotàptics d'Arles (1976), p. 150[17] | ||
El mot neska és plenament vigent en el basc contemporani amb el sentit de 'noia, nena'. Relacionades amb les aigües termals, les kantas niskas recorden les laminak ('làmies') de la mitologia basca, una mena de dones d'aigua associades sovint a les fonts, rius o cascades. A les llegendes basques, és habitual que les làmies s'anomenin neska. Encara actualment, les itsas lamiak ('lamiak marines', una mena de sirenes) s'anomenen popularment itsas-neskak, és a dir, 'noies del mar'.
Pel que fa al mot kanta, P.-Y. Lambert dubta sobre la seva naturalesa gramatical (podria ser un nom o un epítet dedicat a aquestes divinitats) i sobre el seu significat, tot i que recorda que l'element toponímic canta- es conserva en certs dialectes romànics amb el significat de 'pedra, roca, muntanya' (cf. el castellà canto, cantil, acantilado),[8] cosa que reforça la relació apuntada per Álvaro Galmés entre els nombrosos topònims i llegendes sobre Encantadas existents a la península Ibèrica amb una adaptació a posteriori del terme preromà *kanto ('pedra, riba pedregosa').[18] Noteu la semblança amb el basc actual kantoi, kantu ('caire, cantell, vora').[19]
Antropònims
A banda de Kantas Niskas com a apel·latiu genèric, les làmines esmenten diverses d'aquestes 'noies' o nimfes pel seu nom, així com diversos déus associats. Tant aquests antropònims com els teònims han estat relacionats també amb la llengua aquitana i, per tant, amb la basca. Les niskas amb nom són Chirule, Eleta, Peteia, Velde, Lares, Snuquai i Atxiliaia i els déus, Lerano (probablement, el Leheren aquità) i Osismi.
Inscripcions
Puiggarí va dibuixar un total de sis làmines de plom, dues a doble cara, cosa que fa un total de vuit dibuixos.[2] Tot seguit es reprodueixen els textos recollits en aquests dibuixos i les traduccions proposades per Joan Coromines.[5][20]
Làmina A
La primera làmina conté dues parts (A1 i A2), inscrites a la banda esquerra i a la dreta de la part frontal.
A1
| « |
KANTAS NISKAT |
» |
| — CIL XII, 05367a | ||
Traducció: «Santes nimfes, us preguem i us exhortem pel nostre guariment; Oh, déu Lerano! i nimfa Peteia, i nimfa Eleta, nimfa...»
A banda del déu invocat, Lerano, que hom ha relacionat amb el Leheren del panteó pirinenc, noteu que 'Eleta' com a nom d'una d'aquestes niskas també desprèn una flaire basca: Eleta és un nom comú en la toponímia basca, on hi ha, per exemple, el poble d'Heleta. Destaca també la variant de l'habitual Niskas, aquí «Niskat», que podria correspondre a l'actual diminutiu basc neskato 'noieta', al costat de Nesca en comptes de Nisca.
A2
| « |
NISCA ET |
» |
| — CIL XII, 05367a | ||
Traducció: «Oh, nimfa i [déus] associats!, guieu-nos, regiu-nos i tingueu cura de nosaltres, us ho demanem»
Làmina B
| « |
NISKAS AQUITEFERAS |
» |
| — CIL XII, 05367b | ||
Traducció: «Nimfes Aquàtiques us preguem, si us plau deïtats, ajudeu-nos, Velde, Lares i Snuquai, lleveu-nos els tumors»
Làmina C
| « |
RE NUMENE MAXIMI EFLAVERE |
» |
| — CIL XII, 05367c | ||
Traducció:
«Els grans númens majors han exhalat [damunt meu] els seus raigs; nimfes Pentovias, tingueu cura de nosaltres! Nimfes, obreu sobre les lavatives; providència, Mare Poderosa Axiliaia, providència, Nimfa Eterna! Neteja'ns, Chirulle..."»
El nom de l'última noia, Chirulle, també sembla tenir influència basca: txirula és 'flauta' en basc[21] i txirul és 'refilet, cant d'ocells'.
Làmina D
| « |
DEMETI ITOMICE |
» |
| — CIL XII, 05367d | ||
Traducció: «Demeti Itomicos ... si us plau lluïu ...»
Làmina E
| « |
KANTAS NISKAS |
» |
| — CIL XII, 05367e | ||
Traducció: «Santes Nimfes, camineu per diverses aigües, gireu [el vostre destí per a mi]; oh, déu Osismi!, netegeu les meves lleganyes [cataractes?]; Demeti afavoreix-me Lerano»
El teònim Osismi també té aspecte basc: podria venir d'osin 'pou, estany, llacuna',[22] considerant que el context és de divinitats de l'aigua. D'altra banda, osin també val per 'abisme, avenc, precipici',[22] cosa que, de nou, relaciona el text amb les kanta a partir del basc kantoi (la «vora o caire» del precipici). Hi ha un lloc anomenat Osistxiki a Alli (Navarra) on hi ha un petit avenc. Al mateix temps, aquesta làmina fa un altre esment del déu Lerano (Leheren).
Làmina F
| « |
AXILIIS |
» |
| — CIL XII, 05367f | ||
Traducció: «A les aquoses deesses aquàtiques»
Làmina G
| « |
DOMNAS |
» |
| — CIL XII, 05367g | ||
Traducció: «Senyores nimfes, us supliquem i us exhortem...»
Làmina H
| « |
ROGO VOS... |
» |
| — CIL XII, 05367h | ||
Traducció: «Us suplico...»
Referències
- ↑ Diversos autors. «Chapitre 3. Les stations routières». A: Voies romaines du Rhône à l’Èbre : via Domitia et via Augusta (en francès). París: Éditions de la Maison des sciences de l’homme, 1997, p. 37‑57 (Documents d’archéologie française). DOI https://doi.org/10.4000/books.editionsmsh.42850. ISBN 978-2-7351-0633-2.
- 1 2 3 4 Sacaze, Julien. Inscriptions antiques des Pyrénées. Avant-propos par M. Albert Lebègue (PDF) (en francès). Tolosa: Édouard Privat, 1892, p. 35-39 (Bibliothèque méridionale. 2e série, tome II).
- ↑ Rodriguez, Laëtitia; Sablayrolles, Robert. Les autels votifs du musée Saint-Raymond, musée des Antiques de Toulouse: catalogue raisonné (en francès). Tolosa: Musée Saint-Raymond, musée des Antiques de Toulouse, 2008. ISBN 978-2-909454-26-9.
- ↑ «Antoni Puiggari». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- 1 2 3 4 5 «Lamelles de plomb d'Amélie-Les-Bains» (en francès). arbre-celtique.com. L'arbre Celtique. [Consulta: 18 maig 2026].
- ↑ «Quartier de l’Escaldadou» (en francès). visit-canigo.com. [Consulta: 25 juny 2026].
- ↑ «La diòcesi d’Elna i les seves vicissituds fins el 1300». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.
- 1 2 3 4 5 6 Rimbault, Olivier. «Les lamelles de plomb gravées d’Amélie-les-Bains-Palalda (66110), inscrites *L-97 (R.I.G.) : un cas d’école pour l’étude des langues rares de l’Antiquité». A: Mireille Courrént, Thierry Eloi i Ghislaine Jay-Robert (ed.). Transports. Mélanges offerts à Joël Thomas (en francès). Perpinyà: Presses universitaires de Perpignan, 2012, p. 187-211. DOI https://doi.org/10.4000/books.pupvd.10193. ISBN 978-2-35412-406-9.
- ↑ Ponsich, Pere «Des blocs gravés aux plombs inscrits dans les Bains d’Arles» (en francès). Etudes Roussillonnaises. Revue d’histoire et d’archéologie méditerranéennes. Amis du vieux Canet / Trabucaïre [Canet de Rosselló], Tom II, fasc. 4, 1952, p. 227-232.
- ↑ Abelanet, Joan «Les roches gravées Nord-Catalanes (Rosselló, Vallespir, Conflent, Cerdanya, Capcir, Fenolledès)» (en francès). Revista Terra Nostra. Terra Nostra [Prada], 1990.
- ↑ Coromines, Joan. Les Plombs Sorothaptiques d'Arles, dans Zeitschrift für romanische Philologie, XCI, 12 (en francès), 1975, p. 153.
- ↑ Martin, Michael. «Réflexions sur les tablettes d’Amélie-les-Bains et la pratique de la defixio en Gaule antique». A: Michel Martzluff (ed.). Roches ornées, roches dressées (en francès). Perpinyà: Presses universitaires de Perpignan, 2005, p. 387-392 (Études). DOI https://doi.org/10.4000/books.pupvd.4022. ISBN 978-2-35412-319-2. «En fait, cette dernière hypothèse, soutenue par Juan Corominas ne semble pas devoir être retenue. Il y a trop d’incertitudes de lectures, ses traductions trop orientées pour être sérieusement prises en compte»
- ↑ Lambert, Pierre-Yves. Recueil des inscriptions gauloises, II, 2, Textes gallo-latins sur instrumentum (en francès). París: CNRS, 2002. ISBN 2-271-05844-9. BNF 39009857z.
- ↑ Goyoaga Bilbao, Ander. «El íbero y el euskera, ¿primos hermanos?» (en castellà). lavanguardia.com. La Vanguardia, 14-12-2025. [Consulta: 2 abril 2026].
- ↑ Coromines, Joan. «CAMPDEVÀNOL». A: Onomasticon Cataloniae. vol. III. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1997, p. 219. ISBN 84-7256-331-6.
- ↑ «neska» (en basc). Orotariko Euskal Hiztegia. Euskaltzaindia. [Consulta: 22 octubre 2025].
- ↑ Oroz Arizcuren, Francisco Javier «Dos inscripciones metrológicas ibéricas con posibles elementos «vascos»» (PDF) (en castellà). Fontes linguae vasconum: Studia et documenta, Any 11, 33, 09-11-1979, p. 438. DOI: https://doi.org/10.35462/flv33.3. ISSN: 0046-435X.
- ↑ Galmés De Fuentes, Álvaro. Toponimia: mito e historia (en castellà). Madrid: Reial Acadèmia Espanyola, 1996.
- ↑ «kantoi» (en basc). Orotariko Euskal Hiztegia. Euskaltzaindia. [Consulta: 22 octubre 2025].
- ↑ «Inscripciones ligures del Rosellón» (en castellà). celtiberia.net, 26-03-2007. [Consulta: 26 juny 2026].
- ↑ «txirula» (en basc). Orotariko Euskal Hiztegia. Euskaltzaindia. [Consulta: 22 octubre 2025].
- 1 2 «osin» (en basc). Orotariko Euskal Hiztegia. Euskaltzaindia. [Consulta: 22 octubre 2025].
Bibliografia
- Coromines, Joan. «Els ploms sorotàptics d'Arles». A: Entre Dos Llenguatges. vol. II. Barcelona: Curial, 1976 (Biblioteca de cultura catalana). ISBN 8472560058.
- Lacroix, Jacques. Enquête aux confins des pays celtes (en francès). Lemme Edit, 2019. ISBN 978-2917575833.
- Whatmough, Joshua. The Dialects of Ancient Gaul: Prolegomena and Records of the Dialects (en anglès). Harvard University Press, 1970. ISBN 978-0674202801.
Vegeu també
Part de {{Mitologies europees}} | ||
| Déus |
|  |